Capricis una mica “tecno-il·lògics”.

Hi ha un moment a les vacances on saps perfectament que la cosa va de baixada, et queden menys del 33% dels dies i a la que te’n adonis la rutina t’haurà enxampat de ple. La majoria dels treballadors en aquests moments pensen en els ponts, els caps de setmana llargs o les vacances de Nadal i Setmana Santa, suposo que aquesta perspectiva calma una mica l’angoixa i el vertigen per la tornada a la normalitat. Però hi ha treballadors (cada vegada serem més…) que quan acabem les vacances no cal que mirem res de res, fins al cap d’onze mesos no hi ha escapatòria… tan sols ens espera feina, feina i res més.

Per tant, com a mínim en el meu cas, moltes vegades aquest final de vacances és quan aprofito per fer alguna compra supèrflua, algun caprici per distreure el cervell i no anar contant els dies que em queden de vacances. Fa anys va ser el petit netbook “Acer Aspire One” de color blanc que em va acompanyar als meus viatges en tren (quants posts han sortit de les seves tecles…), i em va servir com a “banc de proves” d’infinitat de distribucions Linux, fins que la bateria va començar a reduir massa la seva autonomia. Ara el tinc a casa i segueix funcionant a diari, això si, endollat…

I aquest any tal i com us vaig comentar al darrer post també hi ha hagut un caprici informàtic, jo m’ho plantejava més aviat com una joguina tecnològica. Doncs si, es tracta del “tablet”, aquest aparell que ara tant de moda està i que els senyors d’Apple van popularitzar. Per comprar-me aquest aparell tenia unes condicions prèvies absolutament inflexibles, sempre ho he fet així, no sigui cas que el caprici se’ns converteixi en una despesa excessiva, aquestes eren les condicions:

• El seu sistema operatiu obligatòriament tenia que ser Android, per curiositat, perquè és lliure (o com a mínim força lliure) i per la seva gratuïtat.
• El preu màxim a pagar (aquesta és la part més important…) no podia ser de més de 130€, sense possibilitat de passar d’aquesta xifra.
• Abans de comprar-lo em calia passar cinc dies mirant preus, prestacions i detalls tècnics, tant des de l’ordinador com en visites a diferents botigues i centres comercials.
• El “tablet” tenia que tenir garantia, ho sigui que res de comprar directament a Xina, que aquests aparells semblen molt fràgils…

I complint estrictament amb aquestes normes, al cap d’una setmana i de perdre moltes hores a la recerca del millor “tablet” per aquest preu, vaig trobar una opció molt digna pel preu que costa. Es tracta del nou “tablet” CT704 que venen als supermercats Carrefour per un preu d’oferta de 115€. Aquestes son algunes de les seves característiques:

• Pantalla 7” 800×600 capacitativa, soporta HD 1080p
• Multi tàctil (2 punts)
• Acceleradora gràfica Integrada
• Procesador ARM Vortex9 a 900 MHz
• Memoria RAM 512 MB
• Disc Dur Intern 2 GB FlashNAN
• Ampliable amb tarjeta MiniSD de fins a 32 GB
• Sistema Operatiu: Android 2.2.1 Froyo
• Targeta Wifi: 802.11b/g
• Teclat:Virtual (tàctil, en pantalla)
• Lector de targetes: Micro SD
• USB:1 x MiniUSB 2.0
• Bateria. Liti (4000 mAh)
• Accelerómetre.
• Dimensions. 184 x 140 x 13 mm.
• Pes. 420 grams.

Tal i com podeu veure aquest aparell va equipat amb un hardware més que decent, però no disposa de càmera web, GPS, 3G… ho sigui que és un “tablet” de gama baixa.

Més enllà de detalls tècnics, ja han passat més de 10 dies d’us intensiu i la meva experiència amb el “tablet” ha estat sorprenent. Per començar he mirat de solucionar les mancances inicials, ha estat ben senzill instal·lar un parell d’aplicacions tipus “Office”, un lector de PDF, un navegador web sensacional, un teclat virtual decent, el Drop-Box, un grapat de jocs extremadament addictius… com podeu veure això de les instal·lacions amb un dispositiu Android és una feina extremadament senzilla. I la “diversió” ha continuat, aquest aparell no disposa de compte al “Android Market”, per tant una nova missió ha estat saltar-me la prohibició i trobar la manera d’instal·lar aquest “Android Market”, la veritat és que no ha costat gaire… i ara ja disposo d’instal·lació directa de desenes de milers d’aplicacions que no faré servir mai.

