..: MadeByMiki :..

::::…..No sé que no sé res….::::

Posts Tagged ‘entrevista

“Singulars” torna al 33 amb Santiago Niño Becerra i Arcadi Oliveres

with 5 comments

Vaja!, dos economistes barbuts a MadeByMiki!. Doncs sí, aquí teniu aquest parell d’economistes emprenyadors per a molts i molt instructius per a altres.

No puc dir gaire més, si us interessa saber on som i cap on podem anar mireu-vos aquesta entrevista.

Aquesta és la promo del programa:

“Cap a on va tot plegat? Això és el que preguntem als nostres dos convidats, Santiago Niño Becerra i Arcadi Oliveres, dos economistes lúcids i rigorosos acostumats a dir les coses pel seu nom. Els demanem, amb la seva capacitat d’anàlisi, que ens ajudin a saber com pot evolucionar la situació en els pròxims mesos.”

http://www.tv3.cat/videos/3709490/Cara-a-cara-Arcadi-Oliveres-i-Santiago-Nino-Becerra 

http://www.4shared.com/embed/807137028/875c47fa

Anuncis

Written by MadeByMiki

29 Setembre 2011 at 6:06 pm

Gemma Saura

with 7 comments

Ja fa uns dies de la darrera entrevista a un corresponsal de “La Vanguardia”, potser ja toca tornar a fer una entrevista a una d’aquestes persones de la “primera línia”.

En Plàcid Garcia-Planas, abans de marxar cap a Líbia (gairebé cada dia és a una ciutat diferent Tobruq, Briqa, Bengasi…) em va suggerir una entrevista, es tracta la jove periodista Gemma Saura (Barcelona 1981). Va ser llicenciada en periodisme i graduada en Estudis Internacionals per la UAB.

Gemma és redactora de la secció Internacional de “La Vanguardia” des de 2006, ha estat enviada especial a la crisi d’Islàndia del 2008, l’any següent va ser enviada a les eleccions de Sud-àfrica, i més endavant a Suïssa per informar bàsicament sobre “la crisi dels minarets”. Actualment és la enviada especial a “El Caire”, Egipte.

Ho sigui que ja ho sabeu, tenim a l’abast de la mà un testimoni directe de una periodista que ha viscut la caiguda del règim de Mubarak i la nacionalització dels bancs a Islàndia.

Si voleu fer-li preguntes, ja ho sabeu, tan sols cal que com sempre envieu un comentari i més endavant se li faran arribar a Gemma Saura. Aquesta vegada trigaré una mica en la publicació de la entrevista, com a mínim he de espera que en Plàcid torni de Tobruq, i això suposo que no té una data exacta.

Per tant, a preguntar i paciència, que tot s’anirà fent…

Per anar fent boca:

http://www.lavanguardia.es/internacional/20110226/54120008257/el-gobierno-se-olvido-de-nosotros.html

http://www.lavanguardia.es/internacional/20110225/54119840812/salvaron-las-piedras-pero-y-los-nubios.html

http://www.lavanguardia.es/internacional/20110224/54118787301/ellos-se-forraban-nosotros-mirabamos.html

Written by MadeByMiki

4 Març 2011 at 9:27 am

Entrevista a Eusebio Val,corresponsal a Roma de “La Vanguardia”.

with 13 comments

Després d’una llarga etapa (des de el meu punt de vista…) d’inactivitat per motius laborals, ja tinc aquí les respostes de’n Eusebio Val a totes les vostres inquietuds.  Com sempre tinc que agrair-li molt a en Plàcid Garcia-Planas la seva col·laboració,  i a tots vosaltres, benvolguts lectors i comentaristes que amb les vostres preguntes m’heu fet tota la feina.

Ferran: Com és possible que després de tots els escàndols (i no em refereixo només als sexuals) del Sr. Berlusconi, encara tingui tant de recolzament electoral. La meva experiència de la Itàlia de fa anys, era d’un poble políticament inquiet. Com s’ho han fet per aparcar totes aquestes inquietuds?

