..: MadeByMiki :..

::::…..No sé que no sé res….::::

Posts Tagged ‘Jordi Pallarès

Teresa Forcades a Singulars.

with 5 comments

Aquest dimarts al vespre vaig rebre un missatge del meu amic Jordi Pallarès: “Teresa Forcades al singulars ara al 33!”. Coi!, anem a veure que diu aquesta senyora, segur que com sempre es deixa anar i en traiem reflexions interessants.

Doncs sí, la Teresa Forcades tal i com era previsible, es va deixar anar i en Jaume Barberà va col·laborar per treure-li tot el partit a l’entrevista. Singulars és ara com ara un programa que dignifica com cap la televisió pública catalana, proposa personatges que tenen molt a dir i provoca a l’espectador perquè aprengui, pensi i es plantegi moltes coses que segur que en principi se li passaven per alt. Ja sigui el convidat en Jonathan Tepper, en Salvador Alemany o com ahir la monja més famosa de tota Catalunya, na Teresa Forcades. Però del que es tracta sempre és d’escoltar i aprendre, i sortir del programa amb ganes d’aprofundir més en el que allà s’ha explicat i crec que en Jaume Barberà i el seu equip se’n surten perfectament.

Tal i com ja podíeu suposar, aquí us deixo el vídeo del Singulars d’ahir, no us el perdeu, és una veritable joia amb sorpresa final…

Anuncis

Written by MadeByMiki

28 Juny 2012 at 8:50 am

Cal que neixin blogs a cada instant*

with 8 comments

Tenim competència!

Tenim competència!

De tant en tant hi ha algun blog que desapareix, és abandonat i deixa de ser actualitzat sense avís previ o s’acomiada de nosaltres amb un darrer post. A tots més o menys ens ha passat això, quan un blog que seguíem amb interès o fins i tot devoció ens abandona i ens deixa una enorme sensació de buidor, han estat molts posts, molts comentaris i un llarg aprenentatge mutu el que perdem.

Per sort, de tant en tant hi ha algú que agafa el relleu i un nou i prometedor blog neix, i això és el que avui us vull anunciar, el naixement de dos blogs creats per un antic col·laborador de MadeByMiki, es tracta de’n Jordi Pallarès, un jove periodista (jove i periodista, quina enveja…), un bon amic del que segur que aprendrem molt, com a mínim aquesta és la sensació que tinc sempre que l’escolto o el llegeixo.

Dintre d’uns anys quan en Jordi Pallarès sigui un periodista famós i milionari (n’hi han d’aquests??), recordeu-ho, va començar a MadeByMiki i tot el que sap ha estat gràcies a aquesta experiència. De fet tal i com va això del periodisme crec que li servirà de molt aquest aprenentatge previ, al futur li esperen algunes feines com aquesta: sense cobrar res i de baixa volada…

Poc més tinc per afegir, senzillament li desitjo molta sort amb el blog, que ho gaudeixi molt i que poc a poc vagi ampliant la seva audiència.

http://www.unnuvolmes.blogspot.com “Un núvol més enmig d’un cel immens anomenat internet”

http://poquesparaules.blogspot.com “Poques paraules”

Written by MadeByMiki

22 Setembre 2011 at 8:42 am

Ho tenim fotut.

with 5 comments

Semblava que ara sí, però no. Semblava que aquesta setmana ja seria la definitiva, però tot fa pensar que encara no. Semblava que ara, per fi, rebríem definitivament la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, però res de res.

Probablement, a qui hem d’agraïr aquesta vegada el nou retard de la sentència és al senyor Manuel Aragón, membre progressista (o això diuen els diaris) del TC, que, tot i que en principi és del bàndol socialista, s’ha situat al costat del sector conservador del Tribunal, impedint així que s’aprovi l’últim esborrany de sentència sobre l’Estatut, i això sense oblidar que el document ja està revisat, retocat i escurçat. Resulta curiós i sospitós que el magistrat en qüestió s’hagi canviat de banda d’un dia per l’altre. En tot cas, el que de moment queda clar és que l’Estatut encara patirà, segurament, alguna retallada més. Ja no vé d’aquí, suposo.
Entre moltes altres coses, l’actitud del senyor Aragón posa de manifest que no és només el PP el que vol derrocar l’Estatut. Des d’aquí, tenim la tendència a considerar que l’anticatalanisme només és un tret dels populars; però no és així. No és la primera vegada que veiem a un polític espanyol ‘progressista’ (és a dir, del PSOE) manifestant una clara actitud contrària a Catalunya. És la història de sempre, res que no coneguem.

