..: MadeByMiki :..

::::…..No sé que no sé res….::::

Posts Tagged ‘Espanya

Mentides poc arriscades.

with 6 comments

https://i1.wp.com/blogs.lainformacion.com/treintaymuchos/files/2012/07/photaki588496_0.8mb-300x200.jpg

Mentides gratis.

Ara que ens inunden amb optimisme. Ara que segons ells les estadístiques ens fan costat. Ara que sembla que per primera vegada fins i tot es creguin les seves afirmacions. Ara, és el moment de recordar algunes coses.
La taxa d’atur juvenil a Espanya és d’un 57%, quatre punts per sobre del de Grècia. Som líders absoluts i en cap moment hem deixat de ser-ho.
L’atur que pateixen a Romania és d’un 7,5% , i no crec que per això es pugui considerar que aquell país viu un gran moment (tot i  que crec pertinent ara mateix comparar-nos amb Romania). Potser aquest serà el nostre camí, el de baixar l’atur a costa de l’emigració massiva dels que puguin fer-ho.
Ens parlen de recuperació, de sortida de la crisi, de moltes coses, però ningú ens vol dir quin país tindrem dintre de 5 o 10 anys. Potser és perquè es vol evitar el dir la veritat, que ens han empobrit descaradament i que l’estat del benestar ha estat finiquitat per sempre més.
Les mesures econòmiques que s’apliquen són les de l’escola de Chicago, el liberalisme econòmic. La seva principal premissa és la d’afavorir als més privilegiats, suposant que la seva riquesa anirà filtrant-se cap a les classes menys afavorides. El que sempre passa amb aquestes polítiques, tal com ja hem vist, és un enorme  augment de la desigualtat.
De la política econòmica keynesiana o qualsevol altra derivada seva, ni se’n vol parlar. Potser és perquè la seva principal intenció és la d’afavorir les classes més populars. Estem a les antípodes d’aquesta política i la seva preocupació social.
El darrer exemple el tenim amb les xifres de la EPA. Unes xifres que poden semblar bones sempre que ens oblidem del dramàtic descens de la Població Activa,  de la qualitat del treball creat, dels ‘nous’  mini salaris o del brutal increment del format del contracte a mitja jornada.  Per cert,  si teniu un mínim d’experiència en això de canviar de treball,  sabreu  que vol dir això de la mitja jornada… 
Els signes de recuperació que alguns veuen, o són pura cuina estadística, o lo que encara és pitjor, una mentida més. Una mentida que a la llarga  es maquillarà convenientment, i com les altres amb què ens han anat marejant durant anys i panys,  els hi sortirà gratis.

Anuncis

Written by MadeByMiki

27 gener 2014 at 9:39 am

Arxivat a Uncategorized

Tagged with , , , , ,

Sobre la viabilitat de Catalunya sense Espanya.

with 9 comments

Avui em proposo fer un pas més enllà encara, si fins ara heu pogut llegir a “aquell que no és economista però parla d’economia”, avui toca llegir a ”el paio que no és economista i a sobre va i ens parla d’economia-ficció”.

Doncs sí, un dels temes més recurrents avui a Catalunya és pura “economia-ficció”, es tracta de preveure que coi passaria si Catalunya fos el proper estat d’Europa. Lo millor d’aquesta qüestió és que hi ha respostes per a tots els gustos, ho sigui que si un és espanyolista pot trobar un munt de prediccions que aboquen a Catalunya pràcticament al tercer món i si un és independentista pot somniar a passar a viure a alguna cosa semblant a un país escandinau.

La meva hipòtesi és que si hi ha una futura Catalunya independent, serà perquè això li convé com a mínim a les potències europees i no molesta a cap estat influent (no, Espanya no forma part de cap d’aquestes llistes). És més que probable que els nostres creditors d’Europa hagin fet anar la calculadora, i evidentment, si és així s’en hauràn adonat que d’Espanya no cobraran mai el que se’ls hi deu, diguin el que diguin això és impagable. Però la qüestió és que el que si que podrien xuclar son els diners del 20 o 25% del PIB d’Espanya, o sigui lo que genera Catalunya. Per a ells sempre serà millor arramblar amb això que deixar que els diners es difuminin per Espanya.

