..: MadeByMiki :..

::::…..No sé que no sé res….::::

Posts Tagged ‘ERC

Marques de confiança.

with 11 comments

Diumenge vinent la cosa és seriosa, fins ara quan ens deien que teníem que anar a votar, ho deien de broma. Ara sí que decidim alguna cosa, una cosa ben grossa, la nostra autodeterminació, i això ho farem mitjançant unes marques ben conegudes per a tothom, res de marques blanques que no son de fiar, que si CUP, que si Pirates… res d’això!, ara toca donar-li la confiança a aquelles marques de sempre, les que surten per la tele, les que tothom coneix.

Seguint l’estela del gran blog del “Arqueòleg Glamurós”, em disposo a fer-vos cinc cèntims del que diuen i volen els nostres partits, no sigui cas que no voteu el que realment voleu, ja se sap que sovint vas a buscar patates al super i tornes amb de tot menys el que anaves a buscar. Amb el vot passa el mateix, hi ha molta confusió i això no pot ser. Abans de decidir el vostre vot feu-li una ullada al meu detallat estudi exhaustiu sobre els nostres partits de confiança:

CiU: Que podem dir d’aquesta renovada marca, son lo millor de lo millor, quan sembla que perden vendes treuen un nou producte per vendre que és tot un èxit. I això és el que cal, una marca consolidada que desprès de provocar una diarrea generalitzada a tot el país torna amb un nou sabor, diuen que ara sí, després d’anys i anys de recerca ara han trobat el producte definitiu.

Son com la “Fanta”, una merda de producte que a base de publicitat torna amb força i a més es fa un enorme forat al mercat com si fos una cosa nova.

PSC: Aquesta marca està patint un procés de degeneració temporal tant agut, que molts es pregunten si se’n sortirà a aquest mercat tan competitiu. Son el “Pan’s & Company” català, van començar amb entrepans acceptables a bon preu i amb grans ofertes però ara s’han complicat la vida massa. Que si “pan de olivas”, que si “pan de cebolla”… al final el consumidor no sap per on van i acaba marxant cap a altres ofertes més definides. També l’aliança amb “El pollo campero” descentra una mica més als seus clients. Però segur que amb un bon treball de màrqueting i amb uns anys de crisi al final tornen a ser on sempre, que per això parlem d’un altra marca de confiança.

PPC: Això és una gran marca en expansió, ningú es pregunta quins son els ingredients, però tenen el públic ben consolidat i amb una fidelitat a prova de bomba. Son la “Mutua Madrileña” de la política, la seu ens queda una mica lluny, però el que cal és que tots junts i feliços cantem i ballem a l’hora i això ens farà obtenir uns beneficis fantàstics. Perquè?, perquè canten i ballen junts, i junts tot va millor, que importa que cantis i ballis en mig de la merda si ho fas en companyia de tots?. Canta, balla i no pensis gaire, que això et pot fer mal.

ERC: La marca més nostrada, i ara amb un líder que no és guapo però que sap parlar i té discurs!. Tal i com passa amb la “llet nostra” tampoc cal plantejar-se gran cosa, és nostra i per tant és millor. Aquí el producte que venen és el contrari al del PPC, resulta que lo millor és “la república independiente de mi casa”, amb ells ballarem en mig de la merda, però aquesta merda serà nostra i si és nostra i tal com deia abans tan sols per això és millor.

ICV: Aquesta marca és la més “cool”, ens venen un producte molt ben embolicat, amb un bon disseny, un regalet d’aquells amb el que sempre quedes bé. Això sí no li busquis gaire utilitat ni coherència, és la quadratura del cercle, els inventors del “creixement sostenible” (un oxímoron com un piano…) també ens volen vendre una versió light de la ecologia, evidentment per a tots els públics.

C’s: Aquesta nova marca no té complexes, utilitza qualsevol idea presumptament transgressora per fer-se notar. Son el “Red Bull” de la política catalana, han vist una nova possible clientela i han fet un producte a mida. Un producte que provoca taquicàrdies i poca cosa més, però que es ven molt bé i això és el que compta. Com tants altres productes la gent el compra i no sap ben bé perquè, però sovint lo important és consumir i no saber el perquè.

Written by MadeByMiki

19 Novembre 2012 at 10:02 pm

Manifestacions massa institucionals.

with 13 comments

Vaja, la foto te una qualitat tant dolenta que no s'hi veu el Montilla...

Vaja, la foto te una qualitat tant dolenta que no s'hi veu el Montilla...

