..: MadeByMiki :..

::::…..No sé que no sé res….::::

Posts Tagged ‘entrevista

Egipte en directe, by Kuka!

with 8 comments

Al sempre interessant blog “La Caixinha da Kuka”, hi trobareu un document excepcional, es tracta d’una entrevista “sense filtrar” a un jove activista de la revolta d’Egipte.

És sensacional que des de São Paulo, Brasil una professora pugui entrevistar a un amic egipci i compartir-ho amb el món.

No us en penso dir gran cosa més, tan sols us recomano molt la visita al blog i especialment a aquest post.

Si us interessa, aquí us deixo el link:

Egipte, un testimoni a primera línia.

Egipte, un testimoni a primera línia.

http://kukarosello.wordpress.com/egipte-en-directe/

Written by MadeByMiki

7 febrer 2011 at 10:10 am

Entrevista a en Rafael Poch-de-Feliu, corresponsal a Berlín.

with 15 comments

Ja he rebut l’entrevista a distància amb en Rafael Poch, la seva velocitat a l’hora de respondre m’ha sorprès enormement, les seves respostes compromeses, brillants i molt raonades no m’han sorprès gens.

Diu molt en favor de “La Vanguardia” el tenir aquests corresponsals d’alt nivell periodístic i humà, ha estat un veritable plaer llegir i rellegir les respostes que ens ha regalat. Des de aquí de nou tinc que agrair-li a en Plàcid Garcia-Planas la seva disponibilitat i col·laboració, i a en Rafael Poch-de-Feliu la seva amabilitat, velocitat i loquacitat a l’hora de respondre. Gràcies pel vostre temps i treball.

En Rafael Poch-de-Feliu va néixer a Barcelona l’any 1956 i ha estat corresponsal des de ben jove, actualment és a Berlín però anteriorment ha passat per les corresponsalies de Pekín (o hauria de dir Beijing?) i 20 anys a Moscou. Als seus articles es deixen veure molt els seus grans coneixements en història contemporània i un esperit crític i una llibertat a l’hora d’escriure poc habituals.

En Rafael ha publicat un parell de llibres a la col·lecció  “Editorial Crítica” de Planeta, “La gran transición, Rusia 1985-2002” i “La actualidad de China. Un mundo en crisis, una sociedad en gestación”.


Tomàs: Sembla que en els darrers anys la desigualtat social a Rússia ha crescut en relació a la que existia a l’antiga URSS, quins creu que han estat els principals motius?

Rafael Poch-de-Feliu: La reforma soviètica va ser desencadenada i propiciada per la classe dirigent de l’antic règim, una classe administrativa creada per l’estalinisme i el post-estalinisme, el nord era l’auto-benefici, amb molt poc espai per a l’interès general. Amb el decorat del “comunisme”, aquesta classe tenia clars problemes per institucionalitzar els seus privilegis. Amb el nou sistema pot acumular molta més riquesa i heretar, sense xocar amb els decorats i discursos oficials (socialisme, comunisme, poder popular) de l’anterior règim.

La continuïtat entre els dos règims és clara: el 70% dels actuals funcionaris i nous rics del país, pertanyien a l’elit anterior. La desigualtat social s’ha disparat perquè el nou sistema l’ha propiciat: si amb la URSS era de 6 a 1, ara és de 17 a 1, a Moscou fins i tot de 40 a 1. Rússia és un país de matèries primeres, amb les que és molt fàcil fer grans fortunes. És a dir, hi ha un sistema-el capitalisme-que propicia la desigualtat i una base material molt còmoda per concretar-la.

Tomàs:Creus que seguirà el desmuntatge de l’Estat Social del Benestar que es ve realitzant en els darrers anys a Alemanya?. Aquesta tendència global al aprimament de la societat del benestar, És una resposta a la situació econòmica o és una nova posició ideològica?

