..: MadeByMiki :..

::::…..No sé que no sé res….::::

Posts Tagged ‘ETA

Fernando Garcia del Rio, corresponsal a Cuba ens respón.

with 6 comments

En Plàcid Garcia-Planas ja m’ha fet arribar les respostes de en Fernando García del Rio a les nostres interessants preguntes, aquesta vegada n’he afegit alguna, ja que no hi havia molta participació.

Les respostes crec que satisfaran a tothom per la seva extensió i sinceritat. Moltes gràcies a tots els que m’heu ajudat i especialment com sempre a en Plàcid. Que ho gaudiu!!

Creus que ETA, el seu entorn i la política espanyola estan preparats, aquesta vegada sí, per fer front a un procés (per llarg que sigui), que possibiliti l’entrega de les armes i una solució final? És possible un a sortida política o serà un final sense acords polítics?

Més que per preparació de les parts, de les que tinc certs dubtes, lo de ETA cau pel seu pes. No s’aguanta. Un movimient terrorista requereix d’un cert recolzament social que, per sort, ETA ha anat perdent i seguirà fent-ho amb el pas del temps. L’entorn de ETA és complexe i confús. Hi ha massa gent que viu d’això des de fa massa anys. Molts altres probablement de’n han adonat de que ja és hora d’anar pensant en entregar les armes i acabar d’una vegada amb la bogeria. Segurament queden uns quants psicòpates disfreçats de gudari. La política és imprescindible al final; el mateix que la tasca policial i d’intel·ligència mentre quedi algun pistoler. No veig probable una solució definitiva (no diguem final, que recuerdi a altres coses), sense que mediï el diàleg amb els que poden dialogar. La culpa és sempre del que assessina o afavoreix a l’assessi, però també cal lamentar l’actitud d’alguns polítics i ex dirigents espanyols que de tant en tant torpedegen les víes cap el diàleg.

Com expliques el interés limitat que desperta el que passa a Cuba pel públic en general?

Em crida la atenció el pressuposat de la pregunta, tot i que hi estic d’acord. Les notícies polítiques de Cuba ja no destaquen. Ho atribueixo a uns quants factors. Fins fa vint anys, l’illa tenía un indubtable interès geopolític a escala mundial pels seus víncles amb la URSS i la seva situació al mapa, circunstàncies que vàren determinar el greu incident de la crisi dels míssils i la fallida invasió a la Playa Girón.

Fins fa poc es mantenía el morbo sobre lo que podría passar rere la que es creia imminent desaparició del darrer destacat líder del segle XX i dels temps de la guerra freda. Però, casi cinco anys des de que va caure malalt i va estar apunt de morir, avui en dia Fidel Castro segueix aquí. Ja sense cap mena de càrrec, però encara amb influència, i protagoniizant esporàdiques aparicions i intervencions que cada vegada interessen menys. Tal vegada algunes coses s’accelerin quan la seva desaparició es materialitzi. Però de moment el procès dels canvis és lent. Raúl Castro és més pragmàtic i racional, amb menys carisma i història, i per tant més “aburrit” pels medis.

Mentres tant, el món canvia a una enorme velocitat. Crisis convulsions proliferen per totes bandes. El planeta te oberts massa fronts com per que el personal s’atabali amb els incierts resultats de les lentes reformes a càrrec de Raúl i la gerontocràcia que encapçala.

Arribarà el dia en que Cuba torni a les portades, però ningú sap quan, en quin sentit ni per quan de temps. Pot ser per un cicló polític o per un huracà dels de veritat, que, per cierto, si fos molt fort i d’afectar a La Habana podría fer caure alguna cosa més que els edificis. Espanya sempre va tenir una relació especial amb Cuba, però no ens hem d’enganyar: per molts que siguin els llaços històrics i familiars, les inversions son molt limitades i gran part de les expectatives s’han anat diluint. Això també pesa. En aquest contexte, tan sols a Florida es manté un elevat interés sobre el petit país del carib per raons obvies. Pel demés, Cuba és una illa d’onze milions d’habitants amb un atractiu mediàtic que cada vegada s’ajusta més a la seva mida.

En el supòsit que Cuba es decidís per transitar cap a un model democràtic, la seva economia està prou forta per suportar aquest canvi o hauria de ser “rescatada” com els ha passat a alguns països europeus?