Aquest dissabte mentre jo estigui treballant, es “celebrarà” la manifestació per l’estatut. La primera manifestació, la del 77  ja me la vaig perdre, suposo que era massa petit per anar-hi. Tot i així us recordo que en aquella ocasió els polítics no anaven en primera filera, encara eren uns amateurs.

Resulta que la meva vida en certa manera ha transcorregut entre aquestes dues manifestacions tant institucionals, a la primera diuen que hi havia un milió de persones, cosa poc creïble, però ja se sap, al ser institucional és més fàcil inflar els números. I aquest dissabte tornem-hi que no ha estat res, 32 anys més tard res no ha canviat a millor, toca treure les senyeres i sortir a passejar-les. El problema és que jo no en tinc de senyera, ni de bandera d’Espanya (i això que ara es porten molt), ni de samarreta del barça ni res de res.

Dec ser una mica apàtrida, perquè la veritat és que cada dia quan veig els balcons amb tanta bandera em poso malalt. Mentrestant sento per la ràdio al Montilla, es veu que vol anar al capdavant de la manifestació amb una senyera sense cap missatge. I els d’esquerra aniran amb les seves estelades i missatges de sempre, els “eco-socialistes” d’IC fent acte de presència però sense saber perquè i CiU amb la seva ambigüitat també calculada, i els del PP penjant “rojigualdas” als seus balcons… i jo treballant i pensant el que penso ara, manifesteu-vos vosaltres sols polítics, o millor encara avanceu les vostres vacances i un en aneu ben lluny amb un avió polonès si pot ser amb tots els vostres assessors.

I nosaltres hem d’anar a una manifestació a tapar les vergonyes dels nostres

Quants polítics treballant per nosaltres...

Quants polítics treballant per nosaltres, ui!, falta en Montilla...

polítics?, si es tracta d’una manifestació per a “la dignitat de Catalunya” el primer que hauríem de fer és no permetre que cap d’aquests voltors encapçalin cap pancarta. Amb quin dret moral els que tan sols han fet servir l’estatut per treure’m profit polític ara han d’anar els primers a la “seva” manifestació. Si el que volen és sortir macos a la TV3 i als diaris “amics”, fantàstic però no compteu amb mi, jo no us donaré cobertura.

No us penseu que soc un il·lús, n’estic totalment convençut del “èxit” d’aquesta manifestació, i de totes les que es fabriquen i promouen de manera institucional. El poder dels partits, sindicats i la propaganda gratis dels medis de comunicació sempre funcionen molt be. De fet ja fa temps que els partits s’han apoderat dels nostres petits cervells per a mobilitzar-nos pel seu interès, uns contra l’avortament, per la família, pels toros i per l’Espanya unida, i uns altres per l’estatut, contra la guerra, per l’avortament lliure i la independència. I nosaltres a sortir com ovelles a les ordres d’uns o altres, potser que tots plegats ens ho fem mirar. Potser ja és hora d’adonar-nos que els polítics son molt bons reciclant idees dels demés per més endavant fer-les servir en interès propi, i que la seva principal missió és polaritzar-nos i fer-nos creure en un món amb dues opcions.

I per acabar el post, una bonica mostra de demagògia gratuïta, si a en Montilla no li agrada el lema de la manifestació li proposo un, una frase de la seva dona Anna Hernández Bonancia que sempre tinc al cap:  “Els meus fills donen poc català [1 hora a la setmana] a l’escola [col·legi alemany de Barcelona] aquesta és la veritat però be,  ja ho supliré més endavant. Prefereixo que sàpiguen alemany”.

Written by MadeByMiki

7 Juliol 2010 at 9:40 pm

L’espectacle polític ens mantindrà distrets

with 6 comments

Fem un recorregut des de el que en principi seria l’esquerra fins al que en teoria seria la dreta. Políticament parlant, s’entén.

Fa un parell de setmanes, CiU proposava al congrés de Madrid la necessitat de redactar un pla contra la crisi econòmica, un pla que fos el resultat de la deliberació entre tots els grups parlamentaris. De moment, no hi ha pacte (tot i que a nivell social -així ho diuen les enquestes publicades en alguns diaris darrerament- es considera del tot necessari per afrontar la crisi).
Els partits de la capital espanyola deien que CiU, amb la proposta sobre aquest pacte, només intentava maquillar, millorar, afavorir (podem dir-ho de moltes maneres) la seva imatge.

