..: MadeByMiki :..

::::…..No sé que no sé res….::::

Posts Tagged ‘caixes

La crisi espanyola, italiana, portuguesa i grega solucionada en una setmana.

with 31 comments

Potser aquest post us semblarà una mica pretensiós , però no és així, tan sols l’escric per fer un favor a un grup de països que estan passant moltes dificultats financeres, i que quedi clar que ho faig de manera totalment desinteressada, és una espècie de servei públic.

El fet de rebre constantment males noticies dels mercats és molt cansat, i a la llarga sempre et planteges que coi es podria fer per treure’ns a tots d’aquest pou de merda on ens hem enfonsat. I si, ho he trobat, he trobat la solució a la crisi, no ha estat gens fàcil ni tampoc és feina d’un dia, ho tinc tot pensat i la sortida de la crisi seria qüestió tan sols d’una setmana, res de mesos, trimestres o anys esperant “brots verds”, amb un màxim de set dies tot arreglat.

El que proposo és ben senzill i ara mateix ho exposo, tan sols son uns petits passos que ens faran sortir del pou per anar directament cap el cim. I que quedi clar que tot el que proposo d’una manera o altra s’ha demostrat que és viable, que no estem per fantasies en aquests moments d’alarma nacional:

  • Espanya com a estat té greus problemes econòmics, un excés d’endeutament tan públic com privat, venim d’una bombolla immobiliària que ningú va preveure i ara mateix som on som, però no estem sols i això és important.
  • Tenim uns països germans amb els que ho compartim gairebé tot, sí, tots venim de dictadures feixistes (sovint crec que encara no n’hem sortit…), som del sud d’Europa i tenim maneres de fer i de pensar semblants. Tenim entitat pròpia, pels del nord tots som més o menys iguals, fins hi tot ens van batejar com els P.I.G.S. (Portugal, Italy, Greece, Spain), deixo fora a Irlanda, ja que amb ells compartim menys coses i potser no ens entendríem. Doncs som-hi tots i fem un pas ferm, fusionem-nos, tots sortirem guanyant.
  • Les caixes d’estalvis espanyoles ens han mostrat el camí, s’ajunten quatre o cinc entitats endeutades al màxim, a punt de petar i el resultant és una gran entitat més forta que mai. El miracle és possible.
  • També ha quedat demostrat que no hi ha problema per canviar les constitucions sense tenir en compte al poble per res, ho sigui que per aquesta banda ho tenim fàcil, tenim la llei de la nostra banda.
  • El gran estat resultant s’anomenaria “Pigsland” amb lo que tots ens sentiríem identificats, seria un estat plurinacional, a Espanya en tenim experiència i ens va de conya. I si, ho heu endevinat, no pot ser d’altra manera, penso en una monarquia com a ideal per aquest futur estat, de fet la nostra estimada monarquia és ideal, el Rei va néixer a Roma, la reina és grega, tan sols ens manca una infanta portuguesa… no hi ha dubte, el “regne de Pigsland” seria un estat amb molt de futur.
  • Sovint ens diuen que potser Itàlia i Espanya son massa grans per caure, imagineu-vos lo enorme que seria Pigsland, aquesta economia segur que no la poden deixar caure…
  • Amb una mica de sort fent una “pirula” molt del estil dels països del sud d’Europa podríem deixar de pagar els bons sobirans que hem emès amb tanta alegria. Pigsland no ha de reconèixer deutes caducades, cal començar de zero i sense motxilles que no ens deixin avançar. Ja ens tornarem a endeutar, que ho portem a la sang…

Que tremoli Alemanya i França, una nova potència s’està gestant a l’ombra, si em feu cas la crisi serà història en quatre dies.

Written by MadeByMiki

16 Setembre 2011 at 8:46 am

Tres segles donant beneficis a la societat.

with 12 comments

Una guardiola d'un altra època.

Una guardiola d'un altra època.

A principis del segle XVIII com a resposta a una necessitat de finançament local van néixer els “montes de piedad” (aquests nascuts el segle XV a Itàlia) i “caixes d’estalvis” a Espanya. En principi van servir per a donar microcrèdits a agricultors, ramaders i petits artesans que no podien accedir a cap tipus de finançament.

Aquestes petites entitats locals van ser reconegudes, promogudes i regulades un segle després per ordre ministerial. La seva missió era fomentar l’estalvi de les classes populars i combatre la usura. Així va quedar regulat que aquestes entitats series essencialment societats sense ànim de lucre i els seus beneficis revertirien totalment en la societat. Tenien que dedicar els seus beneficis a allò que aviat haurem oblidat, “l’obra social”, ho sigui a fer hospitals, biblioteques, escoles, obres per a la millora dels pobles i beneficència social en general.