L’economía cubana boreja la bancarrota, encara que poc a poc les messures impulsades per Raúl Castro estan proporcionant un cert alivi en determinats sectors. És d’esperar que la lenta transició econòmica que ell dirigeix doni més fruits i més visibles a mig plaç. En quant al trànsit cap a una democràcia pluripartidista, senzillament no és al calendari del régim. Aquest i molts altres canvis seran més fàcils i probables quan Washington elimini l’embargament, però pot ser que una part del complexe sistema legislatiu d’aquest embargament no s’aixequi del tot mentre els germans Castro segueixin vius: una errada injustificable, en la meva opinió, lo mateix que la política econòmica i les restriccions de drets aplicades a Cuba fins ara. Sobre aquest punt, penso que abans inclús d’organitzar unes eleccions s’hauria de promoure la construcció d’un veritable Estat de Dret: tan sols amb complir i fer complir les garantíes de la Constitució i les lleis que ja existeixen, Cuba donaría un pas de gegant.

En quant a un possible rescat, lo més lògic és que per començar es fes a través d’una major apertura a la inversió estrangera. El recurs als organismes internacionals vindría, de ser necessari i tolerat per les autoritatss, com a messura d’acompanyament. En tot cas, tals inversions o prestecs serien sempre més o menys lucratius i, a la vegada que aixecarien la producció i la productivitat, també podríen augmentar les desigualtats. Alguns diran que és millor això a que casi tots els cubans siguin iguals… dins la pobresa. D’acord, però sense fuerts mecanismes de protecció social la part més dèbil de la envellida població de Cuba patiria més del que ja està patint.

¿Cómo se mueve uno en sistemas tan estructurados como un periódico?, ¿cómo se las apaña uno para enterarse de algo entre estructuras de gobierno, de poder, como las instituciones y las personas que allí moran?

Malamente. La censura y el recurso a la intoxicación siguen a la orden del día. El periodista extranjero procedente del “imperio” y sus satélites, o más exactamente de la Unión Europea y de Estados Unidos, es considerado como “enemigo” por el aparato estalinista que todavía impera en los órganos de control de los medios. Un aparato encabezado por la poderosa seguridad del Estado y los “ideólogos” del sector duro del PCC con los que ni siquiera Raúl Castro y los militares que le apoyan han podido acabar. Lo cual se explica por la mecánica de apuntalamiento mutuo entre las distintas familias del régimen. Para los dirigentes cubanos, la unidad sin fisuras es una cuestión de supervivencia. Y los trapos sucios hay que lavarlos en casa.

Hay no obstante, aun dentro del partido y en determinados ámbitos académicos, personas muy valiosas que pueden orientarle a uno. Pero de lo que se cuece ahí dentro nadie se entera, o al menos no obtiene una confirmación fiable, hasta después de que las decisiones han sido ya consensuadas y adoptadas. Además, es frecuente que las filtraciones resulten inciertas aun viniendo de una fuente aparentemente segura y “de dentro”. Hay que andarse con ojo.

Quin és l’esperit de les noves generacions cubanes?, on ha quedat el socialisme revolucionari avui a Cuba?.

Una part considerable de la juventut cubana espera els canvis des de fora perquè ja fa temps que va marxar de la illa. Els no tan joves de entre cuaranta i seixanta als que correspondria haver pres el relleu es veuen a ells mateixos com a el desgraciats components d’una generació sacrificada i perduda. Quedan creients en el socialisme revolucionari, inclús entre els joves, però, tret d’algunes excepcions, els cubans estan convençuts de la necesitat de profunds canvis polítics i econòmics. El model ja no aguanta, i això ho ha reconegut fins i tot el propi Fidel Castro. La utopía es cosa del pasat. Menys desfilades i més oportunitats, això és el que volen les noves generacions. Menys dificultats per a viatjar. Més conexió a Internet. Més llibertat i més de tot. Estudiar enginyeria o medicina per a cobrar 20 euros al mes, que tampoc allà donen per a molt tot i els subsidis?.. A La Habana, que obviamente es lo que millor conec, les aspiracions materials de la majoría de la juventut estan avui en dia molt, però que molt per damunt de les espirituals.

Com a periodista has passat de cobrir el dia a dia de la política espanyola a la cubana, amb la perspectiva que et dona això, com veus tu personalment des de Cuba la Espanya actual?