Potser vaig una mica massa lluny, però em sembla que el problema de tot plegat rau en una qüestió d’herència: l’herència de la dictadura. Quan el ‘tiet Siscu’ va morir el 75, es va produir això que en els llibres de l’escola s’explica com la Transició Democràtica. No pretenc ser groller, però, i una merda. De transició, aquí, res. La democràcia és aparent. La major part de fills del franquisme segueixen ocupant butaques importants; aquí es segueix permetent que hi hagi un partit anomenat Falange, un fet impensable a Alemanya, per exemple.

Pensant en tot plegat, i en per què Espanya no ha enterrat les idees pròpies de la dictadura com ho varen fer Alemanya o Itàlia, és inevitable fixar-se en com van acabar els líders de les altres dues dictadures feixistes europees del segle XX: d’una banda, el líder del feixisme italià, el senyor Mussolini, si no ho tinc mal entès, va ser afusellat pels comunistes; d’altra banda, a Alemanya, després de que Hitler es suïcidés, es van dur a terme els anomenats Processos de Nuremberg, que, dit de manera sintètica, van col·locar els responsables de l’holocaust al lloc que els pertocava. A Espanya, en canvi, res de res. El senyor Franco va morir tranquil·lament, deixant el seu poder al rei Joan Carles, és a dir, escollint com calia fer les coses fins al darrer i maleït minut de la seva vida.  I, encara ara, aquí ningú ha passat comptes de res. I estem a 2010. ¿Què són milers de republicans assassinats i milers de famílies que, actualment, encara lluiten per saber com, on i per què van morir els seus familiars durant la dictadura? Res, a Espanya, això no té cap mena d’importància. Ni memòria històrica ni condemna als errors del passat. Que li preguntin a Garzón.

Tornant a l’estatut, he de dir que mai hi he estat gaire a favor: penso que la relació Catalunya – Espanya difícilment s’arreglarà amb un document d’aquestes característiques, tot i que no tinc ni idea de quina seria la millor solució. Sigui com sigui, per enèssima vegada es posa de manifest la incapacitat d’Espanya d’actuar una mica decentment amb la comunitat autònoma de Catalunya, una part important dels ciutadans de la qual va aprovar fa ja quasi quatre anys un projecte d’estatut que, com tot el que aquí s’intenta fer, ha de sotmetre’s a la voluntat del sector més conservador de l’estat espanyol.  Si això no canvia, ho tenim fotut. Ho tenim ben fotut.

Jordi Pallarès

Written by MadeByMiki

22 Abril 2010 at 10:52 pm

Rosa Díez guanya

with 8 comments

La líder d’Unión Progreso y Democracia, Rosa Díez, va anar a la Universitat Autònoma de Barcelona el divendres passat. Allí, un grup d’estudiants (i d’altres que potser no ho eren) van impedir que es dugués a terme la xerrada que havia de pronunciar la política basca. No la va poder fer; si més no, en el lloc on era previst i en la hora assenyalada.
Els estudiants en qüestió van rebre Díez amb crits de fora feixistes de la universitat!”, “som una nació, autodeterminació!” i “i! inde! independència!”, entre altres. Fins aquí, tot em va semblar normal, comprensible.

De fet, si he de ser sincer, em sembla bé -fins a cert punt- que rebem a personatges com Rosa Díez amb una actitud més aviat hostil. M’agrada que quedi clar que, per a molts catalans, i després d’haver escoltat el seu discurs polític, no és una persona precisament benvinguda. Això em sembla bé. El que ja no em sembla tan bé és que s’impedís que Díez pogués fer la seva conferència.

