Posts Tagged ‘Garzón’
Ho tenim fotut.
Semblava que ara sí, però no. Semblava que aquesta setmana ja seria la definitiva, però tot fa pensar que encara no. Semblava que ara, per fi, rebríem definitivament la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, però res de res.
Probablement, a qui hem d’agraïr aquesta vegada el nou retard de la sentència és al senyor Manuel Aragón, membre progressista (o això diuen els diaris) del TC, que, tot i que en principi és del bàndol socialista, s’ha situat al costat del sector conservador del Tribunal, impedint així que s’aprovi l’últim esborrany de sentència sobre l’Estatut, i això sense oblidar que el document ja està revisat, retocat i escurçat. Resulta curiós i sospitós que el magistrat en qüestió s’hagi canviat de banda d’un dia per l’altre. En tot cas, el que de moment queda clar és que l’Estatut encara patirà, segurament, alguna retallada més. Ja no vé d’aquí, suposo.
Entre moltes altres coses, l’actitud del senyor Aragón posa de manifest que no és només el PP el que vol derrocar l’Estatut. Des d’aquí, tenim la tendència a considerar que l’anticatalanisme només és un tret dels populars; però no és així. No és la primera vegada que veiem a un polític espanyol ‘progressista’ (és a dir, del PSOE) manifestant una clara actitud contrària a Catalunya. És la història de sempre, res que no coneguem.
Potser vaig una mica massa lluny, però em sembla que el problema de tot plegat rau en una qüestió d’herència: l’herència de la dictadura. Quan el ‘tiet Siscu’ va morir el 75, es va produir això que en els llibres de l’escola s’explica com la Transició Democràtica. No pretenc ser groller, però, i una merda. De transició, aquí, res. La democràcia és aparent. La major part de fills del franquisme segueixen ocupant butaques importants; aquí es segueix permetent que hi hagi un partit anomenat Falange, un fet impensable a Alemanya, per exemple.
Pensant en tot plegat, i en per què Espanya no ha enterrat les idees pròpies de la dictadura com ho varen fer Alemanya o Itàlia, és inevitable fixar-se en com van acabar els líders de les altres dues dictadures feixistes europees del segle XX: d’una banda, el líder del feixisme italià, el senyor Mussolini, si no ho tinc mal entès, va ser afusellat pels comunistes; d’altra banda, a Alemanya, després de que Hitler es suïcidés, es van dur a terme els anomenats Processos de Nuremberg, que, dit de manera sintètica, van col·locar els responsables de l’holocaust al lloc que els pertocava. A Espanya, en canvi, res de res. El senyor Franco va morir tranquil·lament, deixant el seu poder al rei Joan Carles, és a dir, escollint com calia fer les coses fins al darrer i maleït minut de la seva vida. I, encara ara, aquí ningú ha passat comptes de res. I estem a 2010. ¿Què són milers de republicans assassinats i milers de famílies que, actualment, encara lluiten per saber com, on i per què van morir els seus familiars durant la dictadura? Res, a Espanya, això no té cap mena d’importància. Ni memòria històrica ni condemna als errors del passat. Que li preguntin a Garzón.
Tornant a l’estatut, he de dir que mai hi he estat gaire a favor: penso que la relació Catalunya – Espanya difícilment s’arreglarà amb un document d’aquestes característiques, tot i que no tinc ni idea de quina seria la millor solució. Sigui com sigui, per enèssima vegada es posa de manifest la incapacitat d’Espanya d’actuar una mica decentment amb la comunitat autònoma de Catalunya, una part important dels ciutadans de la qual va aprovar fa ja quasi quatre anys un projecte d’estatut que, com tot el que aquí s’intenta fer, ha de sotmetre’s a la voluntat del sector més conservador de l’estat espanyol. Si això no canvia, ho tenim fotut. Ho tenim ben fotut.
Jordi Pallarès
Reciprocitat?

El Tribunal Constitucional.
Resulta molt saludable, rebre noticies com la darrera acusació a la dictadura franquista des d’Argentina. És una demostració més de lo educatiu que resulta donar-li la volta a les coses, si nosaltres portem a judici les seves dictadures, com no faran ells el mateix amb nosaltres?. Espero que s’arribi fins a les últimes conseqüències, a veure quin encaix se li dóna a Espanya a la qüestió.
Seguim donant-li voltes a les coses, si als nacionalistes bascs se’ls obliga “democràticament” a repudiar a ETA, perquè no fem el mateix amb el Rei Joan Carles I, la seva família, jutges i partits polítics de dreta (o extrema dreta) obligant-los a repudiar a Franco i el seu règim feixista?. Evidentment el que calli o justifiqui el feixisme no té cap dret a exercir un carreg públic i se’l hauria de tractar igual que qualsevol defensor de terroristes.
Podríem aplicar aquesta tècnica també a casos com la recusació de l’estatut, si tenim en compte que ja portem 4 anys de deliberacions del tribunal constitucional, tornem-hi, donem-li la volta. Jo estic per denunciar totes les lleis, una per una al tribunal constitucional, les que hi han i les que vinguin, tots els estatuts, tot, absolutament tot. A veure que passa…
A veure si resultarà al final que no tots som iguals davant de la llei, i que hi ha països, persones i institucions de primera i unes altres de tercera. Si és així que ens ho diguin, i ens estalviarem la feina d’anar a votar i creure que vivim en una democràcia, crec que ens farien un favor.
Respecte Argentina:
Sobre el Rei i Franco:
I sobre l’estatut: