..: MadeByMiki :..

::::…..No sé que no sé res….::::

Posts Tagged ‘Franco

El Vaticà sempre ajuda als necessitats.

with 21 comments

L'enviat de Déu ens visita!!!

L'enviat de Déu ens visita!!!

Ben aviat rebrem la Visita del Papa, en Joseph Ratzinger, l’enviat de Déu a la Terra. Amb aquest post vull rebre un sentit homenatge a totes les ànimes pietoses que habiten aquell bonic estat del Vaticà.

Fixeu-vos si en son de bons, caritatius i purs que en acabar la Segona Guerra Mundial van fer tot el possible per salvar a milers de nazis, -segur que ho van fer a contracor- i ajudar-los en tot el que necessitessin per eludir les seves anteriors responsabilitats.

Molts caps importants (els petits mai importen massa) del feixisme com Adolf Eichmann, Franz Stangl, Gustav Wagner, Erich Priebke, Klaus Barbie, Edward Roschmann, Aribert Heim, Andrija Artuković, Ante Pavelić, Walter Rauff, Alois Brunner, Josef Mengele i molts més van passar pel Vaticà on se’ls va donar passaports i noms falsos per a ells i les seves famílies, més endavant una vegada tenien una identitat neta normalment eren embarcats a Gènova i començaven una nova vida a Argentina, Brasil, Xile, Paraguai i altres països generalment sud-americans.

Aquesta “tasca humanitària” sembla ser que no era del tot desinteressada, el mateix Pavelic, un cap ustachi (nazi croata), al veure que la guerra estava totalment perduda, va fer entrega al monestir franciscà de Zagreb de 36 cofres plens de joies, pedres precioses i dents d’or procedents de les seves matances de serbis (d’aquí ve l’amor “profund” que es tenen serbis i croates), jueus i gitanos de tota la zona balcànica. Pel que sembla tant el Vaticà com la Creu Roja de Suïssa van acceptar gustosament els donatius nazis a canvi d’amagar i donar una segona oportunitat a aquelles ànimes que anaven pel mal camí. Ben segur que es van confessar i resar tres oracions com a penitència pel mal fet.

El cas de Pavelic va ser dels més esperpèntics, ell estava amagat al Vaticà, i en Pius XII, -aquell Papa tant poc amic dels jueus i tan amic dels catòlics alemanys- li va proporcionar a en Pavelic una disfressa de capellà (al Vaticà les deuen fer molt be) i un cotxe amb matrícula diplomàtica. Per fer-ho millor, en Pavelic va mantenir durant força temps una identitat falsa com a “Pare Benares”.

Una festeta a Bariloche (Argentina).

Una festeta a Bariloche (Argentina).

Ja ho deia a les seves memòries el bisbe catòlic Alois Hudal rector del “Pontificio Istituto Teutonico Santa Maria

dell’Anima a Roma”:

“La guerra dels Aliats contra Alemanya no va ser una Croada, sinó una rivalitat entre complexos econòmics que van lluitar per a aconseguir la victòria. Aquest negoci… va usar lemes com democràcia, raça, llibertat religiosa i cristiandat com ham per a les masses. Per totes aquestes raons després de 1945 em sentia obligat a dedicar tot el meu treball de caritat principalment a antics Nacional-Socialistes i Feixistes, especialment als anomenats “criminals de Guerra.”

Tant be els hi va anar als nazis la fugida amb família inclosa, que no tenien cap problema en seguir fent proselitisme de la sevaideologia per allà on anaven. Un cas sonat és el de la petita població del sud d’argentina de Bariloche on amb tants nazis junts es celebraven festes en honor de Hitler tant pel seu aniversari com pel seu sant. A Bariloche la comunitat nazi va ser tant important que al “Instituto Cultural Germano Argentino Bariloche”, la seva escola

Sembla que a aquesta escola hi ha disciplina.

Sembla que a aquesta escola hi ha disciplina.

primaria i secundària el “Instituto Primo Capraro”. es va adoptar l’ideari nazi al 100%, a la seva biblioteca hi havia tota la literatura feixista, no hi faltava el “Mein Kampf”, el director va ser el comissari de la gestapo a Itàlia Erich Priebke.

