Luís María, Mariano i companyia…

Els pebrots de’n Luís María Linde tenen unes dimensions enormes, d’una mida similar a la dels que des de el Gobierno de España es posen medalles per la seva sensacional  gestió de la crisi.

En Luís María s’ha endut aquest any un 5,8% més de salari, ara ja passa dels 176.000€ anuals. Però ell és molt empàtic i sap posar-se al lloc nostre, el dels working-poors i els autònoms putejats. Ell sap que el que ens convè és pagar més IVA, abaratir l’acomiadament, pujar els impostos especials i posar nous impostos mediambientals.

Per donar-nos aquesta recepta copiada a la de la proposada pel FMI, no ens cal pagar-li al president del Banco de España la morterada que cobra. Ni tampoc els 203.400€ que cobra el seu número dos. De fet, tenint en compte el paper que ha tingut el Banco de España els darrers anys, podríem aprofitar l’abaratiment de l’acomiadament per prescindir de tots ells.

Pel que fa a la meravellosa política econòmica del PP, aquella que diuen que ens ha tret de la crisi, doncs passa lo mateix. Cal tenir molts de pebrots per presentar una recepta per a sortir de la crisi. No fer absolutament cap ni una de les teves propostes. Passar pel adreçador d’Europa i el FMI. Aplicar per collons la seva política i les seves mesures  i ara voler vendre’ns la moto.

Escanyar-nos amb infinitat pujades d’impostos i serveis, devaluar un 25% el nostre salari, i retallar serveis i prestacions tampoc em sembla massa meritori. És una recepta que ja coneixem i patim, tan sols cal esperar que la gent se’n adoni de l’evidència i poc a poc tingui un esperit més crític amb els que ens diuen que prenen mesures i tan sols es dediquen a fer lo imposat pel FMi. Si, tal i com abans us deia,  per fer exactament allò que ens imposa el FMI ens podriem estalviar tots aquests intermediaris tan cars ineficients i mentiders.

Desapareguts en combat.

Cada dia des de l’inici de la crisi me’n he adonat de la gran quantitat de persones que han anat desapareixent del meu dia a dia sense fer soroll. Com alguns suposo que encara recordeu, tinc una feina de cara al públic i un parell d’hores de viatge en transport públic diari. Això em permet conèixer personalment o de vista a un munt de persones.
En Lalo,  un xilè sempre agradable, amb el que teníem moltes xerrades.  En Jordi,  un informàtic molt friki i poc puntual. Aquell senyor manyo que tenia una botigueta  de manualitats, on hi vivia il·legalment.  La Marta, tota una intel·lectual que en sabia de tot i que treballava a una gestoria.  Aquell paleta ros i baixet que tenia una caseta a una urbanització de Piera i sempre era al bar del costat…
Tots aquests  i molts més ja no hi son,  se n’han anat per sempre.  Han perdut la feina o la seva empresa,  no tornaran més al barri.  Uns han fugit cap el seu país, uns altres han patit una traumàtica reunificació familiar.  Uns miren de sobreviure  del “trapicheo”,  uns altres simplement vegeten com a zombies.
Mentrestant, Espanya es segueix  mantenint com la gran potència de la desigualtat social europea,  el meu caríssim tren de cada dia porta els seus vagons decorats amb propaganda del Decathlon i en Mariano Rajoy diu que té un pla per evitar la consulta.

Les grans veritats que hi ha als diaris.

Tots hem sentit un munt de vegades aquella afirmació que diu: “els diaris tan sols diuen mentides”, podríem eixamplar-la una mica més i afegir-hi tots els altres medis de comunicació. Però la veritat, no crec que això sigui cert, més aviat el que es detecta a diari és un esperit manipulador, cliantelista i d’emissor constant de globus sonda.

El que crec és que les notícies dels diaris cal saber interpretar-les, i veritablement això no és senzill. Per començar cal oblidar-nos de la presumpta innocència de les seves informacions, així com també hem de saber detectar aquella notícia veritablement important i totes les totalment prescindibles, el 99% del diari.

Per posar-ho més complicat, les notícies importants podem trobar-les a la portada o com a article curt totalment amagat a les pàgines interiors.

Suposo que el que voleu son alguns exemples per poder donar-me o treure’m la raó, ho sigui que som-hi:

El 9 de juny del 2008, als diaris publicaven una notícia sorprenent: l’ampliació de la jornada laboral a Europa, a partir d’aquell moment és legal el treballar 65 hores setmanals. Aquella notícia clarament ens estava dient cap on anàvem, i de passada desmentia als que ens deien que la crisi no existia o que tot plegat no seria més que una desacceleració temporal. De passada notícies com aquesta ens suggereixen lo evident, que les “altes esferes” saben molt més del que els interessa confessar, i que a nosaltres ens serveixen l’informació quan els hi convé i ben maquillada.

Evidentment escric aquest post pensant en una altra notícia similar, avui podreu veure a tots els diaris una flamant modificació de la llei. Un pas més cap a la dictadura 2.0, la consideració com a delicte greu de tota mena de protesta, fins hi tot la resistència pacífica passarà a considerar-se un delicte greu. Això al país d’Europa amb un percentatge més alt de població reclusa no pot ser casual. En moments com aquests, amb la previsió d’atur que tenim i l’index de pobresa actual tan sols pot voler dir una cosa: si avui estem malament, això no és res pensant amb lo que ens ha de caure ben aviat. Per tant les veritables mesures dels nostres governants no van contra la crisi, més aviat van contra el seu poble i ells ja tenen les seves lleis, les pilotes de goma i les presons esperant-nos i no pensen deixar lloc per a cap mena de protesta o opinió crítica.

Com sempre, tot això tan sols son divagacions meves, ho sigui que no hi ha res que us pugui demostrar. El que tinc clar és que aquest és el camí que ens imposen i que no pensen deixar que ningú se’n surti.

Per cert, un altra notícia interessant, després de demostrar-se que la mort d’un manifestant a Bilbao per un impacte de bola de goma, ja s’han pres mesures al respecte. Evidentment no s’han prohibit les boles de goma com passa a la pràctica totalitat d’Europa, ja han detingut a un parell de manifestants com a culpables dels aldarulls que van “obligar” a la policia a fer servir les punyeteres boles de goma.