Eusebio Val: L’hegemonia de Berlusconi s’explica, SEGONS crec, per diverses Raons. El vota aquesta part de la societat que es diu la majoria silenciosa. No és un tòpic. Es tracta de gent que no es manifesta mai, que no comenta les seves opinions polítiques Molts ho fan simplement per evitar la tornada al poder de l’esquerra, a la qual un sector molt ampli d’aquest país detesta. Després hi ha la gent que simplement mira per la seva butxaca. Creuen que amb Berlusconi hi ha menys pressió fiscal i menys persecució al frau. Ell va baixar alguns impostos i va decretar diverses amnisties fiscals. Això és molt important per als milions de petits empresaris i autònoms. Són bastants els que voten tapant el nas“, per pur interès. Una quantitat significativa de votants de Berlusconi estan convençuts, igual que il Cavaliere, que aquest pateix una persecució injusta, per raons polítiques.

Zillahh: Amb l’actual sistema electoral, el partit que aconsegueix més vots és qui governa, crec que és per això que Berlusconi no deixa la presidència. No hi ha la possibilitat que es pugui canviar l’actual sistema electoral? Amb aquest panorama, què opina el poble italià davant un possible judici a Belusconi?

Eusebio Val: que es podria canviar el sistema electoral. Precisament es va canviar fa uns anys perquè hi hagués majories estables, premiant a la coalició més votada. El problema del principal partit de l’esquerra és que, ara per arai malgrat tot el que ha passatsondejos segueixen donant majoria per Berlusconi i la Lliga Nord. Per això l’oposició és tan reticent a demanar eleccions anticipades.

Kuka: M’agradaria comprendre la simbologia de Battisti per la Itàlia passada i per la Itàlia present. Arrestat a Brasil des del 2007, ha aconseguit l’estatus d’immigrant fa poc temps… mentrestant el govern italià reclama la seva extradició i creu just que compleix cadena perpètua.

Eusebio Val: Crec que Itàlia encara no ha digerit els seus anys de plom“. Queden molts enigmes per resoldre, massa zones fosques. És un país al que li encanten les teories de la conspiració. Hi ha atemptats gravíssims que no han estat del tot aclarits, com el de l’estació de Bolonya, les matances de la màfia, fins i tot aspectes del segrest i mort d’Aldo Moro. Jo veig que el cas Battisti reobre ferides i remou la memòria. Com a periodista el veig més en aquest sentit que com a personatge particular. Un aspecte polèmic del cas és la solidaritat de intel.lectuals francesos.

Rosa de Sang: Per què amb l’absolut desgavell i pèrdua de credibilitat de la dreta italiana, no només per part de Berlusconi sinó també de Fini amb els seus casos de corrupció, l’esquerra és incapaç de bastir una alternativa creïble?

Eusebio Val: En part ja l’he contestat a la primera pregunta. Una cosa és la imatge internacional i la perspectiva mediàtica, que sempre distorsiona la realitat amb el to sensacionalista de les notícies, i una altra cosa és el que pensa el poble italià. Les dues visions no tenen per què coincidir. A mi m’ha sorprès la dolentíssima imatge que molts italians tenen de l’esquerra. La veuen corrupta, ineficaç i, a sobre, amb arrogància intel.lectual. Un agreujant ha estat aquests anys la falta de lideratge sòlid a l’esquerra. L’actual líder del Partit Demòcrata sembla un personatge decent, però és trist, avorrit. Veig molt difícil que pugui batre Berlusconi. Tampoc es pot oblidar que dins del Govern Berlusconi hi ha gent prou sòlida i amb molt bona imatge, com el ministre d’Economia, Giulio Tremonti, a qui per cert s’estudia com a potencial recanvi al capdavant de l’Executiu.

Tomàs: Creus que la pena de mort desapareixerà dels EEUU? És cert que es debat més sobre el millor mètode en donar mort al condemnat que no pas en la pena de mort en si mateixa?

Eusebio Val: La pena de mort està en retrocés als EUA És cert que hi ha una tendència a la baixa de les execucions i més reserves de la gent sobre el caràcter dissuasiu del càstig. És un tema etern que preocupa molt a Europa, però els Estats Units està impregnat d’una altra cultura, és un país de frontera, amb un component més primitiu, a més de la influència de moltes esglésies protestants que no ho veuen malament .. A Amèrica no s’afronta la pena de mort com la vulneració d’un dret humà, sinó al contrari, com una prerrogativa legal de l’Estat. Es qüestiona moltes vegades el mètode, però no el fet mateix. És molt estrany per un europeu. Veig molt difícil a curt o mitjà termini que una majoria d’estats que suprimeixi. En aquest terreny hi ha un abisme cultural que sembla insalvable entre les dues ribes de l’Atlàntic.

