Jo no hi jugo.

Hi ha coses que crec que venen de lluny, no sé com funciona ara, però quan ja anava a allò que abans s’anomenava EGB a tots els cursos hi havia moltes classes d’alumnes, i la classe dominant (eren com els “machos alfa”), feia i desfeia sempre a la seva conveniència.

Un dels moments estel·lars d’aquest domini era l’elecció dels escollits per a jugar el partit de futbol, per una banda es posaven els “líders” del Barça i per un altra els del Madrid, i allà a dit s’anaven seleccionant els onze integrants per banda dels equips. Entre la classe A i la B érem uns 80 alumnes i més o menys la meitat eren nenes, ho sigui que de uns 40 es seleccionaven 22 “afortunats”, i la resta era exclosa per la seva manca d’habilitat futbolística o per no tenir l’amic adequat.

Crec que allà és on vaig començar la meva etapa abstencionista, jo veis que allò no era de cap manera just i que aquells paios abusaven d’un poder que ells mateixos s’havien donat, per tant quan jo era seleccionat per l’anhelat 11 titular feia el meu particular acte de protesta, una cosa que potser no serveix de res, però no per això deixaria de fer-ho, quan deien el meu nom jo responia allò tan infantil i conegut de “doncs jo, no jugo”.

Això és exactament el que sento quan tothom i per totes bandes té la curiosa intenció de fer-me sentir malament pel fet de no anar a votar, no sé vosaltres, però jo a aquest joc no hi jugo, ni m’agraden les normes ni veig per enlloc res que em motivi a participar d’aquest circ.

Ja sé que tan sols es tracta d’un gest, però per a mi els gestos son importants i ni puc ni vull deixar de comportar-me d’una manera acceptable per a la meva consciència.

La xerrada de’n Arcadi Oliveras a Olesa de Montserrat.

No tenia massa clar el poder anar a veure la xerrada de’n Arcadi Oliveres a Olesa, però al final tot i trobar-me en mig de la diada de Tots Sants les coses han anat millor del que m’esperava.

Així doncs, sumant les meves ganes d’anar-hi a les costes peticions me’n vaig anar cap a la plaça de l’Ajuntament a les 20:00, per descobrir que la xerrada en realitat es feia a l’auditori municipal que hi ha a pocs metres de la plaça. Un punt positiu pels que la van cedir (suposo que el propi ajuntament), el lloc era perfecte i tothom, uns drets i uns altres asseguts vàrem poder seguir perfectament la xerrada.

En Arcadi és un gran orador, i ens mostra tota la seva destresa amb canvis de ritme, i sobretot combina a la  perfecció les mil i una dades interessants que sap amb experiències personals, acudits amb autocrítica, i el seu seny a l’hora de plantejar-nos les qüestions amb una explosiva rauxa contra els responsables de les mil injustícies que patim a diari.

No cal dir que el públic permanentment segueix extasiat el seu discurs, no n’hi ha per menys. No cal compartir tot el seu discurs (jo mateix opino de diferent manera en moltes qüestions), però davant de tanta coherència tan sols podem escoltar, aprendre i recapacitar més endavant.

Potser la part que menys m’ha agradat és el format, això de la “xerrada” queda molt interessant, però a l’hora de la veritat hi ha massa gent al públic que més que preguntes fa monòlegs eterns,  divagant en excés i fent baixar el ritme, per no dir matant-lo. Ho sigui que per moments quèiem sota la tristament coneguda síndrome de “Banda Ampla”.

A la sortida de la xerrada tothom es mostrava satisfet, però a la vegada amb aquella coneguda sensació de:  “si, tot està fet una merda, els polítics, banquers, multinacionals i militars en general son uns delinqüents, però com podem canviar això?”. Que podem respondre a això?, doncs jo ho tinc ben clar: si a Olesa hi ha 23.000 habitants a aquell auditori potser n’érem un 1% d’aquella xifra, això deixa ben clar que la immensa majoria de la població prefereix Tele5 o el futbol (per esmentar un parell d’obsessions de l’Arcadi) que saber alguna coseta sobre que i perquè som on som.

