..: MadeByMiki :..

::::…..No sé que no sé res….::::

Posts Tagged ‘Catalonia

Oh!, sorpresa!!, Ecoembes i Ecovidrio no miren per nosaltres. Reciclatge, on vas?

with 23 comments

Reutilitzar i cobrar per fer-ho o reciclar i que un altre s'emporti el benefici?

Reutilitzar i cobrar per fer-ho o reciclar i que un altre s’emporti el benefici?

Al començar questa setmana hem pogut llegir un parell de noticies relacionades però oposades. Per una banda tenim les màquines que s’han posat al metro de Pequín (o ara cal anomenar-la Beijing?), unes màquines que et paguen pels envasos que retornes, un fet que els més veterans recordaran, ja que fins els anys 80 aquí et pagaven per retornar els envasos, però actualment el sistema és ben diferent.

Per l’altra banda sortien a la llum els veritables i poc nobles objectius de la difícilment suportable campanya “Envàs on vas?”, uns objectius que no tenen res a veure amb el reciclatge, de fet com era d’esperar el seu veritable objectiu no és altre que el de seguir fent-nos treballar gratis per a ells, però ara de manera molt més eficient i deixant al marge objectius secundaris com el reciclatge, aquí del que parlem és del seu benefici econòmic, la resta no els interessa gens.

Si voleu aprofundir en el tema feu una ullada a la web www.retorna.org allà hi trobareu l’explicació a la campanya institucional i el seu costat més fosc, us en deixo alguns fragments per veure si us pica la curiositat i us hi passeu:

– Sota el lema ‘Envàs, on vas?’, la campanya s’ha centrat novament en els residus d’envasos domèstics, que semblen ser la fracció dels residus que més preocupa a les administracions.

– A diferència de les campanyes comunicatives anteriors, aquesta se centra no tant en intentar augmentar la participació de la població en la recollida selectiva, com en reduir la quantitat del que, en l’argot del gremi, anomenem ‘impropis’.

– La recollida selectiva dels envasos està basada en el fet que els envasadors es fan càrrec del cost de la gestió dels seus residus. …les raons de la campanya estan lluny d’obeir a raons de gestió pública.

-La campanya no busca augmentar la quantitat de materials reciclats (l’objectiu social per reduir els impactes ambientals d’abocadors i incineradores), sinó reduir els costos de la gestió d’aquests materials (per augmentar els beneficis empresarials), encara que sigui a costa d’excloure materials reciclables.

Quan “toca” pujar-nos els impostos o la benzina en parlen de l’harmonització amb els països més avançats, però en aquest cas ningú ens vol explicar que el sistema de reciclatge és car per a nosaltres, clarament deficient i amb un cost mediambiental enorme, però com que es tracta d’un negoci per a quatre gats als que nosaltres els hi fem la feina gratis no cal debatre altres alternatives més positives per a nosaltres i el nostre entorn.

Quins països trien la reutilització dels envasos en lloc del reciclatge dels residus?, doncs per exemple: Alemanya, Austràlia, Austria, Belgica, Canada, Croàcia, Dinamarca, Estònia, Finlàndia, Holanda, Israel, Noruega, Suècia, Suïssa… tots ells amb uns index de recuperació dels envasos enorme, però els nostres governants son més llestos que els d’aquests països i saben perfectament on és el veritable negoci, ara tan sols els hi cal perfeccionar una mica els nostres hàbits de recol·lecció i emmagatzematge per a fer-nos més bons treballadors.

Anuncis

Written by MadeByMiki

15 gener 2013 at 9:11 am

Pallerols i d’altres – La Pilar Rahola i el periodisme.

with 14 comments

Ahir pel matí el “Grupo Godó” es va veure obligat a parlar del “Cas Pallerols”, l’escàndol que es va muntar el dimarts amb la pràctica ocultació de la notícia als medis públics i subvencionats catalans va ser massa gran.

A les xarxes socials i als pocs medis més o menys lliures que queden l’indignació va ser descomunal. Així doncs l’endemà de la notícia la qüestió va ser tractada amb més profusió (que no amb més profunditat) a “Rac1” i a “La Vanguardia”, va ser tractada, però com?, posem com a exemple el que es deia a la columna de la periodista mediàtica Pilar Rahola:

http://www.lavanguardia.com/encatala/20130110/54361733588/pallerols-i-d-altres-pilar-rahola.html

Analitzaré a la meva manera el que allà diu la periodista:

Enric Millo era un dels cridats a declarar al judici, per l’època en què corria alegrement per Unió”

Enric Millo és ara del PP, va fer un salt no massa llarg de UDC al PP, però ja que hi som si podem escampar una mica la merda no perdrem l’oportunitat. I això ens pot ajudar de cara al missatge que se li vol donar a l’article.