Ahse: M’agradaria saber com és que l’han enviat a tants països i què tal li va semblar Croàcia.

Eusebio Val: Entrar a treballar a la secció d’Internacional de La Vanguardia va ser un privilegi. El diari sempre ha apostat des de la Primera Guerra Mundial! per la cobertura internacional. Va ser una cosa natural que, després d’un temps a la Redacció, em comencessin a enviar a cobrir esdeveniments a l’exterior. Per cert, el primer va ser l’arribada de Ben Ali al poder a Tunísia. Pel que fa a Croàcia, vaig estar allà a l’inici de la guerra amb Sèrbia, al setembre de 1991. Allà vaig poder confirmar la meva alèrgia natural a tots els nacionalismes. El règim serbi de Milosevic era una màfia inacceptable, però el de Tudjman a Croàcia em semblava “feixistoide”. En la història de la desintegració de Iugoslàvia hi ha molts culpables. Encara no sabem tota la veritat. Sobre el paper d’Alemanya, sobre el paper del Vaticà.

Tomàs: Pensa que Israel seguirà quiet davant la cursa nuclear que sembla haver emprès la República Islàmica d’Iran?

Eusebio Val: No crec que Israel es quedi quiet si sap del cert que l’Iran la bomba atòmica i està en condicions d’usar-la. Amb l’experiència de l’Holocaust, el poble israelià porta l’autodefensa en els gens. Atents al canvi de règim a Egipte. El capgira tot i pot influir en l’estratègia israeliana davant l’Iran.

Arqueòleg Glamurós: Quina situació hi ha a la Itàlia d’avui respecte a la homosexualitat i la homofòbia a Itàlia?

Eusebio Val: Per pressions del Vaticà i obediència interessada del Govern Berlusconi-, Itàlia no ha autoritzat els casaments d’homosexuals. Els atacs homofòbics han estat un problema diari en diverses ciutats, sobretot a Roma, des que vaig assumir la corresponsalia. Pot estar vinculat a un masclisme subjacent molt fort ia un ideari feixista que ha estat més viu potser que a Alemanya.

 

