..: MadeByMiki :..

::::…..No sé que no sé res….::::

Posts Tagged ‘FMI

Luís María, Mariano i companyia…

with 2 comments

image

Els pebrots de’n Luís María Linde tenen unes dimensions enormes, d’una mida similar a la dels que des de el Gobierno de España es posen medalles per la seva sensacional  gestió de la crisi.

En Luís María s’ha endut aquest any un 5,8% més de salari, ara ja passa dels 176.000€ anuals. Però ell és molt empàtic i sap posar-se al lloc nostre, el dels working-poors i els autònoms putejats. Ell sap que el que ens convè és pagar més IVA, abaratir l’acomiadament, pujar els impostos especials i posar nous impostos mediambientals.

Per donar-nos aquesta recepta copiada a la de la proposada pel FMI, no ens cal pagar-li al president del Banco de España la morterada que cobra. Ni tampoc els 203.400€ que cobra el seu número dos. De fet, tenint en compte el paper que ha tingut el Banco de España els darrers anys, podríem aprofitar l’abaratiment de l’acomiadament per prescindir de tots ells.

Pel que fa a la meravellosa política econòmica del PP, aquella que diuen que ens ha tret de la crisi, doncs passa lo mateix. Cal tenir molts de pebrots per presentar una recepta per a sortir de la crisi. No fer absolutament cap ni una de les teves propostes. Passar pel adreçador d’Europa i el FMI. Aplicar per collons la seva política i les seves mesures  i ara voler vendre’ns la moto.

Escanyar-nos amb infinitat pujades d’impostos i serveis, devaluar un 25% el nostre salari, i retallar serveis i prestacions tampoc em sembla massa meritori. És una recepta que ja coneixem i patim, tan sols cal esperar que la gent se’n adoni de l’evidència i poc a poc tingui un esperit més crític amb els que ens diuen que prenen mesures i tan sols es dediquen a fer lo imposat pel FMi. Si, tal i com abans us deia,  per fer exactament allò que ens imposa el FMI ens podriem estalviar tots aquests intermediaris tan cars ineficients i mentiders.

Written by MadeByMiki

15 Juny 2015 at 6:38 am

Debtocracy no és un documental més. + BONUS: Carta pels Diputats/des

with 13 comments

No sé com dir-vos això, tinc la impressió que a aquestes alçades molts n’esteu tips de mí i dels documentals que us suggereixo. Però que voleu que hi faci?, hi ha tans documentals fantàstics que no me’n puc estar de recomanar-vos aquesta nova joia: “Debtocracy”, un documental grec de 74 minuts que s’esforça a fer-nos entendre el que hi ha darrere la “crisi grega”.

Possiblement aquest documental és una de les obres més rotundament anti-sistema que mai hagi vist, aporta tot el que necessitem per a comprendre on és avui Grècia i els motius d’aquesta situació. Un grup d’intel·lectuals encapçalats per Eric Toussaint, en Costas Lapavitsas i en David Harley fan una dissecció minuciosa del endeutament públic grec, un endeutament que es preveu que l’any vinent arribi al 160% del PIB.

Potser la part més instructiva del documental, és la que ens parla de com l’Ecuador de Rafael Correa davant les pressions i ordres del FMI i el Banc Mundial, va reaccionar expulsant els representants d’aquestes institucions i posant les necessitats del seu poble com a prioritat absoluta. Prefereixo no explicar les intel·ligent estratègies que va fer servir en Rafael Correa per sortir-se’n, val la pena que ho veieu al documental.

Una altra part sensacional és la que dediquen a explicar com els Estats Units porten més de 120 anys sense pagar els seus deutes, i com s’ho han fet per evitar que altres països no facin el mateix, tornaré a dir-vos allò que dic sovint: és un documental imprescindible, és necessari tenir una visió més gran del que està passant a Grècia, nosaltres també som a la perifèria d’Europa i molt del que veureu és perfectament aplicable a Espanya.

El documental sencer i subtitulat en castellà:

Carta per enviar als i les diputats/des  

Senyors/es diputats/des,

Ens dirigim al vostre grup parlamentari per manifestar el següent:

Un dels motius que han fet esclatar el moviment de les acampades arreu del territori són les retallades socials que s’estan produint. No és l’únic. Persones de tot tipus (joves, estudiants, treballadores, a l’atur, pensionistes, immigrades…) fa molt que vivim la precarietat i la falta de democràcia en les nostres vides. En silenci hem acumulat, durant molt de temps, infinitud de motius que han fet créixer la nostra indignació.

