..: MadeByMiki :..

::::…..No sé que no sé res….::::

Posts Tagged ‘crisi

Luís María, Mariano i companyia…

with 2 comments

image

Els pebrots de’n Luís María Linde tenen unes dimensions enormes, d’una mida similar a la dels que des de el Gobierno de España es posen medalles per la seva sensacional  gestió de la crisi.

En Luís María s’ha endut aquest any un 5,8% més de salari, ara ja passa dels 176.000€ anuals. Però ell és molt empàtic i sap posar-se al lloc nostre, el dels working-poors i els autònoms putejats. Ell sap que el que ens convè és pagar més IVA, abaratir l’acomiadament, pujar els impostos especials i posar nous impostos mediambientals.

Per donar-nos aquesta recepta copiada a la de la proposada pel FMI, no ens cal pagar-li al president del Banco de España la morterada que cobra. Ni tampoc els 203.400€ que cobra el seu número dos. De fet, tenint en compte el paper que ha tingut el Banco de España els darrers anys, podríem aprofitar l’abaratiment de l’acomiadament per prescindir de tots ells.

Pel que fa a la meravellosa política econòmica del PP, aquella que diuen que ens ha tret de la crisi, doncs passa lo mateix. Cal tenir molts de pebrots per presentar una recepta per a sortir de la crisi. No fer absolutament cap ni una de les teves propostes. Passar pel adreçador d’Europa i el FMI. Aplicar per collons la seva política i les seves mesures  i ara voler vendre’ns la moto.

Escanyar-nos amb infinitat pujades d’impostos i serveis, devaluar un 25% el nostre salari, i retallar serveis i prestacions tampoc em sembla massa meritori. És una recepta que ja coneixem i patim, tan sols cal esperar que la gent se’n adoni de l’evidència i poc a poc tingui un esperit més crític amb els que ens diuen que prenen mesures i tan sols es dediquen a fer lo imposat pel FMi. Si, tal i com abans us deia,  per fer exactament allò que ens imposa el FMI ens podriem estalviar tots aquests intermediaris tan cars ineficients i mentiders.

Written by MadeByMiki

15 Juny 2015 at 6:38 am

Desapareguts en combat.

with 4 comments

Cada dia des de l’inici de la crisi me’n he adonat de la gran quantitat de persones que han anat desapareixent del meu dia a dia sense fer soroll. Com alguns suposo que encara recordeu, tinc una feina de cara al públic i un parell d’hores de viatge en transport públic diari. Això em permet conèixer personalment o de vista a un munt de persones.
En Lalo,  un xilè sempre agradable, amb el que teníem moltes xerrades.  En Jordi,  un informàtic molt friki i poc puntual. Aquell senyor manyo que tenia una botigueta  de manualitats, on hi vivia il·legalment.  La Marta, tota una intel·lectual que en sabia de tot i que treballava a una gestoria.  Aquell paleta ros i baixet que tenia una caseta a una urbanització de Piera i sempre era al bar del costat…
Tots aquests  i molts més ja no hi son,  se n’han anat per sempre.  Han perdut la feina o la seva empresa,  no tornaran més al barri.  Uns han fugit cap el seu país, uns altres han patit una traumàtica reunificació familiar.  Uns miren de sobreviure  del “trapicheo”,  uns altres simplement vegeten com a zombies.
Mentrestant, Espanya es segueix  mantenint com la gran potència de la desigualtat social europea,  el meu caríssim tren de cada dia porta els seus vagons decorats amb propaganda del Decathlon i en Mariano Rajoy diu que té un pla per evitar la consulta.

Written by MadeByMiki

21 gener 2014 at 9:13 am

Les grans veritats que hi ha als diaris.

with 6 comments

Tots hem sentit un munt de vegades aquella afirmació que diu: “els diaris tan sols diuen mentides”, podríem eixamplar-la una mica més i afegir-hi tots els altres medis de comunicació. Però la veritat, no crec que això sigui cert, més aviat el que es detecta a diari és un esperit manipulador, cliantelista i d’emissor constant de globus sonda.

