Xifres que fan pensar.

No hi ha setmana que no em trobi amb algú lamentant-se sobre la situació econòmica actual, es veu que fa ven poc que se’n han adonat de la profunditat de la crisi. En moments com aquests acostumo a dir alguna cosa així com : “jo en certa manera estic ben content amb la crisi, tot i que ha trigat massa a manifestar-se (o més aviat ens la han amagat fins el final), pots imaginar-te on seríem avui amb el ritme que portàvem?. Possiblement hi haurien pisos a Sant Geroni!“. No hi puc fer res, m’agrada sempre que puc el buscar una mica més enllà, i perquè no, provocar.

Avui he volgut completar el meu argument amb dades, evidentment podem fer el mateix amb l’endeutament o qualsevol altre fet, però jo m’he centrat amb els habitatges.

Avui es calcula que hi ha a Espanya un 20% de vivendes buides, ho sigui uns 3 milions i en 10 anys podem arribar als  6 milions de pisos buits, és una dada esferidora, com hem arribat fins aquí?. Es ben senzill, tan sols cal agafar el número d’habitatges acabats del 2001 fins el 2007:

2001: 365.000 habitatges.
2002: 417.000 habitatges.
2003: 459.000 habitatges.
2004: 497.000 habitatges.
2005: 524.000 habitatges.
2006: 586.000 habitatges.
2007: 650.000 habitatges.

Això era el que calia per anar creixent, creixia la població, creixia la destrucció del territori, creixi l’endeutament familiar, moltes coses creixien, i això no era precisament una gran notícia. Més o menys en 6 anys es va duplicar el número de vivendes construïdes, mantenint aquella velocitat l’any vinent tocaria construir 1.300.000 habitatges, és ben clar que això no hi ha per on agafar-ho.

Com sempre s’ha dit mil i una vegades no es pot créixer indefinidament en un món finit. Encara no entenc com això hi ha qui no ho assumeixi de cap manera.

http://www.elpais.com/articulo/economia/Espana/viviendas/estan/vacias/elpepueco/20120105elpepueco_6/Tes

Els valors de’n Manfred Max-Neef, Premi Nobel Alternatiu d’economia.

En Manfred Max-Neef va estudiar economia, i més endavant va fer carrera com a empleat de la empresa petrolera Shell. Aquesta feina no li va durar massa, ja que al adonar-se’n de les implicacions de la seva feina, la va deixar per dedicar-se a estudia els problemes dels països en vies de desenvolupament. No va fer això precisament des de els despatxos, va conviure amb els més desafavorits durant anys i això li va fer obrir els ulls i veure la economia des de l’altra banda. Va treballar per la ONU i va desenvolupar la seva tesi anomenada “economia descalça”* i “economia a escala humana”. Son famoses les seves hipòtesis sobre les 10 necessitats bàsiques humanes i la idea de que a partir d’un determinat punt del desenvolupament econòmic, la qualitat de vida comença a baixar.

És evident que no tots els economistes son iguals o pensen de la mateixa manera, però actualment sembla que només n’hi hagi amb una sola ideologia, la neo-liberal. Portem molts anys amb aquesta dictadura, tan sols s’ensenya aquest tipus d’economia a les escoles i universitats, tan sols es porta a terme aquest tipus d’economia.

Per en Manfred sempre hem necessitat uns economistes més cultes, amb una ment més oberta i amb coneixements molt més enllà de la pura economia. Cal percebre la economia com un subsistema dins de un sistema més gran: la biosfera, és evident que depenem totalment de la natura. Avui impera la visió contraria, la que veu la biosfera com a un subsistema de la economia, la miopia dels economistes els fa creure que aquesta és al damunt de totes les coses, quantes vegades heu sentit allò de “tot és economia!”, amb aquesta visió portem anys anant cap el desastre total. Tal i com diu en Manfred: “avui el que fan els economistes està totalment deshumanitzat”.

La principal aportació d’aquest economista pot ser resumida en els seus cinc postulats i un valor essencial:

• 1. La economia és per servir a les persones, i no les persones per a servia a la economia.

• 2. El desenvolupament és per a les persones i no per a les coses.

• 3. Creixement no és el mateix que desenvolupament, i el desenvolupament no requereix necessàriament de creixement.

• 4. No hi ha economia que sigui possible sense els serveis de l’ecosistema.

• 5. La economia és un subsistema d’un sistema més gran i finit: la biosfera. Per tant el creixement permanent és impossible.

• I el valor essencial per a sostenir una nova economia hauria de ser que cap interès econòmic, sota cap circumstància, pot estar per damunt de la vida.
  