Ara, per fi, hem trencat el silenci i ens hem atrevit a parlar. I ho hem fet al carrer, sense violència però cridant d’indignació, no podia ser d’altra manera, era massa el que estàvem aguantant.

Aquest crits no apareixen ara per casualitat. S’està destruint el ja insuficient estat del benestar que teníem. Els darrers mesos hem vist amb incredulitat com es tancaven serveis d’urgències o quiròfans als hospitals. Els plans d’austeritat tindran greus conseqüències per una gran part de la població i l’excusa del dèficit no ens serveix quan s’han donat milers de milions als bancs i les caixes i s’ha eliminat l’impost de successions.

Davant els pressupostos que es volen aprovar aquest juny al Parlament de Catalunya, la nostra reacció no és només d’indignació, sinó d’alarma: d’ara en endavant la vida dels sectors socials que menys tenim serà molt més difícil. Mentre l’atur es manté en xifres històriques s’aprimen els pressupostos pels serveis socials. Ens sembla inconcebible. La llei Òmnibus dona barra lliure al mercat. Ens havien dit que vivíem en democràcia, que els que prenien les decisions eren els que tots votàvem. Resulta que no, que les decisions les prenen els mercats.

Per tot això, multitud de moviments socials ens presentarem el dia 15 de juny al parc de la Ciutadella amb la intenció d’aturar el Parlament per a aturar les retallades: farem una cadena humana per evitar que les retallades entrin al Parlament. Però el seu grup parlamentari també pot actuar. Segons l’article 80 del vostre reglament no es podrà prendre cap acord si no hi ha suficient quòrum a l’hemicicle. És per això que demanem al vostre grup parlamentari que aquell dia no es presenti a la sessió parlamentaria i boicotegi les retallades. Més enllà de sigles i pactes, us demanem individualment a cada un dels diputats, si són conscients del que suposaran les retallades per la majoria de la població, aquell dia no aneu al Parlament. Si veniu i ens trobeu a les portes, gireu cua o afegiu-vos a nosaltres.

Entenem que les eleccions i el vot no poden un xec en blanc per actuar en contra la població. El 15 de maig vam sortir als carrers demanant una democràcia real. Encara la volem. En un dia 135 persones poden hipotecar la nostra vida durant anys. No ho permetrem!

Atentament,

Una persona indignada



Hi ha coses que no ens volen dir gaire…

with 15 comments

No costa gaire treure conclusions sobre la manca d’informació que patim sobre el que està passant a Grecia. Sembla que els nostres medis no tenen gaire interès en explicar com centenars de milers de grecs porten 14 dies protestant de manera massiva. Les protestes s’han centralitzat tant a la plaça Syntagma com a un altre lloc on fan més mal: el Parlament, que ha estat totalment bloquejat (amb els diputats dintre) un parell de dies.

És molt curiós comprovar com mentre els medis de mig món destaquen aquestes mobilitzacions i la seva relació amb el 15M espanyol. Aquí no es parla gaire de Grècia, sobretot perquè ja estan aconseguint coses del seu govern. De moment en Papandreou ja es planteja fer un referèndum posant sobre la taula les últimes mesures d’austeritat proposades per la UE i el FMI. Però això no sembla ser notícia pels medis espanyols, suposo que la salut de l’Ortega Cano ens ha de preocupar més.

Tal i com he pogut llegir a www.radiocable.com aquí teniu alguns exemples del que es diu pels medis internacionals de la crisi grega:

Washington Post: “Inacabables retallades han portat a una reacció pública en contra, amb desenes de milers de grecs inundant les places de ciutats de tot el país. El diumenge, quan portaven 12 dies consecutius de protestes inspirades per les manifestacions que han tingut lloc a Espanya, es va viure la més gran de totes les trobades. Més de 60.000 persones (segons la policia) es van reunir a la plaça Syntagma de la capital”.

Wall Street Journal:“El primer ministre George Papandreou, va dir el dilluns que podría considerar la celebració de un referèndum sobre la agenda de reformes del govern, si cal. Les mesures junt a altres reformes i privatitzacions han alimentat la oposició de la opinió pública, els sindicats i inclús gent de dins del govern”. 

BBC: “Una immensa manifestació grega contra les mesures d’austeritat” que ha posat en problemes al govern de Papandreou “obligat a imposar dures mesures como a condició per a rebre el rescat europeu. Però els problemes econòmics han provocat amplies protestes -la darrera inspirada per les masives acampades motades a Espanya el mes passat, on l’atur ha arribat a nivells rècord. Els manifestants grecs s’auto-anomenen “Ciutadans indignats”, una etiqueta agafada prestada del moviment homònim espanyol.

