*Ereccions generals 2012.

Ahir va ser un gran dia, a un mes de Nadal els catalans han anat a votar de manera massiva, i això és l’únic que els medis mostren per igual. Els medis majoritàriament ens mostren una foto del que consideren una derrota sense precedents. Uns ho fan perquè el seu protegit (o potser amo) no ha tret el resultat que volien, i uns altres per seguir cagant-la amb les sumes i optant per seguir mentint de manera compulsiva (perquè no fer-ho?, si fins ara els hi ha anat prou bé).

Ho sigui, que la foto que han deixat les eleccions no ha estat la desitjada pels que manen de veritat a Catalunya ni a Espanya. No els hi pot agradar de cap manera que al contrari que a Galícia aquí s’hagi castigat una mica al que maltracta al poble. Tampoc els hi pot agradar gens que tot i la participació i la manipulació diària els sobiranistes son una clara majoria, i no en les proporcions que havien dissenyat. Tampoc pot ser ben vista la poteta que han posat al parlament aquests assemblearis de la CUP, un partit petit però que pot fer molta nosa i ser un “mal exemple”.

El que no cal és enganyar-nos massa, que això ja ho fan prou la majoria de partits. Sigui com sigui CiU ha tret uns resultats que el mantenen a una distància enorme dels segons. El PP i el PSC han sabut acollonir a molta gent i treure uns resultats acceptables. El paper de ICV ha estat digne, però no ha sabut capitalitzar el descontent, sembla que no acaben de saber vendre el seu producte, cosa que els de C’s fan d’una manera exemplar, i ara ja son un partit a tenir en compte.

Però les grans alegries venen per un altra banda, que els Pirates tinguin més vots que UpyD, i que el projecte de PxC no s’hagi consolidat son per a mi un parell de notícies molt bones.

Per cert, el que queda clar és que si algú vol tenir una imatge mínimament objectiva del que ahir va passar, més val que faci un cop d’ull a la premsa estrangera. Aquí els medis es dediquen en la seva majoria a vendre la seva realitat sense miraments.

Tal i com es va demostrar el fatídic 11-M les coses es veuen millor des de la distància…

http://www.businessinsider.com/catalan-election-2012-11#ixzz2DIAuPVTU

Marques de confiança.

Diumenge vinent la cosa és seriosa, fins ara quan ens deien que teníem que anar a votar, ho deien de broma. Ara sí que decidim alguna cosa, una cosa ben grossa, la nostra autodeterminació, i això ho farem mitjançant unes marques ben conegudes per a tothom, res de marques blanques que no son de fiar, que si CUP, que si Pirates… res d’això!, ara toca donar-li la confiança a aquelles marques de sempre, les que surten per la tele, les que tothom coneix.

Seguint l’estela del gran blog del “Arqueòleg Glamurós”, em disposo a fer-vos cinc cèntims del que diuen i volen els nostres partits, no sigui cas que no voteu el que realment voleu, ja se sap que sovint vas a buscar patates al super i tornes amb de tot menys el que anaves a buscar. Amb el vot passa el mateix, hi ha molta confusió i això no pot ser. Abans de decidir el vostre vot feu-li una ullada al meu detallat estudi exhaustiu sobre els nostres partits de confiança:

CiU: Que podem dir d’aquesta renovada marca, son lo millor de lo millor, quan sembla que perden vendes treuen un nou producte per vendre que és tot un èxit. I això és el que cal, una marca consolidada que desprès de provocar una diarrea generalitzada a tot el país torna amb un nou sabor, diuen que ara sí, després d’anys i anys de recerca ara han trobat el producte definitiu.

Son com la “Fanta”, una merda de producte que a base de publicitat torna amb força i a més es fa un enorme forat al mercat com si fos una cosa nova.

PSC: Aquesta marca està patint un procés de degeneració temporal tant agut, que molts es pregunten si se’n sortirà a aquest mercat tan competitiu. Son el “Pan’s & Company” català, van començar amb entrepans acceptables a bon preu i amb grans ofertes però ara s’han complicat la vida massa. Que si “pan de olivas”, que si “pan de cebolla”… al final el consumidor no sap per on van i acaba marxant cap a altres ofertes més definides. També l’aliança amb “El pollo campero” descentra una mica més als seus clients. Però segur que amb un bon treball de màrqueting i amb uns anys de crisi al final tornen a ser on sempre, que per això parlem d’un altra marca de confiança.