El cas Pallerols és especialment lleig per les seves característiques”

Queda força suau això de lleig, però comença amb una espècie de crítica per més endavant donar-li la volta.

finançament irregular d’UDC”

Això en toca el que no sona, m’emprenya que es parli del “Cas Pallerols” quan el cas en realitat es tracta del ”Cas treball”, i també em fot el mot “irregular”, no sería més adequat parlar de “finançament il·legal” per exemple?. O és que si jo robo algú em dira que m’he finançat de manera irregular?.

l’exemple del PP, que és el que més crida. Un partit que està empastifat per l’escàndol de corrupció més greu de la història”

Entrem en matèria, el PP és el partit més corrupte de la història!, casi res, lo de UDC és una minúcia per la Pilar, no ens conformem en escampar la merda, hem de fer veure que els veritables corruptes son els altres.

els ERO i els diners de l’atur, i un altre amb l’exministre Blanco…”

Seguim amb el guió d’abans, els altres si que son professionals de la corrup

ció.

CDC també ha dit la seva per boca d’un agosarat Santi Vila, a qui no deuen haver passat l’arxiu del cas Palau.”

Li afegim una mica de corrupció a CDC perquè no es noti massa cap on escombrem… Això sí, no esmentem a cap corrupte, això seria mullar-se massa, tan sols parlem d’un que ha criticat a UDC.

la falta d’una llei seriosa de finançament dels partits polítics ha comportat una pràctica corrupta que ha contaminat la política global. Ni un sol partit no es pot gastar el que es gasta en campany

es i propaganda”

I descobrim qui obliga als partits a delinquir, perdó, volia dir finançar-se de manera irregular.

PP i PSOE els qui han impedit que aquesta qüestió es resolgués, i així estem”

Com si fos una peli patètica americana hi ha una “moraleja final”. La culpa no és seva, la culpa és del PP i el PSOE que obliguen als partits a delinquir, i mira que son dolents aquests partits espanyols que ens aboquen a la corrupció.

No, jo no soc periodista, ja ho sabeu, tan sols soc un florista que molt de tant en tant escriu coses. Però el que em pregunto avui és: i la Pilar Rahola en realitat que és?, jo ja en tinc la resposta, i us donaré una pista: la resposta no és: una periodista.

Written by MadeByMiki

11 gener 2013 at 9:55 am

Mi jardín es lindo, y no lo toca nadie.

with 22 comments

Fa un munt d’anys, “La polla records” una de les grans bandes de musica punk ja jo deia a una cançó: “Un patriota, un idiota”. El temps passa, però la frase avui és més vigent que mai, tan sols cal fer un tomb per qualsevol poble o ciutat. Catalunya s’ha tornat una espècie de circ patriota [un patriota, un idiota…], l’admiració i devoció pels drapets de colors comença a ser malaltís.

Si em feien fastig la plaga de banderes espanyoles quan la selecció de futbol guanyava el que sigui, ara em passa el mateix amb les estelades, la majoria amb colors llampants “Made in China”. Com ens en podem enfotre del nacionalisme espanyol mentre traiem l’estelada al balcó?.

Suposo que per a molts l’objectiu no és canviar res, en el fons les coses ja els hi estan be i per tant amb un canvi de drapet ja en tenen prou. Perquè es tracta d’això oi?, de fer exactament el mateix però sota un altra bandera, encara necessitem banderes [un patriota, un idiota…], hem de ser com “els altres”, si la tenen i la porten a passejar de tant en tant nosaltres també, però amb la nostra! Que és la bona.

N’hi ha que saben com motivar-nos, i quan convé fan de toreros i mouen el drapet per anar marejant-nos i portant-nos per allà on els interessa fins a l’estocada final. No puc entendre com si quan veig amb horror als Estats Units la seva bandereta per totes bandes, amb fastig aquella punyetera bandera espanyola gegant a Madrid me’n he d’alegrar de la plaga d’estelades als balcons, no ho entenc [un patriota, un idiota…]. De fet en certa manera hem superat l’estupidesa de molts, el nostre “merchandising” independentista és una veritable plaga, no en tenim prou amb les samarretes, la banalització ha arribat a llocs inimaginables, fins hi tot en Quim Monzó en feia un gran article a “La Vanguardia” constatant amb tristesa fins on ha arribat la conya. Perquè deu ser una conya això d’enfotre-te’n dels altres fent exactament el mateix, oi?.