The Guardian: “Amb les protestes dividint el seu propi partit i desenes de milers de ciutadans al carrer, el primer ministre de Grècia, George Papandreou, aprovar la nova onada d’austeritat. La oposició pública es tal, que el diumenge 80.000 manifestants es van reunir a la plaça Syntagma, per denunciar la nova ona d’austeritat. “Si fem el que ens demanen aquestes institucions, ja no hi haurà Grècia” diu una manifestant”.

Les noticies es segueixen repetint per totes bandes, ho deixo per no fer-me pesat, però no us sembla que aquí se’ns silencia o dissimula aquesta realitat?. Segur que ho deuen fer pel nostre interès.

Jocs de mans a Portugal, il·lusionisme a Espanya.

with 23 comments

Fa 28 anys, en un no tan llunyà 1983 l’economia Portuguesa ja va ser intervinguda pel FMI, pel que sembla aquesta intervenció no ha tingut efectes positius a llarg termini, ja que avui tornen a ser de nou a l’estacada.

Pel que sembla alguna de les mesures aplicades aleshores es tornaran a provar de nou, de moment la que sembla amb més números és la de pagar les pagues extraordinàries dels funcionaris amb Deute del Tresor.

Al fer això es produeix un joc de mans espectacular, per una banda l’estat col·loca el deute que no pot vendre als seus funcionaris i per l’altra s’estalvia un munt de diner líquid que possiblement no té. Evidentment per fer això cal collar una mica més als funcionaris per evitar que protestin i acceptin aquest tipus de pagament, però això segur que no serà massa difícil, amb una mica de pressió i una mica de patriotisme barat segur que acaben cedint…

És absolutament sorprenent el veure com l’estat por fer tota mena de trampes amb els seus súbdits, sembla que tenen via lliure per fer tota la enginyeria financera que els hi sembli, i a més, tal i com ha passat tant a Grècia i Portugal (i suposo que deu passar a totes bandes) es permeten maquillar (o podríem dir manipular) les dades econòmiques sense cap mena de control ni posterior assumpció de responsabilitat ni política ni penal.

I que coi està passant amb Espanya?, doncs crec que tal i com es comenta per moltes bandes [una cordial salutació a www.ecolnomia.tk], Grècia, Irlanda i Portugal han estat intervinguts de manera visible i pública, però com que la economia espanyola és massa gran aquí el que s’ha fet és una intervenció “de facto” però sense anunciar-ho als quatre vents per intentar amagar una caiguda estrepitosa i insostenible per a la Unió Europea. Dit d’un altra manera n’estic ben segur que portem un munt de temps vigilats i dirigits des de fora però fent veure allò tant ibèric de “tranqui, que yo controlo”.

Written by MadeByMiki

28 Abril 2011 at 9:27 pm

El manual d’instruccions.

with 8 comments

Llegir el manual d’instruccions, sovint és de covards, i en determinades ocasions resulta estúpid i perillós. Això és el que li ha passat a Irlanda, el “tigre celta”, allà el seu etern govern conservador i els seus economistes porten anys aplicant el que diuen els manuals d’economia. Això en situacions normals pot ser útil, però tots sabem que la situació econòmica mundial és de tot menys normal, per tant els països estan obligats a ser creatius o seguir el camí d’Irlanda.

Curiosament tot el que porta fent Irlanda durant anys, és allò que ara tots els partits (especialment els conservadors) diuen que és la recepta per sortir de la crisi. Clar, com que als manuals d’economia, el FMI, el BCE, els economistes (tret de petites excepcions militants).

  • Tots diuen que cal baixar els impostos sobre el capital, doncs a Irlanda els tenen més baixos que enlloc, un 12,5% a una Europa on el pro-mig és d’un 24%.
  • Com que diuen que cal rebaixar la despesa pública, ells també tenen l’index més Baix, un 18% del PIB mentre a Europa és d’un 28%.
  • Que el manual diu que cal privatitzar? Doncs a Irlanda s’han privatitzat de manera massiva centres educatius, escoles, centres sanitaris i se’ls ha subsidiat (concertat en diríem aquí per dissimular…).
  • Que cal des-regular el mercat del treball?, doncs a Irlanda és el lloc d’Europa on costa menys despatxar a un treballador. Que cal cuidar a la banca?, doncs aquesta és ajudada per l’estat tant com sigui necessari.