El que crec és que les notícies dels diaris cal saber interpretar-les, i veritablement això no és senzill. Per començar cal oblidar-nos de la presumpta innocència de les seves informacions, així com també hem de saber detectar aquella notícia veritablement important i totes les totalment prescindibles, el 99% del diari.

Per posar-ho més complicat, les notícies importants podem trobar-les a la portada o com a article curt totalment amagat a les pàgines interiors.

Suposo que el que voleu son alguns exemples per poder donar-me o treure’m la raó, ho sigui que som-hi:

El 9 de juny del 2008, als diaris publicaven una notícia sorprenent: l’ampliació de la jornada laboral a Europa, a partir d’aquell moment és legal el treballar 65 hores setmanals. Aquella notícia clarament ens estava dient cap on anàvem, i de passada desmentia als que ens deien que la crisi no existia o que tot plegat no seria més que una desacceleració temporal. De passada notícies com aquesta ens suggereixen lo evident, que les “altes esferes” saben molt més del que els interessa confessar, i que a nosaltres ens serveixen l’informació quan els hi convé i ben maquillada.

Evidentment escric aquest post pensant en una altra notícia similar, avui podreu veure a tots els diaris una flamant modificació de la llei. Un pas més cap a la dictadura 2.0, la consideració com a delicte greu de tota mena de protesta, fins hi tot la resistència pacífica passarà a considerar-se un delicte greu. Això al país d’Europa amb un percentatge més alt de població reclusa no pot ser casual. En moments com aquests, amb la previsió d’atur que tenim i l’index de pobresa actual tan sols pot voler dir una cosa: si avui estem malament, això no és res pensant amb lo que ens ha de caure ben aviat. Per tant les veritables mesures dels nostres governants no van contra la crisi, més aviat van contra el seu poble i ells ja tenen les seves lleis, les pilotes de goma i les presons esperant-nos i no pensen deixar lloc per a cap mena de protesta o opinió crítica.

Com sempre, tot això tan sols son divagacions meves, ho sigui que no hi ha res que us pugui demostrar. El que tinc clar és que aquest és el camí que ens imposen i que no pensen deixar que ningú se’n surti.

Per cert, un altra notícia interessant, després de demostrar-se que la mort d’un manifestant a Bilbao per un impacte de bola de goma, ja s’han pres mesures al respecte. Evidentment no s’han prohibit les boles de goma com passa a la pràctica totalitat d’Europa, ja han detingut a un parell de manifestants com a culpables dels aldarulls que van “obligar” a la policia a fer servir les punyeteres boles de goma.

Written by MadeByMiki

12 Abril 2012 at 9:29 am

La globalització en poques paraules.

with 14 comments

I mira que porto temps llegint i parlant de la globalització (sempre des de un punt de vista crític), però fins avui no havia trobat una descripció curta i clara que ens aclareixi el tema. A partir d’aquesta descripció tan sols cal suposar cap on ens està portant la globalització.

LA GLOBALITZACIÓ ÉS:

  • Produir on sigui més econòmic.
  • Vendre on sigui més car.
  • Tributar on es paguin menys impostos.

Tret d’aquest fantàstic post:

http://realidadeconomica.es/15-ideas-basicas-sobre-economia-que-todos-deberiamos-conocer/

Bonus track, una frase memorable del mateix blog:

Written by MadeByMiki

18 Març 2012 at 8:35 pm

Anticipació o esoterisme?.

with 11 comments

Hi ha economistes, que dediquen molt de temps i esforços a desprestigiar a alguns dels seus companys. Els motiu és ben senzill, el fet de que alguns gosin a fer prediccions del que pot passar no els hi agrada gens, i insisteixen a dir que això no es pot fer, ja que ningú pot saber que és el que passarà en un futur.