No us equivoqueu, aquest no és un post contra l’independència, és un post contra l’incoherència. Jo no estic contra els independentistes, voler l’independència em sembla molt bé, cap problema. Però no és gaire coherent criticar el fanatisme dels altres mentre cultives el teu a diari. Perquè els drapets de colors no son més que això, drapets de colors, i fer-los servir com a armes mai ens ha portat res de bo. I perquè en el fons sempre pensaré que sigui d’allà on sigui un patriota és un idiota tot i que ell precisament no se’n adona ni crec que ho faci mai.

Written by MadeByMiki

7 gener 2013 at 11:41 pm

*Ereccions generals 2012.

with 8 comments

Ahir va ser un gran dia, a un mes de Nadal els catalans han anat a votar de manera massiva, i això és l’únic que els medis mostren per igual. Els medis majoritàriament ens mostren una foto del que consideren una derrota sense precedents. Uns ho fan perquè el seu protegit (o potser amo) no ha tret el resultat que volien, i uns altres per seguir cagant-la amb les sumes i optant per seguir mentint de manera compulsiva (perquè no fer-ho?, si fins ara els hi ha anat prou bé).

Ho sigui, que la foto que han deixat les eleccions no ha estat la desitjada pels que manen de veritat a Catalunya ni a Espanya. No els hi pot agradar de cap manera que al contrari que a Galícia aquí s’hagi castigat una mica al que maltracta al poble. Tampoc els hi pot agradar gens que tot i la participació i la manipulació diària els sobiranistes son una clara majoria, i no en les proporcions que havien dissenyat. Tampoc pot ser ben vista la poteta que han posat al parlament aquests assemblearis de la CUP, un partit petit però que pot fer molta nosa i ser un “mal exemple”.

El que no cal és enganyar-nos massa, que això ja ho fan prou la majoria de partits. Sigui com sigui CiU ha tret uns resultats que el mantenen a una distància enorme dels segons. El PP i el PSC han sabut acollonir a molta gent i treure uns resultats acceptables. El paper de ICV ha estat digne, però no ha sabut capitalitzar el descontent, sembla que no acaben de saber vendre el seu producte, cosa que els de C’s fan d’una manera exemplar, i ara ja son un partit a tenir en compte.

Però les grans alegries venen per un altra banda, que els Pirates tinguin més vots que UpyD, i que el projecte de PxC no s’hagi consolidat son per a mi un parell de notícies molt bones.

Per cert, el que queda clar és que si algú vol tenir una imatge mínimament objectiva del que ahir va passar, més val que faci un cop d’ull a la premsa estrangera. Aquí els medis es dediquen en la seva majoria a vendre la seva realitat sense miraments.

Tal i com es va demostrar el fatídic 11-M les coses es veuen millor des de la distància…

http://www.businessinsider.com/catalan-election-2012-11#ixzz2DIAuPVTU

Written by MadeByMiki

26 Novembre 2012 at 9:38 am

Sobre la viabilitat de Catalunya sense Espanya.

with 9 comments

Avui em proposo fer un pas més enllà encara, si fins ara heu pogut llegir a “aquell que no és economista però parla d’economia”, avui toca llegir a ”el paio que no és economista i a sobre va i ens parla d’economia-ficció”.

Doncs sí, un dels temes més recurrents avui a Catalunya és pura “economia-ficció”, es tracta de preveure que coi passaria si Catalunya fos el proper estat d’Europa. Lo millor d’aquesta qüestió és que hi ha respostes per a tots els gustos, ho sigui que si un és espanyolista pot trobar un munt de prediccions que aboquen a Catalunya pràcticament al tercer món i si un és independentista pot somniar a passar a viure a alguna cosa semblant a un país escandinau.

La meva hipòtesi és que si hi ha una futura Catalunya independent, serà perquè això li convé com a mínim a les potències europees i no molesta a cap estat influent (no, Espanya no forma part de cap d’aquestes llistes). És més que probable que els nostres creditors d’Europa hagin fet anar la calculadora, i evidentment, si és així s’en hauràn adonat que d’Espanya no cobraran mai el que se’ls hi deu, diguin el que diguin això és impagable. Però la qüestió és que el que si que podrien xuclar son els diners del 20 o 25% del PIB d’Espanya, o sigui lo que genera Catalunya. Per a ells sempre serà millor arramblar amb això que deixar que els diners es difuminin per Espanya.

