El dret a l’oblid digital.

Els nostres drets perillen quan col·lisionen amb els de les grans empreses o directament amb els seus interessos comercials. I ara mateix això és el que està passant amb el dret a l’oblid a Internet.

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea, a la seva darrera sentencia obliga a Google a desindexar els enllaços que perjudiquin o facin mal a l’honor dels demandants. Ara es podrà exercir els drets d’accés, rectificació, cancel·lació o oposició a Google en teoria. Perquè Google no s’hi posa precisament de cara, i tot i que se la obliga a estudiar i resoldre els casos que se li plantegin en un màxim de 10 dies, la multinacional no vol acatar la sentencia i farà tot lo possible per seguir com fins ara, ho sigui posant per davant la seva llibertat d’expressió i oblidant-se del dret a la privacitat i a l’honor de les persones.

Google es vol oposar a la sentencia europea amb l’excusa de sempre, aquella que a ells els hi convé. La de saltar-se les «normatives locals» i emparar-se en les dels Estats Units de manera global. Però sembla que aquesta vegada no se’n sortirà. Certament aquí hi ha un conflicte difícil de resoldre, i s’hi poden barrejar les sol·licituds de censura a la xarxa per part de qualsevol dictadura repressiva per posar un exemple, amb el lògic dret de les persones a eliminar informacions imatges o vídeos que els hi facin mal moralment.

Internet ha estat des de sempre una selva d’impunitat i llibertat amb el sentit més extrem, així l’hem gaudit molts, així ens agrada que sigui a la majoria. Però cal que això d’una manera o altra es supediti a certs drets bàsics de les persones, en propers posts miraré d’exemplificar-ho de la millor manera possible.

L’efecte 11/11/11 contra MadeByMiki.

I mira que es veia a venir, el 11/11/11i a part de servir perquè molta gent perdi la fe amb la sort i deixar de ser pobre, també era un de tants dies on se celebrava la fi del Món. Jo no acostumo a fer cap mena de cas a aquestes qüestions tan “esotèriques”, però aquesta vegada he de reconèixer que des de aquesta data alguna cosa semblant a la fi del Món estic patint. Per ser més exactes m’he quedat sense servei d’internet a casa, i això m’ha fet veure la llum. No he tingut mai un internet decent, sempre he anat tirant amb algun imternet mòvil d’aquests baratets i amb un límit de descàrrega, però tot i així la meva addicció és considerable. Ara resulta que soc addicte als vostres posts, als comentaris, i a tres o quatre pàgines que visito a diari. No és que no pugui viure sense això, però no hi ha cap eina que em faci desconnectar de tot com ho fa una estoneta de navegació.Queda clar que he tornat a caure en allò de creure’m el que em diuen, i soc reincident. Al voler canviar de companyia (aquella mania que tenim molts de canviar el nom de qui ens roba…), em van dir allò de: “No pateixis, no et quedaràs ni 5 minuts sense connexió”, i evidentment porto des de el passat 11 pel matí.

Ocasionalment m’he connectat de manera ràpida des de la feina o algun d’aquests espais amb la WIFI oberta, però això no és comparable de cap manera amb la navegació relaxada casolana.

Finalment ahir per la tarda vaig caure a la temptació i -si, ho confeso-, vaig agafar una de les moltes connexions qie arriben a casa i amb la distribució Linux “Backtrack 5” en 10 minuts em vaig connectar a una d’aquestes xarxes i vaig poder consultar els mails i fer uns quants
comentaris a blogs amics.

Avui em barallaré de nou amb els proveidors d’internet i tornaré a preguntar-me allò de: perquè coi pago una cosa que puc obtenir de manera senzilla totalment gratis?.

Capricis una mica “tecno-il·lògics”.

Hi ha un moment a les vacances on saps perfectament que la cosa va de baixada, et queden menys del 33% dels dies i a la que te’n adonis la rutina t’haurà enxampat de ple. La majoria dels treballadors en aquests moments pensen en els ponts, els caps de setmana llargs o les vacances de Nadal i Setmana Santa, suposo que aquesta perspectiva calma una mica l’angoixa i el vertigen per la tornada a la normalitat. Però hi ha treballadors (cada vegada serem més…) que quan acabem les vacances no cal que mirem res de res, fins al cap d’onze mesos no hi ha escapatòria… tan sols ens espera feina, feina i res més.