En Xavier Sala-Martín és sense cap mena de dubte el líder del sector anti-prediccions, ell sempre considera que aquesta no és la feina dels economistes, i que a més, qui fa això menteix premeditadament a qui se’l escolta. Per l’altra banda hi ha el sempre agosserat Santiago Niño Becerra, aquest economista sempre ha estat estremadament valent, i no li ha fet cap por, ni li ha costat cap esforç el donar mil i una xifres per escrit explicant cap on va l’economia a cinc anys vista.

Així doncs, qui té raó?, a qui hem de fer cas?. Doncs probablement la solució la trobarem si mirem l’orientació política de cada economista. És més lògic del que en principi sembla, la filosofia dels economistes neo-lliberals no va gaire més enllà del benefici immediat, tot el que sigui preveure el que passarà amb les seves decisions a mig i llarg termini gairebé mai es contempla. De fet, si ens hi fixem veurem com aquest fet és clarament el que ens ha portat a la situació que avui patim.

Els economistes més crítics, els que sempre han pensat que cada acció acaba tenint moltes conseqüències, a curt, mig i llarg termini. Que moltes dicisions que en principi son bones a curt plaç, a la llarga son un autèntic desastre. Així es va crear aquella monumental bombolla immobiliària que va esclatar l’any 2007, o així hem gestionat el turisme, encara avui la primera “indústria” de l’estat.

Us deixo amb un article de’n Santiago Niño Becerra d’agost del 2007, que ho disfruteu:

“Entre Septiembre del 2007 y Octubre del 2009 se producirá la fase previa a los años más duros de la crisis: 2010, 2011 y 2012. Se irán implementando medidas enfocadas a evitar ‘ir a peor’. En este decorado se producirá el choque entre todo aquello que brinda seguridad y la pura supervivencia debido a que al ser ésta lo fundamental, el mantenimiento de la protección social entorpece las actuaciones necesarias para lograrlo.

Por ello, las políticas y actuaciones se centrarán en ‘lo básico’, lo que dará lugar a que se instalen concepciones minimalistas, y que gran número de servicios básicos -sanidad, educación, …- entren en crisis, lo que afectará de lleno al modelo de protección social que empeorará ostensiblemente la calidad de su funcionamiento -falta de recursos financieros, de profesionales, de material- así como su grado de cobertura, generalizándose, además, el pago de los menguantes servicios recibidos por parte de sus perceptoras y perceptores como ya sucede en varios países europeos.

La manifestación de esta problemática hasta ahora soterrada, supondrá problemas muy serios en el empleo ya que se irá produciendo un cierre paulatino de empresas; de hecho, tan sólo las muy pequeñas, las de tamaño mínimo o las auténticamente gigantescas, acabarán sobreviviendo; las primeras debido a su gran flexibilidad y adaptabilidad, las segundas, por sus enormes recursos aunque a costa de ir realizando constantes recortes. Todo ello repercutirá negativamente en la renta de las personas, de hecho, tan sólo la población activa altamente especializada en tareas verdaderamente útiles tendrá garantizado el acceso a un empleo.

El resultado será de desconcierto, entre otras razones porque faltará un plan a largo plazo que, por otra parte, será imposible elaborar al no servir las políticas hasta ahora utilizadas debido a la transición sistémica en que se hallan la economía y la sociedad. En consecuencia, tan sólo se irán diseñando medidas cortoplacistas a falta de una estrategia estructurada a largo plazo. En otras palabras, y literalmente, no se sabrá qué hacer.

En contra de lo que podría pensarse, la población aceptará bastante bien el paso de un mensaje en el que todo apuntaba a un mundo maravilloso, a otro tachonado de problemas. Al margen de que las ciudadanías de los diferentes países percibirán esos problemas, es posible que ciertas estadísticas, que algunos datos, puedan llegar a ser manipulados y falseados a fin de inyectar ciertas dosis de optimismo en la población; a la vez, el creciente control sobre la libertad de expresión encuadrado en la ‘lucha contra el terrorismo’, facilitará las intervenciones en y la censura de, los temas considerados sensibles.”

