Julian Assange i Slavoj Žižek.

Per Youtube he pogut trobar un fragment d’una trobada extremadament interessant, els protagonistes van ser el cap de WikiLeaks, en Julian Assange i el filòsof eslovè Slavoj Žižek l’audiència va ser força concorreguda, unes 1800 persones.

Tot i que ja fa força mesos d’això, però hi ha coses que no caduquen mai, i aprofitant que dintre d’aproximadament un mes (el 12 de juliol) l’Audiència Nacional anglesa decideix si entrega o no a en Assange a Suècia, us deixo un fragment de la conferència que van fer l’any passat a Londres (lamentablement tan sols he trobat aquest fragment amb subtítols, si algú la troba sencera, que em passi el link si us plau).

Les intervencions d’aquests dos referents de la llibertat a un món on aquesta costa de trobar son sensacionals, per començar son uns grans comunicadors, amb molt de sentit de l’humor i que tenen molt a dir, potser massa pel que voldrien alguns. Espero que gaudiu amb la ironia que destil·len les seves frases i amb la profunditat del seu discurs crític. No patiu, us asseguro que no és gens pesat, fins i tot en Slavoj Žižek s’anima a parlar de la seva suposada relació sentimental amb Lady Gaga, per tant, n’estic segur de que us quedareu amb ganes de més.

El vídeo en qüestió:

Per a qui li vagi la marxa, el debat íntegre en anglès:

El capitalisme vist per en Michael Moore.

Capitalisme.

Fins ara me’n havia estat, no em feia massa gràcia veure una pel·lícula o documental de’n Michael Moore, em sembla un cineasta-activista prefabricat per una part del propi stablishment.

Però com que penso que no és bo prejutjar i tancar portes massa d’hora, li vaig donar una oportunitat, i  he vist “Capitalism, a love story”.

Evidentment ens trobem davant un director compromès, ho sigui totalment parcial.

Michael Moore ens ofereix un documental amb l’altra cara del capitalisme actual, la gent a la que se li embarga la casa, els que no poden pagar l’assistència mèdica, empreses poc o gens escrupoloses… De fet,es tracta d’un contrapunt molt interessant, exactament allò que costa tant que ens expliquin tant  la televisió i els polítics, la vessant fosca del “nostre” sistema econòmic.

Trobo molt encertats els quatre primers minuts de la pel·lícula, on es compara el declivi de l’imperi romà amb el dels Estats Units. Força interessant és també l’anàlisi de la caiguda industrial dels EEUU, començant pel seu propi poble, Flint (Michigan), em recorda molt a pobles i comarques catalanes. Va per vosaltres comarca de l’Anoia!.

Ja ho sabeu, si voleu veure més de dues hores de pel·lícula-documental sobre les ombres de l’Amèrica contemporània, el com i el perquè de tot això, aquesta serà la vostra pel·lícula.

Com a resum del documental, deixo una frase que trobo que resumeix molt be l’esperit de la pel·lícula:
“El sistema te incorporat allò que anomenem propaganda. La propaganda m’enlluerna… és l’habilitat de convèncer a la gent que és victimitzada per aquest mateix sistema a recolzar aquest sistema i veure’l com a quelcom bo.”