Naturalment, aquesta fuga de nazis va comptar amb la total complicitat dels països on eren molt ben rebuts. Tot estava molt ben organitzat, eren les Ratlines, les rutes de fuga per als nazis i d’altres feixistes que fugien d’Europa al final de la Segona Guerra Mundial.

Ah!, per cert, en Pavelic va morir un 28 de desembre de 1959 (pel dia dels innocents…), feliçment exiliat i protegit pel règim de Franco a Madrid.

De fet a Espanya es van refugiar més de 100 oficials nazis una vegada acabada la 2ª Guerra Mundial, entre ells Wolfgang Jugler (cap de l’escolta personal d’Adolf  Hitler), que avui encara viu plàcidament a una urbanització de  Marbella. Justament viu al pis de sota del constructor de l’edifici, un jueu, i deu casi 5000€ a la comunitat de propietaris, potser és per culpa de la crisi.. .

Per qui vulgui aprofundir una mica més:

http://es.wikipedia.org/wiki/Erich_Priebke

http://es.wikipedia.org/wiki/Alois_Hudal

http://es.wikipedia.org/wiki/Pavelic

http://ca.wikipedia.org/wiki/Ratlines

http://www.lavozdigital.es/cadiz/v/20100415/sociedad/impunidad-nazis-campado-espana-20100415.html

És indispensable per qui vulgui més dades veure el gran documental “Pacto de silencio”.

Written by MadeByMiki

24 Setembre 2010 at 8:40 am

La Constitució del 1978, TOTS som iguals.

with 4 comments

Vaja, mira quina bestiola vigila la constitución.

Vaja, mira quina bestiola vigila la constitución.

De tant en tant algú parla de la indissoluble unitat d’Espanya (a la sentència de l’estatut se’n parla 12 vegades), o dels privilegis anacrònics de la monarquia, uns conceptes gens democràtics que ja caldria tenir superats avui.

De fet una simple ullada a la Constitució espanyola ens fa veure que avui no s’aguanta per enlloc. Encara recordo quan em feien estudiar “Constitución”, una assignatura on se t’explicaven normes properes a la religió, ho sigui mancades de justícia i que demanaven molta “fe”.

A l’article 1.3 se’ns descriu la forma política que te l’estat, ho sigui la “Monarquia parlamentaria” un concepte clarament deficitari des de un punt de vista democràtic. Monarquia i democràcia no lliguen per enlloc, la monarquia s’imposa i queda exclosa de qualsevol intervenció democràtica.

El més que famós article 8.1 ja sabeu el que diu: “Las Fuerzas Armadas, constituídas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independéncia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional”. Ho sigui que som a l’únic país que te un exercit destinat a amenaçar el seu propi poble, en lloc de ser la força defensora és una coacció contra el gran mal: una decisió democràtica d’autodeterminació. I tot això ho deixem en mans del Rei, un cap de l’exèrcit no escollit democràticament…

L’article 14, un dels meus preferits ens diu: “Los españoles son iguales

Si, Fanco va inventar "la ola" i Juan Carlos la va continuar...

Si, Fanco va inventar "la ola" i Juan Carlos la va continuar...

ante la ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo, religión, opinión o cualquier otra condición o circunstancia personal o social”. Això és tot un acudit si ho apliquem a la família Reial, que queda blindada per varis articles que els hi atorguen una total impunitat legal, entre ells l’article 56.3 on ens diuen: “La persona del Rey es inviolable y no está sujeta a responsabilidad.”. Doncs visca la Constitució i la democràcia, si ets Rei tens impunitat absoluta per fer el que et roti. De fet aquest article es calcat al que protegia també a un altre trist personatge, en Franco també era inviolable i tampoc estaba subjecte a cap tipus de responsabilitat. Es veu que el “successor” de Franco va voler conservar els seus privilegis democràtics.

Algun voluntari per millorar aquesta constitució caducada i injusta?. A mi em recorda molt a aquella altra gran institució plena de democràcia, la ONU. Un lloc on es voti el que es voti, hi ha uns quants països que es passen per l’arc de triomf el que diu la majoria i fa servir el seu “dret de veto”, de nou visca la democràcia perquè TOTS som iguals.