Rafael Poch: És una estratègia per aprofitar la crisi (resultat dels excessos del capital financer) perquè el compte el pagui el conjunt de la ciutadania, començant pels de baix. Fins on pot arribar el desmuntatge? Depèn molt de les resistències socials. Si el 2008 i 2009, dos o tres països de la UE haguessin mantingut el nivell de protesta que va tenir Grècia, l’actual política no s’hauria pogut aplicar. En absència de resistències, el stablishment bancari-financer i empresarial és perfectament capaç de portar.nos de tornada al segle XIX, eliminant totes les conquestes socials que tanta lluita i sang han precisat per imposar-se. Les actuals receptes anti-crisi no són noves, sinó que pertanyen al mateix receptari neoliberal que va ocasionar la crisi. els efectes de la retallada estan sent molt pitjors en els països del sud que en els del nord (d’Europa, del món).

MadeByMiki:Ja has fet algun article sobre Wikileaks, i per tant no me’n puc estar de preguntar-te: com a periodista i historiador quina pot ser la magnitud d’aquest terratrèmol?, la veritat ens farà avançar cap a un món millor?

Rafael Poch: Disposar d’una informació millor i de major transparència, no condueix a un món pitjor. Wikileaks és una resistència. Un petit forat al mur de les mentides d’Estat que els governs i els seus mitjans de comunicació ens serveixen cada dia. Em sembla interessant i important. Un exemple a seguir. Veurem quin és el càstig.

A Europa i Estats Units, les societats estan bastant adormides (en comparació amb el dinamisme econòmic d’Àsia, o el polític-social d’Amèrica Llatina), el que exposa molt als iniciadors de Wikileaks a ser castigats pel seu atrevimient. Si el seu exemple no té un ampli suport social, el seu efecte podria ser molt reduït. Els centenars de milers de despatxos poden dissoldre en el remolí de la societat de la informació, on la quantitat actua com la boira.

MadeByMiki:Com veus des de Berlín el futur d’Espanya a Europa?, quin paper ens tenen reservat des de la “capital europea”?

Rafael Poch: La crisi de l’euro és, sobretot, a conseqüència dels desequilibris estructurals entre països. En un mercat unificat com l’europeu, el superàvit d’uns només pot suposar dèficit per als altres. El diferent grau de “eficàcia” econòmica d’un país (el problema del desenvolupament desigual, entre països i al món) té arrels molt complexes, però una de les causes principals és un sistema que propicia la desigualtat (social i territorial) en lloc de pal·liar-la.

L’actual política alemanya per a Europa redueix aquest problema a una mera qüestió de virtut: els grecs (que treballen dues hores més a la setmana cobrant la meitat que els alemanys) són poc aplicats, es diu (és veritat que no paguen impostos, però són els grecs rics els que no els paguen, ja que la majoria no té gran cosa sobre la qual tributar). Llavors, es diu que perquè siguin com els alemanys, han de retallar el seu nivell de vida un 20% o 30% més. És una teoria de bojos, perquè no van ser els grecs, ni els espanyols, ni els alemanys, que van generar la crisi, sinó un sistema internacional en què la banca financera (i les immobiliàries, i els promotors de la construcció a Espanya) feien tot tipus d’estafes i negocis ruïnosos amb l’aplaudiment dels polítics i dels mitjans de comunicació, que deia que allò era correcte, que “España va bién”, etc. El que se’ns proposa és una fórmula de bojos ….

MadeByMiki:Sempre escrius des de un profund esperit crític, quan et llegeixo veig unes enormes ganes de justícia, sobretot amb els oblidats per la història. Creus que hi ha alguna esperança?, eliminarem alguna vegada els occidentals el nostre etnocentrisme i obrirem els ulls?

Rafael Poch: El “profund esperit crític” no és més que escriure alguna cosa semblant al que penso com a testimoni de les coses. Forma part del codi ètic d’un informador. Sobre l’esperança. Sempre n’hi ha. ¿Canviarem?: Suposo que si, però la pregunta és si ho farem a temps. Mira’t les projeccions en matèria de canvi global-inclòs l’escalfament-. Això no s’atura sense un canvi en els fonaments socioeconòmics del sistema mundial. Així que hi caben totes les apostes i cal conviure amb la incertesa.

http://blogs.lavanguardia.es/berlin/

http://www.lavanguardia.es/hemeroteca/

http://www.lavanguardia.es/

Vosaltres entrevisteu a en Tomàs Alcoverro.

with 6 comments

En Tomàs rebent el premi "Liber Press".