PPC: Això és una gran marca en expansió, ningú es pregunta quins son els ingredients, però tenen el públic ben consolidat i amb una fidelitat a prova de bomba. Son la “Mutua Madrileña” de la política, la seu ens queda una mica lluny, però el que cal és que tots junts i feliços cantem i ballem a l’hora i això ens farà obtenir uns beneficis fantàstics. Perquè?, perquè canten i ballen junts, i junts tot va millor, que importa que cantis i ballis en mig de la merda si ho fas en companyia de tots?. Canta, balla i no pensis gaire, que això et pot fer mal.

ERC: La marca més nostrada, i ara amb un líder que no és guapo però que sap parlar i té discurs!. Tal i com passa amb la “llet nostra” tampoc cal plantejar-se gran cosa, és nostra i per tant és millor. Aquí el producte que venen és el contrari al del PPC, resulta que lo millor és “la república independiente de mi casa”, amb ells ballarem en mig de la merda, però aquesta merda serà nostra i si és nostra i tal com deia abans tan sols per això és millor.

ICV: Aquesta marca és la més “cool”, ens venen un producte molt ben embolicat, amb un bon disseny, un regalet d’aquells amb el que sempre quedes bé. Això sí no li busquis gaire utilitat ni coherència, és la quadratura del cercle, els inventors del “creixement sostenible” (un oxímoron com un piano…) també ens volen vendre una versió light de la ecologia, evidentment per a tots els públics.

C’s: Aquesta nova marca no té complexes, utilitza qualsevol idea presumptament transgressora per fer-se notar. Son el “Red Bull” de la política catalana, han vist una nova possible clientela i han fet un producte a mida. Un producte que provoca taquicàrdies i poca cosa més, però que es ven molt bé i això és el que compta. Com tants altres productes la gent el compra i no sap ben bé perquè, però sovint lo important és consumir i no saber el perquè.

Al país del “trapicheo” un lladre és el rei.

Hi ha notícies que clarifiquen les coses, si és que això cal a aquestes alçades de la pel·lícula. Els de sempre, ho sigui PSOE, PP, CiU i PNV s’han tornat a posar d’acord amb una cosa, i quan això passa és perquè es tracta d’un assumpte important, com a mínim per a ells.

Resulta que el Plè del Congrés dels Diputats (així, amb majúscules per a destacar la seva importància) ha demostrat a qui serveix, tan sols ha calgut una proposta d’ICV que plantejaba unes iniciatives per a “posar l’economia al servei de les persones” per crear la unió del front abans esmentat, si el de PSOE, PP, CiU i PNV s’han oposat a actuar contra les 659 grans fortunes espanyoles sense declarar que van ser localitzades a Suïssa i fer públic el llistat dels denunciats.

L’autora de la proposta ha esta la diputada de ICV Núria Buenaventura, aquesta bona senyora pretenia que la lluita contra el frau tributari afectés a tothom per igual, i lluitar contra la impunitat de molts. La idea és bona, però pel que sembla és irrealitzable perquè “els nostres representants” tan sols volen que paguin impostos alguns, concretament els de sempre, que com que ja hi estem acostumats no ens vindrà d’aquí.

Si a aquesta notícia li sumem l’escandalosa “nova oferta” de blanqueig de diners que ha fet el govern, n’hi ha per enviar-ho tot a la merda. Que ara els que tenen diner negre puguin blanquejar aquests diners pagant per la part que vulguin, obtinguin la promesa de no ser inspeccionats de cap manera, i tot el diner negre anterior al 2008 sigui blanquejat gratis és el no va més de les ofertes.

Si els que prediquen allò tant conegut i nostre de: “tu el seu lloc faries lo mateix”, necessitaven alguna cosa per a justificar-se ja ho tenen, de part del govern i per escrit. Mentrestant per a tots els altres això és certificat del que ja sabíem des de fa un munt de temps, som uns imbècils, a aquesta merda de país tan sols van bé els que estafen, especulen, menteixen i exploten als altres… ho sigui allò que aquí es coneix tristament com a “espavilats” i per altres senzillament son lladres.