NUCLEAR ROULETTE.

Sovint sentim aquell discurs sobre la “tornada a les espelmes”, si, allò que se’ns diu quan posem en dubte el model de producció de l’energia nuclear i el posterior emmagatzemament dels seus residus. Del que es tracta és de no discutir sobre els problemes que provoca, ha provocat i ben segur provocarà aquest model, no hi ha debat, tan sols hi han amenaces.

És veritablement terrorífic el pensar que encara que avui abandonéssim a tot el món la producció d’energia nuclear gran part del problema ens acompanyaria durant mil·lennis. Sembla que aquest fet no va ser avaluat a l’hora de tirar endavant la nuclearització del planeta, com tantes i tantes vegades els interessos militars van passar per davant del interès comú. Perquè no ho dubteu, com en altres casos, aquesta tecnologia es va desenvolupar amb objectius clarament militars i sovint el seu us civil ha estat un efecte col·lateral.

Per sort hi ha un moviment crític amb aquest model que se’ns ha imposat, evidentment el seu poder és infinitament inferior al del lobby pro-nuclear, però no per això hem de menysprear la feina que fan organitzacions com el International Forum on Globalization, on de la ma d’en Jerry Mander hi ha un grup d’intel·lectuals que dediquen els seus esforços a mirar de fer d’aquest món un lloc més just.

Aquest passat juny del 2011 ha estat posat a la venda (i en descàrrega en PDF gratuïta) el llibre “NUCLEAR ROULETTE, The case against a nuclear renaissance”. Aquest llibre de poc menys de 100 pàgines va dirigit a una audiència global cada vegada més cautelosa i crítica amb l’energia nuclear.

Al llibre hi trobem un resum de tots els motius que farien més que recomanable l’abandonament de l’energia nuclear com a font energètica. Escrita pel cèlebre periodista Gar Smith, ex editor executiu de Erecoarth Island Journal, editat per Ernest Callenbach, i amb un informe fascinant sobre el Japó per part del activista antinuclear, Aileen Mioko-Smith, l’informe també inclou revelacions completes sobre aquests problemes sense solució :

* L’alt risc d’accidents catastròfics, que fan de l’energia nuclear la tecnologia més perillósa del món.

 * L’impossibilitat d’emmagatzematge de deixalles radioactives, que serà mortal durant centenars de milers d’anys.

* El preu increïblement car que ens costaria construir una planta sense els subsidis dels contribuents

* La ineficiència, de com les centrals nuclears són molt poc fiables, tenen avaries freqüents i sovint acostumen a ser tancades durant mesos per problemes tècnica. 

NUCLEAR ROULETTE també ens ofereix una mirada decidida cap els escenaris d’alternatives energètiques, combinant això amb unes estratègies efectives de conservació ens garantiria un futur més segur i habitable. Totes aquestes qüestions i l’acusació indiscutible de que l’energia nuclear és una veritable Ruleta Nuclear és el que trobarem a aquest llibre.

Feu CLICK aquí per baixar-vos el llibre.

Coherència limitada.

 Tal i com en anteriors posts us deia, en Jerry Mander i el seu llibre “En Ausencia de lo Sagrado” van ser els triats per a ser llegits bàsicament sota la “ombrela” de 180 cm de diàmetre que em va acompanyar aquest estiu. La primera sensació que vaig tenir amb aquest llibre és que era d’espies, no precisament pel tema tractat, més aviat perquè a mesura que l’anava llegint el llibre s’autodestruïa… no puc entendre de cap manera aquesta facilitat pes a desmuntar-se sense cap motiu, això mai m’havia passat.

Deixant a part els problemes tècnics, el llibre és una reflexió extremadament intel·ligent sobre l’home i la tecnologia. És molt curiós el veure com aquest llibre que porta 20 anys escrit vist avui ha encertat en un munt de coses que ara patim. La seva visió de la tecnologia és purament crítica, i la veritat és que resulta impossible no donar-li la raó en moltes coses. Certament la tecnologia no ha complert amb cap de les coses que prometia, ni ens ha fet més lliures, ni ens ha donat més temps lliure, ni de cap manera ens ha alliberat de la feina. Més aviat el que ha passat és el contrari, ha servit per esclavitzar-nos cada vegada més. En Jerry Mander dedica mig llibre a desenvolupar les seves brillants reflexions sobre els ordinadors i la globalització mundial , l’energia nuclear i els seus perills, la biotecnologia, la televisió (el seu gran enemic), els centres comercials i els seus efectes a la societat, i tot un munt de altres qüestions absolutament interessants i molt ben tractades i enfocades. La veritat és que no hi ha manera de rebatre el seu punt de vista, tot el que diu està molt ben raonat i tret de matisos és incontestable.