Per tant, possiblement valem alguna cosa més per a Europa com a “país lliure” que com a part d’una Espanya morosa fins a l’eternitat, però això on ens coloca a nosaltres?. Doncs segurament a una espècie d’Irlanda intervinguda fins al coll i que potser en un parell o tres de generacions acabarà de pagar el que deu, amb un govern neo-liberal com el que ara tenim (literalment el mateix, el de CiU) però amb més força per a fer la seva política i laminar molt més aquest pressumpte estat del benestar. Ho sigui que com sempre aquesta solució serà molt interessant pels poderosos, però a nosaltres no ens servirà de gaire, com a màxim per a mirar a lo que quedarà d’Espanya i dir-nos “aquells encara estan pitjor…”.

Possiblement ens tocarà fer com a país allò que sovint fem com a persones, el repetir-nos mil i una vegades “estem putejats per totes bandes, però encara gràcies”

Written by MadeByMiki

15 Octubre 2012 at 11:55 am

Coeficients de caixa i altres herbes…

with 5 comments

Avui toca classe d’economia explicada per un que no és economista, ho sigui que amb molt de gust m’exposo públicament. Així que sense por, som-hi!

Tots hem sentit a parlar de termes com la reserva fraccionaria o el coeficient de caixa, però és possible que no sabem exactament de que es tracta. Possiblement no sabem de que es tracta perquè sempre hi ha hagut molt d’interès en mantenir-nos al marge d’aquests conceptes, tal i com sovint es diu de moltes altres coses, potser és millor no saber-ne res.

El sistema de reserva fraccionaria es basa en el dret que tenen els bancs de fer servir els diners que dipositem en ells. El banc tan sols està obligat a mantenir en líquid el percentatge establert com a coeficient de caixa.

Per tant, el coeficient de caixa, és el percentatge de diners que cal que els bancs conservin en líquid cada vegada que els hi fem un ingrés. Els bancs viuen de “fer treballar” (sovint no és més que pura especulació) els nostres diners exceptuant la part corresponent al coeficient de caixa, aquesta part teòricament és sagrada. Evidentment quan més alt sigui aquest valor menys risc hi ha de fallida bancària i d’arribar al temut “corralito”.

La xifra de coeficient de caixa varia molt a diverses parts del món, cada estat o grup d’estats fixa el percentatge que creu adequat per al correcte funcionament dels seus bancs. Per fer-nos una idea de la situació mundial, mentre a Europa el coeficient de caixa es situa a un màxim del 2% dels diners ingressats, als Estats Units des de l’any 2006 s’exigeix un 10%, i a Venezuela un 17%.

Cal destacar que tot i que semblin unes xifres més o menys importants, en els casos dels dipòsits a 2 anys o més tant a Europa com als Estats Units el coeficient de caixa és del 0%, ho sigui que tot pot ser destinat al préstec o a la inversió en tota mena de productes financers.

A la pràctica, amb aquest sistema els bancs es converteixen en uns creadors i multiplicadors del diner, ja que disposen del nostre capital i cada vegada que donen crèdit (ja sigui a particulars, empreses o al propi estat) creen el diner de la promesa de la devolució d’aquest préstec amb interessos.

Alguns economistes no han dubtat a afirmar que la reserva fraccionaria és un frau pur i dur als que dipositen els seus diners als bancs. Mitjançant aquest sistema s’ha pogut baixar artificialment el tipus d’interès, al tenir els bancs el dret de crear diners del no res equiparen la reserva fraccionaria a la falsificació y multiplicació de la moneda.

Actualment el diner i els seus substituts (obligacions, bons, deute públic…) ja no tenen bens tangibles que els recolzin, per tant ara aquest diner i altres artificis contables tan sols representen deute. Ho sigui que avui el diner tan sols representa la capacitat dels endeutats de tornar els seus préstecs amb interessos.

Written by MadeByMiki

10 Juliol 2012 at 3:17 pm

Coses de les dretes…

with 11 comments

Sovint el cap de setmana mentre vaig cap a la feina amb cotxe, escolto Intereconomia a la ràdio. A aquella hora, de dos quarts de nou del matí fins a les nou fan un programa on “informen” de la situació econòmica d’Espanya, i això sovint té molta conya, sobretot si t’ho escoltes des de una certa distància ideològica.

