..: MadeByMiki :..

::::…..No sé que no sé res….::::

Posts Tagged ‘diaris

El sensacionalisme quotidià.

with 4 comments

Des de fa un munt d’anys, me’n estic de veure els telediaris, sense excepcions, és una mena d’autodefensa, ja que no em sembla bo per a la meva salut moral ni mental, no tinc gens de ganes de pair la pesada digestió de tota mena d’espectacles morbosos.

No recordo quin dia va ser, però en mig de les vacances, amb aquella despreocupació tant saludable dels que gaudim d’uns dies de pau i tranquil·litat, vaig posar la tele i de cop veig com un bou mata a un home. Així, sense cap mena de problema ni avís, eren les nou del vespre i van emetre uns segons abans de començar el telediari la morbosa seqüència. Una vegada vist l’espectacle de la mort van emetre la capçalera del telediari i explicar el succés. No hi havia massa història, era una mort d’aquelles ben absurdes, sense més, res que mereixi obrir un telediari si no és pel pur impacte i perquè a algú li cremaven les imatges a la mà.

Suposo que molts signarieu la següent afirmació: «La televisión es un electrodoméstico para el entretenimiento. Cada vez se hacen programas más soeces y los informativos no han sido capaces de sustraerse a este camino tomado por la televisión». I suposo que us imagineu que és una frase d’algun psicòleg, sociòleg o periodista amb una gran consciència ètica i moral… doncs, oh! sorpresa, la frase és de en Pedro Piqueras, un senyor que ha passat una dècada als telediaris d’Antena 3, un senyor a la recerca permanent de l’audiència costi el que costi. Si cal sang fresca, doncs dues tasses però això si, amb una mica de Victoria Secret de postres i a lluitar per l’impacte i contra la reflexió. Però cal destacar que en Pedro segurament no fa el mateix diagnòstic del problema, ell fa una cosa molt nostra, veu que alguna cosa grinyola però en culpa als altres, i suposo que a l’hora de fer l’escaleta del programa s’oblida de la seva responsabilitat o la dilueix en altres, res nou.

L’home que cau mort a les imatges té una família, uns amics. Ningú es mereix que la seva mort passi a ser un producte de consum morbós. Aquelles imatges tan sols aportaran dolor,  etern a alguns, a canvi del momentani minut de glòria i d’audiència per a una televisió sense cor ni empatia.

Evidentment, la mercantilització de la notícia no és un fet exclusiu de la televisió. Els límits de la llibertat d’expressió i la responsabilitat informativa també són obviats sovint a la premsa escrita. La lògica del benefici, la necessitat de ser els primers i les rutines productives actuals juguen en contra de la reflexió i el respecte als medis escrits.

L’enorme crisi de la premsa escrita tampoc ajuda a mantenir la qualitat informativa, i no ho oblidem, totes les empreses de comunicació existeixen bàsicament per a fer diners mitjançant la informació. La seva funció social, la veracitat dels seus missatges s’han de barallar amb el manteniment de la tirada i la satisfacció dels seus anunciants.

Anuncis

Written by MadeByMiki

14 Setembre 2015 at 8:08 am

Arxivat a Premsa

Tagged with , , , , ,

Les grans veritats que hi ha als diaris.

with 6 comments

Tots hem sentit un munt de vegades aquella afirmació que diu: “els diaris tan sols diuen mentides”, podríem eixamplar-la una mica més i afegir-hi tots els altres medis de comunicació. Però la veritat, no crec que això sigui cert, més aviat el que es detecta a diari és un esperit manipulador, cliantelista i d’emissor constant de globus sonda.

El que crec és que les notícies dels diaris cal saber interpretar-les, i veritablement això no és senzill. Per començar cal oblidar-nos de la presumpta innocència de les seves informacions, així com també hem de saber detectar aquella notícia veritablement important i totes les totalment prescindibles, el 99% del diari.

Per posar-ho més complicat, les notícies importants podem trobar-les a la portada o com a article curt totalment amagat a les pàgines interiors.

