Micro-política…

Plastic CUP i plastic PP

Tot i que porto mesos sense activitat al blog, això no vol dir que estigui desconnectat dels  darrers esdeveniments polítics.

De fet, aprofitant que la meva feina demana un contacte constant amb el públic (massa contacte pel meu gust), he pogut posar el termòmetre polític a treballar i crec que és sensacional la sincera resposta dels meus clients i amics.

Evidentment no posaré cap mena de dada que pugui delatar de qui parlo, però us asseguro que tot el que us diré és absolutament cert.

El meu amic Javi, un simpàtic peixater colombià força “catalanitzat” casat amb una compatriota seva, i amb una parella de fills, va votar SI-SI al referèndum, però aquesta vegada no ha votat. El motiu? Doncs no ha pogut votar a Ciutadans, a la seva ciutat la llista va ser retirada pel passat a Plataforma per Catalunya dels seus alcaldables.

La senyora Fina, ja jubilada es va passar gran part de la nit electoral plorant. No ha pogut païr la derrota de’n Trias. Una derrota per culpa dels sud-americans i tots aquests desgraciats que viuen a les barriades. Ara ella preveu una legislatura on patirem totes les desgràcies del món. Això serà una dictadura comunista.

La Nuri, ha votat a la CUP. Doncs si, les darreres Eleccions Generals va votar al PP, però resulta que ara els hi aplica un vot de càstic radical i vota a la CUP. No hi ha gaires explicacions més.

La Sílvia ha votat a la Colau, ella més aviat és pija, però té l’esparança que això li permeti treure’s del damunt aquell pis de merda que va comprar el 2008. Ara com ara el fet de cancel·lar l’hipoteca i que el banc es quedi el pis és lo millor que li pot passar.

Us ho podeu creure o no. No m’importa massa, però així viu la gent la política i aquests són els criteris de molta gent a l’hora de votar. Fins i tot molts m’han preguntat aquella cosa tan curiosa: “a qui voto?”. Jo sempre els hi dic que han de votar, intento respectar les seves idees i trobar un vot adient, no cal dir que em fan cas i tot…

Els carrers estan ben plens d’inútils que no saben conduir però tenen carnet, els sindicats de treballadors de gent que no ha treballat mai, ens diuen que hem de ser productius polítics que no han produït res en sa vida, com podem pensar que els que voten saben el que posen a les urnes?

*Ereccions generals 2012.

Ahir va ser un gran dia, a un mes de Nadal els catalans han anat a votar de manera massiva, i això és l’únic que els medis mostren per igual. Els medis majoritàriament ens mostren una foto del que consideren una derrota sense precedents. Uns ho fan perquè el seu protegit (o potser amo) no ha tret el resultat que volien, i uns altres per seguir cagant-la amb les sumes i optant per seguir mentint de manera compulsiva (perquè no fer-ho?, si fins ara els hi ha anat prou bé).

Ho sigui, que la foto que han deixat les eleccions no ha estat la desitjada pels que manen de veritat a Catalunya ni a Espanya. No els hi pot agradar de cap manera que al contrari que a Galícia aquí s’hagi castigat una mica al que maltracta al poble. Tampoc els hi pot agradar gens que tot i la participació i la manipulació diària els sobiranistes son una clara majoria, i no en les proporcions que havien dissenyat. Tampoc pot ser ben vista la poteta que han posat al parlament aquests assemblearis de la CUP, un partit petit però que pot fer molta nosa i ser un “mal exemple”.

El que no cal és enganyar-nos massa, que això ja ho fan prou la majoria de partits. Sigui com sigui CiU ha tret uns resultats que el mantenen a una distància enorme dels segons. El PP i el PSC han sabut acollonir a molta gent i treure uns resultats acceptables. El paper de ICV ha estat digne, però no ha sabut capitalitzar el descontent, sembla que no acaben de saber vendre el seu producte, cosa que els de C’s fan d’una manera exemplar, i ara ja son un partit a tenir en compte.

Però les grans alegries venen per un altra banda, que els Pirates tinguin més vots que UpyD, i que el projecte de PxC no s’hagi consolidat son per a mi un parell de notícies molt bones.

Per cert, el que queda clar és que si algú vol tenir una imatge mínimament objectiva del que ahir va passar, més val que faci un cop d’ull a la premsa estrangera. Aquí els medis es dediquen en la seva majoria a vendre la seva realitat sense miraments.