  1. La hegemonía de Berlusconi se explica, a mi juicio, por diversas razones. Le vota esa parte de la sociedad  que se llama la “mayoría silenciosa”. No es un tópico. Se trata de gente que no se manifiesta nunca, que no comenta sus opiniones políticas Muchos lo hacen simplemente para evitar la vuelta al poder de la izquierda, a la que un sector muy amplio de este país detesta. Luego está la gente que simplemente mira por su bolsillo. Creen que con Berlusconi hay menos presión fiscal y menos persecución al  fraude. Él bajó algunos impuestos y decretó varias amnistías fiscales. Eso es muy importante para los millones de pequeños empresarios y autónomos. Son bastantes quienes lo votan “tapándose la nariz”, por puro interés. Una cantidad significativa de votantes  de Berlusconi están convencidos, igual que il Cavaliere, de que este sufre una persecución injusta, por razones políticas.
  2. Sí que se podría cambiar el sistema electoral. Precisamente se cambió hace unos años para que hubiera mayorías estables, premiando a la coalición más votada. El problema del principal partido de la izquierda es que, hoy por hoy –y pese a todo lo que ha ocurrido-  sondeos siguen dando mayoría para Berlusconi y la Liga Norte. Por eso la oposición es tan reacia a pedir elecciones anticipadas.
  3. Creo que Italia aún no ha digerido bien sus “años de plomo”. Quedan muchos enigmas por resolver, demasiadas zonas oscuras. Es un país al que le encantan las teorías de la conspiración. Hay atentados gravísimos que no han sido del todo aclarados, como el de la estación de Bolonia, las matanzas de la mafia, incluso aspectos del secuestro y muerte de Aldo Moro. Yo veo que el caso Battisti reabre heridas y remueve la memoria. Como periodista lo veo más en este sentido que como personaje particular. Un aspecto polémico del caso es la solidaridad de intelectuales franceses.
  4. En parte ya lo he contestado en la primera pregunta. Una cosa es la imagen internacional y la perspectiva mediática, que siempre distorsiona la realidad con el tono sensacionalista de las noticias, y otra cosa es lo que piensa el pueblo italiano. Ambas visiones no tienen por qué coincidir. A mí me ha sorprendido la malísima imagen que muchos italianos tienen de la izquierda. La ven corrupta, ineficaz y, para colmo, con arrogancia intelectual. Un agravante ha sido estos años la falta de liderazgo sólido en la izquierda. El actual líder del Partido Demócrata parece un personaje decente, pero es tristón, aburrido. Veo muy difícil que pueda batir a Berlusconi. Tampoco puede olvidarse que dentro del Gobierno Berlusconi hay gente bastante sólida y con muy buena imagen, como el ministro de Economía, Giulio Tremonti, a quien por cierto se baraja como potencial recambio al frente del Ejecutivo
  5. La pena de muerte está en retroceso en EE.UU. Es cierto que hay una tendencia a la baja de las ejecuciones y más reservas de la gente sobre el carácter disuasorio del castigo. Es un tema eterno que preocupa mucho en Europa, pero Estados Unidos está impregnado de otra cultura, es un país de frontera, con un componente más primitivo, además de la influencia de muchas iglesias protestantes que no lo ven mal.. En América no se afronta la pena de muerte como la vulneración de un derecho humano, sino al contrario, como una prerrogativa legal del Estado.  Se cuestiona muchas veces el método, pero no el hecho mismo. Es muy extraño para un europeo. Veo muy difícil a corto o medio plazo que una mayoría de estados lo suprima. En este terreno hay un abismo cultural que parece insalvable entre las dos orillas del Atlántico.
  6. Entrar a trabajar en la sección de Internacional de La Vanguardia fue un privilegio. El diario siempre ha apostado –¡desde la Primera Guerra Mundial!- por la cobertura internacional. Fue algo natural que, después de un tiempo en la Redacción, me empezaran a enviar a cubrir acontecimientos en el exterior. Por cierto, el primero fue la llegada de Ben Alí al poder en Túnez. En cuanto a Croacia, estuve allí al inicio de la guerra con Serbia, en septiembre de 1991. Confirmé allí mi alergia natural a todos los nacionalismos. El régimen serbio de Milosevic era una mafia inaceptable, pero el de Tudjman en Croacia me parecía fascistoide. En la historia de la desintegración de Yugoslavia hay muchos culpables. Aún no sabemos toda la verdad. Sobre el papel de Alemania, sobre el papel del Vaticano.
  7. No creo que Israel se quede quieto si sabe a ciencia cierta que Irán tiene la bomba atómica y está en condiciones de usarla. Con la experiencia del Holocausto, el pueblo israelí lleva la autodefensa en los genes. Atentos al cambio de régimen en Egipto. Lo trastoca todo y puede influir en la estrategia israelí ante Irán.
  8. Por presiones del Vaticano –y obediencia interesada del Gobierno Berlusconi-, Italia no ha autorizado las bodas de homosexuales. Los ataques homofóbicos han sido un problema periódico en diversas ciudades, sobre todo en Roma, desde que asumí la corresponsalía. Puede estar vinculado a un machismo subyacente muy fuerte y a un ideario fascista que ha permanecido más vivo quizás que en Alemania.

Egipte en directe, by Kuka!

with 8 comments

Al sempre interessant blog “La Caixinha da Kuka”, hi trobareu un document excepcional, es tracta d’una entrevista “sense filtrar” a un jove activista de la revolta d’Egipte.

És sensacional que des de São Paulo, Brasil una professora pugui entrevistar a un amic egipci i compartir-ho amb el món.

No us en penso dir gran cosa més, tan sols us recomano molt la visita al blog i especialment a aquest post.

Si us interessa, aquí us deixo el link:

Egipte, un testimoni a primera línia.

Egipte, un testimoni a primera línia.

http://kukarosello.wordpress.com/egipte-en-directe/

Written by MadeByMiki

7 febrer 2011 at 10:10 am

Entrevista a en Rafael Poch-de-Feliu, corresponsal a Berlín.

with 15 comments

Ja he rebut l’entrevista a distància amb en Rafael Poch, la seva velocitat a l’hora de respondre m’ha sorprès enormement, les seves respostes compromeses, brillants i molt raonades no m’han sorprès gens.

Diu molt en favor de “La Vanguardia” el tenir aquests corresponsals d’alt nivell periodístic i humà, ha estat un veritable plaer llegir i rellegir les respostes que ens ha regalat. Des de aquí de nou tinc que agrair-li a en Plàcid Garcia-Planas la seva disponibilitat i col·laboració, i a en Rafael Poch-de-Feliu la seva amabilitat, velocitat i loquacitat a l’hora de respondre. Gràcies pel vostre temps i treball.

