..: MadeByMiki :..

::::…..No sé que no sé res….::::

Posts Tagged ‘Hitler

Operacions de bandera falsa.

with 20 comments

“Benvolguts compatriotes, els recents actes hostils contra un vaixell dels EEUU al golf de Tonkin, m’han portat a ordenar a les nostres forces militars un contraatac”. Així va anunciar el president Lyndon B. Johnson la entrada dels EEUU a la guerra del Vietnam, cinc milions de vietnamites moririen i el país quedaria totalment devastat. La gràcia de la història és que “l’incident de Tonquin”, el presumpte torpedeig del cuirassat “USS Forrestal” va ser un cas més d’atac amb “bandera falsa”.

Pels que no conegueu aquest concepte de “bandera falsa”, es tracta de fabricar una excusa per arribar a justificar una acció armada de cara a l’opinió pública i quedar com a víctima en lloc de com a agressor. Hitler va justificar la invasió de Polònia amb un inventat atac dels polonesos a casernes frontereres alemanyes, evidentment cap país s’ho va creure, però pel consum domèstic li va anar molt be presentar a Alemanya com a víctima, i les imatges d’alemanys assassinats a casernes cremades van crear el clima que Hitler volia.

Més endavant els atacs sota ”bandera falsa” més que ideats per atacar països, han estat utilitzats amb finalitats polítiques, els anys 70 a una Itàlia molt influenciada per l’extrema esquerra i amb uns moviments socials molt potents, els serveis secrets de l’estat van dissenyar i executar falsos atacs terroristes a civils per atribuir-los a grups d’extrema esquerra i justificar la repressió i criminalització d’aquests moviments.

Evidentment Espanya no podia ser menys, el 27 d’octubre de 1982, un dia abans de les eleccions generals que acabaria guanyant Felipe González tenia que produir-se una conspiració colpista orquestrada per alts càrrecs de l’exercit (mai s’ha aclarit exactament l’abast real de les implicacions).

Es tractava de fer una sèrie d’accions violentes contra representants progressistes, nacionalistes i d’esquerres, més endavant es culminaria tot amb un gran atemptat a un bloc d’habitatges  militars a Madrid. D’aquests crims es culparia a ETA i com a resposta al descontrol es produiria una intervenció militar amb la col·laboració i complicitat popular ben “fabricada”.

El cop d’estat es faria el 27 d’ octubre, es volia declarar l’estat de guerra i s’ocuparien els medis de comunicació i els de representació popular.

Poc més es sap d’aquests plans orquestrats per altes esferes, tot va quedar tapat i no se’n ha parlat més. Tot i així la qüestió que ens pot venir al cap és ben senzilla: Quina part d’operacions de bandera falsa hi ha en tots els esdeveniments que vivim a diari?, és impossible de respondre, però ben segur que a mesura que vagin passant els anys ens anirem sorprenent amb revelacions que avui ens costen d’imaginar.

Sobre aquest tema us proposo un documental, en aquest cas un de produït per la TV alemanya. Es tracta de “Operacions Amb Bandera Falsa” si el voleu veure:

http://www.megavideo.com/?v=AOGQT6OO (per veure’l on-line)

http://www.megaupload.com/?d=L5HNOTT5 (per descarregar-lo)

http://video.google.com/videoplay?docid=-6062293044777614604 (veure’l a google-video)

http://www.veoh.com/browse/videos/category/entertainment/watch/v15304691xrzaDZkH (veure’l a veoh)

Fonts:

http://documentalesatonline.blogspot.com/2009/02/operaciones-con-bandera-falsa-911-false.html

http://www.rebelion.org/noticia.php?id=100836

Written by MadeByMiki

29 Desembre 2010 at 12:10 am

Divagacions Propagandístiques.

with 9 comments

En Goebbels i l'avi de'n Bush...

En Hitler i l'avi de'n Bush...

On som avui en el camp de la propaganda i manipulació?, aquesta és una pregunta que sovint em ronda pel cap.

Ara fa gairebé 80 anys, es va perfeccionar el control social mitjançant la manipulació dels medis de comunicació. Quan ens preguntem: com és possible que el poble alemany recolzés a la dictadura feixista de Hitler?, acostumem a pensar que la humiliació del poble alemany pels acords de la Primera Guerra Mundial i el carisma d’un líder que va sortir en moments de profunda crisi ho van fer possible. Però no s’acostuma a valorar en la seva justa mesura la primera gran manipulació d’un poble amb totes les tècniques i recursos possibles, si son mínimament crítics veurem que aquests sistemes continuen vigents i han estat perfeccionats fins a límits que ben segur no coneixem.

Sempre s’ha dit que de l’any 1933 fins a l’esclat de la Segona Guerra Mundial, el regim de l’Alemanya nazi va gastar moltíssim en armes. Però en realitat del que més es van preocupar és de la manipulació i la propaganda, per això el ministeri al que se li dedicava més pressupost era el nou Ministeri de la Propaganda, dirigit per en Joseph Goebbels.

El primer que van fer els nazis, és centralitzar el poder dels medis de comunicació i posar-los al seu servei sota un estricte control de continguts i una estricta censura.

La utilització de la propaganda per primer cop a la història, es fa de manera sistèmica i arriba a tota la població. Això és el que necessita l’estat autoritari per mantenir-se al poder, una “bona comunicació” per adoctrinar el seu poble.