Per tant, possiblement valem alguna cosa més per a Europa com a “país lliure” que com a part d’una Espanya morosa fins a l’eternitat, però això on ens coloca a nosaltres?. Doncs segurament a una espècie d’Irlanda intervinguda fins al coll i que potser en un parell o tres de generacions acabarà de pagar el que deu, amb un govern neo-liberal com el que ara tenim (literalment el mateix, el de CiU) però amb més força per a fer la seva política i laminar molt més aquest pressumpte estat del benestar. Ho sigui que com sempre aquesta solució serà molt interessant pels poderosos, però a nosaltres no ens servirà de gaire, com a màxim per a mirar a lo que quedarà d’Espanya i dir-nos “aquells encara estan pitjor…”.

Possiblement ens tocarà fer com a país allò que sovint fem com a persones, el repetir-nos mil i una vegades “estem putejats per totes bandes, però encara gràcies”

Written by MadeByMiki

15 Octubre 2012 at 11:55 am

Al rescat, però amb il·lusió!

with 9 comments

Com demanen el rescat de Catalunya els nostres governants? Doncs evidentment “amb il·lusió”, així mateix ens hem acollit a totes les línies de crèdit que hi ha, no ens en hem deixat ni una. Som uns addictes al deute, visca la rauxa.

Som el viu retrat d’aquelles famílies que al no poder pagar l’hipoteca varen tirar de la tarja de crèdit, al esgotar aquesta van reunificar el deute i més endavant van fer una trucadeta a “Cofidis”. A quina fase estem ara?, encara ens podem vendre l’or i les joies?, o potser ni això.

Els ciutadans som una mica justets, per això us votem de tant en tant. Però no crec que ho siguem tant com per no entendre que si no pots pagar el que deus, el fet d’anar demanant crèdits i més crèdits tan sols serveix per allargar i empitjorar el teu destí final.

Algú té a Catalunya o a Espanya els pebrots suficients com per sortir i dir la veritat?, algú s’atreveix a afirmar el que tots sabem?, que el problema no és ni la manca de crèdit ni la prima de risc, l’economia no és ni confiança ni un estat d’ànim, senzillament tenim un problema: no podem pagar el que devem. És ben senzill, i molt entenedor, a més, quan més triguem a acceptar-ho més endeutats estarem.

Per això i per moltes altres coses, cada vegada que escolto als nostres polítics dir segons quines coses no sé si riure o plorar, els seus “España va bién”, o “amb il·lusió”, per posar un parell d’exemples, son absolutament nocius per a la nostra societat. Deixem-nos de vaguetats i intents de manipular al votant i diguem tots a l’hora en veu alta la veritat, ho repeteixo: no podem pagar el que devem. Una vegada fet i acceptat això per part nostra i pels que ens han deixat els diners, ja podrem passar a la següent fase, a fer la gran pregunta: estimats països prestataris, que voleu cobrar?, el 30% del que us devem o el 100% de no res?. Això ens farà pobres però honestos, clar que de pobres ja ho som ara mateix…

Written by MadeByMiki

25 Juliol 2012 at 8:52 am

NO ’92.

with 8 comments

Ara que ens disposem (o potser “ens disposen”) a celebrar el vintè aniversari de les Olimpíades de Barcelona, les millors de la història, a la millor ciutat del món, veig necessari donar-ne un altra visió.

Tal i com ara hi ha tota una corrent crítica amb les possibles Olimpíades de Madrid, al fer-se públic la tria de Barcelona com a ciutat seleccionada, va sorgir un moviment contrari que evidentment va ser minimitzat i a ser possible ignorat. L’any 1992 tenia que ser fos com fos “l’any d’Espanya”, amb les Olimpíades de Barcelona, la Expo de Sevilla, la capitalitat cultural de Madrid i la celebració del “5º Centenario” de l’arribada de Colón a les amèriques (a ambients radicals se’l anomenava “el quinto sanguinario”). Així doncs, tots contents, oi?, o potser no?, sempre hi ha minories que volen tocar el que no sona i veure-hi una mica més enllà, potser massa.

