..: MadeByMiki :..

::::…..No sé que no sé res….::::

Posts Tagged ‘CCOO

Xerrades d’amigues.

with one comment

Sánchez-Camacho

Sánchez-Camacho

Des de fa uns dies, tothom parla de la conversa entre la senyora Sánchez-Camacho i la senyora Álvarez, la ex de Jordi Pujol fill.

 

Realment és ben lleig el fet xerrar de xerrades privades, i encara més centrar-se en els fragments on tot far una olor (pudoreta potser) més mafiosa.

 

Aquí el que hi ha és mala intenció, per això la senyora Sánchez-Camacho a amenaçat a tothom que tingui la gosadia de publicar fragments d’aquesta xerrada. I compte, que aquesta senyora sembla que té contactes a la policia i fiscals de confiança, no anem a prendre mal…

 

Però el que en realitat em sembla més deplorable de tot això, és el obviar certs fragments de la conversa on les dues senyores ens mostren el seu costat més humà i digne. Sembla que tan sols ens interessin les parts on es mostren més, com ho podria dir… indignes. Com si a qualsevol de nosaltres en una llarga conversa de sobretaula tot el que diguéssim fos digne, us puc assegurar que en el meu cas això no passa.

 

Per a mi, la millor part de la conversa és aquella en la que les dues senyores es mostren més humanes, comprensives, empàtiques i fins hi tot defensores del dret dels treballadors mal pagats. Que això no surt als titulars dels diaris?, que quedi clar el motiu, és perquè son poc comprensius, no ho dubteu. Per la meva banda em quedo amb aquell fragment on tot xerrant sobre la secretària d’en Pujol Ferrusola diuen:

 

Es una chica que necesita el dinero. Necesita el dinero porque esta manteniendo a su madre. Tiene problemas económicos. Y yo le decía: “Jordi, dale más pasta coño, que eres un cutre”.

 

Que potser la frase és una mica fora de context, no us diré que no, és més us recomano que no us quedeu aquí… però que us sembla?. Ningú ha parlat sobre aquesta noble lluita de les dues senyores pel dret dels treballadors, oi?. En una sola frase han fet més que CCOO i UGT en els últims cinc anys, clar que això tampoc costa massa…

Written by MadeByMiki

29 Juny 2013 at 11:31 pm

Crònica d’una minifestació des de dins.

with 13 comments

Un altra "minifestació", amb un lema amb ganxo.

Un altra "minifestació", amb un lema amb més ganxo.

Ahir a les 11 del matí d’aquest 29 de setembre per a la història, es va convocar una trobada a la plaça del Ajuntament d’Olesa. La qüestió era mostrar el desacord amb la reforma laboral i la força conjunta de treballadors, aturats, jubilats… tots tots plegats tenien una cita calia fer sentir la veu del poble.

Apa, doncs som-hi, sortim de casa i cap a l’ajuntament, a reclamar els nostres drets, “en peu famèlica legió!!”. Arribem a les 10:40h a la plaça, “no sigui cas que hi hagi massa gent”, doncs no, no és el cas. Una quinzena de persones dividides en grupets xerren, al fons hi ha una pancarta animant a la vaga general, i a les jardineres de l’ajuntament unes espectaculars pancartes, es tracta d’un pal amb un foli mida din-A4 dins una fundeta de plàstic amb missatges com “Olesa no vol la reforma laboral”, allà son esperant a ser agafades per la “multitud”.

És curiós, els bars i la pastisseria de la plaça son oberts i plens de gent, deuen ser els “serveis mínims” de l’hostaleria aprovats pel govern. Cap a les 11:15h la “minifestació” a arribat al seu punt màxim d’afluència. Hi han mitja dotzena de representants de CCOO, sis més d’UGT, quatre de la CNT i CGT (alguns amb els seus gossos, a falta de gent…) i la part més important uns quinze de la USOC amb banderetes de plàstic i tot!. Total que a la plaça més o menys hi ha unes 150 persones en total.

Comencen els discursos, els voluntariosos representants sindicals ens llegeixen un comunicat i proven d’animar a la gent amb uns eslògans extremadament llargs i fins i tot infantils que no tenen cap tipus d’èxit entre els assistents -mentrestant des de els bars i pastisseria ens miren amb curiositat antropològica-.

Ara si, la minifestació recorrerà Olesa, farem sentir la nostra veu!, de fet a dures penes, ja que l’apatia és general. Baixem la decrepita rambla, la majoria del comerç està tancat i la gent passeja, o estan asseguts prenent una cervesa i unes patatetes, ningú s’afegeix a la manifestació. Els ànims decauen al veure infinitat de persones deixar de mirar la tele i sortir als balcons a mirar passar a aquella colla. Els sindicalistes amb megàfon deixen de repetir: “Contra el capital, vaga general!!” i passen a implorar repetidament: “Vosotros mirones bajad de los balcones!!”, una senyora des de un balco no ens acaba d’entendre i contesta: “No puedo, que tengo la comida al fuego y luego tengo que ir a trabajar”.

Seguim el tour, pel que veig es tracta de fer que els supermercats baixin la persiana quan passa la minifestació per obrir-la de nou al cap de 3 minuts. Sembla que tots fan aquest ritual, més per pena que per altra cosa, no hi ha cap tipus d’actuació violenta per part dels piquets -nosaltres som els piquets??-, la policia que més que controlar la manifestació acomoda el trànsit al nostre pas.