L’error, segons el meu punt de vista, va arribar quan alguns dels estudiants (insisteixo: alguns) van començar a cridar llibertat d’expressió, autodeterminació!. Va ser un error perquè els mateixos que entonaven aquesta expressió són els que van impedir que Rosa Díez arribés a seure a la cadira des d’on havia de dur a terme la conferència. Si volem llibertat d’expressió, el que no podem fer és impedir que els demés l’exerceixin. Si volem que respectin la nostra veu, nosaltres hem de respectar la dels demés.

D’acord que les idees de Rosa Díez ens recorden, a molts de nosaltres (entre els quals m’incloc), al feixisme espanyol més repel·lent. D’acord que Rosa Díez es disfressa de progre i se li veu el llautó descaradament. Però se la de deixar parlar. S’ha de deixar parlar a tothom, i més si després demanem “llibertat d’expressió”. Se la de deixar parlar perquè la notícia ha de ser el seu discurs, i no pas que no l’hem deixat parlar.

El pitjor de tot és que, divendres passat, Rosa Díez va guanyar. Sí, va guanyar. Va guanyar perquè els fets alimenten el seu discurs: allò tan típic i repetit (per part de UPyD i de Ciutadans, sobretot) de que en Cataluña no se puede hablar libremente, los nacionalistas catalanes impiden que nos expresemos en español, etc. Alguns mitjans de Madrid es fregaven les mans veient el que va passar, no en dubteu. I Rosa Díez, i tot el seu partit, va guanyar vots el divendres passat. Va guanyar vots perquè l’anticatalanisme dóna molts vots arreu de l’Estat.

I, ara, ella podrà dir (i tinc la impressió que ho repetirà més d’una vegada) que els estudiants catalans no la vam deixar parlar (encara que després acabés fent la xerrada en una aula més petita). Si ho fa, estarà generalitzant i exagerant la realitat, sí, però podrà dir que los catalanes no respetan el derecho a la libre expresión. I això, independentistes o federalistes, espanyolistes o catalanistes, de dretes o d’esquerres, partidaris o no d’UPyD, ens afecta a tots els catalans. Perquè de tot plegat, el que en queda (i el que s’encarregaran de recordar alguns mitjans) és que els catalans no vam deixar-la parlar.
De fet, Rosa Díez ja ha enviat una carta a Montilla, Saura i Ana Ripoll (rectora de la UAB) exigint que emprenguin accions legals per condemnar els autors de l’aldarull de divendres passat a la Facultat de Ciències Polítiques de l’Autònoma. Però suposo, i espero, que la cosa no passarà d’aquí.

Jordi Pallarès.

Written by MadeByMiki

11 Març 2010 at 10:12 pm

L’espectacle polític ens mantindrà distrets

with 6 comments

Fem un recorregut des de el que en principi seria l’esquerra fins al que en teoria seria la dreta. Políticament parlant, s’entén.

Fa un parell de setmanes, CiU proposava al congrés de Madrid la necessitat de redactar un pla contra la crisi econòmica, un pla que fos el resultat de la deliberació entre tots els grups parlamentaris. De moment, no hi ha pacte (tot i que a nivell social -així ho diuen les enquestes publicades en alguns diaris darrerament- es considera del tot necessari per afrontar la crisi).
Els partits de la capital espanyola deien que CiU, amb la proposta sobre aquest pacte, només intentava maquillar, millorar, afavorir (podem dir-ho de moltes maneres) la seva imatge.

Això d’anar a Madrid i actuar com la única força que proposa seriosament el pacte anticrisi pot quedar bé, devien pensar. El cas és que PSOE i PP van dir que CiU, en realitat, el que feia era preocupar-se per la seva imatge i, de pas, començar a guanyar vots de cara a la propera tardor.
Tenint raó o no, tan PSOE com PP van rebutjar (tot i que potser no ho van dir davant dels mitjans) la iniciativa de Convergència. Al PP (que avorreix dient davant dels mitjans que sí, que ells estan disposats a pactar i a treballar per sortir de la crisi) no li interessa crear un pacte anticrisi perquè, si la cosa sortís bé, contribuirien a millorar la desprestigiada figura política de Zapatero. I això és l’últim que volen.