Irlanda ha seguit com ningú el manual, des de l’inici de la crisi, cap el 2007 ha fet exactament tot el que allà posava, i quan tenia dubtes seguia amb exactitud el que li deien des de el FMI i el BCE. Per qui no ho sàpiga, van reduir un 20% el salari dels funcionaris, un 10% les prestacions socials, la despesa sanitària i en educació, s’ha privatitzat tot lo “privatitzable” i com no podia ser d’altra manera es van garantir els dipòsits dels bancs per donar més confiança al poble, aquell poble sempre malpensat i que no creu en els seus governants. Tal i com deia el ex-president del barça Josep Lluís Nuñez “Al soci no se li pot enganyar!!”, quan volia dir “Al soci no se’l pot enganyar… més!!”.

Aquest és el manual que ha seguit Irlanda abans d’estimbar-se, aquests és el manual que ens diuen i diran que hem de seguir per sortir de la crisi. És evident que això funcionava l’any 2000, però en aquell moment qualsevol cosa hauria funcionat, és més, aquest tipus de polítiques son les que han reforçat la crisi que patim.

La gràcia de tot plegat és que quan els països creixien i creixien ningú es preguntava seriosament cap a on anàvem, la poca crítica que hi havia a aquell tipus de creixement era ridiculitzat constantment. Als que avisaven dels problemes que més endavant podríem patir se’ls hi ensenyava el manual, l’únic manual que hi ha, el neoliberal, el que apliquen els que es diuen de dretes amb eufòria i els que es diuen d’esquerres amb el nas tapat. Doncs ja ens hi podem anar posant bé, que com a mínim tenim una cosa segura: amb aquest manual sabem perfectament cap on anem, més o menys tenim clar que ens en anem a la merda.

Aprofito per suggerir-vos un gran article per aprofundir més en el que podríem anomenar “la qüestió irlandesa”, és molt educatiu:

http://www.minosabe.discoversweb.com.ar/index.php/socioeconomia/258-irlanda-mentiras-arriesgadas.html


Written by MadeByMiki

25 Novembre 2010 at 9:48 am

Intervenció ?…, que vol dir això ?.

with 16 comments

F.M.I.

F.M.I.

Per totes bandes surten veus dient que “Espanya està amenaçada per una intervenció”, que possiblement seguirem els passos de Grècia i tornarem al nostre club de sempre. El club de “les tres potències europees”: Grècia, Portugal i Espanya, aquelles tres potències que han protagonitzat tants i tants acudits.

Fins hi tot sovint ens ho prenem a conya, i això deu ser per la manca d’informació sobre el que ens pot venir al damunt… Ser intervinguts significa vàries coses, però per començar us explicaré les normes bàsiques i ineludibles de tota intervenció:

1.Devaluació de la moneda nacional, i en cas de que seguim a l’euro el que es devaluarà de manera extrema son els nostres salaris, com a mínim de cop un 20%.


2.Acomiadament massiu de funcionaris. Aquí no val res allò del “treball assegurat de per vida”, molts funcionaris perdran el seu lloc de treball.


3.Increment de les tasses d’interès, això en una economia comú no se massa com funcionarà…


4.Restricció del crèdit, i molt més enllà del que ja patim (o pateixen, que jo no en vull de crèdit per res).


5. Eliminació massiva de subvencions, fins hi tot de les que es fan servir per abaratir productes de consum bàsic.


6.Augment de les tarifes fixes en tots els serveis que depenen de l’estat.


7.Privatització d’empreses i serveis públics, ho sigui allò que li diuen “aprimar l’estat”, pa per avui i gana per demà. Tot i que a Espanya poca cosa queda per privatitzar…


Tot el que hi ha a la llista es podria resumir fàcilment en una paraula: empobriment. Es tracta de la coneguda “teràpia de shock”, aquella dutxa freda que sempre practica el FMI als països que s’han apartat massa “del camí”. En un moment et fan passar del primer món a la precarietat, i augmenta de manera exponencial les diferències entre classes.

En certa manera, les mesures que ja s’han aplicat van totes en aquesta direcció. Sembla que l’objectiu ja està marcat però el trajecte l’estem fent per etapes. Ens diran: “no hi ha alternativa, aquest és l’únic model possible”,”cal que fem un esforç tots plegats”, “això era totalment imprevisible”… les mentides de sempre, tot fet a mida per robar-nos i a sobre dir-nos que ho fan per nosaltres.