Goebbels amb les noves tècniques de propaganda farà que el culte a la personalitat, figura i objectius de Hitler siguin assumits pel seu poble. Es crea una simbologia especifica amb l’objectiu d’obtenir un aspecte liturgic-místic, crear un escenari adeqüat pels discursos de Hitler, la suma de la gran capacitat oratòria, gesticulació, interpretació teatral, connexió i la farfutalla  mítica feien que la receptivitat i resposta del públic fossin extraordinàries.

Amb tot això es marquen les tres característiques col·lectives del seu poble: “el valor de raça”, “el de personalitat” i el “sentit de lluita”. Les justificacions morals: es proclama un “darwinisme social” entenent que la raça més forta (la seva és clar) ha de “sobreviure” per selecció natural per damunt del les dèbils que son nocives o prescindibles. Es cerquen enemics de la pàtria, en aquest cas es troben “tres vicis” que els amenacen: la democràcia, el pacifisme i l’internacionalisme, tots ells obra del “marxisme jueu”.

N’estic segur de que en Goebbels avui veuria amb orgull que el seu sistema propagandístic ha triomfat totalment, ell va ser l’autèntic visionari de la manipulació a gran escala, per tant el nostre món és hereu de la seva filosofia, la dels bons i dolents, la del o amb mi o contra mi, i l’enemic no ha canviat. En el fons avui es segueix lluitant contra l’essència de la democràcia, el pacifisme i l’internacionalisme.

No hi ha dubte, Goebbels avui treballaria a Apple, Microsoft, Facebook o com a assessor d’algun govern occidental.

Però on som avui en el camp de la propaganda i manipulació?

Written by MadeByMiki

16 Juliol 2010 at 9:50 pm

Ho tenim fotut.

with 5 comments

Semblava que ara sí, però no. Semblava que aquesta setmana ja seria la definitiva, però tot fa pensar que encara no. Semblava que ara, per fi, rebríem definitivament la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, però res de res.

Probablement, a qui hem d’agraïr aquesta vegada el nou retard de la sentència és al senyor Manuel Aragón, membre progressista (o això diuen els diaris) del TC, que, tot i que en principi és del bàndol socialista, s’ha situat al costat del sector conservador del Tribunal, impedint així que s’aprovi l’últim esborrany de sentència sobre l’Estatut, i això sense oblidar que el document ja està revisat, retocat i escurçat. Resulta curiós i sospitós que el magistrat en qüestió s’hagi canviat de banda d’un dia per l’altre. En tot cas, el que de moment queda clar és que l’Estatut encara patirà, segurament, alguna retallada més. Ja no vé d’aquí, suposo.
Entre moltes altres coses, l’actitud del senyor Aragón posa de manifest que no és només el PP el que vol derrocar l’Estatut. Des d’aquí, tenim la tendència a considerar que l’anticatalanisme només és un tret dels populars; però no és així. No és la primera vegada que veiem a un polític espanyol ‘progressista’ (és a dir, del PSOE) manifestant una clara actitud contrària a Catalunya. És la història de sempre, res que no coneguem.

Potser vaig una mica massa lluny, però em sembla que el problema de tot plegat rau en una qüestió d’herència: l’herència de la dictadura. Quan el ‘tiet Siscu’ va morir el 75, es va produir això que en els llibres de l’escola s’explica com la Transició Democràtica. No pretenc ser groller, però, i una merda. De transició, aquí, res. La democràcia és aparent. La major part de fills del franquisme segueixen ocupant butaques importants; aquí es segueix permetent que hi hagi un partit anomenat Falange, un fet impensable a Alemanya, per exemple.

Pensant en tot plegat, i en per què Espanya no ha enterrat les idees pròpies de la dictadura com ho varen fer Alemanya o Itàlia, és inevitable fixar-se en com van acabar els líders de les altres dues dictadures feixistes europees del segle XX: d’una banda, el líder del feixisme italià, el senyor Mussolini, si no ho tinc mal entès, va ser afusellat pels comunistes; d’altra banda, a Alemanya, després de que Hitler es suïcidés, es van dur a terme els anomenats Processos de Nuremberg, que, dit de manera sintètica, van col·locar els responsables de l’holocaust al lloc que els pertocava. A Espanya, en canvi, res de res. El senyor Franco va morir tranquil·lament, deixant el seu poder al rei Joan Carles, és a dir, escollint com calia fer les coses fins al darrer i maleït minut de la seva vida.  I, encara ara, aquí ningú ha passat comptes de res. I estem a 2010. ¿Què són milers de republicans assassinats i milers de famílies que, actualment, encara lluiten per saber com, on i per què van morir els seus familiars durant la dictadura? Res, a Espanya, això no té cap mena d’importància. Ni memòria històrica ni condemna als errors del passat. Que li preguntin a Garzón.

Tornant a l’estatut, he de dir que mai hi he estat gaire a favor: penso que la relació Catalunya – Espanya difícilment s’arreglarà amb un document d’aquestes característiques, tot i que no tinc ni idea de quina seria la millor solució. Sigui com sigui, per enèssima vegada es posa de manifest la incapacitat d’Espanya d’actuar una mica decentment amb la comunitat autònoma de Catalunya, una part important dels ciutadans de la qual va aprovar fa ja quasi quatre anys un projecte d’estatut que, com tot el que aquí s’intenta fer, ha de sotmetre’s a la voluntat del sector més conservador de l’estat espanyol.  Si això no canvia, ho tenim fotut. Ho tenim ben fotut.

Jordi Pallarès

Written by MadeByMiki

22 Abril 2010 at 10:52 pm