Entre la cobertura de la informació judicial i la estada a Cuba vaig passar cinc anys com a corresponsal a Bruseles. Espanya? Amb cinc milions d’aturats, no és com per a tirar coets. Hi ha gent que ho està passant molt malament, i no valen copets a l’esquena. Estem atravessant una dura resaca rere massa anys de borratxera en la que els bancs casi regalaven la beguda i els governants posaven el bar o al menys deixaven fer. Havia que despertar i estava clar que no seria agradable, no tan sols pels que s’havien excedit amb targeta de crèdit, la hipoteca i altres préstecs sino, sobre tot, pelsque ja abans de la recessió es trobaven en una situació precària.

Amb tot, si pensem que sortirem del clot i tenint en compte el que ens envolta -sobre tot pel Sud- podem arribar a la conclusión de que tampoc estem tan malament. El país gaudeix de unes infraestructures, unes bases i un entorn molt acceptables. Lo més trist al meu entendre és el “debat” polític, corejat a més amb unes tertulies i uns shows sovint circenses que alimenten la desinformació i la superficialitat. Hi ha forums alternatius, opinions sueltas e inclús alguns debats en medis audiovisuals entre acceptables i molt interessants, clar que sí. Però predomina la frivolitat. Estem vivint a una bombolla informativa en la que la cantitat i la immediatesa primen per sobre de la qualitat dels continguts. Per estar veritablement ben informat cal llegir diaris, això sempre, però també sortir al carrer i escoltar a la gent a l’ambulatori, la parada del autobús, la cafetería… I sobre tot, a casa dels pares i dels avis. Escoltar als nostres éssers grans.

Tot això és molt genèric, però es que un ha passat molt de temps a una illa massa desconnectada de la resta del món. Vista des de allà, Espanya sembla de vegades Disneylandia, i tampoc és això. Així que aquí ho deixo.

Operacions de bandera falsa.

with 20 comments

“Benvolguts compatriotes, els recents actes hostils contra un vaixell dels EEUU al golf de Tonkin, m’han portat a ordenar a les nostres forces militars un contraatac”. Així va anunciar el president Lyndon B. Johnson la entrada dels EEUU a la guerra del Vietnam, cinc milions de vietnamites moririen i el país quedaria totalment devastat. La gràcia de la història és que “l’incident de Tonquin”, el presumpte torpedeig del cuirassat “USS Forrestal” va ser un cas més d’atac amb “bandera falsa”.

Pels que no conegueu aquest concepte de “bandera falsa”, es tracta de fabricar una excusa per arribar a justificar una acció armada de cara a l’opinió pública i quedar com a víctima en lloc de com a agressor. Hitler va justificar la invasió de Polònia amb un inventat atac dels polonesos a casernes frontereres alemanyes, evidentment cap país s’ho va creure, però pel consum domèstic li va anar molt be presentar a Alemanya com a víctima, i les imatges d’alemanys assassinats a casernes cremades van crear el clima que Hitler volia.

Més endavant els atacs sota ”bandera falsa” més que ideats per atacar països, han estat utilitzats amb finalitats polítiques, els anys 70 a una Itàlia molt influenciada per l’extrema esquerra i amb uns moviments socials molt potents, els serveis secrets de l’estat van dissenyar i executar falsos atacs terroristes a civils per atribuir-los a grups d’extrema esquerra i justificar la repressió i criminalització d’aquests moviments.

Evidentment Espanya no podia ser menys, el 27 d’octubre de 1982, un dia abans de les eleccions generals que acabaria guanyant Felipe González tenia que produir-se una conspiració colpista orquestrada per alts càrrecs de l’exercit (mai s’ha aclarit exactament l’abast real de les implicacions).

Es tractava de fer una sèrie d’accions violentes contra representants progressistes, nacionalistes i d’esquerres, més endavant es culminaria tot amb un gran atemptat a un bloc d’habitatges  militars a Madrid. D’aquests crims es culparia a ETA i com a resposta al descontrol es produiria una intervenció militar amb la col·laboració i complicitat popular ben “fabricada”.

El cop d’estat es faria el 27 d’ octubre, es volia declarar l’estat de guerra i s’ocuparien els medis de comunicació i els de representació popular.

