Euro-Bullying

Europa te un enemic, l’actual govern grec, i això és lo que demostren a diari els nostres dirigent, ells actuen sense miraments, sempre a les ordres d’Alemanya i sempre amb un objectiu ben clar.  Diuen que el perill és el populisme, l’impagament del deute, la manca d’austeritat, tot el que vulguin… També ens volen fer-nos creure que amb les seves receptes es surt de la crisi i es paga el deute, tot i que els fets han demostrat exactament lo contrari.

  Però la realitat és ben lluny, el veritable poder d’aquesta Europa insensible i venjativa, és, ha estat i serà el fet de poder utilitzar el deute com a arma contra els pobles i els seus governs legitims. Tothom sap que el deute grec és absolutament impagable, per tant la jugada no és veure qui el paga, com que això és impossible de fer, lo realment important és a quí li deixem fer l’impagament, a quí li fem una quita.

Cal perjudicar, enfonsar i humiliar al poble que gosi optar per polítiques diferents, cal eliminar els mals exemples i als que no segueixen al milímetre la veu del amo. Això és exactament el que veiem avui a l’Europa de Merkel, un clar exemple de bullying, els valents i els covards units contra la indefensa i arraconada Grècia, a la que a més de ser la víctima se la fa passar com a responsable del que li estem fent.

Mentides poc arriscades.

Mentides gratis.

Ara que ens inunden amb optimisme. Ara que segons ells les estadístiques ens fan costat. Ara que sembla que per primera vegada fins i tot es creguin les seves afirmacions. Ara, és el moment de recordar algunes coses.
• La taxa d’atur juvenil a Espanya és d’un 57%, quatre punts per sobre del de Grècia. Som líders absoluts i en cap moment hem deixat de ser-ho.
• L’atur que pateixen a Romania és d’un 7,5% , i no crec que per això es pugui considerar que aquell país viu un gran moment (tot i  que crec pertinent ara mateix comparar-nos amb Romania). Potser aquest serà el nostre camí, el de baixar l’atur a costa de l’emigració massiva dels que puguin fer-ho.
• Ens parlen de recuperació, de sortida de la crisi, de moltes coses, però ningú ens vol dir quin país tindrem dintre de 5 o 10 anys. Potser és perquè es vol evitar el dir la veritat, que ens han empobrit descaradament i que l’estat del benestar ha estat finiquitat per sempre més.
• Les mesures econòmiques que s’apliquen són les de l’escola de Chicago, el liberalisme econòmic. La seva principal premissa és la d’afavorir als més privilegiats, suposant que la seva riquesa anirà filtrant-se cap a les classes menys afavorides. El que sempre passa amb aquestes polítiques, tal com ja hem vist, és un enorme  augment de la desigualtat.
• De la política econòmica keynesiana o qualsevol altra derivada seva, ni se’n vol parlar. Potser és perquè la seva principal intenció és la d’afavorir les classes més populars. Estem a les antípodes d’aquesta política i la seva preocupació social.
El darrer exemple el tenim amb les xifres de la EPA. Unes xifres que poden semblar bones sempre que ens oblidem del dramàtic descens de la Població Activa,  de la qualitat del treball creat, dels ‘nous’  mini salaris o del brutal increment del format del contracte a mitja jornada.  Per cert,  si teniu un mínim d’experiència en això de canviar de treball,  sabreu  que vol dir això de la mitja jornada… 
Els signes de recuperació que alguns veuen, o són pura cuina estadística, o lo que encara és pitjor, una mentida més. Una mentida que a la llarga  es maquillarà convenientment, i com les altres amb què ens han anat marejant durant anys i panys,  els hi sortirà gratis.

Democràcia light.

Aquest cap de setmana tornarem a assistir a una nova demostració, per si encara no ens en hem adonat, serà l’enèsima demostració de que la democràcia no combina massa bé amb el règim capitalista-consumista que impera a la nostra societat.

L’ùnica versió acceptada de democràcia és la que no qüestiona de cap manera “les regles del joc”, una democràcia subordinada i agenollada, una democràcia light, descafeïnada. La prova d’això la tenim a diari, però la força de la costum i dels mitjans de comunicació no ens deixa veure-ho amb tota la nitidesa.

Aquest cap de setmana en tornarem a viure un nou episodi amb les eleccions gregues, on ens han deixat ben clar que la democràcia està molt bé però sense excessos. Que és això de que pugui guanyar les eleccions un partit que no està sotmès al 100% als dictats dels mercats?, però que ens hem cregut que som?, ciutadans lliures?.

Coi de grecs, que s’han cregut que son?, les coses es fan com a Espanya, on la decisió més transcendent des de la transició s’ha fet totalment a l’esquena dels ciutadans, això sí, com sempre “pel seu bé”. Aquest govern ha decidit a la brava demanar diners a Europa, un país que no pot pagar els deutes que avui té, ha decidit endeutat-se més i endeutar les futures generacions.

No podem pagar el nostres deutes i demanem més diners a crèdit per acabar ben aviat demanant-ne molts més i fer així una pilota ben grossa. Doncs res, felicitats, felicitats a tots plegats, als que creuen que viuen en democràcia i felicitats també als que decideixen per nosaltres. Com diuen a “La competència”, et felicito fill!!.