..: MadeByMiki :..

::::…..No sé que no sé res….::::

Posts Tagged ‘guerra

“Body Count”, i no estem parlant de música…

with 9 comments

Sempre que es parla sobre la guerra del Vietnam es dóna per fet que aquesta va ser perduda pels Estats Units. Crec que aquesta idea va sortir dels propis nord americans, el fer-se passar per perdedors i aquell missatge tan repetit de “la Guerra del Vietnam va ser una errada”, sembla que els ha ajudat molt a no assumir el que allà van fer.

Hi ha coses que no canvien mai, i una d’elles és la manca de dades sobre els que s’enfronten als “amos del imperi”, tot i així es calcula que no van morir menys de 2 milions de vietnamites durant aquella devastadora guerra. Per l’altra banda l’exercit dels EEUU va perdre 58.200 homes, un de cada 150 del total de soldats que hi va participar va morir allà.

No sé si coneixíeu el concepte “Body Count”, però per si un cas us ho explico, es tracta del recompte de baixes de l’enemic que practicaven els EEUU, per convèncer a la seva opinió pública de que la guerra anava bé s’anaven contant els morts de la banda del Viet Cong, de fet tots els morts eren automàticament apuntats a la llista de guerrillers rebels.

La teoria dels estrategues nord americans deia que amb el temps l’enemic seria derrotat amb el “desgast” diari al que eren sotmesos. Els oficials anàvem rebent més i més medalles gràcies al “Body Count”, tots eren apuntats a aquelles llistes i hi havia una dita molt popular que deia: “si és mort, és Viet Cong”, per tant es va matar a molts que es volien rendir, a dones, nens i tot el que respirava, calia sumar i augmentar el “Body Count”. De fet dels 100.000 presoners capturats més de 20.000 van ser executats de manera sumaria.

Els bombardejos de pobles alguna vegada eren qualificats com a accident, però l’accident no venia del fet de bombardejar civils, tan sols es considerava errada el bombardejar el poble equivocat… els “partes” de guerra dels EEUU eren pura fantasia, el 14 de febrer de 1966 en un dels atacs habituals s’afirmava que varen ser morts 386 guerrillers del Viet Cong i capturades 161 armes. El propi “The New York Times” es preguntava “qui eren aquells 225 guerrillers desarmats?”.

Thich Nhat Hanh, director de l’Escola d’Estudis Socials a la Universitat Budista de Saigon afirmava que de cada 600 morts que feien els nord americans com a màxim s’hi podien trobar 10 guerrillers. El que va quedar clar és que els que realment patien la guerra eren el poble vietnamita, cap comandant ni alt càrrec del Viet Cong va caure, tots ells van sobreviure a la guerra, pels nord americans lo important era el “Body Count”.

Els EEUU han aprés la lliçó, i ara ja no fan les coses com fa 45 anys. Ara ja no s’ensenyen els “enemics” morts, de fet ni tan sols se’n parla d’ells, lo únic que sabem del cert és la seva xifra de víctimes. I a més controlen molt millor la informació que es dóna de les seves “activitats” en favor de la democràcia.

Written by MadeByMiki

2 Març 2011 at 11:26 pm

MadeByMiki entrevista a en Plàcid Garcia-Planas.

with 13 comments


En Plàcid Garcia-Planas és reporter de la secció d’internacional de La Vanguardia des de 1988, ha estat enviat a diferents fronts, com el dels Balcans (on va cobrir els diversos episodis de la guerra de l’antiga Iugoslàvia, de 1991 a 1999) i el del Pròxim Orient (tant en la Guerra del Golf, 1990-91, com en la de l’Iraq, 2003). Ha informat des de l’Afganistan, i ha estat un dels pocs europeus que ha aconseguit entrar a Kandahar, la ciutat emblemàtica dels talibans, on s’ha disfressat de paixtu per evitar el risc del segrest, segons ell mateix diu, les seves faccions son força similars a les dels paixtuns.

Tal i com us vaig prometre fa força temps, avui publico gràcies a la amabilitat de’n Plàcid, una entrevista amb aquest gran periodista i corresponsal de guerra.

Després de la seva estada a Caracas i d’unes més que merescudes vacances, m’ha fet el favor de contestar a tot el que li he preguntat.

