..: MadeByMiki :..

::::…..No sé que no sé res….::::

Posts Tagged ‘capitalisme

Petites perversions del sistema postcapitalista.

with 21 comments

La setmana vinent, del 28 de gener al 6 de febrer, comença la “BCNOW” (Barcelona Opportunity Week), faré un esforç sobrehumà i no la criticaré en la seva totalitat, tan sols em dedicaré a parlar de la part que trobo més discutible.

Resulta que les floristeries, hotels, restaurants, mercats i altres establiments poden participar d’una innovadora “iniciativa solidària”. Tot això a uns preus molt avantatjosos pels consumidors, i a més una petita part de la seva despesa anirà a parar a diferents organitzacions benèfiques, en el cas de les floristeries al Banc d’Aliments.

Ells ho diuen literalment així:

“Aprofita l’oportunitat d’exprimir Barcelona i, de pas, ser solidari! Tens 10 dies per fer-ho.”

Ho sigui que parlem d’una setmana de deu dies, i podeu  “exprimir-la” consumint de manera solidària tant com vulgueu. Durant aquests dies les empreses participants oferiran els seus serveis i productes a uns preus molt competitius per col·laborar amb l’èxit de la campanya.

Slavoj pensant en la BCNOW!?.

Un dels meus intel·lectuals preferits és en Slavoj Žižek, i no ho és perquè coincideixi sempre amb les seves afirmacions (més aviat al contrari), la seva gràcia és que d’una manera o altra sempre et fa pensar, tant amb els seus llibres com als seus articles i entrevistes on sempre destaca per la manera tan extrema d’analitzar-ho tot, fins i tot les coses que semblen més trivials.

Si en Slavoj Žižek tingués la oportunitat de conèixer la “BCNOW” n’estic ben segur que seria un d’aquells pocs moments de coincidència total d’interpretació. Ell sovint parla de l’era actual anomenant-la com a “postcapitalisme”, un període amb una perversió infinitament superior al del capitalisme.

Hi ha alguna cosa més estúpida que comprar per netejar la nostra  consciència tot consumint?, la manipulació més brutal que ens podem imaginar és aquella on la caritat i la humanitat formin part del consum en lloc de formar part intrínseca de les nostres vides.

Deriven la nostra mala consciència i cap el consum, ens “purifiquem“ mitjançant “el mercat”, és impressionant. Si, ja sé que no és una cosa nova, que sovint amb ampolles d’aigua o amb diversos productes ens fan la mateixa proposta, però amb rams de flors?, hotels?… és molt més indignant, és un producte absolutament prescindible, que d’això en fem un acte de caritat és pura perversió.

L’estil de vida postcapitalista es veu plenament reforçat per les crisis, la econòmica i la de valors de passada.

http://www.bcnow.cat

Written by MadeByMiki

19 gener 2011 at 10:51 pm

Adam Curtis, “el segle del individualisme”

with 14 comments

Ja sabeu de la meva afició pels documentals, avui toca recomanar la sèrie de documentals més imprescindible del enorme Adam Curtis. Aquest documentalista anglès va treballar com a productor, escriptor, director i narrador. Ha estat professor a Oxford i actualment treballa per a la BBC.

El primer que ens sorprèn és la temàtica dels seus documentals, ja que parlen de geopolítica moderna i contemporània. S’esforça molt per fer-nos entendre el com i el perquè de les qüestions més interessants que vivim i veiem a diari, el seu objectiu és fer-nos conèixer molt millor el món on vivim.

Avui em centraré tan sols en la sèrie de documentals més famosa que ha creat: “The century of self”, aquesta sèrie consta de quatre llargs documentals que ben segur devorareu un darrera l’altre per després tornar a començar.

Us en faig un petit resum i us deixo el link per veure’ls en versió original amb subtítols:

1. Maquinas Felices”: Bàsicament es tracta de la vida i miracles d’Edward Bernays, cosí de Sigmund Freud, visionari i gran manipulador de masses. Va aprofitar els coneixements i estudis del seu oncle per crear un nou sistema de societat de consum. Aquest capítol és imprescindible, extens i revelador de l’estil i la enorme tècnica, coneixements i habilitat comunicativa d’Adam Curtis.