En Rafael Poch-de-Feliu va néixer a Barcelona l’any 1956 i ha estat corresponsal des de ben jove, actualment és a Berlín però anteriorment ha passat per les corresponsalies de Pekín (o hauria de dir Beijing?) i 20 anys a Moscou. Als seus articles es deixen veure molt els seus grans coneixements en història contemporània i un esperit crític i una llibertat a l’hora d’escriure poc habituals.

En Rafael ha publicat un parell de llibres a la col·lecció  “Editorial Crítica” de Planeta, “La gran transición, Rusia 1985-2002” i “La actualidad de China. Un mundo en crisis, una sociedad en gestación”.


Tomàs: Sembla que en els darrers anys la desigualtat social a Rússia ha crescut en relació a la que existia a l’antiga URSS, quins creu que han estat els principals motius?

Rafael Poch-de-Feliu: La reforma soviètica va ser desencadenada i propiciada per la classe dirigent de l’antic règim, una classe administrativa creada per l’estalinisme i el post-estalinisme, el nord era l’auto-benefici, amb molt poc espai per a l’interès general. Amb el decorat del “comunisme”, aquesta classe tenia clars problemes per institucionalitzar els seus privilegis. Amb el nou sistema pot acumular molta més riquesa i heretar, sense xocar amb els decorats i discursos oficials (socialisme, comunisme, poder popular) de l’anterior règim.

La continuïtat entre els dos règims és clara: el 70% dels actuals funcionaris i nous rics del país, pertanyien a l’elit anterior. La desigualtat social s’ha disparat perquè el nou sistema l’ha propiciat: si amb la URSS era de 6 a 1, ara és de 17 a 1, a Moscou fins i tot de 40 a 1. Rússia és un país de matèries primeres, amb les que és molt fàcil fer grans fortunes. És a dir, hi ha un sistema-el capitalisme-que propicia la desigualtat i una base material molt còmoda per concretar-la.

Tomàs:Creus que seguirà el desmuntatge de l’Estat Social del Benestar que es ve realitzant en els darrers anys a Alemanya?. Aquesta tendència global al aprimament de la societat del benestar, És una resposta a la situació econòmica o és una nova posició ideològica?

Rafael Poch: És una estratègia per aprofitar la crisi (resultat dels excessos del capital financer) perquè el compte el pagui el conjunt de la ciutadania, començant pels de baix. Fins on pot arribar el desmuntatge? Depèn molt de les resistències socials. Si el 2008 i 2009, dos o tres països de la UE haguessin mantingut el nivell de protesta que va tenir Grècia, l’actual política no s’hauria pogut aplicar. En absència de resistències, el stablishment bancari-financer i empresarial és perfectament capaç de portar.nos de tornada al segle XIX, eliminant totes les conquestes socials que tanta lluita i sang han precisat per imposar-se. Les actuals receptes anti-crisi no són noves, sinó que pertanyen al mateix receptari neoliberal que va ocasionar la crisi. els efectes de la retallada estan sent molt pitjors en els països del sud que en els del nord (d’Europa, del món).

MadeByMiki:Ja has fet algun article sobre Wikileaks, i per tant no me’n puc estar de preguntar-te: com a periodista i historiador quina pot ser la magnitud d’aquest terratrèmol?, la veritat ens farà avançar cap a un món millor?

Rafael Poch: Disposar d’una informació millor i de major transparència, no condueix a un món pitjor. Wikileaks és una resistència. Un petit forat al mur de les mentides d’Estat que els governs i els seus mitjans de comunicació ens serveixen cada dia. Em sembla interessant i important. Un exemple a seguir. Veurem quin és el càstig.

A Europa i Estats Units, les societats estan bastant adormides (en comparació amb el dinamisme econòmic d’Àsia, o el polític-social d’Amèrica Llatina), el que exposa molt als iniciadors de Wikileaks a ser castigats pel seu atrevimient. Si el seu exemple no té un ampli suport social, el seu efecte podria ser molt reduït. Els centenars de milers de despatxos poden dissoldre en el remolí de la societat de la informació, on la quantitat actua com la boira.

MadeByMiki:Com veus des de Berlín el futur d’Espanya a Europa?, quin paper ens tenen reservat des de la “capital europea”?

