*Ereccions generals 2012.

Ahir va ser un gran dia, a un mes de Nadal els catalans han anat a votar de manera massiva, i això és l’únic que els medis mostren per igual. Els medis majoritàriament ens mostren una foto del que consideren una derrota sense precedents. Uns ho fan perquè el seu protegit (o potser amo) no ha tret el resultat que volien, i uns altres per seguir cagant-la amb les sumes i optant per seguir mentint de manera compulsiva (perquè no fer-ho?, si fins ara els hi ha anat prou bé).

Ho sigui, que la foto que han deixat les eleccions no ha estat la desitjada pels que manen de veritat a Catalunya ni a Espanya. No els hi pot agradar de cap manera que al contrari que a Galícia aquí s’hagi castigat una mica al que maltracta al poble. Tampoc els hi pot agradar gens que tot i la participació i la manipulació diària els sobiranistes son una clara majoria, i no en les proporcions que havien dissenyat. Tampoc pot ser ben vista la poteta que han posat al parlament aquests assemblearis de la CUP, un partit petit però que pot fer molta nosa i ser un “mal exemple”.

El que no cal és enganyar-nos massa, que això ja ho fan prou la majoria de partits. Sigui com sigui CiU ha tret uns resultats que el mantenen a una distància enorme dels segons. El PP i el PSC han sabut acollonir a molta gent i treure uns resultats acceptables. El paper de ICV ha estat digne, però no ha sabut capitalitzar el descontent, sembla que no acaben de saber vendre el seu producte, cosa que els de C’s fan d’una manera exemplar, i ara ja son un partit a tenir en compte.

Però les grans alegries venen per un altra banda, que els Pirates tinguin més vots que UpyD, i que el projecte de PxC no s’hagi consolidat son per a mi un parell de notícies molt bones.

Per cert, el que queda clar és que si algú vol tenir una imatge mínimament objectiva del que ahir va passar, més val que faci un cop d’ull a la premsa estrangera. Aquí els medis es dediquen en la seva majoria a vendre la seva realitat sense miraments.

Tal i com es va demostrar el fatídic 11-M les coses es veuen millor des de la distància…

http://www.businessinsider.com/catalan-election-2012-11#ixzz2DIAuPVTU

Sobre la viabilitat de Catalunya sense Espanya.

Avui em proposo fer un pas més enllà encara, si fins ara heu pogut llegir a “aquell que no és economista però parla d’economia”, avui toca llegir a ”el paio que no és economista i a sobre va i ens parla d’economia-ficció”.

Doncs sí, un dels temes més recurrents avui a Catalunya és pura “economia-ficció”, es tracta de preveure que coi passaria si Catalunya fos el proper estat d’Europa. Lo millor d’aquesta qüestió és que hi ha respostes per a tots els gustos, ho sigui que si un és espanyolista pot trobar un munt de prediccions que aboquen a Catalunya pràcticament al tercer món i si un és independentista pot somniar a passar a viure a alguna cosa semblant a un país escandinau.

La meva hipòtesi és que si hi ha una futura Catalunya independent, serà perquè això li convé com a mínim a les potències europees i no molesta a cap estat influent (no, Espanya no forma part de cap d’aquestes llistes). És més que probable que els nostres creditors d’Europa hagin fet anar la calculadora, i evidentment, si és així s’en hauràn adonat que d’Espanya no cobraran mai el que se’ls hi deu, diguin el que diguin això és impagable. Però la qüestió és que el que si que podrien xuclar son els diners del 20 o 25% del PIB d’Espanya, o sigui lo que genera Catalunya. Per a ells sempre serà millor arramblar amb això que deixar que els diners es difuminin per Espanya.

Per tant, possiblement valem alguna cosa més per a Europa com a “país lliure” que com a part d’una Espanya morosa fins a l’eternitat, però això on ens coloca a nosaltres?. Doncs segurament a una espècie d’Irlanda intervinguda fins al coll i que potser en un parell o tres de generacions acabarà de pagar el que deu, amb un govern neo-liberal com el que ara tenim (literalment el mateix, el de CiU) però amb més força per a fer la seva política i laminar molt més aquest pressumpte estat del benestar. Ho sigui que com sempre aquesta solució serà molt interessant pels poderosos, però a nosaltres no ens servirà de gaire, com a màxim per a mirar a lo que quedarà d’Espanya i dir-nos “aquells encara estan pitjor…”.

Possiblement ens tocarà fer com a país allò que sovint fem com a persones, el repetir-nos mil i una vegades “estem putejats per totes bandes, però encara gràcies”

Al rescat, però amb il·lusió!

Com demanen el rescat de Catalunya els nostres governants? Doncs evidentment “amb il·lusió”, així mateix ens hem acollit a totes les línies de crèdit que hi ha, no ens en hem deixat ni una. Som uns addictes al deute, visca la rauxa.

Som el viu retrat d’aquelles famílies que al no poder pagar l’hipoteca varen tirar de la tarja de crèdit, al esgotar aquesta van reunificar el deute i més endavant van fer una trucadeta a “Cofidis”. A quina fase estem ara?, encara ens podem vendre l’or i les joies?, o potser ni això.

Els ciutadans som una mica justets, per això us votem de tant en tant. Però no crec que ho siguem tant com per no entendre que si no pots pagar el que deus, el fet d’anar demanant crèdits i més crèdits tan sols serveix per allargar i empitjorar el teu destí final.

Algú té a Catalunya o a Espanya els pebrots suficients com per sortir i dir la veritat?, algú s’atreveix a afirmar el que tots sabem?, que el problema no és ni la manca de crèdit ni la prima de risc, l’economia no és ni confiança ni un estat d’ànim, senzillament tenim un problema: no podem pagar el que devem. És ben senzill, i molt entenedor, a més, quan més triguem a acceptar-ho més endeutats estarem.

Per això i per moltes altres coses, cada vegada que escolto als nostres polítics dir segons quines coses no sé si riure o plorar, els seus “España va bién”, o “amb il·lusió”, per posar un parell d’exemples, son absolutament nocius per a la nostra societat. Deixem-nos de vaguetats i intents de manipular al votant i diguem tots a l’hora en veu alta la veritat, ho repeteixo: no podem pagar el que devem. Una vegada fet i acceptat això per part nostra i pels que ens han deixat els diners, ja podrem passar a la següent fase, a fer la gran pregunta: estimats països prestataris, que voleu cobrar?, el 30% del que us devem o el 100% de no res?. Això ens farà pobres però honestos, clar que de pobres ja ho som ara mateix…