Chávez=Pinochet?

Intentar tenir informació fiable sobre Venezuela [el corrector em diu que posi Veneçuela, però no ho faré] és impossible a Espanya i per descomptat a Europa, Estats Units i països aliats.

Sobre Venezuela tan sols sabem anècdotes, notícies tendencioses i tot el que ens diuen de manera uniforme la immensa majoria de medis informatius europeus. Naturalment si vas per “l’altra banda” (costa trobar-la, però hi és), la informació també és garbellada i poc crítica amb Hugo Chávez, això ho deuen patir a Venezuela on les informacions son controlades i censurades en certa mesura.

Però i aquí?, passa alguna cosa semblant?. Doncs clarament si, la visió que se li ha donat de manera interessada als països occidentals és totalment censurada i tendenciosa, una clara prova d’això és que la percepció actual que es te sobre el govern d’Hugo Chávez és majoritàriament el d’una dictadura, i s’associa Chávez amb Videla o Pinochet quan poc o res els fan comparables.

La premsa espanyola de manera unànime va recolzar el cop d’estat que la dreta amb un clar recolzament exterior (ja sabeu per on vaig), va organitzar el 2002.  Tots els diaris es varen posicionar contra el govern de Chávez, era una de les poques vegades (o potser no tan poques…) que de “La razón” fins arribar a “El País” tots deien el mateix, els editorials eren unànimes, tots contra Chavez. Feu una ullada a l’editorial de “El País” que va ser titulada “El golpe a un caudillo”, a veure que us sembla:

http://www.elpais.com/articulo/opinion/VENEZUELA/Golpe/caudillo/elpepiopi/20020413elpepiopi_2/Tes

Curiosament, Álvaro Uribe el president de Colòmbia no te tant mala premsa com Chávez. Suposo que el senyor Uribe és més favorable a les empreses transnacionals i la seva amistat i gregarisme amb els governs occidentals el converteixen automàticament en demòcrata. Tant fa que tingui més diputats a la presó que al parlament o les seves demostrades relacions amb els grups paramilitars. Ell és “one of us” o dit d’un altra manera allò tant famós de: “Si, és un fill de puta, però és el nostre fill de puta”, i la dotzena de corporacions de la informació que monopolitzen els medis a tot el món [fa més de 30 anys que ho avisa en Jerry Mander] seguiran apostant pels seus aliats sense por, no hi ha ningú amb capacitat real de rèplica o poder per modificar la percepció dels “informats”.

El escriptor i professor de Filosofia de la Universidad Complutense de Madrid Fernández Liria fa uns dies a una entrevista deia una veritat dolorosa que comparteixo plenament: “A Europa hi ha molta censura però no es nota, les corporacions econòmiques propietàries dels medis tan sols contracten a periodistes que diguin el que a ells els interessa. Per això molts periodistes compromesos acaben a l’atur i treballant en medis alternatius sense cobrar, almenys allà poden dir la veritat”.

Tot això converteix a Hugo Chávez en un heroi?, doncs no, naturalment el que cal és ser més justos i neutrals. Hem de demanar un tracte just a la premsa o no fer-ne massa cas del que escriuen. Qui se’n recorda avui d’Hondures?, o potser és preferible per alguns seguir parlant de Venezuela?

Divagacions, avui: El Creixement.

Benvinguts al meravellós món del creixement continuat. Aquest és un lloc on els tots problemes es solucionen de la mateixa manera, competint i creixent fins a l’infinit i aquest dogma és totalment indiscutible, no hi ha alternativa.

La llibertat així ho mana, la llibertat de consum (pots triar, però compra). La llibertat de votar a qui vulguis (tots prediquen el mateix sistema però tu tria…). La llibertat de pensament (sempre que sigui dins el pensament únic).

I creixem, portem anys creixent i creixent, sense millorar les condicions de vida, amb un endeutament insostenible, amb més pobresa cada vegada, treballant més hores, amb menys drets, amb por a l’endemà, amb menys progressivitat als impostos, privatitzant els serveis públics, destruint el món una mica més cada dia, dificultats enormes per a trobar feina…

Això si, “tenim” unes teles de plasma o led que son la polla en vinagre, uns telèfons mòbils dignes de James Bond, infinitat de canals de tele, el Barça-Madrid, les “belenes estébanes”, estem tots connectats via xarxes socials, fins hi tot hi ha gent que diu tonteries al seu blog…

Si això no fos una dictadura [salutacions des d’aquí a Gabilondo], un sistema obligat, ens podríem plantejar si realment val la pena créixer i competir. Però com que han sigut molt efectius a l’hora de tancar totes les portes, seguiré anant amb aquest tren ple de gent que llegeix “Fomento para 5 obras capitales en Catalunya y retrasa el tren a la T-1”, i pensant massa tard, llàstima que no s’hagués aturat l’ave i la T-1 abans de començar.

Es veu que totes aquestes infraestructures ens anaven a ajudar a créixer molt, suposo que com sempre cap a un món més injust i menys humà, on per una banda moren milions de persones de gana i l’altre ens ho mirem com si fos una pel·licula que no va amb nosaltres.

I mentrestant com sempre ens inoculen a diari el mateix discurs mil i una vegades:  “hem de tornar a créixer, hem de tornar a créixer, hem de tornar a créixer…”.