Aquest dissabte mateix el que explicaven era lo de sempre, que si la prima de risc, que si les eleccions gregues… de fet durant més de mitja hora van tenir el mèrit de parlar de l’economia espanyola sense esmentar per res a Rajoy, el PP, Montoro, Cospedal o de Guindos. Sembla fàcil, però no ho és, el fet de passar-te més de mitja hora parlant de Grècia, Egipte, Alemanya, França, Portugal, els Estats Units i els seus polítics i tan sols parlar d’Espanya per a destacar lo malament que ho han fet els socialistes, l’herència que han deixat i despotricar sobre Rubalcaba és clarament un acte de desinformació difícil de superar.

A la tornada cap a casa, més o menys el mateix, rebo una altra andanada propagandística barrejada amb grans dosis de promoció de les bondats de l’església catòlica i la seva contribució impagable al benestar de les persones.

Total que arribo a casa i em trobo amb un altre exemple de la pluralitat d’aquesta dreta, a casa ha arribat el programa de la Festa Major d’Olesa (força trist per cert…) i amb el programa també hem rebut una revisteta municipal d’aquelles que t’expliquen el que ha fet l’ajuntament durant el darrer any i deixen un espai per a l’opinió de tots els partits amb representació a l’ajuntament. Aquí destaca amb força el PP, mentre tots els partits es dediquen a dir alguna cosa del poble i a criticar-se mutuament, el PP és el més trencador, per començar el seu escrit és en castellà, ben fet, així tothom t’entén i no parla del poble, ni dels seus partits, ni de la Festa Major, el PP va cap a les coses que realment importen, ho he fotografiat perquè crec que realment és tot un exemple de sensibilitat respecte al seu municipi i els seus votants.

Written by MadeByMiki

18 Juny 2012 at 10:38 pm

Democràcia light.

with 3 comments

Aquest cap de setmana tornarem a assistir a una nova demostració, per si encara no ens en hem adonat, serà l’enèsima demostració de que la democràcia no combina massa bé amb el règim capitalista-consumista que impera a la nostra societat.

L’ùnica versió acceptada de democràcia és la que no qüestiona de cap manera “les regles del joc”, una democràcia subordinada i agenollada, una democràcia light, descafeïnada. La prova d’això la tenim a diari, però la força de la costum i dels mitjans de comunicació no ens deixa veure-ho amb tota la nitidesa.

Aquest cap de setmana en tornarem a viure un nou episodi amb les eleccions gregues, on ens han deixat ben clar que la democràcia està molt bé però sense excessos. Que és això de que pugui guanyar les eleccions un partit que no està sotmès al 100% als dictats dels mercats?, però que ens hem cregut que som?, ciutadans lliures?.

Coi de grecs, que s’han cregut que son?, les coses es fan com a Espanya, on la decisió més transcendent des de la transició s’ha fet totalment a l’esquena dels ciutadans, això sí, com sempre “pel seu bé”. Aquest govern ha decidit a la brava demanar diners a Europa, un país que no pot pagar els deutes que avui té, ha decidit endeutat-se més i endeutar les futures generacions.

No podem pagar el nostres deutes i demanem més diners a crèdit per acabar ben aviat demanant-ne molts més i fer així una pilota ben grossa. Doncs res, felicitats, felicitats a tots plegats, als que creuen que viuen en democràcia i felicitats també als que decideixen per nosaltres. Com diuen a “La competència”, et felicito fill!!.

Written by MadeByMiki

17 Juny 2012 at 12:50 pm

Espanya no és Uganda, Catalunya no és Baviera i Jonathan Tepper no fuma crack.

with 7 comments

Alguna vegada ja us he suggerit aquest gran programa que cada setmana mira de fer la feina que altres no fan, ‘Singulars’ és un treball insòlit a la TV pública. No tan sols gaudeix d’una audiència fantàstica a un canal residual (ho dic per l’audiència en general, no per la seva qualitat evidentment) com és el 33, a més gaudeix d’una repercussió enorme per internet i les xarxes socials.

