Entrevista a Eusebio Val,corresponsal a Roma de “La Vanguardia”.

Després d’una llarga etapa (des de el meu punt de vista…) d’inactivitat per motius laborals, ja tinc aquí les respostes de’n Eusebio Val a totes les vostres inquietuds.  Com sempre tinc que agrair-li molt a en Plàcid Garcia-Planas la seva col·laboració,  i a tots vosaltres, benvolguts lectors i comentaristes que amb les vostres preguntes m’heu fet tota la feina.

Ferran: Com és possible que després de tots els escàndols (i no em refereixo només als sexuals) del Sr. Berlusconi, encara tingui tant de recolzament electoral. La meva experiència de la Itàlia de fa anys, era d’un poble políticament inquiet. Com s’ho han fet per aparcar totes aquestes inquietuds?

Eusebio Val: L’hegemonia de Berlusconi s’explica, SEGONS crec, per diverses Raons. El vota aquesta part de la societat que es diu la “majoria silenciosa“. No és un tòpic. Es tracta de gent que no es manifesta mai, que no comenta les seves opinions polítiques Molts ho fan simplement per evitar la tornada al poder de l’esquerra, a la qual un sector molt ampli d’aquest país detesta. Després hi ha la gent que simplement mira per la seva butxaca. Creuen que amb Berlusconi hi ha menys pressió fiscal i menys persecució al frau. Ell va baixar alguns impostos i va decretar diverses amnisties fiscals. Això és molt important per als milions de petits empresaris i autònoms. Són bastants els que voten “tapant el nas“, per pur interès. Una quantitat significativa de votants de Berlusconi estan convençuts, igual que il Cavaliere, que aquest pateix una persecució injusta, per raons polítiques.

Zillahh: Amb l’actual sistema electoral, el partit que aconsegueix més vots és qui governa, crec que és per això que Berlusconi no deixa la presidència. No hi ha la possibilitat que es pugui canviar l’actual sistema electoral? Amb aquest panorama, què opina el poble italià davant un possible judici a Belusconi?

Eusebio Val: Sí que es podria canviar el sistema electoral. Precisament es va canviar fa uns anys perquè hi hagués majories estables, premiant a la coalició més votada. El problema del principal partit de l’esquerra és que, ara per ara–i malgrat tot el que ha passat–sondejos segueixen donant majoria per Berlusconi i la Lliga Nord. Per això l’oposició és tan reticent a demanar eleccions anticipades.

Kuka: M’agradaria comprendre la simbologia de Battisti per la Itàlia passada i per la Itàlia present. Arrestat a Brasil des del 2007, ha aconseguit l’estatus d’immigrant fa poc temps… mentrestant el govern italià reclama la seva extradició i creu just que compleix cadena perpètua.

Eusebio Val: Crec que Itàlia encara no ha digerit bé els seus “anys de plom“. Queden molts enigmes per resoldre, massa zones fosques. És un país al que li encanten les teories de la conspiració. Hi ha atemptats gravíssims que no han estat del tot aclarits, com el de l’estació de Bolonya, les matances de la màfia, fins i tot aspectes del segrest i mort d’Aldo Moro. Jo veig que el cas Battisti reobre ferides i remou la memòria. Com a periodista el veig més en aquest sentit que com a personatge particular. Un aspecte polèmic del cas és la solidaritat de intel.lectuals francesos.

Rosa de Sang: Per què amb l’absolut desgavell i pèrdua de credibilitat de la dreta italiana, no només per part de Berlusconi sinó també de Fini amb els seus casos de corrupció, l’esquerra és incapaç de bastir una alternativa creïble?

Eusebio Val: En part ja l’he contestat a la primera pregunta. Una cosa és la imatge internacional i la perspectiva mediàtica, que sempre distorsiona la realitat amb el to sensacionalista de les notícies, i una altra cosa és el que pensa el poble italià. Les dues visions no tenen per què coincidir. A mi m’ha sorprès la dolentíssima imatge que molts italians tenen de l’esquerra. La veuen corrupta, ineficaç i, a sobre, amb arrogància intel.lectual. Un agreujant ha estat aquests anys la falta de lideratge sòlid a l’esquerra. L’actual líder del Partit Demòcrata sembla un personatge decent, però és trist, avorrit. Veig molt difícil que pugui batre Berlusconi. Tampoc es pot oblidar que dins del Govern Berlusconi hi ha gent prou sòlida i amb molt bona imatge, com el ministre d’Economia, Giulio Tremonti, a qui per cert s’estudia com a potencial recanvi al capdavant de l’Executiu.