En Tomàs rebent el premi "Liber Press".

Ja ha passat un parell de mesos de la darrera entrevista a un corresponsal de “la Vanguardia”, en aquell cas va ser en Marc Bassets (Washington). Avui tot i que uns problemes tècnics amb el mail han fet endarrerir el post, en Plàcid Garcia-Planas m’ha fet arribar la entrevista que entre tots li vam fer a en Tomàs Alcoverro corresponsal a l’Orient Mitjà.

En Tomàs sempre s’ha caracteritzat pel seu punt de vista crític i per donar veu a realitats silenciades pels canals oficials. El seu compromís amb la veritat i la voluntat de denúncia el va fer mereixedor del premi LiberPress 2010, otorgat per la Diputació de Girona i la fundació homònima.

MadeByMiki. – Com es viu a un territori on la tensió i el temor son a l’ordre del dia?


Tomàs Alcoverro. – S’ha de viure al dia, cal acostumar-se a aquest estil de vida de la

població, aprendre les seves formes de resistir, i sobretot no deixar-se

arrossegar pel pànic ni la impaciència. Es important adoptar una certa

distancia, vull dir, una sang freda indispensable. Las imprudències son

mortals. I, com diuen en anglès, quan calgui ‘low profile’.


M.B.M. – Suposo que hi ha moltes coses que no s’ens diuen per no incentivar el

temor terrorista. Fins a quin punt un corresponsal pot arribar a informar

sobre el que passa a l’Orient Mitjà?


T.A. – El treball a l’Orient Mitjà, sobre tot en els constants episodis de

terror, és molt difícil. Escriure sobre enfrontaments armats, sobre

guerres, es molt més fàcil. Hi ha èpoques, especialment al Iraq, en les que

es perillossíssim informar.


M.B.M. – Queda alguna cosa d’aquell Beirut que fa uns anys era com l’Habana

d’abans de la revolució?


T.A. – Queden moltes coses, començant pel estil tan peculiar de la ciutat,

àrab, mediterrània, sensual, occidentalitzada, pel seu “corniche” o passeig del

mar, sempre animat, per una vitalitat de la gent, immortal, per la

excel·lent acollida que sempre reben els occidentals, els estrangers…

Me’n adono de que Beirut és molt propicia a les bones trobades, i és

la capital àrab que exerceix la màxima llibertat que es pot tenir a aquesta

part del món.


M.B.M. – Per què es parla més del conflicte entre Israel i Palestina, que de les

coses que passen al Líban?


T.A. – El conflicte palestí-israelià te major eco i transcendència en el

món per raons obvies, la seva càrrega religiosa, emocional, és més profunda i

extensa, i les seves implicacions internacionals son més importants. Tot i així,

el tema del Líban és més apassionant perquè és més espectacular i

inesperat, més enrevessat, no tan sols per la seva complexitat interna sinó per les

vastíssimes i rocambolesques ingerències de mig món. Com, a més, és un

petit país, on tot l’Orient Mitjà ressona, és més fàcil participar en

el que cada dia passa, ser més a prop dels seus protagonistes, conèixer els seus

llocs, viure en primera persona les seves peripècies… Crec que és un paradís

pels periodistes estrangers.



Espero que us hagin resultat força interessant les respostes que us ha donat en Tomàs Alcoverro, al que des de aquí li agraeixo la seva col·laboració i el temps dedicat, m’ho he passat molt be llegint-lo.

Dintre d’unes setmanes aquest apartat d’entrevistes del blog, contarà si tot va be, amb un altre corresponsal de “La Vanguardia”, el proper serà en Rafael Poch corresponsal a Berlín, Tot amb la feina d’enllaç per part de’n Plàcid Garcia-Planas, a qui agraeixo molt la seva ajuda i col·laboració.

Si voleu proposar algunes preguntes, com sempre les poseu als comentaris, i cap a Berlín!!

Written by MadeByMiki

25 gener 2011 at 12:02 am