Per tant, com a mínim en el meu cas, moltes vegades aquest final de vacances és quan aprofito per fer alguna compra supèrflua, algun caprici per distreure el cervell i no anar contant els dies que em queden de vacances. Fa anys va ser el petit netbook “Acer Aspire One” de color blanc que em va acompanyar als meus viatges en tren (quants posts han sortit de les seves tecles…), i em va servir com a “banc de proves” d’infinitat de distribucions Linux, fins que la bateria va començar a reduir massa la seva autonomia. Ara el tinc a casa i segueix funcionant a diari, això si, endollat…

I aquest any tal i com us vaig comentar al darrer post també hi ha hagut un caprici informàtic, jo m’ho plantejava més aviat com una joguina tecnològica. Doncs si, es tracta del “tablet”, aquest aparell que ara tant de moda està i que els senyors d’Apple van popularitzar. Per comprar-me aquest aparell tenia unes condicions prèvies absolutament inflexibles, sempre ho he fet així, no sigui cas que el caprici se’ns converteixi en una despesa excessiva, aquestes eren les condicions:

• El seu sistema operatiu obligatòriament tenia que ser Android, per curiositat, perquè és lliure (o com a mínim força lliure) i per la seva gratuïtat.
• El preu màxim a pagar (aquesta és la part més important…) no podia ser de més de 130€, sense possibilitat de passar d’aquesta xifra.
• Abans de comprar-lo em calia passar cinc dies mirant preus, prestacions i detalls tècnics, tant des de l’ordinador com en visites a diferents botigues i centres comercials.
• El “tablet” tenia que tenir garantia, ho sigui que res de comprar directament a Xina, que aquests aparells semblen molt fràgils…

I complint estrictament amb aquestes normes, al cap d’una setmana i de perdre moltes hores a la recerca del millor “tablet” per aquest preu, vaig trobar una opció molt digna pel preu que costa. Es tracta del nou “tablet” CT704 que venen als supermercats Carrefour per un preu d’oferta de 115€. Aquestes son algunes de les seves característiques:

• Pantalla 7” 800×600 capacitativa, soporta HD 1080p
• Multi tàctil (2 punts)
• Acceleradora gràfica Integrada
• Procesador ARM Vortex9 a 900 MHz
• Memoria RAM 512 MB
• Disc Dur Intern 2 GB FlashNAN
• Ampliable amb tarjeta MiniSD de fins a 32 GB
• Sistema Operatiu: Android 2.2.1 Froyo
• Targeta Wifi: 802.11b/g
• Teclat:Virtual (tàctil, en pantalla)
• Lector de targetes: Micro SD
• USB:1 x MiniUSB 2.0
• Bateria. Liti (4000 mAh)
• Accelerómetre.
• Dimensions. 184 x 140 x 13 mm.
• Pes. 420 grams.

Tal i com podeu veure aquest aparell va equipat amb un hardware més que decent, però no disposa de càmera web, GPS, 3G… ho sigui que és un “tablet” de gama baixa.

Més enllà de detalls tècnics, ja han passat més de 10 dies d’us intensiu i la meva experiència amb el “tablet” ha estat sorprenent. Per començar he mirat de solucionar les mancances inicials, ha estat ben senzill instal·lar un parell d’aplicacions tipus “Office”, un lector de PDF, un navegador web sensacional, un teclat virtual decent, el Drop-Box, un grapat de jocs extremadament addictius… com podeu veure això de les instal·lacions amb un dispositiu Android és una feina extremadament senzilla. I la “diversió” ha continuat, aquest aparell no disposa de compte al “Android Market”, per tant una nova missió ha estat saltar-me la prohibició i trobar la manera d’instal·lar aquest “Android Market”, la veritat és que no ha costat gaire… i ara ja disposo d’instal·lació directa de desenes de milers d’aplicacions que no faré servir mai.

Resumint, el tablet CT704 és un caprici superflu extremadament silenciós i lleuger, ideal per a veure pel·lícules, fer la funció d’àlbum de fotos, jugar a jocs senzills i addictius, navegar de manera molt àgil i que et permet escriure amb el seu teclat virtual, però que de cap manera és comparable amb un teclat de debò. Ho sigui una “pijada” prescindible però molt divertida pels que tota la vida ens ha agradat pitjar botons i ens trobem a les mans amb un aparell que no en porta!.