Parlant del PP, aquests dies hem pogut comprovar que el que va ser president de l’Estat espanyol durant una bona colla d’anys segueix mantenint (o millorant, potser) el seu estil: d’acord que va ser xiulat i escridassat per un grup d’estudiants (a la Universitat d’Oviedo, si no recordo malament), però Ibarretxe (PNB), aquest dijous, també va ser increpat per un grup d’estudiants de l’Autònoma (el nacionalista basc va oferir una conferència a la facultat de polítiques d’aquesta universitat) i no va fer cap mena de gest despectiu cap als estudiants. Suposo que la comparació entre un i altre és odiosa. Els dos són nacionalistes (cadascun de la seva nació), però m’agrada pensar que aquí s’acaben els punts en comú entre ambdós polítics.

Anem al PSOE. Alguns mitjans i alguns periodistes diuen, des de fa un temps, que la política de Zapatero porta temps allunyant-se de l’esquerra. Jo no hi entenc prou per dir-ho, i no estic prou al corrent com per corroborar-ho. Però em sembla que els que ho creuen així no van gaire desencaminats: una de les poques propostes contra la crisi, de moment, és la reforma laboral; una reforma laboral que inclou com a un dels punts principals (agafeu-vos fort) la flexibilització laboral. Què vol dir, això de flexibilització laboral? Bé, dit de manera grollera, significa atorgar a l’empresari la capacitat de fer el que vol amb el seu treballador, o, més ben dit, amb el contracte del seu treballador. Una mesura risible, tenint en compte que el Partit Socialista Obrer Espanyol, en principi, és el màxim representat de la classe treballadora a Espanya.
En aquest sentit, tenia raó Gaspar Llamazares (IU) quan deia, en una entrevista al diari Avui el cap de setmana passat, que les mesures que començava a adoptar Zapatero davant la crisi tendien a la dreta. Però el mateix Llamazares decepciona quan -igual que Rajoy- critica, critica, critica, però no proposa cap mena d’alternativa.

Seguint amb les esquerres, Joan Herrera (ICV), també el cap de setmana passat, deia que ICV és una opció -no només per als federalistes- sinó també per als independentistes catalans. Iniciativa, independentista? (http://paper.avui.cat/article/politica/185157/icv/vol/disputar/erc/lespai/independentista/perque/ja/no/te/monopoli.html) Suposo que tot serveix a l’hora d’aconseguir vots. Tot plegat em sona, una mica, a comentari pensat en clau electoral (tot i que sí, encara queden molts mesos per les eleccions catalanes) per part d’un partit que, encara ara, no pot creure’s que hagi arribat a formar part del govern de la Generalitat.
En tot cas, el que tampoc em lliga és que Joan Ridao (ERC) digui, en resposta al polític verd, que el federalisme és un model esgotat perquè és massa complex per a la “mentalitat espanyola”. D’acord que una part important d’Espanya no ens entén (o no vol fer-ho), però d’aquí a insinuar que la mentalitat espanyola no està capacitada per entendre, comprendre i fins i tot acceptar la possibilitat d’un estat federal, hi ha un salt. Un salt gros. Potser això em va fotre especialment, perquè m’agrada pensar que amb un model d’estat federal les coses anirien millor. Tot i que no en tinc cap garantia.

Del que sí tinc garanties és de que la manca de predisposició per seure, parlar i posar-se d’acord comportarà que, possiblement, no arribem a veure un pacte d’Estat seriós per afrontar la maleïda crisi. Tan de bo m’equivoqui, i demà mateix els diaris anunciïn que PSOE i PP s’han assegut a parlar.
Pacte potser no. Però el que sí que tenim assegurat és la disbauxa política i el desprestigi quasi constant entre forces polítiques, a nivell estatal. A nivell autonòmic, a casa nostra, el que tenim garantida és una pre campanya electoral que ens mantindrà distrets d’aquí a octubre i, que -encara que potser no oficialment- ja ha començat. Estarem distrets.

