..: MadeByMiki :..

::::…..No sé que no sé res….::::

Posts Tagged ‘Estats Units

Debtocracy no és un documental més. + BONUS: Carta pels Diputats/des

with 13 comments

No sé com dir-vos això, tinc la impressió que a aquestes alçades molts n’esteu tips de mí i dels documentals que us suggereixo. Però que voleu que hi faci?, hi ha tans documentals fantàstics que no me’n puc estar de recomanar-vos aquesta nova joia: “Debtocracy”, un documental grec de 74 minuts que s’esforça a fer-nos entendre el que hi ha darrere la “crisi grega”.

Possiblement aquest documental és una de les obres més rotundament anti-sistema que mai hagi vist, aporta tot el que necessitem per a comprendre on és avui Grècia i els motius d’aquesta situació. Un grup d’intel·lectuals encapçalats per Eric Toussaint, en Costas Lapavitsas i en David Harley fan una dissecció minuciosa del endeutament públic grec, un endeutament que es preveu que l’any vinent arribi al 160% del PIB.

Potser la part més instructiva del documental, és la que ens parla de com l’Ecuador de Rafael Correa davant les pressions i ordres del FMI i el Banc Mundial, va reaccionar expulsant els representants d’aquestes institucions i posant les necessitats del seu poble com a prioritat absoluta. Prefereixo no explicar les intel·ligent estratègies que va fer servir en Rafael Correa per sortir-se’n, val la pena que ho veieu al documental.

Una altra part sensacional és la que dediquen a explicar com els Estats Units porten més de 120 anys sense pagar els seus deutes, i com s’ho han fet per evitar que altres països no facin el mateix, tornaré a dir-vos allò que dic sovint: és un documental imprescindible, és necessari tenir una visió més gran del que està passant a Grècia, nosaltres també som a la perifèria d’Europa i molt del que veureu és perfectament aplicable a Espanya.

El documental sencer i subtitulat en castellà:

Carta per enviar als i les diputats/des  

Senyors/es diputats/des,

Ens dirigim al vostre grup parlamentari per manifestar el següent:

Un dels motius que han fet esclatar el moviment de les acampades arreu del territori són les retallades socials que s’estan produint. No és l’únic. Persones de tot tipus (joves, estudiants, treballadores, a l’atur, pensionistes, immigrades…) fa molt que vivim la precarietat i la falta de democràcia en les nostres vides. En silenci hem acumulat, durant molt de temps, infinitud de motius que han fet créixer la nostra indignació.

Ara, per fi, hem trencat el silenci i ens hem atrevit a parlar. I ho hem fet al carrer, sense violència però cridant d’indignació, no podia ser d’altra manera, era massa el que estàvem aguantant.

Aquest crits no apareixen ara per casualitat. S’està destruint el ja insuficient estat del benestar que teníem. Els darrers mesos hem vist amb incredulitat com es tancaven serveis d’urgències o quiròfans als hospitals. Els plans d’austeritat tindran greus conseqüències per una gran part de la població i l’excusa del dèficit no ens serveix quan s’han donat milers de milions als bancs i les caixes i s’ha eliminat l’impost de successions.

Davant els pressupostos que es volen aprovar aquest juny al Parlament de Catalunya, la nostra reacció no és només d’indignació, sinó d’alarma: d’ara en endavant la vida dels sectors socials que menys tenim serà molt més difícil. Mentre l’atur es manté en xifres històriques s’aprimen els pressupostos pels serveis socials. Ens sembla inconcebible. La llei Òmnibus dona barra lliure al mercat. Ens havien dit que vivíem en democràcia, que els que prenien les decisions eren els que tots votàvem. Resulta que no, que les decisions les prenen els mercats.

Per tot això, multitud de moviments socials ens presentarem el dia 15 de juny al parc de la Ciutadella amb la intenció d’aturar el Parlament per a aturar les retallades: farem una cadena humana per evitar que les retallades entrin al Parlament. Però el seu grup parlamentari també pot actuar. Segons l’article 80 del vostre reglament no es podrà prendre cap acord si no hi ha suficient quòrum a l’hemicicle. És per això que demanem al vostre grup parlamentari que aquell dia no es presenti a la sessió parlamentaria i boicotegi les retallades. Més enllà de sigles i pactes, us demanem individualment a cada un dels diputats, si són conscients del que suposaran les retallades per la majoria de la població, aquell dia no aneu al Parlament. Si veniu i ens trobeu a les portes, gireu cua o afegiu-vos a nosaltres.