Santiago Niño Becerra.

Catedratic d’Estructura Econòmica. Facultat d’Economia IQS. Universitat Ramon Llull.

Written by MadeByMiki

12 Març 2012 at 10:12 am

Avui per dinar: escudella amb canvi sistèmic.

with 5 comments

Des de fa un temps no hi ha trobada d’amics o familiar on hi manqui la ja tradicional xerrada sobre economia. Tothom s’ha afegit a aquesta nova tradició, sopar amb amics i crisi immobiliària, escudella amb canvi sistèmic, cigaló de cafè amb retallades…

Tot just fa quatre anys, els que gaudíem “arreglant el món” érem quatre gats, i ara com que no ens en hem sortit ens trobem amb molta nova gent disposada  a ajudar-nos a fer aquesta feina. Potser això no serviran de gran cosa, però si poc a poc hem canviant el tema de les xerrades i passat del Porsche Cayenne del veí a la Família Reial i el seu “salari”,  i de la casa a la Cerdanya del amic al desnonament del veí, crec que serem més persones i alguna cosa haurem guanyat.

Aquí us deixo una infografia creada per la BBC i traduïda pels activistes de la “Acampada Sol” de Madrid. Trobo que és un més que interessant plantejament sobre la crisi a l’eurozona, tot ben claret i resumit de manera que ben segur que us servirà per a petar la xerrada una vegada més sobre la crisi a qualsevol de les properes trobades que ben segur que gaudirem.

Feu un click a la imatge que hi ha aquí sota i gaudiu amb la seva senzillesa i claredat d’exposició.

La versió original:

http://www.bbc.co.uk/news/business-16290598

La traduida:

http://madrid.tomalaplaza.net/2011/12/26/%C2%BFque-causo-realmente-la-crisis-en-la-eurozona/

Bon Nadal (vaig tard, ho sé) i feliç 2012 (és un desitg, no una predicció…).

Written by MadeByMiki

28 Desembre 2011 at 10:46 pm

Arxivat a Economia, Política

Tagged with , , ,

Aturats i culpables de la crisi.

with 12 comments

Com tots sabeu, pels que manen és molt important tenir sempre a punt un culpable al que assenyalar en cas de crisi.

Els ciutadans som així de senzills, digerim millor els problemes si ens donen algun culpable sobre el que carregar el mort, suposo que tenim una ànsia de justícia innata mal treballada.

Per distreure més i millor al personal, els culpables no son sempre els mateixos, que tot cansa. Si fins ara els assenyalats èren bàsicament els funcionaris (sobretot els de base), detecto que darrerament la “gran culpa” de tot es va diversificant i ara hem trobat un altre grup on focalitzar el nostre despreci, es tracta dels aturats.

La nova manera d’entendre el món, la neo-lliberal ens ensenya que tothom és responsable de la seva situació, per tant, segons això no cal ajudar als desafavorits ja que ho son perquè volen. De la mateixa manera convertim als rics en persones admirables que hem de tenir com a referent, ells son els triomfadors, tots hem de ser emprenedors, emprenedors d’èxit evidentment.

A Galícia i a Múrcia ja han decidit no donar cobertura sanitària als aturats sense prestació, a Catalunya les retallades castiguen especialment als més desafavorits. Certament això és més fàcil de fer si anem suggerint que els aturats ho son perquè volen, o que qui treballa en negre sempre ho fa perquè vol, els autònoms son uns estafadors, els funcionaris no treballen… això si, mentre ens anem fotent hòsties entre nosaltres els veritables culpables van salvant el cul, que li preguntin als dimitits senyors Ricard Pagès i Manuel Troyano president i director de Caixa Penedès respectivament, a ells i als seus plans de pensió blindats de més de 20 milions d’euros…

http://www.elmundo.es/elmundo/2011/11/25/barcelona/1322211868.html

Written by MadeByMiki

25 Novembre 2011 at 10:30 am