No ens podem enganyar, hi ha una minoria de persones inquietes i inquisitives, la bona notícia és que aquesta minoria poc a poc va creixent i que avui Grècia parla de referèndum, hi ha esperança, alguna cosa es mou. Per qui encara no hagi mai vist a l’Arcadi, us deixo un parell de vídeos:

Un al costat de l’altre; un tan lluny de l’altre

El passat dilluns 18 al Palau de la Música el grup revelació de la música catalana, els Manel, va fer posar dempeus a un públic totalment entregat. Ja ho havien fet el divendres 15, dia en què no quedava ni una sola entrada per vendre, com el dilluns passat. Poca broma amb el que han fet aquests quatre joves barcelonins: han passat de fer música per divertir-se a tocar al Palau de la Música amb només dos anyets, en una nit en què també va tocar Joan Miquel Oliver, membre d’Antònia Font. En aquest blog, però, ja hem parlat de Manel.
Resulta que entre el públic del concert del passat dilluns s’hi trobava un personatge reconegut: l’entrenador del primer equip de futbol del Barça, Pep Guardiola. En una cançó dels Manel (Corrandes de la parella estable) en què alguns membres del públic tenen l’oportunitat de pujar a l’escenari i cantar, un noi i una noia van animar a Guardiola a renovar el seu contracte com a entrenador del Barça (“Només volem una cosa: que el Guardiola renovi”). En Guardiola, modest i silenciós com sempre, es va limitar a somriure tímidament, a aplaudir, i a comentar la jugada amb algú que tenia al costat.

Un parell de dies després, aquest dimecres, en Guardiola acceptava la proposta de renovació de la junta directiva de Laporta. Ambdós (Laporta i Guardiola) van sortir dimecres en una roda de premsa per anunciar que en Pep donava la seva paraula de que continuaria un any més a la banqueta del F.C.Barcelona.

Va ser en aquesta roda de premsa quan es va produir una imatge plena de significat. Un periodista va preguntar a en Laporta si el fet de renovar Pep Guardiola es podia considerar el setè títol (després dels sis que l’equip ha guanyat des de que en Pep el dirigeix). Ell va dir que sí, que es podia considerar que la renovació d’en Pep era un títol més, però que, en tot cas, era el vuitè i no pas el setè. Un periodista, que o bé buscava una declaració que servís per fer-ne un titular o que bé no va entendre el fi humor del dirigent blaugrana, va fer la pregunta que Laporta esperava sentir en aquell precís moment: “I el setè?”. Amb un somriure d’orella a orella i inflant el pit, Laporta va aclarir tot dient: “El dos a sis, per qui no ho hagi entès…”. Al mateix temps, els ulls d’en Pep miraven avall, la seva cara somreia, encara que poc intensament. Però era un somriure molt diferent al del president del Barça; el d’en Pep era un somriure tímid, fins i tot avergonyit. Avergonyit per l’enèsima sortida de to d’un president acostumat a presumir més del compte, sobretot perquè s’atribueix mèrits que no li pertoquen.

Laporta és el millor president del Barça (així ho diuen els números), però ell no va fer cap dels sis gols al Bernabéu, ni va donar cap asisstència de gol i, per més que ho vulgui, una victòria a l’etern rival no equival a un títol, com a mínim oficialment. Sobra, Laporta, el comentari sobra.

El dimecres, a la roda de premsa, tot i que entre en Guardiola i en Laporta només hi havia uns quants centímetres, hi havia també una diferència enorme entre maneres de fer, entre personalitats, entre caràcters, entre formes de treballar i de parlar.

Diuen que en Laporta vol fer el salt a política. Si vol que les coses li vagin bé, que n’aprengui d’en Guardiola.

Jordi Pallarès