Suposo que el que voleu son alguns exemples per poder donar-me o treure’m la raó, ho sigui que som-hi:

El 9 de juny del 2008, als diaris publicaven una notícia sorprenent: l’ampliació de la jornada laboral a Europa, a partir d’aquell moment és legal el treballar 65 hores setmanals. Aquella notícia clarament ens estava dient cap on anàvem, i de passada desmentia als que ens deien que la crisi no existia o que tot plegat no seria més que una desacceleració temporal. De passada notícies com aquesta ens suggereixen lo evident, que les “altes esferes” saben molt més del que els interessa confessar, i que a nosaltres ens serveixen l’informació quan els hi convé i ben maquillada.

Evidentment escric aquest post pensant en una altra notícia similar, avui podreu veure a tots els diaris una flamant modificació de la llei. Un pas més cap a la dictadura 2.0, la consideració com a delicte greu de tota mena de protesta, fins hi tot la resistència pacífica passarà a considerar-se un delicte greu. Això al país d’Europa amb un percentatge més alt de població reclusa no pot ser casual. En moments com aquests, amb la previsió d’atur que tenim i l’index de pobresa actual tan sols pot voler dir una cosa: si avui estem malament, això no és res pensant amb lo que ens ha de caure ben aviat. Per tant les veritables mesures dels nostres governants no van contra la crisi, més aviat van contra el seu poble i ells ja tenen les seves lleis, les pilotes de goma i les presons esperant-nos i no pensen deixar lloc per a cap mena de protesta o opinió crítica.

Com sempre, tot això tan sols son divagacions meves, ho sigui que no hi ha res que us pugui demostrar. El que tinc clar és que aquest és el camí que ens imposen i que no pensen deixar que ningú se’n surti.

Per cert, un altra notícia interessant, després de demostrar-se que la mort d’un manifestant a Bilbao per un impacte de bola de goma, ja s’han pres mesures al respecte. Evidentment no s’han prohibit les boles de goma com passa a la pràctica totalitat d’Europa, ja han detingut a un parell de manifestants com a culpables dels aldarulls que van “obligar” a la policia a fer servir les punyeteres boles de goma.

Written by MadeByMiki

12 Abril 2012 at 9:29 am

Llàgrimes de cocodril.

with 4 comments

Avui ja fa una setmana de la vaga general, tot i així no hi ha hagut ni un sol dia en el que els diaris deixin de parlar de la crema de contenidors i del vandalisme. Per sort, sembla que La Vanguardia ha tret de la portada el foc que tamt sembla que els hi agrada, això si, ens deixa un fantàstic “El BCE demana a Espanya més reformes per a calmar els mercats”…

És ben curiós com quan el mateix foc i les mateixes manifestacions han passat a altres bandes, es tractava d’una revolució pel descontent del poble amb els seus governants despotes, però resulta que això aquí és vandalisme i per a més conya protagonitzat bàsicament per estrangers desestabilitzadors. Aquest és exactament el mateix argument que quan el fan servir a l’Iran ens sembla patètic i digne d’una dictadura desconnectada de la realitat.

No és estrany ni molt menys, del que es tracta és de disfreçar una miqueta les coses, tal i com passa ara amb els fantàstics bons de la Generalitat. El que a qui ens venen com a “bons patriòtics”, una gran inversió i una mesura intel.ligent per a fer calaix, no dubteu que si passes a qualsevol altre banda sería qualificat (amb molt més de seny) com una estafa piramidal de primer ordre, una demostració de l’absoluta bancarrota de la Generalitat i un menyspreu al sentit comú dels ciutadans. Com podem explicar de manera diferent uns bons que es fan per pagar la passada emissió de bons?, i que a més cal anunciar-los per totes bandes per veure si cola, recordeu els anuncis de “Nueva Rumasa”…

Fa un parell de dies un farmaceutic jubilat grec es va suïcidar a la plaça Sintagma, davant mateix del Parlament, allà des de on els seus “representants” el podrien veure. Per deixar ben clar els seus motius va deixar un parell de cartes (una a casa per si un cas…) on explicava els seus motius i el que els hi dessitjava als seus governants.

Com a mínim allà els diaris han tingut la decència de publicar titulars com “Les llàgrimes de cocodril dels polítics grecs”.

Written by MadeByMiki

7 Abril 2012 at 3:52 pm

Qui paga mana.

with 11 comments

Sovint al llegir qualsevol diari tinc la sensació d’allunyar-me més i més de la realitat, la molt estricta “línia editorial” te ben collades les opinions i “orienta” les noticies cap als interessos dels amos dels medi. Queda ben clar que el periodista sap perfectament per qui treballa, i això farà que l’article es redacti sota censura, sovint auto-censura del propi periodista. De fet ell és un assalariat com nosaltres i “qui paga mana”.