Entenem que les eleccions i el vot no poden un xec en blanc per actuar en contra la població. El 15 de maig vam sortir als carrers demanant una democràcia real. Encara la volem. En un dia 135 persones poden hipotecar la nostra vida durant anys. No ho permetrem!

Atentament,

Una persona indignada



“Body Count”, i no estem parlant de música…

with 9 comments

Sempre que es parla sobre la guerra del Vietnam es dóna per fet que aquesta va ser perduda pels Estats Units. Crec que aquesta idea va sortir dels propis nord americans, el fer-se passar per perdedors i aquell missatge tan repetit de “la Guerra del Vietnam va ser una errada”, sembla que els ha ajudat molt a no assumir el que allà van fer.

Hi ha coses que no canvien mai, i una d’elles és la manca de dades sobre els que s’enfronten als “amos del imperi”, tot i així es calcula que no van morir menys de 2 milions de vietnamites durant aquella devastadora guerra. Per l’altra banda l’exercit dels EEUU va perdre 58.200 homes, un de cada 150 del total de soldats que hi va participar va morir allà.

No sé si coneixíeu el concepte “Body Count”, però per si un cas us ho explico, es tracta del recompte de baixes de l’enemic que practicaven els EEUU, per convèncer a la seva opinió pública de que la guerra anava bé s’anaven contant els morts de la banda del Viet Cong, de fet tots els morts eren automàticament apuntats a la llista de guerrillers rebels.

La teoria dels estrategues nord americans deia que amb el temps l’enemic seria derrotat amb el “desgast” diari al que eren sotmesos. Els oficials anàvem rebent més i més medalles gràcies al “Body Count”, tots eren apuntats a aquelles llistes i hi havia una dita molt popular que deia: “si és mort, és Viet Cong”, per tant es va matar a molts que es volien rendir, a dones, nens i tot el que respirava, calia sumar i augmentar el “Body Count”. De fet dels 100.000 presoners capturats més de 20.000 van ser executats de manera sumaria.

Els bombardejos de pobles alguna vegada eren qualificats com a accident, però l’accident no venia del fet de bombardejar civils, tan sols es considerava errada el bombardejar el poble equivocat… els “partes” de guerra dels EEUU eren pura fantasia, el 14 de febrer de 1966 en un dels atacs habituals s’afirmava que varen ser morts 386 guerrillers del Viet Cong i capturades 161 armes. El propi “The New York Times” es preguntava “qui eren aquells 225 guerrillers desarmats?”.

Thich Nhat Hanh, director de l’Escola d’Estudis Socials a la Universitat Budista de Saigon afirmava que de cada 600 morts que feien els nord americans com a màxim s’hi podien trobar 10 guerrillers. El que va quedar clar és que els que realment patien la guerra eren el poble vietnamita, cap comandant ni alt càrrec del Viet Cong va caure, tots ells van sobreviure a la guerra, pels nord americans lo important era el “Body Count”.

Els EEUU han aprés la lliçó, i ara ja no fan les coses com fa 45 anys. Ara ja no s’ensenyen els “enemics” morts, de fet ni tan sols se’n parla d’ells, lo únic que sabem del cert és la seva xifra de víctimes. I a més controlen molt millor la informació que es dóna de les seves “activitats” en favor de la democràcia.

Written by MadeByMiki

2 Març 2011 at 11:26 pm

MadeByMiki entrevista a en Marc Bassets.

with 11 comments

Ara fa unes setmanes vàreu poder llegir aquí una entrevista a en Plàcid Garcia-Planas, corresponsal de “La Vanguardia”. En Plàcid em va suggerir que potser seria interessant fer una ronda d’entrevistes a diferents corresponsals estrangers d’aquest diari, ell amablement es va oferir com a “pont” per a facilitar la feina.

Per començar, crec que el més interessant és entrevistar a en Marc Bassets, corresponsal de “La Vanguardia” a Washington.

Nascut a Barcelona el 1974. Abans va ser corresponsal a Nova York i a Berlín. Entre 2000 i 2002 va treballar en la corresponsalia del diari a Brussel.les, després de especialitzar-se en la Unió Europea al Centre Universitaire d’Enseignement du Journalism d’Estrasburg. Llicenciat en Humanitats i en Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra, va començar a escriure a ‘La Vanguardia’ el març de 1999. Amb anterioritat, va col.laborar amb ‘El Punt’.