MadeByMiki: Plàcid, ets una persona amb molt poca presència a internet, és una cosa que em va sorprendre molt quan vaig voler escriure un post sobre els teus articles. De fet a partir d’escriure sobre la teva feina m’he trobat amb estudiants que volien entrevistar-te i em demanaven el teu mail, això prova que ets difícil de localitzar en un temps on tothom ho sap tot del tothom. Ets crític amb la tecnologia i la seva utilització o senzillament internet no et motiva suficientment?

Plàcid Garcia-Planas: Internet i les noves tecnologies son fantàstiques. Crec, però, que hi ha altres coses al món tant o més fantàstiques per comunicar-se. La pregunta és per què els estudiants dels quals parles no van ser capaços de despenjar un telèfon i trucar a “La Vanguardia”. O escriure-hi una carta. A internet hi veig moltes dades, poc pensament i massa insults.

MBM: Has estat recentment a fira d’armament terrestre de Paris, una fira on es venen amb total tranquil·litat des de armes lleugeres fins a enormes míssils. Com pot pair això un reporter de guerra?

Plàcid: Amb perplexitat i amb molta ironia, la veritat. Hi venen tota mena d’armes i complements per als soldats… tret de taüts.

MBM: Els periodistes, especialment els que treballeu amb un material tant delicat com el teu, les guerres, teniu una certa responsabilitat moral amb la societat, pateixes molt amb el pes que això suposa?

Plàcid: Treballar sobre el dolor dels altres, més que responsabilitat moral, provoca molts i molts dubtes. La narrativa de guerra sol caure en el patetisme d’arrel romàntica, i no acaba reflectint res.
L’horror és com el mar o l’univers: indescriptible per definició. I per reflectir alguna cosa de la guerra i el dolor només ens queda la paradoxa de les coses i un cert lirisme, que també és irracional.
No oblidem que la primera gran obra de la literatura occidental és casi una crònica de guerra i una poesia: la Ilíada.

MBM: Quan llegeixes articles d’en Gaziel sobre la Primera Guerra Mundial o teus des de Kandahar, el lector experimenta una veritable immersió al lloc i al moment que descrius. Com t’ho fas per portar la guerra que vius als teus lectors?

Plàcid: Només tinc un parell de folis per fer-ho, i l’única manera és escollir ben escollits els detalls que reflecteixin l’escena que veus i vius. L’essencial és el que tu apuntes: transportar el lector. En aquest sentit, el reporter és sempre un taxista.

MBM: Aquesta frase sempre m’ha fet pensar molt: “totes les guerres son la mateixa guerra”, és realment revolucionària. Totes les guerres son la mateixa guerra i l’únic que canvia és l’embolcall amb el que ens les “venen”?

Plàcid: No és que totes les guerres siguin iguals, és que tots els homes, que som els que fem les guerres, ho som, en el fons, d’iguals.

MBM: Tu vas viure de ben jove i intensament la guerra de Bòsnia, a aquest bloc es va parlar sobre un documental de la BBC anomenat “The death of Yugoslavia”, a mi em va semblar excepcional i molt neutral. Has vist aquest documental?

Plàcid: Efectivament, és un documental impecable. El millor documental sobre les guerres iugoslaves. No hem de confondre, però, documental i reportatge.

MBM: Que n’opines dels “periodistes incrustats”?

Plàcid: Res en contra si es fa amb intel·ligència i esperit crític.

MBM:Al teu darrer llibre “Jazz al despatx de Hitler”, jugues amb el temps i ens mostres en que s’han convertit varis llocs on es va decidir el futur d’Europa i de milions de persones. Jo interpreto que el missatge del llibre és que no som tant importants com ens pensem, vaig bé?

Plàcid: Efectivament. No som gaire cosa. El sol esclatarà d’aquí a uns 1.500 milions d’anys (milió amunt, milió avall) i del món no en quedarà res. De fet, no passa el temps: passem nosaltres.

Gràcies a la immensa amabilitat de’n Plàcid Garcia-Planas, tinc l’oportunitat de fer una petita entrevista a en Marc Bassets, corresponsal de “La Vanguardia” a Washington, us aniré informant en propers posts.