Written by MadeByMiki

20 Juliol 2010 at 8:38 am

Ho tenim fotut.

with 5 comments

Semblava que ara sí, però no. Semblava que aquesta setmana ja seria la definitiva, però tot fa pensar que encara no. Semblava que ara, per fi, rebríem definitivament la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, però res de res.

Probablement, a qui hem d’agraïr aquesta vegada el nou retard de la sentència és al senyor Manuel Aragón, membre progressista (o això diuen els diaris) del TC, que, tot i que en principi és del bàndol socialista, s’ha situat al costat del sector conservador del Tribunal, impedint així que s’aprovi l’últim esborrany de sentència sobre l’Estatut, i això sense oblidar que el document ja està revisat, retocat i escurçat. Resulta curiós i sospitós que el magistrat en qüestió s’hagi canviat de banda d’un dia per l’altre. En tot cas, el que de moment queda clar és que l’Estatut encara patirà, segurament, alguna retallada més. Ja no vé d’aquí, suposo.
Entre moltes altres coses, l’actitud del senyor Aragón posa de manifest que no és només el PP el que vol derrocar l’Estatut. Des d’aquí, tenim la tendència a considerar que l’anticatalanisme només és un tret dels populars; però no és així. No és la primera vegada que veiem a un polític espanyol ‘progressista’ (és a dir, del PSOE) manifestant una clara actitud contrària a Catalunya. És la història de sempre, res que no coneguem.

Potser vaig una mica massa lluny, però em sembla que el problema de tot plegat rau en una qüestió d’herència: l’herència de la dictadura. Quan el ‘tiet Siscu’ va morir el 75, es va produir això que en els llibres de l’escola s’explica com la Transició Democràtica. No pretenc ser groller, però, i una merda. De transició, aquí, res. La democràcia és aparent. La major part de fills del franquisme segueixen ocupant butaques importants; aquí es segueix permetent que hi hagi un partit anomenat Falange, un fet impensable a Alemanya, per exemple.

Pensant en tot plegat, i en per què Espanya no ha enterrat les idees pròpies de la dictadura com ho varen fer Alemanya o Itàlia, és inevitable fixar-se en com van acabar els líders de les altres dues dictadures feixistes europees del segle XX: d’una banda, el líder del feixisme italià, el senyor Mussolini, si no ho tinc mal entès, va ser afusellat pels comunistes; d’altra banda, a Alemanya, després de que Hitler es suïcidés, es van dur a terme els anomenats Processos de Nuremberg, que, dit de manera sintètica, van col·locar els responsables de l’holocaust al lloc que els pertocava. A Espanya, en canvi, res de res. El senyor Franco va morir tranquil·lament, deixant el seu poder al rei Joan Carles, és a dir, escollint com calia fer les coses fins al darrer i maleït minut de la seva vida.  I, encara ara, aquí ningú ha passat comptes de res. I estem a 2010. ¿Què són milers de republicans assassinats i milers de famílies que, actualment, encara lluiten per saber com, on i per què van morir els seus familiars durant la dictadura? Res, a Espanya, això no té cap mena d’importància. Ni memòria històrica ni condemna als errors del passat. Que li preguntin a Garzón.

Tornant a l’estatut, he de dir que mai hi he estat gaire a favor: penso que la relació Catalunya – Espanya difícilment s’arreglarà amb un document d’aquestes característiques, tot i que no tinc ni idea de quina seria la millor solució. Sigui com sigui, per enèssima vegada es posa de manifest la incapacitat d’Espanya d’actuar una mica decentment amb la comunitat autònoma de Catalunya, una part important dels ciutadans de la qual va aprovar fa ja quasi quatre anys un projecte d’estatut que, com tot el que aquí s’intenta fer, ha de sotmetre’s a la voluntat del sector més conservador de l’estat espanyol.  Si això no canvia, ho tenim fotut. Ho tenim ben fotut.

Jordi Pallarès

Written by MadeByMiki

22 Abril 2010 at 10:52 pm