MadeByMiki (MBM): Al país de la mobilitat dels treballadors i pàtria del capitalisme més extrem, pots explicar-me com pot digerir la ciutadania dels EEUU la crisi i un 10% d’atur de llarga durada.
Marc Bassets: Els Estats Units han digerit coses pitjors a la seva història. Però és cert
la crisi i el 10% d’atur, un nivell molt elevat per aquest país, acostumat
els últims anys a una situació propera a la plena ocupació, són difícils de
digerir per molts nordamericans. No és només l’atur sinó, com passa a Europa
i a Espanya, la por de perdre la feina, o la por que els familiars la
perdin, o senzillament la por d’un futur pitjor. La diferència als Estats
Units és, potser, que la xarxa de l’estat del benestar no és tan sòlida com
a l’Europa occidental. Això en crisis anteriors s’ha compensat, en part, amb
la mobilitat: un nordamericà no té tants problemes com un europeu a vendre
la casa, carregar-ho tot en un camió, i començar una nova vida a l’altra
punta del país si allà hi ha feina. Això ha contribuït al dinamisme dels
Estats Units, però ara, precisament, com que la crisi és immobiliària, hi ha
moltes persones que no poden vendre la casa, i això, entre d’altres factors,
frena la mobilitat.

MBM: Les enquestes diuen que els nord-americans estan majoritàriament decebuts amb Obama, deixant a part les enquestes, quines sensacions captes al parlar amb la gent del carrer?.

Marc Bassets: Abans de les eleccions vaig viatjar durant una setmana de Washington fins a
Chicago. Seria perillós treure conclusions d’un viatge com aquests respecte
a un país tan gran que de fet és un continent. La zona per on vaig viatjar
és el vell cor industrial dels Estats Units (acer, carbó, automòbil), que
porta dècades en decadència, i és una de les parts menys dinàmiques del
país, ja abans de la crisi actual. La primera impressió que vaig tenir va
ser d’apatia i indiferència. Hi havia poc interès en les eleccions i poca
esperança en els polítics. També vaig confirmar que una part important dels
nordamericans senten una hostilitat quasi visceral cap a l’Obama. I entre
els negres, molts estan convençuts que l’hostilitat cap a l’Obama amaga
racisme.

MBM: Llegia a un article teu una teoria interessant, segons la qual la demografia cada vegada era més aliada dels demòcrates, cap el 2050 els EEUU deixarien de ser un país amb majoria blanca, i això perjudica a un partit molt “WASP” (White Anglo Saxon-Protestant) i envellit com és el republicà, que et sembla aquesta idea?

Marc Bassets: Les projeccions demogràfiques no sempre es compleixen, però aquesta
projecció indica el que, en la meva opinió, és evident: que el rostre dels
Estats Units està canviant. Quan pensem “Estats Units” o “nordamericans” a
molts encara ens pot venir el cap la imatge d’un blanc. Doncs bé, els Estats
Units cada cop és menys això, i més un país multicultural -ho ha sigut
sempre, però ara més. Un país on, per exemple, cada cop es parla més
castellà. El Tribunal Suprem, on aquest curs, per primer cop a la història,
no hi ha cap WASP. Els nou jutges més poderosos dels Estats Units són tots
catòlics o jueus. L’Obama encarna aquesta nova Amèrica, mestissa,
cosmopolita, global. Alguns comentaristes veuen l’emergència d’un moviment
populista i conservador com el Tea Party  com la reacció dels blancs que
veuen com s’estan convertint en minoria. El Partit Republicà té un problema
amb les minories, i amb els hispans. Molts hispans els veuen com un
partit antiimmigració. Els estrategues demòcrates calculen que, si els
republicans no canvien el discurs i s’obren a aquest nou electorat, el
Partit Demòcrata dominarà la política nordamericana com el republicà l’ha
dominat -amb excepcions notables- des de finals dels anys seixanta fins la
victòria de l’Obama. Els conservadors, en realitat, estan dividits. De fet
el George W. Bush va ser un dels presidents més “multiculturals” i més
atents a les minories, i va promoure unes lleis migratòries més “amables”
amb els immigrants que, no obstant això, el propi Partit Republicà li va
rebutjar. I és veritat, com diuen alguns republicans, que el votant hispà
sol ser conservador i tradicional (religiós, creu en la família tradicional,
contrari als matrimonis homosexuals…). Per tant, podria perfectament ser
republicà si els republicans l’acabessin seduint.

MBM: Qué es el millor i el pitjor dels nord-americans?

Marc Bassets: Intento evitar generalitzar, i encara més en el cas d’un país com els Estats
Units que, com deia en una resposta anterior, més que un país és un
continent. Tampoc m’agrada sentenciar els nordamericans per això o per allò:
prefereixo intentar entendre’ls i després intentar explicar-ho als lectors.