Tomàs: Creus que la pena de mort desapareixerà dels EEUU? És cert que es debat més sobre el millor mètode en donar mort al condemnat que no pas en la pena de mort en si mateixa?

Eusebio Val: La pena de mort està en retrocés als EUA És cert que hi ha una tendència a la baixa de les execucions i més reserves de la gent sobre el caràcter dissuasiu del càstig. És un tema etern que preocupa molt a Europa, però els Estats Units està impregnat d’una altra cultura, és un país de frontera, amb un component més primitiu, a més de la influència de moltes esglésies protestants que no ho veuen malament .. A Amèrica no s’afronta la pena de mort com la vulneració d’un dret humà, sinó al contrari, com una prerrogativa legal de l’Estat. Es qüestiona moltes vegades el mètode, però no el fet mateix. És molt estrany per un europeu. Veig molt difícil a curt o mitjà termini que una majoria d’estats que suprimeixi. En aquest terreny hi ha un abisme cultural que sembla insalvable entre les dues ribes de l’Atlàntic.

Ahse: M’agradaria saber com és que l’han enviat a tants països i què tal li va semblar Croàcia.

Eusebio Val: Entrar a treballar a la secció d’Internacional de La Vanguardia va ser un privilegi. El diari sempre ha apostat – des de la Primera Guerra Mundial! – per la cobertura internacional. Va ser una cosa natural que, després d’un temps a la Redacció, em comencessin a enviar a cobrir esdeveniments a l’exterior. Per cert, el primer va ser l’arribada de Ben Ali al poder a Tunísia. Pel que fa a Croàcia, vaig estar allà a l’inici de la guerra amb Sèrbia, al setembre de 1991. Allà vaig poder confirmar la meva alèrgia natural a tots els nacionalismes. El règim serbi de Milosevic era una màfia inacceptable, però el de Tudjman a Croàcia em semblava “feixistoide”. En la història de la desintegració de Iugoslàvia hi ha molts culpables. Encara no sabem tota la veritat. Sobre el paper d’Alemanya, sobre el paper del Vaticà.

Tomàs: Pensa que Israel seguirà quiet davant la cursa nuclear que sembla haver emprès la República Islàmica d’Iran?

Eusebio Val: No crec que Israel es quedi quiet si sap del cert que l’Iran té la bomba atòmica i està en condicions d’usar-la. Amb l’experiència de l’Holocaust, el poble israelià porta l’autodefensa en els gens. Atents al canvi de règim a Egipte. El capgira tot i pot influir en l’estratègia israeliana davant l’Iran.

Arqueòleg Glamurós: Quina situació hi ha a la Itàlia d’avui respecte a la homosexualitat i la homofòbia a Itàlia?

Eusebio Val: Per pressions del Vaticà –i obediència interessada del Govern Berlusconi-, Itàlia no ha autoritzat els casaments d’homosexuals. Els atacs homofòbics han estat un problema diari en diverses ciutats, sobretot a Roma, des que vaig assumir la corresponsalia. Pot estar vinculat a un masclisme subjacent molt fort ia un ideari feixista que ha estat més viu potser que a Alemanya.

 