Rafael Poch: La crisi de l’euro és, sobretot, a conseqüència dels desequilibris estructurals entre països. En un mercat unificat com l’europeu, el superàvit d’uns només pot suposar dèficit per als altres. El diferent grau de “eficàcia” econòmica d’un país (el problema del desenvolupament desigual, entre països i al món) té arrels molt complexes, però una de les causes principals és un sistema que propicia la desigualtat (social i territorial) en lloc de pal·liar-la.

L’actual política alemanya per a Europa redueix aquest problema a una mera qüestió de virtut: els grecs (que treballen dues hores més a la setmana cobrant la meitat que els alemanys) són poc aplicats, es diu (és veritat que no paguen impostos, però són els grecs rics els que no els paguen, ja que la majoria no té gran cosa sobre la qual tributar). Llavors, es diu que perquè siguin com els alemanys, han de retallar el seu nivell de vida un 20% o 30% més. És una teoria de bojos, perquè no van ser els grecs, ni els espanyols, ni els alemanys, que van generar la crisi, sinó un sistema internacional en què la banca financera (i les immobiliàries, i els promotors de la construcció a Espanya) feien tot tipus d’estafes i negocis ruïnosos amb l’aplaudiment dels polítics i dels mitjans de comunicació, que deia que allò era correcte, que “España va bién”, etc. El que se’ns proposa és una fórmula de bojos ….

MadeByMiki:Sempre escrius des de un profund esperit crític, quan et llegeixo veig unes enormes ganes de justícia, sobretot amb els oblidats per la història. Creus que hi ha alguna esperança?, eliminarem alguna vegada els occidentals el nostre etnocentrisme i obrirem els ulls?

Rafael Poch: El “profund esperit crític” no és més que escriure alguna cosa semblant al que penso com a testimoni de les coses. Forma part del codi ètic d’un informador. Sobre l’esperança. Sempre n’hi ha. ¿Canviarem?: Suposo que si, però la pregunta és si ho farem a temps. Mira’t les projeccions en matèria de canvi global-inclòs l’escalfament-. Això no s’atura sense un canvi en els fonaments socioeconòmics del sistema mundial. Així que hi caben totes les apostes i cal conviure amb la incertesa.

http://blogs.lavanguardia.es/berlin/

http://www.lavanguardia.es/hemeroteca/

http://www.lavanguardia.es/

Vosaltres entrevisteu a en Tomàs Alcoverro.

with 6 comments

En Tomàs rebent el premi "Liber Press".

En Tomàs rebent el premi "Liber Press".

Ja ha passat un parell de mesos de la darrera entrevista a un corresponsal de “la Vanguardia”, en aquell cas va ser en Marc Bassets (Washington). Avui tot i que uns problemes tècnics amb el mail han fet endarrerir el post, en Plàcid Garcia-Planas m’ha fet arribar la entrevista que entre tots li vam fer a en Tomàs Alcoverro corresponsal a l’Orient Mitjà.

En Tomàs sempre s’ha caracteritzat pel seu punt de vista crític i per donar veu a realitats silenciades pels canals oficials. El seu compromís amb la veritat i la voluntat de denúncia el va fer mereixedor del premi LiberPress 2010, otorgat per la Diputació de Girona i la fundació homònima.

MadeByMiki. – Com es viu a un territori on la tensió i el temor son a l’ordre del dia?


Tomàs Alcoverro. – S’ha de viure al dia, cal acostumar-se a aquest estil de vida de la

població, aprendre les seves formes de resistir, i sobretot no deixar-se

arrossegar pel pànic ni la impaciència. Es important adoptar una certa

distancia, vull dir, una sang freda indispensable. Las imprudències son

mortals. I, com diuen en anglès, quan calgui ‘low profile’.


M.B.M. – Suposo que hi ha moltes coses que no s’ens diuen per no incentivar el

temor terrorista. Fins a quin punt un corresponsal pot arribar a informar

sobre el que passa a l’Orient Mitjà?


T.A. – El treball a l’Orient Mitjà, sobre tot en els constants episodis de

terror, és molt difícil. Escriure sobre enfrontaments armats, sobre

guerres, es molt més fàcil. Hi ha èpoques, especialment al Iraq, en les que

es perillossíssim informar.


M.B.M. – Queda alguna cosa d’aquell Beirut que fa uns anys era com l’Habana

d’abans de la revolució?


