..: MadeByMiki :..

::::…..No sé que no sé res….::::

Posts Tagged ‘Felipe González

Muamar el Gadafi, una lliçó per aprendre.

with 9 comments

Veus el que…

els hi passa als…

que no volen vendre-li…

petroli als… 

nostres amics:

Gracies per les fotos i el post de:

http://elteleoperador.blogspot.com/2011/10/mi-mas-sentido-pesame.html

Written by MadeByMiki

21 Octubre 2011 at 8:12 am

Està tot per fer, voler és poder!

with 15 comments

Una de les coses més interessants que li trobo als blogs és la varietat d’opinions que hi ha. A una societat on tothom acostuma a llegir i escoltar una sola versió dels fets, és molt saludable el trobar-nos amb infinitat d’opinions diferents a la nostra i ben raonades, crec que aquesta és la millor manera d’aprendre i fer evolucionar el nostre pensament.

Un d’aquests blogs és sense cap mena de dubte el de’n David Pinheiro, allà sempre hi trobo opinions que divergeixen molt de les meves, i a part de la saludable divergència hi ha un treball al darrere i una manera de veure les coses interessant.

A un dels memorables comentaris del darrer post de’n David ens va parlar d’un concepte que jo trobo molt interessant, es tracta d’aquella frase que tots hem sentit repetida mil i una vegades i que ve a dir alguna cosa així com (ho escric de memòria…): “Crec que l’alarmisme que s’està generant és tan o més greu que la crisi mateixa, perquè aquesta és objectiva i es pot combatre, però l’altre és com un fantasma que assetja a la foscor”. I aquest post no és res més que un intent de portar la contrària a aquesta afirmació i a moltes altres de semblants.

Si no recordo malament a principis del gener del 2009 per TVE1 feien aquell experiment de programa anomenat “Tengo una pregunta para usted”, i allà en Zapatero va voler transmetre aquell optimisme alliberador, aquell optimisme que diuen que ho pot tot i va deixar anar: “tienen que seguir consumiendo, la economía no es sólo dinero, es también un estado de ánimo”. I a aquell mateix programa va afegir: “2009 va a ser un año difícil, a finales del 2009 podremos ver señales de recuperación”. Suposo que després d’aquestes afirmacions se’n va anar tot content cap a dormir, els seus desitjos avien quedat ben clars i el missatge al poble transmès. Un missatge que voreja els manuals d’auto-ajuda, aquella vella idea de “querer es poder” ara tenia una vessant econòmica, ara ja podem dir també: “la economía es un estado de ánimo”. De fet totes dues coses son mentides evidents, unes mentides molt boniques, però que si te les diuen és per alguna cosa, com sempre has de mirar que és exactament allò que t’estan venent.

Qui et diu aquestes boniques frases, senzillament el que fa és passar-te el mort i de passada fer-te sentir culpable de la teva situació. Ho sigui que et deixen anar alegrement que en certa manera que ets a la situació que et mereixes, el problema el tens tu, com és possible que no vulguis sortir del pou on ets?, tan sols cal voler fer-ho, recorda: no és economia, és un estat d’ànim.

És com quan en Pau García-Milà i el seu hàmster Walter van escriure el llibre* “Está todo por hacer  (Cuando el mundo se derrumbe, hazte emprendedor)”, aquell libre que compta amb un pròleg del mateix Felipe, Príncep d’Astúries, un epíleg d’un altre Felipe, en aquest cas el senyor Felipe González ex-president del Govern espanyol (a la versió en català el pròleg serà de Jordi Pujol). Doncs aquest interessant llibre també porta el missatge, aquell optimisme que ens farà triomfar a la vida, si al Pau i als seus amics “Felipes” els hi ha funcionat, com no funcionarà amb nosaltres?.

Deixeu-m’ho dir, el fet d’emprendre un negoci o de voler fermament alguna cosa no passen de ser bones intencions, però hi ha unes normes, unes condicions desiguals, la sort… és una cursa on molt pocs arriben a la meta, però que si ens dediquem a entrevistar-los i a deixar que transmetin el seu missatge, aquest serà ben clar: “voler és poder”, “ens hem esforçat molt per ser aquí”… a algú se li acudeix pensar que n’hi ha molts que no arriben?, algú els pregunta si ells volien o no?, quin és el seu estat d’ànim?, on son els “Felipes”?.