Això d’anar a Madrid i actuar com la única força que proposa seriosament el pacte anticrisi pot quedar bé, devien pensar. El cas és que PSOE i PP van dir que CiU, en realitat, el que feia era preocupar-se per la seva imatge i, de pas, començar a guanyar vots de cara a la propera tardor.
Tenint raó o no, tan PSOE com PP van rebutjar (tot i que potser no ho van dir davant dels mitjans) la iniciativa de Convergència. Al PP (que avorreix dient davant dels mitjans que sí, que ells estan disposats a pactar i a treballar per sortir de la crisi) no li interessa crear un pacte anticrisi perquè, si la cosa sortís bé, contribuirien a millorar la desprestigiada figura política de Zapatero. I això és l’últim que volen.

Parlant del PP, aquests dies hem pogut comprovar que el que va ser president de l’Estat espanyol durant una bona colla d’anys segueix mantenint (o millorant, potser) el seu estil: d’acord que va ser xiulat i escridassat per un grup d’estudiants (a la Universitat d’Oviedo, si no recordo malament), però Ibarretxe (PNB), aquest dijous, també va ser increpat per un grup d’estudiants de l’Autònoma (el nacionalista basc va oferir una conferència a la facultat de polítiques d’aquesta universitat) i no va fer cap mena de gest despectiu cap als estudiants. Suposo que la comparació entre un i altre és odiosa. Els dos són nacionalistes (cadascun de la seva nació), però m’agrada pensar que aquí s’acaben els punts en comú entre ambdós polítics.

Anem al PSOE. Alguns mitjans i alguns periodistes diuen, des de fa un temps, que la política de Zapatero porta temps allunyant-se de l’esquerra. Jo no hi entenc prou per dir-ho, i no estic prou al corrent com per corroborar-ho. Però em sembla que els que ho creuen així no van gaire desencaminats: una de les poques propostes contra la crisi, de moment, és la reforma laboral; una reforma laboral que inclou com a un dels punts principals (agafeu-vos fort) la flexibilització laboral. Què vol dir, això de flexibilització laboral? Bé, dit de manera grollera, significa atorgar a l’empresari la capacitat de fer el que vol amb el seu treballador, o, més ben dit, amb el contracte del seu treballador. Una mesura risible, tenint en compte que el Partit Socialista Obrer Espanyol, en principi, és el màxim representat de la classe treballadora a Espanya.
En aquest sentit, tenia raó Gaspar Llamazares (IU) quan deia, en una entrevista al diari Avui el cap de setmana passat, que les mesures que començava a adoptar Zapatero davant la crisi tendien a la dreta. Però el mateix Llamazares decepciona quan -igual que Rajoy- critica, critica, critica, però no proposa cap mena d’alternativa.

Seguint amb les esquerres, Joan Herrera (ICV), també el cap de setmana passat, deia que ICV és una opció -no només per als federalistes- sinó també per als independentistes catalans. Iniciativa, independentista? (http://paper.avui.cat/article/politica/185157/icv/vol/disputar/erc/lespai/independentista/perque/ja/no/te/monopoli.html) Suposo que tot serveix a l’hora d’aconseguir vots. Tot plegat em sona, una mica, a comentari pensat en clau electoral (tot i que sí, encara queden molts mesos per les eleccions catalanes) per part d’un partit que, encara ara, no pot creure’s que hagi arribat a formar part del govern de la Generalitat.
En tot cas, el que tampoc em lliga és que Joan Ridao (ERC) digui, en resposta al polític verd, que el federalisme és un model esgotat perquè és massa complex per a la “mentalitat espanyola”. D’acord que una part important d’Espanya no ens entén (o no vol fer-ho), però d’aquí a insinuar que la mentalitat espanyola no està capacitada per entendre, comprendre i fins i tot acceptar la possibilitat d’un estat federal, hi ha un salt. Un salt gros. Potser això em va fotre especialment, perquè m’agrada pensar que amb un model d’estat federal les coses anirien millor. Tot i que no en tinc cap garantia.

Del que sí tinc garanties és de que la manca de predisposició per seure, parlar i posar-se d’acord comportarà que, possiblement, no arribem a veure un pacte d’Estat seriós per afrontar la maleïda crisi. Tan de bo m’equivoqui, i demà mateix els diaris anunciïn que PSOE i PP s’han assegut a parlar.
Pacte potser no. Però el que sí que tenim assegurat és la disbauxa política i el desprestigi quasi constant entre forces polítiques, a nivell estatal. A nivell autonòmic, a casa nostra, el que tenim garantida és una pre campanya electoral que ens mantindrà distrets d’aquí a octubre i, que -encara que potser no oficialment- ja ha començat. Estarem distrets.

Jordi Pallarès i Llobet.

vinyeta de'n Jordi Pallarès.

Written by MadeByMiki

27 febrer 2010 at 10:57 am

Arxivat a Política, Premsa

Tagged with , , , , , ,