El moviment “NO’92”, era una especie d’embrió del que avui son els moviments altermundistes, aquells famosos “anti-sistema” tant mediàtics eren aleshores assemblees d’aturats, okupes, ecologistes, anti-militaristes, anti-capitalistes i un munt més de moviments alternatius. Aquella gent va intuir que tot allò ens portava cap a un creixement i una especulació totalment perjudicial a mig i llarg termini. Evidentment el poder econòmic va veure clar el potencial que per ells tindrien aquests esdeveniments, i com sempre anant de la maneta amb el poder polític i els mitjans de comunicació van vendre totes les grans meravelles que gaudiríem a partir de l’any 1992. Ens esperava una modernització sense precedents del país, molta feina per a molta gent, l’arribada de milions i milions de turistes, les mil i una meravelles picaven a la porta i tan sols teníem que deixar-nos fer i si pot ser col·laborar-hi activament.

Amb la designació de Barcelona el 1988 com a ciutat olímpica, el procés transformador de la social i urbanístic va ser imparable. Es va convèncer al poble de que Espanya i Barcelona serien el centre del món, i que aquell era el moment de fer totes les reformes que calien per estar a l’alçada, per tant l’estat va actuar en conseqüència:

  • Entre 25.000 i 60.000 persones es van fer voluntaris per a fer feines gratuïtes pel correcte funcionament dels JJ.OO., sembla que per ells no hi havia diners. El poble va confondre el bé comú amb el de uns quants…
  • Es va reforçar enormement el turisme com a principal “empresa” del país, amb la consolidació d’un model que ens ha portat on som avui, a un país que ha oblidat el I+D i prega per a ser l’escollit a la lluita per allotjar projectes com “Euro-Vegas”.
  • Es va aprovar la “Ley Corcuera”, aquella que permetia assaltar qualsevol habitatge sota sospita de delicte, sense ordre judicial ni explicacions posteriors. Posteriorment als JJ.OO. aquesta llei seria reformada molt a la baixa.
  • Catalunya va patir la “operació Garzón 92”, en la que 60 independentistes van ser detinguts, torturats i empresonats. Els JJ.OO. no podien acceptar aquest tipus d’actituds i protestes. Els nacionalistes moderats ja s’encarregarien de fer possible la convivència entre l’himne espanyol i “Els Segadors”, i trobar un equilibri idiomàtic que no ferís sensibilitats.
  • El primer AVE espanyol va ser estrenat aquell 1992 amb motiu de la Expo’92, i va ser l’embrió de la irracional i mastodòntica xarxa que avui patim i no podem mantenir.
  • La bombolla immobiliària va ser alimentada amb força, els preus dels pisos van començar una escalada imparable. A partir d’aquell moment molts ciutadans van veure’s impulsats a marxar a la segona corona davant la impossibilitat de pagar el que se’ls hi demanava.
  • El sector públic es va barrejar amb el privat, es creen tota mena d’empreses mixtes com “Nueva Icária S.A.” que facilitaran la circulació de capitals i influències entre uns i altres dins d’unes estructures opaques.
  • La ciutadania va veure com el seu ego era inflat fins a nivells impensables. Se’ns volia fer creure que Espanya era un país modern i democràtic, Catalunya el motor econòmic d’Europa, Barcelona la millor ciutat del món… No hi ha dubte de que se’n van sortir molt bé, ja que avui encara hi ha miops que es creuen que son al melic del món.

Els pocs contraris a tot això ho veien d’un altra manera, el 1990 un parell d’anys abans dels JJ.OO. ja ho tenien ben clar: “Tal i com estan les coses no ens podem plantejar el impedir els JJ.OO. però si que caldria limitar l’actuació devastadora al nostre entorn”.

No hi havia res a fer, la maquinària propagandística, les institucions i les empreses no deixarien passar aquella gran oportunitat de transformar Barcelona en aquesta espècie de decorat que és avui, un decorat al servei del turista, una ciutat que principalment viu del turista i pel turista i que porta dècades sense tenir un pla de ciutat a llarg plaç. Tal i com s’ha demostrat amb projectes com el “Forum de les cultures” i el “Euro-Vegas”.

Bonus track:

Un homenatge a una d’aquelles bandes de hardcore polític combatiu catalanes dels anys 80, l’Odi Social.

Per començar el tema “No olímpica”.

I per acabar un tema de protesta contra el “5º centenario”.


Written by MadeByMiki

21 Juny 2012 at 10:20 pm