2. Ingenieria del consentimiento”: A aquest capítol ens explica com després de la Segona Guerra Mundial, els vencedors van fer servir els estudis de Freud per manipular el inconscient de les masses. Se’ns explica com els governs i les empreses gestionen i controlen les ments dels seus ciutadans.

3. Hay un policía dentro de todos nuestros jefes: debe ser destruido”: En Wilheim Reich, deixeble de Freud junt a les empreses dels EEUU va ajudar a crear un món individualista.

4. Ocho personas bebiendo vino en Kettering”: Una brillant crítica als polítics d’esquerres occidentals i la seva manera d’entendre la democràcia i el tracte cap al seu electorat. La devaluació total de la política i la democràcia.

Ja podeu vigilar amb aquests documentals, us puc dir per experiència que creen addicció i us ocuparan moltes hores.

Aquí en teniu una mostra, segur que si després d’aquest documental de 1 hora en voleu més sabreu on trobar-los…

http://video.google.com/videoplay?docid=7189292447633419431#

…però per si un cas aquí us deixo un altre link:

http://www.nodo50.org/rebeldemule/foro/viewtopic.php?f=4&t=3498


Per cert, missatge en clau: els interessats ja m’entendreu, les vostres preguntes ja son a Beirut.

Written by MadeByMiki

2 Desembre 2010 at 11:39 pm

H&M inspiration.

with 20 comments

Hi ha mares que les vesteixen com a ...

Hi ha mares que les vesteixen com a ...

Fa un parell de dies era dins d’una botiga H&M, tot sovint vaig a centres comercials -l’habitat d’aquest tipus d’establiments- , cal conèixer be l’enemic consumista-capitalista, i jo m’hi he passat molt de temps en tot tipus de centres comercials (i lo que em queda…).

Doncs be, tal com deia, allà estava jo davant de l’enorme zona de complements de H&M, i parat enmig d’ulleres d’oferta a 1€ de colors impossibles, braçalets i arracades, allà ho vaig veure clar -sovint als centres comercials tinc revelacions metafísiques- me’n vaig adonar del sentit profund de tot allò que se’m oferia. Allò era pura quincalla, merdetes barates per a calmar la nostra ànsia existencial i consumista.

Però més enllà d’això, -ja us dic que vaig tenir una revelació- aquella quincalla barata feia una funció, una funció molt important, històrica!. Ens recordava qui i què som i quin paper tenim a la nostra societat. Som uns estúpids aborígens enlluernats per una infinitat d’objectes inútils a comprar amb la intenció de calmar la nostra angoixa existencial que ens provoca la vida d’esclaus que patim. Tal i com aquells pobres indis que canviaven or per vidre o mirallets, nosaltres canviem les nostres valuoses hores de treball per quincalla, quincalla que deixarà la nostra ànima buida i decebuda.

Oh!!, mira que macos aquests braçalets!, necessito aquesta camisa, com em queda aquesta faldilla?, l’Intel Atom no tira gaire, no acabo de trobar el que busco, quina peli veurem?… Als temples del consumisme les pregàries es succeeixen una darrera l’altra, i la recerca d’alguna cosa més intensa dins dels miratges que ens ofereixen és eterna.

Written by MadeByMiki

22 Setembre 2010 at 11:37 pm

El capitalisme vist per en Michael Moore.

with 6 comments

Capitalisme.

Capitalisme.

Fins ara me’n havia estat, no em feia massa gràcia veure una pel·lícula o documental de’n Michael Moore, em sembla un cineasta-activista prefabricat per una part del propi stablishment.

Però com que penso que no és bo prejutjar i tancar portes massa d’hora, li vaig donar una oportunitat, i  he vist “Capitalism, a love story”.

Evidentment ens trobem davant un director compromès, ho sigui totalment parcial.