Tal i com es va demostrar el fatídic 11-M les coses es veuen millor des de la distància…

http://www.businessinsider.com/catalan-election-2012-11#ixzz2DIAuPVTU

Marques de confiança.

Diumenge vinent la cosa és seriosa, fins ara quan ens deien que teníem que anar a votar, ho deien de broma. Ara sí que decidim alguna cosa, una cosa ben grossa, la nostra autodeterminació, i això ho farem mitjançant unes marques ben conegudes per a tothom, res de marques blanques que no son de fiar, que si CUP, que si Pirates… res d’això!, ara toca donar-li la confiança a aquelles marques de sempre, les que surten per la tele, les que tothom coneix.

Seguint l’estela del gran blog del “Arqueòleg Glamurós”, em disposo a fer-vos cinc cèntims del que diuen i volen els nostres partits, no sigui cas que no voteu el que realment voleu, ja se sap que sovint vas a buscar patates al super i tornes amb de tot menys el que anaves a buscar. Amb el vot passa el mateix, hi ha molta confusió i això no pot ser. Abans de decidir el vostre vot feu-li una ullada al meu detallat estudi exhaustiu sobre els nostres partits de confiança:

CiU: Que podem dir d’aquesta renovada marca, son lo millor de lo millor, quan sembla que perden vendes treuen un nou producte per vendre que és tot un èxit. I això és el que cal, una marca consolidada que desprès de provocar una diarrea generalitzada a tot el país torna amb un nou sabor, diuen que ara sí, després d’anys i anys de recerca ara han trobat el producte definitiu.

Son com la “Fanta”, una merda de producte que a base de publicitat torna amb força i a més es fa un enorme forat al mercat com si fos una cosa nova.

PSC: Aquesta marca està patint un procés de degeneració temporal tant agut, que molts es pregunten si se’n sortirà a aquest mercat tan competitiu. Son el “Pan’s & Company” català, van començar amb entrepans acceptables a bon preu i amb grans ofertes però ara s’han complicat la vida massa. Que si “pan de olivas”, que si “pan de cebolla”… al final el consumidor no sap per on van i acaba marxant cap a altres ofertes més definides. També l’aliança amb “El pollo campero” descentra una mica més als seus clients. Però segur que amb un bon treball de màrqueting i amb uns anys de crisi al final tornen a ser on sempre, que per això parlem d’un altra marca de confiança.

PPC: Això és una gran marca en expansió, ningú es pregunta quins son els ingredients, però tenen el públic ben consolidat i amb una fidelitat a prova de bomba. Son la “Mutua Madrileña” de la política, la seu ens queda una mica lluny, però el que cal és que tots junts i feliços cantem i ballem a l’hora i això ens farà obtenir uns beneficis fantàstics. Perquè?, perquè canten i ballen junts, i junts tot va millor, que importa que cantis i ballis en mig de la merda si ho fas en companyia de tots?. Canta, balla i no pensis gaire, que això et pot fer mal.

ERC: La marca més nostrada, i ara amb un líder que no és guapo però que sap parlar i té discurs!. Tal i com passa amb la “llet nostra” tampoc cal plantejar-se gran cosa, és nostra i per tant és millor. Aquí el producte que venen és el contrari al del PPC, resulta que lo millor és “la república independiente de mi casa”, amb ells ballarem en mig de la merda, però aquesta merda serà nostra i si és nostra i tal com deia abans tan sols per això és millor.

ICV: Aquesta marca és la més “cool”, ens venen un producte molt ben embolicat, amb un bon disseny, un regalet d’aquells amb el que sempre quedes bé. Això sí no li busquis gaire utilitat ni coherència, és la quadratura del cercle, els inventors del “creixement sostenible” (un oxímoron com un piano…) també ens volen vendre una versió light de la ecologia, evidentment per a tots els públics.

C’s: Aquesta nova marca no té complexes, utilitza qualsevol idea presumptament transgressora per fer-se notar. Son el “Red Bull” de la política catalana, han vist una nova possible clientela i han fet un producte a mida. Un producte que provoca taquicàrdies i poca cosa més, però que es ven molt bé i això és el que compta. Com tants altres productes la gent el compra i no sap ben bé perquè, però sovint lo important és consumir i no saber el perquè.