La manifestació es fa llarga, no per la dimensió sinó pel tip de caminar que ens fem, ara sembla que ens dirigim cap a un dels dos “Maxi-Dia” que hi ha al poble,a mig camí hi ha un paleta treballant a la teulada d’una casa, ens veu venir des de ben lluny però no te la decència de descansar els tres minuts “reglamentaris”, hi ha gent que li diu “compañero ya trabajarás mañana!!” ell s’encara i ens fot una bronca enorme “dejadme en paz joder!!, que tengo que pagar la hipoteca”. Fot cara d’emprenyat mentre treballa, no el provoquem que igual baixa i ens agredeix, se’l veia fort i amb molta mala llet. Seguim cap el “Maxi-Dia”, som a 200m i baixen la persiana, un altre gran èxit per la lluita obrera, o potser no, al cap de 10 minuts em faig un tip de veure gent amb bosses plenes del “Dia”

Ja han passat dues horetes des de l’inici de la minifestació, ens dissolem de forma pacífica i ordenada -és conya-, marxem cap a casa, jo suggereixo que la propera vaga la podríem fer coincidir amb algun partit Barça-Madrid, seriem molts més i ens faríem veure…

Olesa de Montserrat presenta la taxa d’atur més alta de tot el Baix Llobregat, però ahir els aturats eren a casa mirant la tele pel que sembla.

Written by MadeByMiki

30 Setembre 2010 at 10:57 am

La vaga general del 2010.

with 39 comments

Dins de la sempre interessant categoria del post suggerit avui presentem: “La vaga general del 2010”.

Alguna vegada ens van dir (i ens varem creure) que els treballadors tenien una eina suprema, una espècie de arma de destrucció massiva amb la que tot es pot aconseguir, la vaga general.

I aquí estem tots, els sindicats intentant justificar la seva existència i importància, nosaltres fent veure que tenim la clau per tirar enrere la reforma laboral i el govern fent el seu paper, el més fàcil de tots, el ja conegut: “aquesta és una decisió dolorosa, però la prenem per responsabilitat i pel be comú”.

Ja espero amb impaciència l’endemà del dia de la vaga, amb el seu resum per part dels medis i del govern. Jo aposto per un 70% de participació segons els sindicats, un 35% segons el govern i amb un missatge governamental similar a aquest: “El govern respecta molt als treballadors que han anat a la vaga, però la reforma laboral i de les pensions és indispensable per garantir un futur millor per a tots”.

La pitjor part ens la emportarem -com sempre- nosaltres, tant si fem vaga com si no la fem no hi ha cap possibilitat de incidir en res de res. Les vagues i les manifestacions tradicionals son un anacronisme difícil d’entendre avui al segle XXI. Des de fa anys i anys, jo calculo que ens els darrers 20, no hem fet altra cosa que perdre drets i anar enrere lenta però constantment en temes laborals. Les jornades s’han allargat, i la por s’ha anat apoderant del dia a dia dels treballadors.

Els sindicats no han fet els deures, la seva feina hauria de ser la de trobar noves maneres de pressionar als governs de forma efectiva. Però això és molt difícil de fer amb la “panxa plena” a compte del govern, fa anys que no representen a ningú, tot és una pose interessada.

El 1 de maig de 1886 a Chicago es va aconseguir després d’una vaga i revolta que va costar l’execució de 5 obrers anarquistes, es va aconseguir la jornada de 8 hores.

Poc a poc, fins els anys 80 s’ha anat guanyant algun dret per part dels treballadors, però amb la entrada de la política neo-con i la globalització -que anava a ser taaaant bona- no s’ha fet cap cosa que no sigui perdre drets de manera lenta però continuada. Les grans vagues i manifestacions que hi han hagut a tot el món no han servit per res, hi ha més gent que mai fent jornades superiors a les 40 hores, jo mateix ho faig i de manera totalment legal, hi ha també més gent que mai que treballa en festius. La vaga pot solucionar això?.

Ens hem de plantejar que portem anys i anys de retrocés en els nostres drets, i els sindicats sempre miren cap a un altra banda. Costa molt fer vaga contra el govern quan el cos et demana fer vaga contra els sindicats a la vista de la seva ineficàcia i inactivitat.

Us deixo una llista de les darreres 8 vagues generals a Espanya, i una pregunta, han servit per alguna cosa?

* 1985 (24 hores): Convocada per CC.OO. contra la reforma de les pensions.
* 1988 (24 hores): Convocada per CC.OO., UGT i CGT (CNT) Mobilització general pel descontentament amb la política econòmica del Govern socialista de Felipe González davant les contínues reformes en benefici de la patronal
* 1991 (4 hores): Convocada per CC.OO. i UGT contra la Guerra del Golf.
* 1992 (8 hores): Convocada per CC.OO. i UGT contra la reforma laboral.
* 1994 (24 hores): Convocada per CC.OO. i UGT contra la reforma laboral.
* 2002 (24 hores): Convocada per CC.OO. i UGT contra la reforma laboral.
* 2003 (24 hores): Convocada per CNT i CGT contra la Guerra d’Irak.
* 2003 (2 hores): Convocada per UGT i algunes federacions de CC.OO. contra la Guerra d’Irak.

Per cert, tot i que potser us semblarà una posició contradictòria, possiblement faré vaga…

Written by MadeByMiki

21 Setembre 2010 at 10:07 pm