Michael Moore ens ofereix un documental amb l’altra cara del capitalisme actual, la gent a la que se li embarga la casa, els que no poden pagar l’assistència mèdica, empreses poc o gens escrupoloses… De fet,es tracta d’un contrapunt molt interessant, exactament allò que costa tant que ens expliquin tant  la televisió i els polítics, la vessant fosca del “nostre” sistema econòmic.

Trobo molt encertats els quatre primers minuts de la pel·lícula, on es compara el declivi de l’imperi romà amb el dels Estats Units. Força interessant és també l’anàlisi de la caiguda industrial dels EEUU, començant pel seu propi poble, Flint (Michigan), em recorda molt a pobles i comarques catalanes. Va per vosaltres comarca de l’Anoia!.

Ja ho sabeu, si voleu veure més de dues hores de pel·lícula-documental sobre les ombres de l’Amèrica contemporània, el com i el perquè de tot això, aquesta serà la vostra pel·lícula.

Com a resum del documental, deixo una frase que trobo que resumeix molt be l’esperit de la pel·lícula:
“El sistema te incorporat allò que anomenem propaganda. La propaganda m’enlluerna… és l’habilitat de convèncer a la gent que és victimitzada per aquest mateix sistema a recolzar aquest sistema i veure’l com a quelcom bo.”


Written by MadeByMiki

26 Abril 2010 at 9:59 pm

Obsolescència impune.

with 15 comments

Obsolescència a la vista.

Obsolescència a la vista.

Fa poc temps, va caure a les meves mans un ordinador portàtil molt antic, es tractava d’una primitiva versió del “Toshiba Satellite” (del 1990). Aquest ordinador equipava un disc dur de 20 MB, una memòria RAM de 512KB i com a sistema operatiu portava un WINDOWS 3.0, per tant es tracta d’una relíquia de fa cinc o sis generacions informàticament parlant. La meva sorpresa va ser que al posar-lo en marxa, era un ordinador extremadament àgil, uns 15 o 20 segons per carregar el sistema operatiu, la versió de WORD que portava (que fa tot el que necessites i més), s’executava a una velocitat brutal, no entenia res, com aquell “trasto” vell podia seguir funcionant i fer-ho de manera tant eficient?.

Doncs es tracta d’un clar exemple de error en el que es coneix com a “obsolescència planificada”. Als anys 30 aproximadament del segle passat, l’economia havia derivat cap a la producció en massa de productes, i això suposava i exigia uns canvis indispensables en els productes i la mentalitat de la gent. Era indispensable que els ciutadans passessin a la categoria de consumidors, per tant calia crear noves “necessitats” perquè aquests consumissin mes productes i sobretot fer que aquests productes no duressin massa. Lo important era i segueix sent produir molt i que el mercat absorbeixi aquest excés de producció.

Segons aquesta lògica perversa, per fer funcionar el nostre sistema econòmic, cal fer que un producte o servei es torni obsolet o s’espatlli al cap d’un període prèviament calculat pel fabricant. No n’hi ha prou amb que els productes caduquin per si mateixos, cal com sigui fer que la seva vida útil es redueixi al màxim “tolerable”. Tot això ja haurà calculat meticulosament i al final fer que el consumidor compri de manera accelerada més i més productes.

Mentre, els nostres partits “ecologistes i d’esquerres” (poseu aquí a ICV) ens prenen el pèl a diari amb les seves “lluites” ecològiques superficials, que si els 80Km per hora, que si les bosses de plàstic de les botigues, i altres posats més estètics que altra cosa. Però mai se’n recorden d’anar a un dels nuclis del problema, l’obsolescència. La sagrada llei que dona a les empreses diners d’immediat a costa de generar muntanyes i muntanyes d’escombraries. La manera més estúpida de malbaratar matèries primes i convertir aquest món en un gran abocador, l’obsolescència planificada, tot un crim del capitalisme consumista.