No em demaneu imparcialitat amb en Plàcid, ell és el periodista que més admiro i a sobre m’ha regalat el seu darrer llibre dedicat, que per cert és una obra mestra de la literatura periodística i colpeix i fa reflexionar a cada pàgina.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Pl%C3%A0cid_Garcia-Planas_Marcet

https://madebymiki.wordpress.com/2010/09/09/placid-garcia-planas-jazz-en-el-despacho-de-hitler/

https://madebymiki.wordpress.com/2009/08/21/placid-garcia-planas-el-reporter-de-la-vanguardia/

Tot sigui per la pau mundial.

with 8 comments

Avui Obama diu que la “seva missió” a l’Iraq ha finalitzat i a fet tornar les seves tropes cap a casa, o almenys això diu. La veritat és que els Estats Units confessen que deixen 50.000 soldats, una ambaixada que és més gran que l’estat del Vaticà i un munt de bases militars que ben segur que son allà per quedar-se.
Potser en moments com aquests cal fer memòria per saber com s’ha arribat fina aquí, i per fer-ho tiraré molt enrere, directament cap a l’inici de la política militarista dels Estats Units d’Amèrica, el presumpte paradigma de la llibertat i la justícia.
Al 1946 Harry S. Truman amb els genocidis nuclears d’Hiroshima i Nagasaki havia “guanyat” la Segona Guerra Mundial i posat el seu país al capdavant del món, era la potència militar més avançada i temible del planeta. En aquell moment, una vegada arribada la pau, calia fer una reconversió econòmica i de totes les institucions de guerra de l’estat, però Truman decideix fer una política que encara avui és vigent: En lloc de dissoldre gran part de l’industria militar i els serveis d’espionatge, manté l’estat en una “economia de guerra” perpetua.
En aquell moment es crea la CIA, l’agència d’espionatge més gran del món. El que varen fer és senzillament re-col·locar i unir els seus serveis d’espionatge de la marina, l’exercit de terra i la secretaria d’estat per formar la nova agència d’espionatge. Tenint en compte que no estaven amb guerra formal amb ningú, la CIA faria la funció de recopilar informació sensible a tot el món i se la va dotar de capacitat per a actuar a l’estranger. Naturalment així es violava la sobirania de la resta d’estats, però ells mateixos ja es dedicarien a donar cobertura a aquestes accions, sempre es pot dir que es fan per un be global o per lluitar contra el comunisme o el terrorisme.

D’aquí ve la famosa “National Security Act” validada pel Congrés l’any 1947. Aquell any es va perpetuar en èpoques de pau un dispositiu militar i d’espionatge amb uns pressupostos i atribucions semblants als que tindria en cas de guerra.
Els Estats Units, amb aquesta política bel·licista varen donar inici a la “guerra freda”, naturalment el seu adversari militar l’Unió Soviètica va seguir l’estela dels Estats Units i es va iniciar la llarga i estèril carrera armamentística.

No, si no és una despesa, és una inversió...

No, si no és una despesa, és una inversió...

Documents ultra secrets com el “National Security Council Directive on Office of Special Projects” aprovat el 18 de juny de 1948 i desclassificat 50 anys més tard, parla de les “operacions especials”, de qui les podia ordenar i de com es farien servir enllaços per protegir i ocultar les responsabilitats del Govern. En aquell document es detalla com “les accions conduides o recolzades pel Govern contra països o grups hostils devien ser planificats i executats de manera que el Govern pogués negar de forma clara la seva implicació o responsabilitat”. Més endavant al mateix document es detallen les formes d’actuació, que son les següents: “guerra econòmica, acció preventiva directa, sabotatge, infiltració i destrucció d’objectius, subversió d’estats hostils, creació i assistència a grups de resistència, guerrilles, contra-espionatge…”.
També a altres documents secrets es parla sobre altres grups funcionals, a aquests se’ls hi encarrega unes altres tasques:

-Guerra psicològica mitjançant premsa, ràdio, Tv, rumors, etc.
-Guerra econòmica, manipulant els mercats, especulant sobre les monedes, impedint l’accés a determinats productes, falsificant divises…

Resumint, els Estats Units diuen que es retiren de l’Iraq, parlen sobre pau i democràcia,  però la seva despesa militar representa més d’un 40% del total mundial. Per ponderar adequadament aquesta xifra cal tenir en compte que els Estats Units te 305 milions d’habitants i el món 6.700 milions, potser així ens en adonarem de que estan dient quan parlen de pau.

Written by MadeByMiki

1 Setembre 2010 at 10:16 pm