En John Swinton (1929-1901) va ser redactor-gerent del New York Times i cap del staff de periodistes d’aquell diari. Ell va ser un periodista molt estimat, se’l considerava el “degà dels periodistes americans”. Aquí teniu la transcripció del que va dir aquest periodista en un brindis a mitjans del segle passat:

No existeix el que s’anomena premsa independent, sempre que no es tracti d’un diari d’una petita vila rural. Vosaltres ho sabeu i jo ho sé. No hi ha ni un sol entre vosaltres que gosi expressar per escrit la seva honrada opinió, però si ho fes, sabeu perfectament que el vostre escrit mai seria publicat.

Em paguen 150 dòlars a la setmana perquè no publiqui la meva honesta opinió a un diari en el que he treballat tants anys. Molts, molts de vosaltres, rebeu salaris semblants per un treball similar… i si qualsevol de vosaltres estigués lo suficientment boig per escriure la seva honrada opinió es trobaria de cop al mig del carrer buscant un treball qualsevol, excepte el de periodista.

El treball de periodista de New York consisteix en destruir la veritat, mentir clarament, pervertir i difamar com un gos faldiller als peus de falsos deus, per vendre el seu país i la seva raça a canvi del pa nostre de cada dia.

Vosaltres ho sabeu, i jo ho sé; així doncs: a que ve aquesta bogeria de fer un brindis a la salud de la premsa independent?.

Som les eines i els servents d’uns homes extraordinàriament rics que s’amaguen entre bambolines. Som titelles; ells tiben dels fils i nosaltres ballen la música que ells volen. El nostre talent, les nostres possibilitats i les nostres vides son propietat d’uns altres homes. Lo nostre és prostitució intel·lectual.

David Rockefeller, va escriure a les seves memòries, publicades el 2002 això:

Alguns creuen que nosaltres som part d’una càbala secreta treballant cotra els interessos dels EEUU, caracteritzant-nos tant a mi com a la meva família com a internacionalistes i que conspirem contra tota la Terra per construïr una política global més integrada, així com una sola estructura econòmica. Si aquesta és l’acusació, soc culpable i em sento orgullós de ser-ho.

Aquí teniu un fragment d’un discurs fet pel mateix David Rockefeller el 1991 a la Comissió  Trilateral Baden Baden :

Li agraïm profundament al “Washington Post”, al “New York Times”, a “Time Magazine” i altres grans publicacions amb editors que han assistit a les nostres reunions i han respectat les seves promeses de discreció des de fa casi 40 anys. Ens hauria estat impossible desenvolupar els nostres plans pel món si haguéssim estat subjectes a l’exposició pública tots aquests anys. Però el món avui és més sofisticat i està preparat per entrar a un govern mundial. La sobirania supranacional d’una elit intel·lectual i dels banquers mundials és naturalment preferible el auto determinisme nacional practicat en segles passats .

Poc més tinc que afegir, crec que tot queda ben clar i la independència dels medis que son al mercat no existeix.

No me'n podia estar, m'encanta aquesta foto, tot i que trobo que no es publica massa als diaris...

Written by MadeByMiki

13 Juliol 2010 at 9:35 am

Lloança a “El Mundo”.

with 6 comments

El nostre estimat diari “El Mundo”, no ha deixat mai de dir veritats, d’una manera imparcial i gens tendenciosa. El seu director, en Pedro José Ramírez Codina, és un home de gran alçada moral (i física). Ni ell ni el seu diari han instigat mai teories disparatades ni  conspiranoies al·lucinants.

No us plantegeu mai res, tot el que surt d’aquell diari és la veritat absoluta, encara que tot indiqui el contrari.

Viva “El Mundo” y arriba España!!

Diuen des de “El Mundo”, que és impossible dir mes falsetats en menys espai que el els 12 editorials conjunts que han fet (no tots) els diaris catalans. No sé si me’n he sortit amb aquest post.

http://www.elmundo.es/elmundo/2009/11/26/espana/1259200462.html

Written by MadeByMiki

27 Novembre 2009 at 9:34 am