Desapareguts en combat.

Cada dia des de l’inici de la crisi me’n he adonat de la gran quantitat de persones que han anat desapareixent del meu dia a dia sense fer soroll. Com alguns suposo que encara recordeu, tinc una feina de cara al públic i un parell d’hores de viatge en transport públic diari. Això em permet conèixer personalment o de vista a un munt de persones.
En Lalo,  un xilè sempre agradable, amb el que teníem moltes xerrades.  En Jordi,  un informàtic molt friki i poc puntual. Aquell senyor manyo que tenia una botigueta  de manualitats, on hi vivia il·legalment.  La Marta, tota una intel·lectual que en sabia de tot i que treballava a una gestoria.  Aquell paleta ros i baixet que tenia una caseta a una urbanització de Piera i sempre era al bar del costat…
Tots aquests  i molts més ja no hi son,  se n’han anat per sempre.  Han perdut la feina o la seva empresa,  no tornaran més al barri.  Uns han fugit cap el seu país, uns altres han patit una traumàtica reunificació familiar.  Uns miren de sobreviure  del “trapicheo”,  uns altres simplement vegeten com a zombies.
Mentrestant, Espanya es segueix  mantenint com la gran potència de la desigualtat social europea,  el meu caríssim tren de cada dia porta els seus vagons decorats amb propaganda del Decathlon i en Mariano Rajoy diu que té un pla per evitar la consulta.