Teresa Forcades a Singulars.

Aquest dimarts al vespre vaig rebre un missatge del meu amic Jordi Pallarès: “Teresa Forcades al singulars ara al 33!”. Coi!, anem a veure que diu aquesta senyora, segur que com sempre es deixa anar i en traiem reflexions interessants.

Doncs sí, la Teresa Forcades tal i com era previsible, es va deixar anar i en Jaume Barberà va col·laborar per treure-li tot el partit a l’entrevista. Singulars és ara com ara un programa que dignifica com cap la televisió pública catalana, proposa personatges que tenen molt a dir i provoca a l’espectador perquè aprengui, pensi i es plantegi moltes coses que segur que en principi se li passaven per alt. Ja sigui el convidat en Jonathan Tepper, en Salvador Alemany o com ahir la monja més famosa de tota Catalunya, na Teresa Forcades. Però del que es tracta sempre és d’escoltar i aprendre, i sortir del programa amb ganes d’aprofundir més en el que allà s’ha explicat i crec que en Jaume Barberà i el seu equip se’n surten perfectament.

Tal i com ja podíeu suposar, aquí us deixo el vídeo del Singulars d’ahir, no us el perdeu, és una veritable joia amb sorpresa final…

Cal que neixin blogs a cada instant*

Tenim competència!

De tant en tant hi ha algun blog que desapareix, és abandonat i deixa de ser actualitzat sense avís previ o s’acomiada de nosaltres amb un darrer post. A tots més o menys ens ha passat això, quan un blog que seguíem amb interès o fins i tot devoció ens abandona i ens deixa una enorme sensació de buidor, han estat molts posts, molts comentaris i un llarg aprenentatge mutu el que perdem.

Per sort, de tant en tant hi ha algú que agafa el relleu i un nou i prometedor blog neix, i això és el que avui us vull anunciar, el naixement de dos blogs creats per un antic col·laborador de MadeByMiki, es tracta de’n Jordi Pallarès, un jove periodista (jove i periodista, quina enveja…), un bon amic del que segur que aprendrem molt, com a mínim aquesta és la sensació que tinc sempre que l’escolto o el llegeixo.

Dintre d’uns anys quan en Jordi Pallarès sigui un periodista famós i milionari (n’hi han d’aquests??), recordeu-ho, va començar a MadeByMiki i tot el que sap ha estat gràcies a aquesta experiència. De fet tal i com va això del periodisme crec que li servirà de molt aquest aprenentatge previ, al futur li esperen algunes feines com aquesta: sense cobrar res i de baixa volada…

Poc més tinc per afegir, senzillament li desitjo molta sort amb el blog, que ho gaudeixi molt i que poc a poc vagi ampliant la seva audiència.

http://www.unnuvolmes.blogspot.com “Un núvol més enmig d’un cel immens anomenat internet”

http://poquesparaules.blogspot.com “Poques paraules”

Ho tenim fotut.

Semblava que ara sí, però no. Semblava que aquesta setmana ja seria la definitiva, però tot fa pensar que encara no. Semblava que ara, per fi, rebríem definitivament la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, però res de res.

Probablement, a qui hem d’agraïr aquesta vegada el nou retard de la sentència és al senyor Manuel Aragón, membre progressista (o això diuen els diaris) del TC, que, tot i que en principi és del bàndol socialista, s’ha situat al costat del sector conservador del Tribunal, impedint així que s’aprovi l’últim esborrany de sentència sobre l’Estatut, i això sense oblidar que el document ja està revisat, retocat i escurçat. Resulta curiós i sospitós que el magistrat en qüestió s’hagi canviat de banda d’un dia per l’altre. En tot cas, el que de moment queda clar és que l’Estatut encara patirà, segurament, alguna retallada més. Ja no vé d’aquí, suposo.
Entre moltes altres coses, l’actitud del senyor Aragón posa de manifest que no és només el PP el que vol derrocar l’Estatut. Des d’aquí, tenim la tendència a considerar que l’anticatalanisme només és un tret dels populars; però no és així. No és la primera vegada que veiem a un polític espanyol ‘progressista’ (és a dir, del PSOE) manifestant una clara actitud contrària a Catalunya. És la història de sempre, res que no coneguem.

Potser vaig una mica massa lluny, però em sembla que el problema de tot plegat rau en una qüestió d’herència: l’herència de la dictadura. Quan el ‘tiet Siscu’ va morir el 75, es va produir això que en els llibres de l’escola s’explica com la Transició Democràtica. No pretenc ser groller, però, i una merda. De transició, aquí, res. La democràcia és aparent. La major part de fills del franquisme segueixen ocupant butaques importants; aquí es segueix permetent que hi hagi un partit anomenat Falange, un fet impensable a Alemanya, per exemple.

Pensant en tot plegat, i en per què Espanya no ha enterrat les idees pròpies de la dictadura com ho varen fer Alemanya o Itàlia, és inevitable fixar-se en com van acabar els líders de les altres dues dictadures feixistes europees del segle XX: d’una banda, el líder del feixisme italià, el senyor Mussolini, si no ho tinc mal entès, va ser afusellat pels comunistes; d’altra banda, a Alemanya, després de que Hitler es suïcidés, es van dur a terme els anomenats Processos de Nuremberg, que, dit de manera sintètica, van col·locar els responsables de l’holocaust al lloc que els pertocava. A Espanya, en canvi, res de res. El senyor Franco va morir tranquil·lament, deixant el seu poder al rei Joan Carles, és a dir, escollint com calia fer les coses fins al darrer i maleït minut de la seva vida.  I, encara ara, aquí ningú ha passat comptes de res. I estem a 2010. ¿Què són milers de republicans assassinats i milers de famílies que, actualment, encara lluiten per saber com, on i per què van morir els seus familiars durant la dictadura? Res, a Espanya, això no té cap mena d’importància. Ni memòria històrica ni condemna als errors del passat. Que li preguntin a Garzón.

Tornant a l’estatut, he de dir que mai hi he estat gaire a favor: penso que la relació Catalunya – Espanya difícilment s’arreglarà amb un document d’aquestes característiques, tot i que no tinc ni idea de quina seria la millor solució. Sigui com sigui, per enèssima vegada es posa de manifest la incapacitat d’Espanya d’actuar una mica decentment amb la comunitat autònoma de Catalunya, una part important dels ciutadans de la qual va aprovar fa ja quasi quatre anys un projecte d’estatut que, com tot el que aquí s’intenta fer, ha de sotmetre’s a la voluntat del sector més conservador de l’estat espanyol.  Si això no canvia, ho tenim fotut. Ho tenim ben fotut.

Jordi Pallarès