Gent que cotitza i gent que no ho ha fet mai…

Els assalariats, autònoms, petits empresaris i els funcionaris de base d’aquest país ens llevem a diari amb una enorme pressió. Tot i que fem un 11% més d’hores que els treballadors alemanys veiem com s’ens segueix martiritzant amb missatges i amenaces que ens diuen que no som productius, ni competitius, ens manca preparació, “flexiblitat” i mobilitat, vaja que som un desastre i a més cobrem massa.

De on surten aquests missatges?, doncs dels nostres polítics, en gran part una élit de privilegiats que no coneix ni ha tastat cap d’aquests conceptes. La majoria d’ells no a cotitzat mai a la Sseguretat Social, ells senzillament cobren del “calaix comú” i si poden ho faran sempre.

Ells son lo que coneixem com a la “casta”, una casta que no produeix ni li cal competir amb ningú, la seva feina bàsicament és la de mantenir-se a la poltrona i col·locar per vía directa o indirecta als seus familiars i amics a l’administració.

El més sagnant de tot és el del “personal de lliure assignació”, el nom no enganya, es tracta senzillament de un grup de gent que ningú ha votat i no sabem a que es dedica, però resulta que els caps de les nostres institucions tenen carta blanca per a possar en nomina tota mena d’assessors sense demanar-li permís a ningú.

Per possar un exemple tenim que mentre l’ajuntament de Bilbao gasta 1,8M€ anuals en pagar els seus 29 concejals i al seu alcalde el “personal de lliure assignació” li costa al ciutadà 2,6M€.

Si ens posem a parlar dels diners que afirmen que tenen (segons el BOE) molts d’aquells alts càrrecs que ens demanen i ens han demanat esforços i austeritat, també tindrem algun disgust.

Pedro Argüelles (Secr. d’Estat de Defensa): 18.100.911,40€

Montserrat Gomendio (Secr. d’Estat d’Educació): 14.588.581€

Cristina Garmendia (exministre de Ciència i Innovació) 4.703.399€

La llista de càrrecs milionaris segueix, mentre molts ens anem preguntant com es poden generar de manera legal tants milions d’euros?.

Cal que algú ens expliqui les tècniques de productivitat i competitivitat que fan servir, ja que queda clar que aquesta gent és molt productiva, competitiva i segur que es mereix tot el que cobra.

Jocs de mans a Portugal, il·lusionisme a Espanya.

Fa 28 anys, en un no tan llunyà 1983 l’economia Portuguesa ja va ser intervinguda pel FMI, pel que sembla aquesta intervenció no ha tingut efectes positius a llarg termini, ja que avui tornen a ser de nou a l’estacada.

Pel que sembla alguna de les mesures aplicades aleshores es tornaran a provar de nou, de moment la que sembla amb més números és la de pagar les pagues extraordinàries dels funcionaris amb Deute del Tresor.

Al fer això es produeix un joc de mans espectacular, per una banda l’estat col·loca el deute que no pot vendre als seus funcionaris i per l’altra s’estalvia un munt de diner líquid que possiblement no té. Evidentment per fer això cal collar una mica més als funcionaris per evitar que protestin i acceptin aquest tipus de pagament, però això segur que no serà massa difícil, amb una mica de pressió i una mica de patriotisme barat segur que acaben cedint…

És absolutament sorprenent el veure com l’estat por fer tota mena de trampes amb els seus súbdits, sembla que tenen via lliure per fer tota la enginyeria financera que els hi sembli, i a més, tal i com ha passat tant a Grècia i Portugal (i suposo que deu passar a totes bandes) es permeten maquillar (o podríem dir manipular) les dades econòmiques sense cap mena de control ni posterior assumpció de responsabilitat ni política ni penal.

I que coi està passant amb Espanya?, doncs crec que tal i com es comenta per moltes bandes [una cordial salutació a www.ecolnomia.tk], Grècia, Irlanda i Portugal han estat intervinguts de manera visible i pública, però com que la economia espanyola és massa gran aquí el que s’ha fet és una intervenció “de facto” però sense anunciar-ho als quatre vents per intentar amagar una caiguda estrepitosa i insostenible per a la Unió Europea. Dit d’un altra manera n’estic ben segur que portem un munt de temps vigilats i dirigits des de fora però fent veure allò tant ibèric de “tranqui, que yo controlo”.

La batalla dels imbècils.

No patiu, no hi hauran retallades socials.

Doncs si, avui ha començat la batalla dels imbècils, així com a mínim ho veig jo. Per una banda tenim als assalariats que encara no son a l’atur, la majoria aquests avui estan molt contents, que si: “per fi toquen al crostó als funcionaris”, “ja era hora”, “ells rai que tenen la feina segura”, “encara massa poc”…

Per la banda dels funcionaris, la retòrica de sempre:  “que si això tampoc és tant collonut com sembla”, “que abans tothom (normalment et diuen: “qualsevol paleta”) anava en BMW i es feia d’or mentre ells cobraven una misèria”, “que jo com a mínim he passat unes oposicions”…

Quin comportament tant patètic, però si és la història de sempre, tenir als treballadors d’aquest país barallats entre si per que ningú demani comptes als veritables responsables, els nostres “representants”.

És ben veritat que als assalariats la seva retribució se’ls ha baixat a principi d’any tot el que s’ha pogut, les hores ja no es paguen, pràcticament no hi ha baixes laborals, i sempre vivim sota l’amenaça de perdre la feina. Però si hi ha més d’un 20% dels treballadors a Espanya que son funcionaris, la responsabilitat és dels nostres governs i ajuntaments, que hi ha molts tipus de funcionaris, que qualsevol autònom mataria per ser funcionari i que un cop col·locat protestaria com el que més, i que generalitzar és molt senzill i poc productiu.

Potser que demanem responsabilitat a qui li pertoca, als que els darrers 2 anys han inflat en 192.000 el número de funcionaris a Espanya fins arribar als actuals 3.065.700. Això ha passat mentre l’atur incrementava la seva clientela en 2.300.000 persones més.

Tenim un titella (parlo més aviat de forma literal) anomenat Zapatero, al que ahir Europa, Obama i el seu braç armat el FMI van agafar per les parts toves i li van fer repetir el discurs i les ordres dels seus amos. Amb això no li vull treure responsabilitat al patètic personatge, tan sols vull fer notar que encara que canviem de titella el discurs serà exactament el mateix, tan sols canviarà subtilment la forma.

La base de la piràmide és la que aguanta i aguantarà totes les hòsties, potser cal que aturats, assalariats, funcionaris i estudiants ens posem a mirar tots cap amunt, cap aquells que ens diuen que hem de ser solidaris, els de “estosololoarreglamosentretodos” i tota aquesta colla que cada punyetero dia ens ven aquelles paraules d’amor senzilles i tendres: “això era totalment imprevisible”, “estem sortint de la crisi”, “tots som responsables de la situació actual”, “aquí tothom ha robat i especulat”, “no tocarem cap prestació social”… Res de res, aquí hi ha responsables identificables, ens estan gestionant els mateixos incompetents que ens han amagat i encara ens amaguen la realitat.

Sempre ho repetiré, estem a la mateixa situació que a la transició, aquí no ha passat res, no hi ha ni bons ni dolents, amnistia per a tothom i a tornar a començar. Això si, dirigits pels mateixos personatges, quins collons que tenen.

Ho sigui que ja sabem quin paper ens toca a aquesta història, la dels imbècils, a poder ser emprenyats entre nosaltres.