T.A. – Queden moltes coses, començant pel estil tan peculiar de la ciutat,

àrab, mediterrània, sensual, occidentalitzada, pel seu “corniche” o passeig del

mar, sempre animat, per una vitalitat de la gent, immortal, per la

excel·lent acollida que sempre reben els occidentals, els estrangers…

Me’n adono de que Beirut és molt propicia a les bones trobades, i és

la capital àrab que exerceix la màxima llibertat que es pot tenir a aquesta

part del món.


M.B.M. – Per què es parla més del conflicte entre Israel i Palestina, que de les

coses que passen al Líban?


T.A. – El conflicte palestí-israelià te major eco i transcendència en el

món per raons obvies, la seva càrrega religiosa, emocional, és més profunda i

extensa, i les seves implicacions internacionals son més importants. Tot i així,

el tema del Líban és més apassionant perquè és més espectacular i

inesperat, més enrevessat, no tan sols per la seva complexitat interna sinó per les

vastíssimes i rocambolesques ingerències de mig món. Com, a més, és un

petit país, on tot l’Orient Mitjà ressona, és més fàcil participar en

el que cada dia passa, ser més a prop dels seus protagonistes, conèixer els seus

llocs, viure en primera persona les seves peripècies… Crec que és un paradís

pels periodistes estrangers.



Espero que us hagin resultat força interessant les respostes que us ha donat en Tomàs Alcoverro, al que des de aquí li agraeixo la seva col·laboració i el temps dedicat, m’ho he passat molt be llegint-lo.

Dintre d’unes setmanes aquest apartat d’entrevistes del blog, contarà si tot va be, amb un altre corresponsal de “La Vanguardia”, el proper serà en Rafael Poch corresponsal a Berlín, Tot amb la feina d’enllaç per part de’n Plàcid Garcia-Planas, a qui agraeixo molt la seva ajuda i col·laboració.

Si voleu proposar algunes preguntes, com sempre les poseu als comentaris, i cap a Berlín!!

Written by MadeByMiki

25 gener 2011 at 12:02 am

MadeByMiki entrevista a en Marc Bassets.

with 11 comments

Ara fa unes setmanes vàreu poder llegir aquí una entrevista a en Plàcid Garcia-Planas, corresponsal de “La Vanguardia”. En Plàcid em va suggerir que potser seria interessant fer una ronda d’entrevistes a diferents corresponsals estrangers d’aquest diari, ell amablement es va oferir com a “pont” per a facilitar la feina.

Per començar, crec que el més interessant és entrevistar a en Marc Bassets, corresponsal de “La Vanguardia” a Washington.

Nascut a Barcelona el 1974. Abans va ser corresponsal a Nova York i a Berlín. Entre 2000 i 2002 va treballar en la corresponsalia del diari a Brussel.les, després de especialitzar-se en la Unió Europea al Centre Universitaire d’Enseignement du Journalism d’Estrasburg. Llicenciat en Humanitats i en Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra, va començar a escriure a ‘La Vanguardia’ el març de 1999. Amb anterioritat, va col.laborar amb ‘El Punt’.

MadeByMiki (MBM): Al país de la mobilitat dels treballadors i pàtria del capitalisme més extrem, pots explicar-me com pot digerir la ciutadania dels EEUU la crisi i un 10% d’atur de llarga durada.
Marc Bassets: Els Estats Units han digerit coses pitjors a la seva història. Però és cert
la crisi i el 10% d’atur, un nivell molt elevat per aquest país, acostumat
els últims anys a una situació propera a la plena ocupació, són difícils de
digerir per molts nordamericans. No és només l’atur sinó, com passa a Europa
i a Espanya, la por de perdre la feina, o la por que els familiars la
perdin, o senzillament la por d’un futur pitjor. La diferència als Estats
Units és, potser, que la xarxa de l’estat del benestar no és tan sòlida com
a l’Europa occidental. Això en crisis anteriors s’ha compensat, en part, amb
la mobilitat: un nordamericà no té tants problemes com un europeu a vendre
la casa, carregar-ho tot en un camió, i començar una nova vida a l’altra
punta del país si allà hi ha feina. Això ha contribuït al dinamisme dels
Estats Units, però ara, precisament, com que la crisi és immobiliària, hi ha
moltes persones que no poden vendre la casa, i això, entre d’altres factors,
frena la mobilitat.