Aquest llibre té una segona part dedicada als indis americans, allò que els canadencs anomenen les “first nations”. Aquesta part del llibre és per a mi una mica més espesa, però no per això deixa de ser interessant. Per resumir-ho en poques paraules, en demostra que la majoria d’indis eren gent pacífica, ben integrada i respectuosa amb el medi ambient on vivien. Ens parla de pobles absolutament democràtics i amb milers d’anys d’història a la seva esquena, evidentment també ens explica la “trobada” d’aquests pobles amb els colonitzadors i totes les seves conseqüències. Potser la part més interessant és la que dedica a l’estat actual dels indis, la veritat és que trenca força tòpics.

Lo millor de tot és que una vegada llegit aquest llibre, i acceptant com a vàlides les seves teories, vaig sentir unes fortes ganes de consumir desmesurades. Per a ser més exactes, vaig tenir un “caprici tecnològic”, i em sentia com un drogoaddicte amb el “mono”. A sobre aquest caprici era d’un aparell absolutament prescindible i en certa manera odiós, un “tablet”, un dels productes “de moda” i una “pijada” com un piano. Així doncs, com tot addicte tecnològic de nivell, em vaig passar una setmaneta investigant prestacions i preus, i al cap d’aquest temps d’investigació i aprenentatge el meu desig irrefrenable es va veure satisfet, ja tinc un tablet, no és un iPad ni molt menys, però igualment ho reconec, he pecat, Jerry Mander perdoneu-me.

Coses que he fet aquestes vacances…

Coses que fan als pobles per civilitzar...

Evidentment llegir el totxo (per a mi més de 300 pàgines son un totxo…) “En Ausencia de lo Sagrado”, de’n Jerry Mander, i aquest llibre com a mínim dóna per a un post llarg, tot es farà. També han estat unes vacances dedicades a voltar pels Ports (Els ports de Tortosa-Beceit en diuen…), descobrir pobles fantàstics més o menys perduts a les muntanyes i amb molts pocs habitants i visitants, però d’aquells en els que t’hi quedaries a viure sense pensar-ho i al cap d’un any marxaries per potes al no congeniar amb els altres 16 habitants… I unes vacances de molta platja (sota la “sombrilla” i llegint…), a les platges sempre quietes de Sant Carles de la Ràpita, amb els seus peixets nedant, les seves gavines cleptòmanes i uns dinars de peixets, paelles i musclos sensacionals… Unes vacances sense tele (ni tan sols hi havia la instal·lació feta!!), i amb un internet gratis a una velocitat meravellosa, meravellosa i tan sols aprofitada per veure algun capítol de “Mujeres Desesperadas”, de la setena temporada per a ser exactes… Unes vacances envoltats de gats, gossos, algun ” macho” remugant de tan en tant i un munt de gent que cada nit “treu les cadires” fins a més enllà de l’una de la matinada xerra i xerra sense parar de tot, és com un telenotícies però més local i amb molts “mecagondeu”, més o menys a cada frase… Un estiu amb dinars a l’una del migdia i sopars a les nou de la nit o abans, amb “bandos” pels altaveus del poble on se’t informa de tot a diari, que si avui hi ha peix de La Ràpita acabat de portar pel “peixater Manel”, que si demà es pot caçar però sense armes de foc al terme municipal, que si l’associació de joves ha muntat una excursió, i tot en rigorós directe… Un estiu a una casa tipus “Port Aventura” on hi ha emocions fortes a viure, un bany tipus venecià, permanentment mig inundat per infinitat de fugues d’aigua de totes bandes (a la que queden dos dies per a marxar ja funciona tot), una rentadora que no funciona (però decora molt i perd aigua…), una cisterna misteriosa, moltes habitacions on és millor no entrar, una cuina força experimental, un llit trenca esquenes i molt alt, balcons per a tafanejar, ho sigui tot un paradís per a la gateta…

Si ja m’ho van dir a Amposta, “no t’ho prenguis malament, però aquell poble està encara per civilitzar”, “això que feu, son vacances salvatges”…

Com podeu veure tot ha estat perfectament dissenyat per a facilitar la total desconnexió de la vida monòtona que tots més o menys patim, i la veritat és que no recordo una desconnexió semblant ni una tornada a la feina tan traumàtica…