Mentides poc arriscades.

Mentides gratis.

Ara que ens inunden amb optimisme. Ara que segons ells les estadístiques ens fan costat. Ara que sembla que per primera vegada fins i tot es creguin les seves afirmacions. Ara, és el moment de recordar algunes coses.
• La taxa d’atur juvenil a Espanya és d’un 57%, quatre punts per sobre del de Grècia. Som líders absoluts i en cap moment hem deixat de ser-ho.
• L’atur que pateixen a Romania és d’un 7,5% , i no crec que per això es pugui considerar que aquell país viu un gran moment (tot i  que crec pertinent ara mateix comparar-nos amb Romania). Potser aquest serà el nostre camí, el de baixar l’atur a costa de l’emigració massiva dels que puguin fer-ho.
• Ens parlen de recuperació, de sortida de la crisi, de moltes coses, però ningú ens vol dir quin país tindrem dintre de 5 o 10 anys. Potser és perquè es vol evitar el dir la veritat, que ens han empobrit descaradament i que l’estat del benestar ha estat finiquitat per sempre més.
• Les mesures econòmiques que s’apliquen són les de l’escola de Chicago, el liberalisme econòmic. La seva principal premissa és la d’afavorir als més privilegiats, suposant que la seva riquesa anirà filtrant-se cap a les classes menys afavorides. El que sempre passa amb aquestes polítiques, tal com ja hem vist, és un enorme  augment de la desigualtat.
• De la política econòmica keynesiana o qualsevol altra derivada seva, ni se’n vol parlar. Potser és perquè la seva principal intenció és la d’afavorir les classes més populars. Estem a les antípodes d’aquesta política i la seva preocupació social.
El darrer exemple el tenim amb les xifres de la EPA. Unes xifres que poden semblar bones sempre que ens oblidem del dramàtic descens de la Població Activa,  de la qualitat del treball creat, dels ‘nous’  mini salaris o del brutal increment del format del contracte a mitja jornada.  Per cert,  si teniu un mínim d’experiència en això de canviar de treball,  sabreu  que vol dir això de la mitja jornada… 
Els signes de recuperació que alguns veuen, o són pura cuina estadística, o lo que encara és pitjor, una mentida més. Una mentida que a la llarga  es maquillarà convenientment, i com les altres amb què ens han anat marejant durant anys i panys,  els hi sortirà gratis.

Sobre la viabilitat de Catalunya sense Espanya.

Avui em proposo fer un pas més enllà encara, si fins ara heu pogut llegir a “aquell que no és economista però parla d’economia”, avui toca llegir a ”el paio que no és economista i a sobre va i ens parla d’economia-ficció”.

Doncs sí, un dels temes més recurrents avui a Catalunya és pura “economia-ficció”, es tracta de preveure que coi passaria si Catalunya fos el proper estat d’Europa. Lo millor d’aquesta qüestió és que hi ha respostes per a tots els gustos, ho sigui que si un és espanyolista pot trobar un munt de prediccions que aboquen a Catalunya pràcticament al tercer món i si un és independentista pot somniar a passar a viure a alguna cosa semblant a un país escandinau.

La meva hipòtesi és que si hi ha una futura Catalunya independent, serà perquè això li convé com a mínim a les potències europees i no molesta a cap estat influent (no, Espanya no forma part de cap d’aquestes llistes). És més que probable que els nostres creditors d’Europa hagin fet anar la calculadora, i evidentment, si és així s’en hauràn adonat que d’Espanya no cobraran mai el que se’ls hi deu, diguin el que diguin això és impagable. Però la qüestió és que el que si que podrien xuclar son els diners del 20 o 25% del PIB d’Espanya, o sigui lo que genera Catalunya. Per a ells sempre serà millor arramblar amb això que deixar que els diners es difuminin per Espanya.

Per tant, possiblement valem alguna cosa més per a Europa com a “país lliure” que com a part d’una Espanya morosa fins a l’eternitat, però això on ens coloca a nosaltres?. Doncs segurament a una espècie d’Irlanda intervinguda fins al coll i que potser en un parell o tres de generacions acabarà de pagar el que deu, amb un govern neo-liberal com el que ara tenim (literalment el mateix, el de CiU) però amb més força per a fer la seva política i laminar molt més aquest pressumpte estat del benestar. Ho sigui que com sempre aquesta solució serà molt interessant pels poderosos, però a nosaltres no ens servirà de gaire, com a màxim per a mirar a lo que quedarà d’Espanya i dir-nos “aquells encara estan pitjor…”.

Possiblement ens tocarà fer com a país allò que sovint fem com a persones, el repetir-nos mil i una vegades “estem putejats per totes bandes, però encara gràcies”

Coeficients de caixa i altres herbes…

Avui toca classe d’economia explicada per un que no és economista, ho sigui que amb molt de gust m’exposo públicament. Així que sense por, som-hi!

Tots hem sentit a parlar de termes com la reserva fraccionaria o el coeficient de caixa, però és possible que no sabem exactament de que es tracta. Possiblement no sabem de que es tracta perquè sempre hi ha hagut molt d’interès en mantenir-nos al marge d’aquests conceptes, tal i com sovint es diu de moltes altres coses, potser és millor no saber-ne res.

El sistema de reserva fraccionaria es basa en el dret que tenen els bancs de fer servir els diners que dipositem en ells. El banc tan sols està obligat a mantenir en líquid el percentatge establert com a coeficient de caixa.

Per tant, el coeficient de caixa, és el percentatge de diners que cal que els bancs conservin en líquid cada vegada que els hi fem un ingrés. Els bancs viuen de “fer treballar” (sovint no és més que pura especulació) els nostres diners exceptuant la part corresponent al coeficient de caixa, aquesta part teòricament és sagrada. Evidentment quan més alt sigui aquest valor menys risc hi ha de fallida bancària i d’arribar al temut “corralito”.

La xifra de coeficient de caixa varia molt a diverses parts del món, cada estat o grup d’estats fixa el percentatge que creu adequat per al correcte funcionament dels seus bancs. Per fer-nos una idea de la situació mundial, mentre a Europa el coeficient de caixa es situa a un màxim del 2% dels diners ingressats, als Estats Units des de l’any 2006 s’exigeix un 10%, i a Venezuela un 17%.

Cal destacar que tot i que semblin unes xifres més o menys importants, en els casos dels dipòsits a 2 anys o més tant a Europa com als Estats Units el coeficient de caixa és del 0%, ho sigui que tot pot ser destinat al préstec o a la inversió en tota mena de productes financers.

A la pràctica, amb aquest sistema els bancs es converteixen en uns creadors i multiplicadors del diner, ja que disposen del nostre capital i cada vegada que donen crèdit (ja sigui a particulars, empreses o al propi estat) creen el diner de la promesa de la devolució d’aquest préstec amb interessos.

Alguns economistes no han dubtat a afirmar que la reserva fraccionaria és un frau pur i dur als que dipositen els seus diners als bancs. Mitjançant aquest sistema s’ha pogut baixar artificialment el tipus d’interès, al tenir els bancs el dret de crear diners del no res equiparen la reserva fraccionaria a la falsificació y multiplicació de la moneda.

Actualment el diner i els seus substituts (obligacions, bons, deute públic…) ja no tenen bens tangibles que els recolzin, per tant ara aquest diner i altres artificis contables tan sols representen deute. Ho sigui que avui el diner tan sols representa la capacitat dels endeutats de tornar els seus préstecs amb interessos.