Resumint, el tablet CT704 és un caprici superflu extremadament silenciós i lleuger, ideal per a veure pel·lícules, fer la funció d’àlbum de fotos, jugar a jocs senzills i addictius, navegar de manera molt àgil i que et permet escriure amb el seu teclat virtual, però que de cap manera és comparable amb un teclat de debò. Ho sigui una “pijada” prescindible però molt divertida pels que tota la vida ens ha agradat pitjar botons i ens trobem a les mans amb un aparell que no en porta!.

Coherència limitada.

 Tal i com en anteriors posts us deia, en Jerry Mander i el seu llibre “En Ausencia de lo Sagrado” van ser els triats per a ser llegits bàsicament sota la “ombrela” de 180 cm de diàmetre que em va acompanyar aquest estiu. La primera sensació que vaig tenir amb aquest llibre és que era d’espies, no precisament pel tema tractat, més aviat perquè a mesura que l’anava llegint el llibre s’autodestruïa… no puc entendre de cap manera aquesta facilitat pes a desmuntar-se sense cap motiu, això mai m’havia passat.

Deixant a part els problemes tècnics, el llibre és una reflexió extremadament intel·ligent sobre l’home i la tecnologia. És molt curiós el veure com aquest llibre que porta 20 anys escrit vist avui ha encertat en un munt de coses que ara patim. La seva visió de la tecnologia és purament crítica, i la veritat és que resulta impossible no donar-li la raó en moltes coses. Certament la tecnologia no ha complert amb cap de les coses que prometia, ni ens ha fet més lliures, ni ens ha donat més temps lliure, ni de cap manera ens ha alliberat de la feina. Més aviat el que ha passat és el contrari, ha servit per esclavitzar-nos cada vegada més. En Jerry Mander dedica mig llibre a desenvolupar les seves brillants reflexions sobre els ordinadors i la globalització mundial , l’energia nuclear i els seus perills, la biotecnologia, la televisió (el seu gran enemic), els centres comercials i els seus efectes a la societat, i tot un munt de altres qüestions absolutament interessants i molt ben tractades i enfocades. La veritat és que no hi ha manera de rebatre el seu punt de vista, tot el que diu està molt ben raonat i tret de matisos és incontestable.

Aquest llibre té una segona part dedicada als indis americans, allò que els canadencs anomenen les “first nations”. Aquesta part del llibre és per a mi una mica més espesa, però no per això deixa de ser interessant. Per resumir-ho en poques paraules, en demostra que la majoria d’indis eren gent pacífica, ben integrada i respectuosa amb el medi ambient on vivien. Ens parla de pobles absolutament democràtics i amb milers d’anys d’història a la seva esquena, evidentment també ens explica la “trobada” d’aquests pobles amb els colonitzadors i totes les seves conseqüències. Potser la part més interessant és la que dedica a l’estat actual dels indis, la veritat és que trenca força tòpics.

Lo millor de tot és que una vegada llegit aquest llibre, i acceptant com a vàlides les seves teories, vaig sentir unes fortes ganes de consumir desmesurades. Per a ser més exactes, vaig tenir un “caprici tecnològic”, i em sentia com un drogoaddicte amb el “mono”. A sobre aquest caprici era d’un aparell absolutament prescindible i en certa manera odiós, un “tablet”, un dels productes “de moda” i una “pijada” com un piano. Així doncs, com tot addicte tecnològic de nivell, em vaig passar una setmaneta investigant prestacions i preus, i al cap d’aquest temps d’investigació i aprenentatge el meu desig irrefrenable es va veure satisfet, ja tinc un tablet, no és un iPad ni molt menys, però igualment ho reconec, he pecat, Jerry Mander perdoneu-me.