1. La hegemonía de Berlusconi se explica, a mi juicio, por diversas razones. Le vota esa parte de la sociedad  que se llama la “mayoría silenciosa”. No es un tópico. Se trata de gente que no se manifiesta nunca, que no comenta sus opiniones políticas Muchos lo hacen simplemente para evitar la vuelta al poder de la izquierda, a la que un sector muy amplio de este país detesta. Luego está la gente que simplemente mira por su bolsillo. Creen que con Berlusconi hay menos presión fiscal y menos persecución al  fraude. Él bajó algunos impuestos y decretó varias amnistías fiscales. Eso es muy importante para los millones de pequeños empresarios y autónomos. Son bastantes quienes lo votan “tapándose la nariz”, por puro interés. Una cantidad significativa de votantes  de Berlusconi están convencidos, igual que il Cavaliere, de que este sufre una persecución injusta, por razones políticas.
2. Sí que se podría cambiar el sistema electoral. Precisamente se cambió hace unos años para que hubiera mayorías estables, premiando a la coalición más votada. El problema del principal partido de la izquierda es que, hoy por hoy –y pese a todo lo que ha ocurrido-  sondeos siguen dando mayoría para Berlusconi y la Liga Norte. Por eso la oposición es tan reacia a pedir elecciones anticipadas.
3. Creo que Italia aún no ha digerido bien sus “años de plomo”. Quedan muchos enigmas por resolver, demasiadas zonas oscuras. Es un país al que le encantan las teorías de la conspiración. Hay atentados gravísimos que no han sido del todo aclarados, como el de la estación de Bolonia, las matanzas de la mafia, incluso aspectos del secuestro y muerte de Aldo Moro. Yo veo que el caso Battisti reabre heridas y remueve la memoria. Como periodista lo veo más en este sentido que como personaje particular. Un aspecto polémico del caso es la solidaridad de intelectuales franceses.
4. En parte ya lo he contestado en la primera pregunta. Una cosa es la imagen internacional y la perspectiva mediática, que siempre distorsiona la realidad con el tono sensacionalista de las noticias, y otra cosa es lo que piensa el pueblo italiano. Ambas visiones no tienen por qué coincidir. A mí me ha sorprendido la malísima imagen que muchos italianos tienen de la izquierda. La ven corrupta, ineficaz y, para colmo, con arrogancia intelectual. Un agravante ha sido estos años la falta de liderazgo sólido en la izquierda. El actual líder del Partido Demócrata parece un personaje decente, pero es tristón, aburrido. Veo muy difícil que pueda batir a Berlusconi. Tampoco puede olvidarse que dentro del Gobierno Berlusconi hay gente bastante sólida y con muy buena imagen, como el ministro de Economía, Giulio Tremonti, a quien por cierto se baraja como potencial recambio al frente del Ejecutivo
5. La pena de muerte está en retroceso en EE.UU. Es cierto que hay una tendencia a la baja de las ejecuciones y más reservas de la gente sobre el carácter disuasorio del castigo. Es un tema eterno que preocupa mucho en Europa, pero Estados Unidos está impregnado de otra cultura, es un país de frontera, con un componente más primitivo, además de la influencia de muchas iglesias protestantes que no lo ven mal.. En América no se afronta la pena de muerte como la vulneración de un derecho humano, sino al contrario, como una prerrogativa legal del Estado.  Se cuestiona muchas veces el método, pero no el hecho mismo. Es muy extraño para un europeo. Veo muy difícil a corto o medio plazo que una mayoría de estados lo suprima. En este terreno hay un abismo cultural que parece insalvable entre las dos orillas del Atlántico.
6. Entrar a trabajar en la sección de Internacional de La Vanguardia fue un privilegio. El diario siempre ha apostado –¡desde la Primera Guerra Mundial!- por la cobertura internacional. Fue algo natural que, después de un tiempo en la Redacción, me empezaran a enviar a cubrir acontecimientos en el exterior. Por cierto, el primero fue la llegada de Ben Alí al poder en Túnez. En cuanto a Croacia, estuve allí al inicio de la guerra con Serbia, en septiembre de 1991. Confirmé allí mi alergia natural a todos los nacionalismos. El régimen serbio de Milosevic era una mafia inaceptable, pero el de Tudjman en Croacia me parecía fascistoide. En la historia de la desintegración de Yugoslavia hay muchos culpables. Aún no sabemos toda la verdad. Sobre el papel de Alemania, sobre el papel del Vaticano.
7. No creo que Israel se quede quieto si sabe a ciencia cierta que Irán tiene la bomba atómica y está en condiciones de usarla. Con la experiencia del Holocausto, el pueblo israelí lleva la autodefensa en los genes. Atentos al cambio de régimen en Egipto. Lo trastoca todo y puede influir en la estrategia israelí ante Irán.
8. Por presiones del Vaticano –y obediencia interesada del Gobierno Berlusconi-, Italia no ha autorizado las bodas de homosexuales. Los ataques homofóbicos han sido un problema periódico en diversas ciudades, sobre todo en Roma, desde que asumí la corresponsalía. Puede estar vinculado a un machismo subyacente muy fuerte y a un ideario fascista que ha permanecido más vivo quizás que en Alemania.