MBM: Les enquestes diuen que els nord-americans estan majoritàriament decebuts amb Obama, deixant a part les enquestes, quines sensacions captes al parlar amb la gent del carrer?.

Marc Bassets: Abans de les eleccions vaig viatjar durant una setmana de Washington fins a
Chicago. Seria perillós treure conclusions d’un viatge com aquests respecte
a un país tan gran que de fet és un continent. La zona per on vaig viatjar
és el vell cor industrial dels Estats Units (acer, carbó, automòbil), que
porta dècades en decadència, i és una de les parts menys dinàmiques del
país, ja abans de la crisi actual. La primera impressió que vaig tenir va
ser d’apatia i indiferència. Hi havia poc interès en les eleccions i poca
esperança en els polítics. També vaig confirmar que una part important dels
nordamericans senten una hostilitat quasi visceral cap a l’Obama. I entre
els negres, molts estan convençuts que l’hostilitat cap a l’Obama amaga
racisme.

MBM: Llegia a un article teu una teoria interessant, segons la qual la demografia cada vegada era més aliada dels demòcrates, cap el 2050 els EEUU deixarien de ser un país amb majoria blanca, i això perjudica a un partit molt “WASP” (White Anglo Saxon-Protestant) i envellit com és el republicà, que et sembla aquesta idea?

Marc Bassets: Les projeccions demogràfiques no sempre es compleixen, però aquesta
projecció indica el que, en la meva opinió, és evident: que el rostre dels
Estats Units està canviant. Quan pensem “Estats Units” o “nordamericans” a
molts encara ens pot venir el cap la imatge d’un blanc. Doncs bé, els Estats
Units cada cop és menys això, i més un país multicultural -ho ha sigut
sempre, però ara més. Un país on, per exemple, cada cop es parla més
castellà. El Tribunal Suprem, on aquest curs, per primer cop a la història,
no hi ha cap WASP. Els nou jutges més poderosos dels Estats Units són tots
catòlics o jueus. L’Obama encarna aquesta nova Amèrica, mestissa,
cosmopolita, global. Alguns comentaristes veuen l’emergència d’un moviment
populista i conservador com el Tea Party  com la reacció dels blancs que
veuen com s’estan convertint en minoria. El Partit Republicà té un problema
amb les minories, i amb els hispans. Molts hispans els veuen com un
partit antiimmigració. Els estrategues demòcrates calculen que, si els
republicans no canvien el discurs i s’obren a aquest nou electorat, el
Partit Demòcrata dominarà la política nordamericana com el republicà l’ha
dominat -amb excepcions notables- des de finals dels anys seixanta fins la
victòria de l’Obama. Els conservadors, en realitat, estan dividits. De fet
el George W. Bush va ser un dels presidents més “multiculturals” i més
atents a les minories, i va promoure unes lleis migratòries més “amables”
amb els immigrants que, no obstant això, el propi Partit Republicà li va
rebutjar. I és veritat, com diuen alguns republicans, que el votant hispà
sol ser conservador i tradicional (religiós, creu en la família tradicional,
contrari als matrimonis homosexuals…). Per tant, podria perfectament ser
republicà si els republicans l’acabessin seduint.

MBM: Qué es el millor i el pitjor dels nord-americans?

Marc Bassets: Intento evitar generalitzar, i encara més en el cas d’un país com els Estats
Units que, com deia en una resposta anterior, més que un país és un
continent. Tampoc m’agrada sentenciar els nordamericans per això o per allò:
prefereixo intentar entendre’ls i després intentar explicar-ho als lectors.

Espero que us hagi resultat força interessant aquesta petita entrevista a en Marc Bassets, al que des de aquí li agraeixo la seva col·laboració i el temps dedicat, certament les respostes han estat ben fonamentades i extenses.

Dintre d’unes setmanes aquest apartat d’entrevistes del blog, contarà amb altres corresponsals de “La Vanguardia”, el proper serà en Tomàs Alcoverro corresponsal a l’Orient Mitjà, sempre amb l’ajut de’n Plàcid Garcia-Planas, intentaré no abusar del seu temps i la seva paciència…

Per cert, si teniu alguna pregunta en ment per fer-li a en Tomàs Alcoverro, no perdeu la oportunitat de facilitar-me la feina, feu un comentari i les vostres preguntes i suggerències seran tingudes en compte.

(White Anglo-Saxon Protestant)

Written by MadeByMiki

22 Novembre 2010 at 9:56 am