Aquesta setmana els convidats a ‘Singulars’ varen ser el catedràtic de Banca i ex-degà d’ESADE Robert Tornabell, tot un pro-sistema amb pocs arguments més enllà del que ja s’està fent. La portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca Ada Colau, que exercia com a “veu del poble” amb tota la comprensió de’n Tepper i poca empatia amb Robert Tornabell. I per acabar l’ingredient més potent de la xerrada, el ja famós economista i analista financer i col·laborador de la BBC, del canal econòmic CNBC i del diari econòmic Bloomberg Jonathan Tepper amb el seu discurs clar i radical.

Si esteu interessats en aquest debat, us recomano que perdeu una horeta veient-lo, per tant aquí us deixo el vídeo íntegre que hi ha a Youtube, ja que els links de TV3 caduquen al cap de poc temps i crec que aquest tema no caducarà així com així.

 

Per si sou uns viciosos i encara no en teniu prou, us deixo una entrevista recent, (del 06/06/2012) que li van fer a en Jonathan Tepper al memorable programa de ràdio Versió RAC1.

No us servirà de gaire veure el vídeo que us suggereixo, ni escoltar l’entrevista, però com a mínim us possarà lluny, ben lluny d’aquells 3 milions de persones que cada dia veuen coses com “Sálvame”. No sé perquè, la intervenció d’Espanya per part d’Europa, allò que anomenen “el salvament” m’ha fet recordar aquest memorable programa de Tele5 que es dedica a anestesiar cervells a diari.

Per cert, si voleu saber el perquè d’un títol de post tan estrany, tan sols cal que veieu el programa, allà tot queda ben clar.


download.php?file=download.php?file=0606%2017h%20(Dimecres%2006-06-12)%20Economia%20(versio%20%20).mp3

Written by MadeByMiki

14 Juny 2012 at 8:21 am

Bankia, una enorme pila de merda.

with 15 comments

“Hazte Bankero” ens deien per la tele, als diaris, al metro, per totes bandes. Aquella propaganda fastigosa la van fer en un moment on ser banquer no era lo més ben vist del món, però segur que força gent es va apuntar a això tan modern de obtenir el títol de “Banker” per mil euros.

A aquestes alçades ja tothom sap (o hauria de saber) que els productes financers com més s’anuncien més merda son. Els casos més recents així ho confirmen: “Nueva Rumasa”, “Bons de la Generalitat”, “Bankia”… tot plegat un munt de merda de magnitud descomunal esperant a que hi hagi algú que la compri en petites porcions i més tard ja s’ho trobarà.

És difícil d’entendre com ens cal llegir a un professor d’ESADE com en Robert Tornabell escrivint: “Bankia és un problema per a Espanya, tenim que aprendre que els actius tòxics han de ser netejats, no fusionats en un problema més gran”. Per això ens calen els economistes?, no resulta evident que si ajuntem moltes muntanyes de merda aquesta no desapareixerà, tan sols obtindrem un “Everest” de merda, convertirem molts petits problemes en un de molt gran.

Aquesta sensació de pressa de pèl per part d’economistes i polítics la tinc a diari, ens proposen unes solucions molt senzilles i que no hi ha qui se les cregui, son un desafiament a la lògica. Això sí, així anem fent allò de “qui dia passa any empeny”, però aquesta manera d’actuar no ens surt de franc (si exceptuem a banquers i polítics), el no reconèixer els problemes multiplica per molt el que ens costarà arreglar-los.

I així mentre nosaltres anem anant a treballar, llegim el diari, mirem la tele o perdem el temps amb qualsevol cosa, si ens hi fixem bé notarem com cada dia ens posen la ma a la butxaca i ens van robant els nostres diners per a pagar la seva festa. Aquesta festa l’han fet uns, però la ressaca la patirem uns altres…

*M’encanten les comparatives que fa en Escolar al seu web:

  • “Un trabajador que cobre el SMI tardaría dos siglos y seis décadas en ganar lo que Rato se levantó en 2011”.
  • “José Ignacio Goirigolzarri, se llevó 68,7 millones de euros tras jubilarse con 55 años del BBVA. Para que un empleado con el SMI pudiese cobrar una cantidad así, necesitaría 7.600 años de trabajo.”
http://www.escolar.net/MT/archives/2012/05/el-agujero-de-bankia-en-cinco-cifras-que-se-entienden.html

Written by MadeByMiki

8 Mai 2012 at 11:08 am