El que diuen de nosaltres

Les vacances de Nadal arriben en un moment complex a casa nostra. Per començar, i després de tres anys, encara esperem una sentència (aprovació o derogació, la que sigui) sobre l’Estatut d’Autonomia. Zapatero insisteix en què espera “una gran sentència”. Bé, jo, sincerament, desconec què entén el president espanyol per “gran sentència”. Per al PP, seria una gran sentència si suspengués un estatut que, com no es cansen de repetir, atempta contra la Constitució espanyola, contra les possibilitats de la resta de ciutadans espanyols i també contra la seva sempre imaginada unitat nacional. Potser el regal de l’Estatut cau per Reis. Ara que hi penso, però, no sé fins a quin punt seria un regal l’aprovació d’aquest estatut. Però no heu de patir: si no arriba l’estatut, sempre tindrem amics que pensen constantment en nosaltres. I pensen, sobretot, en parlar de nosaltres.

A Telemadrid, en els seus “informatius”, comparen -literalment- les campanyes d’eleccions sobre la independència celebrades a Catalunya diumenge passat (que sí, que tenen raó, que no són vinculants) amb una votació per decidir qualsevol cosa en una associació de veïns. Mentrestant, el diari Marca contribueix a la convivència entre catalans i castellans publicant una notícia en què s’explicava que Pep Guardiola havia dit que utilitzaven el català al vestidor del Barça (Pep va dir: “És la nostra llengua i la fem servir”). Aquesta notícia, a l’edició online del diari Marca, va ser la més llegida i la més comentada de tot el dia. Molts d’aquests comentaris deien que això sí que no s’ho esperaven d’en Pep, que d’acord que el Laporta sigui nacionalista, però que d’en Pep no s’ho esperaven i que els ha fallat molt (sí, sí, els ha fallat per parlar català; cosa no gaire estranya, tenint en compte que ell és català). Tot això, només per dir que és la seva llengua i que per això la utilitzen.

Canviem de mitjà, i rebem així mostres de l’estima que alguns demostren tenir respecte a nosaltres. A El Mundo, el senyor Fernando Sánchez Dragó (agafeu-vos fort) parla dels segrestats catalans a Mauritània. El text d’opinió de Dragó critica els intents de l’agrupació dels segrestats d’intentar ajudar el tercer món. Ho critica perquè diu que ajudant amb menjar no s’aconsegueix res. Dragó diu, textualment: “Gilipollas, porque lo es en grado sumo todo el que piense que con unos cuantos camiones cargados de alubias, chocolatinas y preservativos va a sacar de apuros a millones de personas gobernadas por sinvergüenzas”. No entenc com, tenint en compte el que diu la frase que segueix l’insult, aquest home s’atraveix a dir “gilipolles”. D’acord que el món no s’arregla únicament amb menjar i condons, però quin mal hi ha en donar una mica de menjar a gent que no en té? No oblidem, amics i amigues, que el senyor Dragó critica l’acció humanitària des d’un fantàstic despatx, cobrant un bon gruix de bitllets per escriure barbaritats com aquesta. Quina ajuda humanitària, la seva, per anar criticant els que intenten, com a mínim, alimentar unes quantes boques. Després se’n alegra de que a aquests catalans, que segons ell han anat a viatjar vestits de Coronel Tapioca, hagin rebut un càstig com el segrest: “Nunca viene mal una colleja propinada en el momento justo”. De fet, per veure que es tracta d’un gran amic per als catalans, només cal veure com Dragó alimenta la famosa teoria que diu que els catalans som uns garrepes: el títol del seu article d’opinió es diu “Gorrones sin fronteras”.

En fi, deixem-nos de bromes. Em decepciona profundament veure que ens odien tant. Mai he sigut partidari del tradicional victimisme català, però sincerament, no ho entenc. És l’actitud d’aquests mitjans el que em motiva a deixar de formar part d’Espanya. Espero que algú m’entengui.

Jordi Pallarès

Lloança a “El Mundo”.

El nostre estimat diari “El Mundo”, no ha deixat mai de dir veritats, d’una manera imparcial i gens tendenciosa. El seu director, en Pedro José Ramírez Codina, és un home de gran alçada moral (i física). Ni ell ni el seu diari han instigat mai teories disparatades ni  conspiranoies al·lucinants.

No us plantegeu mai res, tot el que surt d’aquell diari és la veritat absoluta, encara que tot indiqui el contrari.

Viva “El Mundo” y arriba España!!

Diuen des de “El Mundo”, que és impossible dir mes falsetats en menys espai que el els 12 editorials conjunts que han fet (no tots) els diaris catalans. No sé si me’n he sortit amb aquest post.

http://www.elmundo.es/elmundo/2009/11/26/espana/1259200462.html

L’estatut de 1932 i l’estatut del 2006.

Hi havia una vegada un país petit que no era país, per això va fer un referèndum amb l’objectiu d’aprovar un ambiciós estatut. La part mes ambiciosa d’aquest estatut era la definició de Catalunya com a un Estat dins la República Espanyola, primer pas per a una futura autodeterminació per al poble català. La llengua catalana seria segons aquest estatut l’única oficial a Catalunya.

El poble va votar en referèndum celebrat el 2 d’agost de 1931,hi participà al voltant d’un 75% de la població,i obtingué mes de un 90% de vots a favor.

Mes endavant va ser “convenientment” raspallat i retocat pel govern espanyol demostrant un gran respecte per a la democràcia.

L’historia sempre es repeteix?, doncs no tan sols caldria fer unes senzilles comparacions:

• La societat civil estava molt mes unida i mobilitzada.
• Les autonomies no estaven devaluades, aquest era el primer estatut d’autonomia de l’història d’Espanya.
• La situació politíca era força diferent amb un govern en mans d’esquerra republicana de Catalunya, que havia guanyat les eleccions per una gran majoria.

Feu una ullada a aquest link de l’estatut aprovat pel poble, comparat amb el estatut retallat del 1932.

www.elperiodico.com/info/suplementos/estatut/pdf/fcdp1.doc