Aquí on som ara no hi hem arribat de manera espontània, algú ens hi ha portat, hi ha un munt d’incompetents que ara per mantenir el seu cul a la cadira ens fan pagar les seves cagades monumentals i reincidents.

Les següents frase s’han extret del llibre d’Ernesto Tenembaum “Enemigos”. Les frases son de’n Claudio Loser, l’encarregat del Fons Monetari Internacional per Amèrica Llatina entre 1994 y 2002:

  1. – “A partir de mediados del siglo pasado, los norteamericanos vieron limitada su capacidad para enviar marines a estabilizar otros países. Muchas veces, sentí que el FMI cumplía ese rol.”
  2. – “Por su nivel de verticalismo y cohesión, el Fondo Monetario Internacional se puede comparar perfectamente al viejo Partido Comunista o a cualquier ejército.”
  3. – “En la historia de la deuda externa argentina ha habido un gran robo.”
  4. – “Pecamos por arrogantes. Muchas veces, involuntariamente, impulsamos medidas que terminaron en hechos de corrupción.”

Un post molt educatiu que cal veure:

http://los3chiflados.blogspot.com/2009/07/el-fmi-no-es-una-opcion.html

Written by MadeByMiki

14 Juny 2010 at 11:12 pm

La batalla dels imbècils.

with 15 comments

No patiu, no hi hauran retallades socials.

No patiu, no hi hauran retallades socials.

Doncs si, avui ha començat la batalla dels imbècils, així com a mínim ho veig jo. Per una banda tenim als assalariats que encara no son a l’atur, la majoria aquests avui estan molt contents, que si: “per fi toquen al crostó als funcionaris”, “ja era hora”, “ells rai que tenen la feina segura”, “encara massa poc”…

Per la banda dels funcionaris, la retòrica de sempre:  “que si això tampoc és tant collonut com sembla”, “que abans tothom (normalment et diuen: “qualsevol paleta”) anava en BMW i es feia d’or mentre ells cobraven una misèria”, “que jo com a mínim he passat unes oposicions”…

Quin comportament tant patètic, però si és la història de sempre, tenir als treballadors d’aquest país barallats entre si per que ningú demani comptes als veritables responsables, els nostres “representants”.

És ben veritat que als assalariats la seva retribució se’ls ha baixat a principi d’any tot el que s’ha pogut, les hores ja no es paguen, pràcticament no hi ha baixes laborals, i sempre vivim sota l’amenaça de perdre la feina. Però si hi ha més d’un 20% dels treballadors a Espanya que son funcionaris, la responsabilitat és dels nostres governs i ajuntaments, que hi ha molts tipus de funcionaris, que qualsevol autònom mataria per ser funcionari i que un cop col·locat protestaria com el que més, i que generalitzar és molt senzill i poc productiu.

Potser que demanem responsabilitat a qui li pertoca, als que els darrers 2 anys han inflat en 192.000 el número de funcionaris a Espanya fins arribar als actuals 3.065.700. Això ha passat mentre l’atur incrementava la seva clientela en 2.300.000 persones més.

Tenim un titella (parlo més aviat de forma literal) anomenat Zapatero, al que ahir Europa, Obama i el seu braç armat el FMI van agafar per les parts toves i li van fer repetir el discurs i les ordres dels seus amos. Amb això no li vull treure responsabilitat al patètic personatge, tan sols vull fer notar que encara que canviem de titella el discurs serà exactament el mateix, tan sols canviarà subtilment la forma.

La base de la piràmide és la que aguanta i aguantarà totes les hòsties, potser cal que aturats, assalariats, funcionaris i estudiants ens posem a mirar tots cap amunt, cap aquells que ens diuen que hem de ser solidaris, els de “estosololoarreglamosentretodos” i tota aquesta colla que cada punyetero dia ens ven aquelles paraules d’amor senzilles i tendres: “això era totalment imprevisible”, “estem sortint de la crisi”, “tots som responsables de la situació actual”, “aquí tothom ha robat i especulat”, “no tocarem cap prestació social”… Res de res, aquí hi ha responsables identificables, ens estan gestionant els mateixos incompetents que ens han amagat i encara ens amaguen la realitat.

Sempre ho repetiré, estem a la mateixa situació que a la transició, aquí no ha passat res, no hi ha ni bons ni dolents, amnistia per a tothom i a tornar a començar. Això si, dirigits pels mateixos personatges, quins collons que tenen.

Ho sigui que ja sabem quin paper ens toca a aquesta història, la dels imbècils, a poder ser emprenyats entre nosaltres.

Written by MadeByMiki

12 Mai 2010 at 10:21 pm