Poc més es sap d’aquests plans orquestrats per altes esferes, tot va quedar tapat i no se’n ha parlat més. Tot i així la qüestió que ens pot venir al cap és ben senzilla: Quina part d’operacions de bandera falsa hi ha en tots els esdeveniments que vivim a diari?, és impossible de respondre, però ben segur que a mesura que vagin passant els anys ens anirem sorprenent amb revelacions que avui ens costen d’imaginar.

Sobre aquest tema us proposo un documental, en aquest cas un de produït per la TV alemanya. Es tracta de “Operacions Amb Bandera Falsa” si el voleu veure:

http://www.megavideo.com/?v=AOGQT6OO (per veure’l on-line)

http://www.megaupload.com/?d=L5HNOTT5 (per descarregar-lo)

http://video.google.com/videoplay?docid=-6062293044777614604 (veure’l a google-video)

http://www.veoh.com/browse/videos/category/entertainment/watch/v15304691xrzaDZkH (veure’l a veoh)

Fonts:

http://documentalesatonline.blogspot.com/2009/02/operaciones-con-bandera-falsa-911-false.html

http://www.rebelion.org/noticia.php?id=100836

Written by MadeByMiki

29 Desembre 2010 at 12:10 am

Els polítics jubilats potser parlen massa.

with 14 comments

Amb l’arribada de la jubilació, alguns dels nostres polítics pateixen veritables atacs de sinceritat i loquacitat, per a desgràcia dels seus companys en actiu. Recentment tothom va poder saber (o més aviat confirmar) per boca del mateix Felipe González, que ell era el que movia els fils del GAL. On deu ser en Garzón ara?, on son els anti-terroristes, on son les lleis, potser més amagats que els cossos de Lasa i Zabala sota els 50 quilos de cal viva on van deixar els seus cossos torturats. Que econòmic que surt el terrorisme d’estat.

Doncs hi ha un altre polític que sempre ha destacat per la seva incontinència verbal, ell és en Julio Anguita, que des de la seva casa a Còrdova parla per tot aquell que el vulgui escoltar. Ahir mateix llegia una entrevista a “El Diario de Guipuzkoa” on diu coses molt interessants i que inviten a la reflexió col·lectiva.

Aquí us deixo uns fragments de la interessant entrevista amb aquest polític retirat:

“Una parte del espectro español pasará un mal rato el día en que ETA anuncie que deja las armas. Se les acaba la coartada para empezar a hablar del problema político.”

“A Felipe González ¿Solo le consultaron el que podían volar a la cúpula de ETA? ¿Fue ésa la única consulta? Si a mí me consultan sobre eso, inmediatamente les preguntó si tienen algo que ver con los otros, con los GAL. Ha cometido un lapsus tremendo. Creo que, en cierta medida, él estaba detrás de todo, pero no sólo él. Y no me pregunten más. ”

“La crisis económica es una crisis de civilización, financiera, económica, política, ética, energética, medioambiental… En fin, no hay más que ver que no tiene salida. La globalización ha llegado ya a su término y ya no hay más mercado que conquistar. Entonces tienen que replantearse una nueva situación. ¿La salida? No la hay, salvo que se haga una guerra. La guerra es una salida, no estoy defendiéndola, pero hasta ahora las crisis capitalistas se han saldado con dos guerras mundiales. Ya veremos si con la excusa de Irán no nos lanzamos a una guerra tremenda o a una acción despiadada contra Irán a través de las manos de Israel. ¿Y si no? Pues nos encontraremos con que cada país volverá a meterse en sus fronteras, cosa ya muy difícil porque el capital se ha internacionalizado, pero de hecho ya está ocurriendo así.”

http://www.noticiasdegipuzkoa.com/2010/11/14/politica/euskadi/parte-del-espectro-espanol-pasara-un-mal-rato-el-dia-que-eta-deje-las-armas-se-les-acaba-la-coartada

Curiosament aquest tipus de reflexions no tenen cabuda als medis de comunicació majoritaris. Podem estar-hi d’acord o no, però queda clar que aquestes idees s’haurien de debatre i potser seria interessant que algun partit en fes bandera.

Deixo aquí un parell de preguntes per reflexionar: quants infiltrats deu tenir ETA en aquest moment?, i quina deu ser la seva posició respecte l’abandó de les armes?. Si en el seu moment es va descobrir que el número dos del IRA era un agent secret infiltrat, ves a saber que deu estar passant a la debilitada ETA actual.

Written by MadeByMiki

19 Novembre 2010 at 9:12 am