Com a entitats de petit abast territorial, tant els que dipositaven els diners com els que en feien servei eren persones molt properes. La xarxa d’oficines va arribar a cada poble i el “senyor caixer” era una persona de fiar, respectada i escoltada per tothom, una part important de l’entramat social del poble.

Durant segles van créixer fins a convertir-se en dipositaris de més de la meitat de diners del sistema bancari espanyol. És evident que això va convertir als bancs en centres de poder, i per tant amb la “democràcia” els seu control va ser un clar objectiu dels partits polítics, evidentment pel benefici propi. Totes les autonomies espanyoles van regular la activitat de les caixes i van fer lleis per col·locar als consells d’administració a tota mena de polítics i amics, hi havia un altre lloc de poder a controlar i on endollar un munt de gent, fantàstic!. Així trobarem personatges com el diputat socialista Juan Pedro Hernández Moltó, al qui es va col·locar com a president de la famosa “Caja Castilla-La Mancha”. Si, aquella caixa que en 10 anys va crear aquell foradet de 9.000 milions d’euros que hem tapat entre tots de manera tan alegre, total de moment tan sols son uns 200€ per cap…

Aquest és el cas més escandalós que avui coneixem, però tan sols cal fer una ullada a l’estat de les caixes per fer-nos una idea de la gestió exemplar que han tingut. Tampoc cal ser molt viu per adonar-se’n de a qui servien en realitat aquests senyors com en Narcís Serra aquell ex-alcalde de Barcelona, ex-ministre de defensa, ex-vicepresident del govern espanyol, ex-director de Caixa de Catalunya… potser ha estat una casualitat que tots aquests problemes ens han vingut quan s’ha col·locat a polítics a fer de directors de les caixes? O potser una causalitat?.

Que estrany sona llegir avui que  La Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears (coneguda popularment com a Caixa de Pensions i més endavant com “La Caixa”) va ser fundada l’any 1904 per l’advocat Francesc Moragas i Barret amb fins benèfics.

Ens em endeutat massa poc.

with 8 comments

El sr. Neuhaus.

El sr. Neuhaus.

La ciència ficció sempre m’ha agradat, tant en llibres, pel·lícules o en còmics. Dintre d’aquest gènere i trobem tot tipus d’històries, unes més creïbles i unes altres no tant. Ara fa temps que no llegeixo res d’aquest gènere, sembla que no em cal, ja que com diu el tòpic “la realitat sempre supera a la ficció”, i això és el que m’ha tornat a passar.

Resulta que aquest dilluns ha arribat a les meves mans el diari “El Economista”, i això és el que m’ha fet recordar aquells gloriosos temps d’evasió, quan llegia a Asimov, Bradbury o Huxley. Qui ha aconseguit aquesta regressió?, doncs es tracta d’Alfredo Neuhaus [Alfred Casanova en català?], director general de MasterCard per a Espanya i Portugal.

Doncs si, a aquest diari hi ha una enorme entrevista a aquest directiu, i sincerament el que hi diu és espectacular:

“Se nota una recuperación general,está habiendo más confianza en el sistema… la gente empieza a consumir un poco más”

“creo que el parque de tarjetas va a consumir más este año”

“En un país con la media de ingresos que tiene España estaría más justificado dar más holgura a los clientes. En España no había un exceso de crédito en el mercado, todo lo contrario”

“Las tarjetas no tienen la culpa de la crisis, la crisis es una coyuntura económica de un país…”

“Creemos en la libre competencia y en que los bancos puedan fijar sus tasas”

El Economista,15-3-2010, pàgina 15.

Pel que podeu llegir es tracta d’una ciència ficció molt extrema, que va molt més enllà de la realitat, de fet crea una realitat paral·lela a una de les dimensions que hi han, però que no veiem (rotllo física quàntica…).

Totes aquestes boniques afirmacions van molt en la línia de la gran campanya

Para todo lo demás: MasterCock.

Para todo lo demás: MasterCock.

mediàtica “estosololoarreglamosentretodos.org”, fins i tot sembla que tinguin els mateixos objectius.

Sincerament, jo no noto una recuperació general, em sembla estrany parlar

de “parcs de targetes” que consumiran més, miserable dir que no hi havia excés de crèdit a Espanya i un delicte parlar de “coyunturas económicas de un país” per no buscar responsables.

I respecte a la frase final, ja us la traduiré al meu llenguatge:
“Creiem en la lliure competència, perquè això ens permetrà créixer sense cap control, fer-nos els amos de tot, tenir uns beneficis astronòmics cada any, estafar-vos a diari, no tenir cap responsabilitat social i manar sobre els polítics que voteu. També ens agradaria molt que vosaltres considereu això com una cosa fantàstica i el punt més elevat de llibertat al que l’home pot arribar.

Written by MadeByMiki

19 Març 2010 at 10:05 am