I una darrera reflexió, no és per res, però ara fa uns anys en plena eufòria de crèdits, hipoteques i “España va bién” no diríeu mai que és el que va fer que molta gent no em fes cas quan els hi deia que les coses podien anar malament?. Doncs sí, en aquells moments d’eufòria col·lectiva on gairebé tothom era optimista i veia un futur meravellós el que ens va ajudar molt (a caure) és aquest mateix esperit, la creença de que “voler és poder” i que amb voluntat tot es pot tirar endavant, sobretot si et dius Felipe i has començat la teva carrera a la línia de meta.

*Això ha estat un llicència humorística, a en Pau el trobo un noi admirable, i al seu hàmster també.

Links:

http://pau.garcia-mila.com/ 

http://davidpinheiro.wordpress.com

De Timofónica a Movistaf…

with 27 comments

Perdrà la feina l'Iñaki?,  quin patiment...

Perdrà la feina lIñaki?, quin patiment...

Aquesta setmana amb una sola notícia han quedat ben clares un munt de coses, em refereixo a la futura destrucció (reestructuració potser li diran?) de llocs de treball a allò que avui anomenen Movistar però que sempre és i ha estat Telefónica.

Suposo que ja tots ho sabeu, però de manera molt resumida es tracta de com aquesta empresa té aquests números:

  • L’any passat va guanyar un 31% més que l’anterior, mai una empresa espanyola havia guanyat tant. Més de 10.000 milions d’euros.
  • Un sol dels seus caps cobra com 104 dels seus empleats junts, sense contar amb els enormes bonus anuals que “els hi cauen”.
  • Ara han anunciat que fotran al carrer a un 20% de la seva plantilla, més o menys 5.600 persones a Espanya.
  • L’any 1992 Telefónica tenia 75.000 treballadors, avui son tan sols 32.000, i ben aviat 26.400 pel que sembla.
  • El seu president, el senyor Alierta cobra un total de 12,4 milions d’euros anuals, si les remuneracions han d’anar lligades a la productivitat, que vingui algú i m’ho expliqui…
  • Això sí, mentrestant als “call-centers” de Marroc, Argentina, Perú o Colòmbia on es va deslocalitzar l’atenció al client les operadores cobren 350€ al mes.

Així doncs després d’escoltar a la Salgado i a algún altre representant del Govern cantant la bonica cançó “Telefónica es una empresa privada, y por tanto puede hacer lo que quiera”. Aquesta cançó és la que jo portaria a “Eurovision” en lloc d’aquella merda de “Que me quiten lo bailao”, signifiquen pràcticament el mateix, però és més elegant lo de Telefónica.

També tinc una bateria de propostes a fer, a veure que us semblen:

Perdrà la feina en Zaplana?, segueixo patint més i més...

Perdrà la feina en Zaplana?, segueixo patint més i més...

  • Proposo als senyors d’ETA que deixin de ser una banda terrorista per passar a se una empresa, es podrien anomenar “ETA S.A.”, d’aquesta manera com a empresa privada podrien fer el que valguessin.
  • Si tenim un salari mínim, perquè no podem posar un salari màxim per a tothom?.
  • Nacionalitzar Movistar (com diuen els de ATTAC), canviar les lleis per fer-les a mida de la missió, processar els seus caps amb qualsevol excusa fotre’ls a tots a la presó (ho han demostrat, si volen poden fer-ho) i canviar-li el nom a la maleïda empresa, que aquest ja fot fàstic.
  • I com a última mesura podríem “demanar explicacions” als dos grans estadistes que ens van vendre Telefónica a preu de saldo, els seus noms: Felipe González i José María Aznar.

Potser aquesta seria una solució, clar que per això caldria un govern socialista…

http://www.juantorreslopez.com/impertinencias/145-impertinencias-de-abril-de-2011/2358-attac-espana-propone-nacionalizar-telefonica