Espero que us hagi resultat força interessant aquesta petita entrevista a en Marc Bassets, al que des de aquí li agraeixo la seva col·laboració i el temps dedicat, certament les respostes han estat ben fonamentades i extenses.

Dintre d’unes setmanes aquest apartat d’entrevistes del blog, contarà amb altres corresponsals de “La Vanguardia”, el proper serà en Tomàs Alcoverro corresponsal a l’Orient Mitjà, sempre amb l’ajut de’n Plàcid Garcia-Planas, intentaré no abusar del seu temps i la seva paciència…

Per cert, si teniu alguna pregunta en ment per fer-li a en Tomàs Alcoverro, no perdeu la oportunitat de facilitar-me la feina, feu un comentari i les vostres preguntes i suggerències seran tingudes en compte.

(White Anglo-Saxon Protestant)

Written by MadeByMiki

22 Novembre 2010 at 9:56 am

Armes de destrucció massiva.

with 2 comments

Aquest vídeo és una veritable arma de destrucció massiva, o hauria de ser-ho si tingués la difusió que mereix.

Aquí teniu un veritable exemple de veu contraria al pensament únic amb el que ens ofeguen a diari.

Podríem contraposar aquestes paraules amb les del sorprenent Premi Nobel de la Pau: Barak Obama.

En Barak parlava de “guerres justes” (les seves) i les diferenciava de les “injustes” (les dels altres), vosaltres mateixos…

http://www.avui.cat/cat/notices/2009/12/obama_crida_el_mon_a_admetre_que_hi_ha_guerres_necessaries_per_assolir_una_pau_justa_80933.php

Written by MadeByMiki

3 gener 2010 at 11:11 am

Tot parlant sobre la Reserva Federal dels Estats Units (FED).

with 2 comments

Ahir vaig rebre un link molt interessant (http://blogs.finanzas.com/lone/2009/6/19/-es-rebote-mejoria-o-simple-manipulacion-#c53543398), me’l va enviar el meu germà, i crec que val la pena fer-hi una ullada.

Cada vegada hi ha mes gent que obre els ulls i se’n adona de que amb l’economia ens fan trampes. Tot surt de la sorpresa que tenim al saber que el FED, o sigui la Reserva Federal dels Estats Units és una empresa privada. Això li dona el control total de tot el que passa a l’economia dels EEUU i de passada a la dels seus països “satèl·lits” (mes o menys la resta del Món…). És evident que deixar en mans d’aquesta gent el tipus d’interès, informació privilegiada  i la creació del diner  els hi dona tot el poder sobre les nostres vides i les nostres butxaques.

L’autor del blog (LONE) ens explica d’una manera molt clara com ens manipulen i ens empobreixen aquests banquers que controlen la Reserva Federal.  És evident que qui te el poder de fer diners, mana molt mes que els polítics que “ens representen”.

Com va dir el banquer Mayer Rothschild: “Doneu-me el control sobre el subministrament del diner de una nació i  no m’importarà qui faci les lleis”.

Si voleu saber mes sobre aquest tema podeu veure un parell de documentals molt interessants, es tracta de “Zeitgeist Addendum” i “Money is Debt”. Si els busqueu els trobareu facilment sencers i subtitulats.

Written by MadeByMiki

25 Juny 2009 at 7:33 am

L’incomprensible euskera.

with one comment

He llegit al diari “Público” aquesta història increïble sobre l’utilització de l’Euskera per part de l’exercit dels Estats Units.
Desembarcament yanki a Guadalcanal 1942.

Desembarcament yanki a Guadalcanal 1942.

Al 1942 en plena guerra contra els japonesos, els Estats Units van trobar un bon sistema per enviar els seus missatges sense que l’enemic pogues entendre res, no es tractaba de cap màquina de cifratge (com el famós Enigma dels nazis), els resultaba molt mes senzill comunicar-se en alguna llengua minoritaria desconeguda al Japó. Varen fer servir el Navajo, el Iroquès, el Comanche i l’Euskera, ja que entre els soldats del centre d’entrenamient de transmisions de San Francisco hi había uns 60 marines d’origen basc que parlaben l’euskera amb fluidesa.

Al Oceá Pacífic es va poder sentir:

Egon arretaz agunari” (Atents al dia X)

Segarra erragiza zazpi” (L’operació poma començarà a les set)

Pobres japonesos, no van entendre res.

Written by MadeByMiki

18 Juliol 2008 at 11:13 am

Arxivat a Política

Tagged with , , ,