Així doncs, quan unes torres elèctriques caiguin a la primera inclemència meteorològica, el vostre ordinador quedi ràpidament obsolet, la rentadora peti, el cotxe s’espatlli i inventin una tele 3D per fer-vos llençar la plana que fa un any que teniu, no, no teniu mala sort, senzillament hi molts enginyers que han fet molt be la seva feina.

Written by MadeByMiki

13 Abril 2010 at 8:27 am

Enric Duran i Giralt 17-9-2008

with 2 comments

Alguna cosa es va trencar ahir, o si mes no caldria que s’hagués trencat. Es tracta de la visió única de les coses, del no pensar, de la manca de llibertat, etc. Potser seria hora de plantejar-nos algunes preguntes, com per exemple:

  • Tenen raó els polítics quan diuen que els bancs a Espanya son seriosos i que els crèdits que han concedit no son “subprimes”?
  • Amb el sistema educatiu actual hi haurà en el futur gent que conegui l’economia capitalista tant be com en Enric Duran?
  • Hem llegit la revista “crisi”?
  • Estem en crisi sistèmica?
  • Hi ha alguna alternativa al capitalisme salvatge?
  • El consumisme i individualisme ens porten cap a un mon millor?

En Enric Duran es un “hacker”, ha estudiat perfectament el funcionament del sistema, li ha buscat els punts dèbils i ens ha demostrat que aquest sistema es totalment insegur. L’únic punt fort que te es la nostra ignorància i manca de pensament crític.

Jo he llegit la revista “crisi” i la veritat es que tot i que no estic d’acord en moltes coses, com a mínim hi ha un punt de vista molt interessant, i a mes els que l’han escrit demostren saber molt mes d’economia que en Mario Solbes (o potser Mario Solbes ens esta despistant…).

Tot el meu respecte pels que han llegit Noam Chomsky, George Orwell, Aldous Huxley, etc. Endavant amb el pensament crític, i amb el corporativisme. No hi ha cap dubte que molts haurien preferit un atracament amb escopetes retallades que no pas una mostra com aquesta de que el sistema te unes bases molt dèbils.

Hi han moltes coses a la revista que gent com en Santiago Niño Becerra porten anys dient, i que poc a poc son de domini public. Cal que tothom pensi el que vulgui, però com a mínim cal que pensi. Per tant us aconsello que us baixeu la revista en pdf, al final del post hi ha el link.

Enric Duran, activista antisistema que ha estafat 492.000 euros a 39 bancs, ha declarat, en una entrevista via Skype a El món a RAC1 que:

– “Sóc fora del país.”

– “Quan vaig començar no em pensava que sortís tan bé, i al final ha sortit millor del que podia haver-me imaginat”. La idea se li acut “a partir de la impotència que vols fer coses i no tens el finançament per fer-ho”.

– “Ja que ho fas i amb la intenció que seràs deutor tota la vida, es tractava de poder treure’n tant com pogués.”

– Ho ha fet dient mentides, “sí, pero al meu nom, la meva identitat era certa; vaig crear tres empreses, la tercera no la vaig arribar a fer servir. […] Els crèdits els anava pagant sempre, fins que al març de l’any passat els vaig deixar de pagar tots a l’hora. […] Mai ningú no va sospitar.”

– Buscava una acció amb diversos objectius: “El finançament de projectes alternatius, la denúncia del sistema financer i crear aquest debat social sobre el paper de la banca”. Els diners, 360.000 euros, “després de les despeses pròpies per tirar l’acció endavant, els he destinat a projectes socials.”

– “A partir d’ara, a veure què passa, quin debat es crea, quina mobilització, i depenent d’això decidiré si torno o si no torno.”

– Anar a la presó “no se me’n fot, però assumia el risc d’aquesta conseqüència”.

– “Continuaré fent el que he fet els últims anys, allà on pugui. Em dedico al canvi social.”

Enllaços indispensables:

http://www.elperiodico.com/vivo/recursos/PDF/revista_crisi.pdf

http://ca.wikipedia.org/wiki/Enric_Duran_Giralt

http://polaris.moviments.net:8000/

Written by MadeByMiki

18 Setembre 2008 at 7:59 am