  *”Economía descalça:” “Yo trabajé al rededor de diez años de mi vida en áreas de pobreza extrema, en las sierras, en la jungla, en áreas urbanas en distintas partes de Latinoamérica. Al comienzo de este periodo, estaba un día en una aldea indígena en la sierra de Perú. Era un día horrible; había estado lloviendo todo el tiempo. Estaba parado en una zona muy pobre y enfrente de mí estaba otro hombre parado sobre el lodo ( no en el barrio pobre sino en el lodo). Y bueno, nos miramos. Este era un hombre de corta estatura, delgado, con hambre, desempleado, cinco hijos, una esposa y una abuela. Yo era el refinado economista de Berckeley, maestro de Berckeley, etc. Nos mirábamos frente a frente y de pronto me di cuenta de que no tenía nada coherente que decirle en esas circunstancias; que todo mi lenguaje de economista era obsoleto. ¿Debería decirle que se pusiera feliz porque el producto interno bruto había subido un 5% o algo así? Todo era completamente absurdo. Entonces descubrí que no tenía un lenguaje para ese ambiente y que teníamos que inventar un idioma nuevo. Ese es el origen de la metáfora “barefoot economy” o economía descalza, que, en concreto, significa la economía que un economista usa cuando se atreve a meterse en los barrios bajos. El punto es que los economistas estudian y analizan la pobreza desde sus oficinas lujosas, poseen todas las estadísticas desarrollan todos los modelos y están convencidos de que saben todo lo que hay que saber sobre la pobreza. Pero ellos no entienden la pobreza. Ese es el gran problema. Y es también el motivo por el cual la pobreza aún existe. Esto cambió completamente mi vida como economista. Inventé un lenguaje coherente para esas condiciones de vida”.

*Fragment d’una entrevista a en Manfred Max-Neef publicada a:

http://literalmagazine.blogspot.com/2010/11/traducida-al-espanol-por-rose-mary.html

Pàgina web de Manfred Max-Neef amb tres llibres en format PDF per baixar-se de manera gratuïta:

http://www.max-neef.cl/inicio.php 

Un vídeo d’una ponencia d’una hora a la Universidad Internacional de Andalucia (absolutament impresionant):

http://www.blip.tv/file/2951120

Obtingut de:

http://elpezcuezo.wordpress.com/2011/04/28/manfred-max-neef-premio-nobel-alternativo-de-economia-el-mundo-en-rumbo-de-colision-una-conferencia-que-deja-mucho-para-pensar/ 

Divagacions, avui: El Creixement.

Benvinguts al meravellós món del creixement continuat. Aquest és un lloc on els tots problemes es solucionen de la mateixa manera, competint i creixent fins a l’infinit i aquest dogma és totalment indiscutible, no hi ha alternativa.

La llibertat així ho mana, la llibertat de consum (pots triar, però compra). La llibertat de votar a qui vulguis (tots prediquen el mateix sistema però tu tria…). La llibertat de pensament (sempre que sigui dins el pensament únic).

I creixem, portem anys creixent i creixent, sense millorar les condicions de vida, amb un endeutament insostenible, amb més pobresa cada vegada, treballant més hores, amb menys drets, amb por a l’endemà, amb menys progressivitat als impostos, privatitzant els serveis públics, destruint el món una mica més cada dia, dificultats enormes per a trobar feina…

Això si, “tenim” unes teles de plasma o led que son la polla en vinagre, uns telèfons mòbils dignes de James Bond, infinitat de canals de tele, el Barça-Madrid, les “belenes estébanes”, estem tots connectats via xarxes socials, fins hi tot hi ha gent que diu tonteries al seu blog…

Si això no fos una dictadura [salutacions des d’aquí a Gabilondo], un sistema obligat, ens podríem plantejar si realment val la pena créixer i competir. Però com que han sigut molt efectius a l’hora de tancar totes les portes, seguiré anant amb aquest tren ple de gent que llegeix “Fomento para 5 obras capitales en Catalunya y retrasa el tren a la T-1”, i pensant massa tard, llàstima que no s’hagués aturat l’ave i la T-1 abans de començar.

Es veu que totes aquestes infraestructures ens anaven a ajudar a créixer molt, suposo que com sempre cap a un món més injust i menys humà, on per una banda moren milions de persones de gana i l’altre ens ho mirem com si fos una pel·licula que no va amb nosaltres.

I mentrestant com sempre ens inoculen a diari el mateix discurs mil i una vegades:  “hem de tornar a créixer, hem de tornar a créixer, hem de tornar a créixer…”.