Jordi Pallarès i Llobet.

vinyeta de'n Jordi Pallarès.

Written by MadeByMiki

27 febrer 2010 at 10:57 am

Arxivat a Política, Premsa

Tagged with , , , , , ,

Un al costat de l’altre; un tan lluny de l’altre

leave a comment »

El passat dilluns 18 al Palau de la Música el grup revelació de la música catalana, els Manel, va fer posar dempeus a un públic totalment entregat. Ja ho havien fet el divendres 15, dia en què no quedava ni una sola entrada per vendre, com el dilluns passat. Poca broma amb el que han fet aquests quatre joves barcelonins: han passat de fer música per divertir-se a tocar al Palau de la Música amb només dos anyets, en una nit en què també va tocar Joan Miquel Oliver, membre d’Antònia Font. En aquest blog, però, ja hem parlat de Manel.
Resulta que entre el públic del concert del passat dilluns s’hi trobava un personatge reconegut: l’entrenador del primer equip de futbol del Barça, Pep Guardiola. En una cançó dels Manel (Corrandes de la parella estable) en què alguns membres del públic tenen l’oportunitat de pujar a l’escenari i cantar, un noi i una noia van animar a Guardiola a renovar el seu contracte com a entrenador del Barça (“Només volem una cosa: que el Guardiola renovi”). En Guardiola, modest i silenciós com sempre, es va limitar a somriure tímidament, a aplaudir, i a comentar la jugada amb algú que tenia al costat.

Un parell de dies després, aquest dimecres, en Guardiola acceptava la proposta de renovació de la junta directiva de Laporta. Ambdós (Laporta i Guardiola) van sortir dimecres en una roda de premsa per anunciar que en Pep donava la seva paraula de que continuaria un any més a la banqueta del F.C.Barcelona.

Va ser en aquesta roda de premsa quan es va produir una imatge plena de significat. Un periodista va preguntar a en Laporta si el fet de renovar Pep Guardiola es podia considerar el setè títol (després dels sis que l’equip ha guanyat des de que en Pep el dirigeix). Ell va dir que sí, que es podia considerar que la renovació d’en Pep era un títol més, però que, en tot cas, era el vuitè i no pas el setè. Un periodista, que o bé buscava una declaració que servís per fer-ne un titular o que bé no va entendre el fi humor del dirigent blaugrana, va fer la pregunta que Laporta esperava sentir en aquell precís moment: “I el setè?”. Amb un somriure d’orella a orella i inflant el pit, Laporta va aclarir tot dient: “El dos a sis, per qui no ho hagi entès…”. Al mateix temps, els ulls d’en Pep miraven avall, la seva cara somreia, encara que poc intensament. Però era un somriure molt diferent al del president del Barça; el d’en Pep era un somriure tímid, fins i tot avergonyit. Avergonyit per l’enèsima sortida de to d’un president acostumat a presumir més del compte, sobretot perquè s’atribueix mèrits que no li pertoquen.

Laporta és el millor president del Barça (així ho diuen els números), però ell no va fer cap dels sis gols al Bernabéu, ni va donar cap asisstència de gol i, per més que ho vulgui, una victòria a l’etern rival no equival a un títol, com a mínim oficialment. Sobra, Laporta, el comentari sobra.

El dimecres, a la roda de premsa, tot i que entre en Guardiola i en Laporta només hi havia uns quants centímetres, hi havia també una diferència enorme entre maneres de fer, entre personalitats, entre caràcters, entre formes de treballar i de parlar.

Diuen que en Laporta vol fer el salt a política. Si vol que les coses li vagin bé, que n’aprengui d’en Guardiola.

Jordi Pallarès

Written by MadeByMiki

23 gener 2010 at 9:19 am

El que diuen de nosaltres

with 11 comments

Les vacances de Nadal arriben en un moment complex a casa nostra. Per començar, i després de tres anys, encara esperem una sentència (aprovació o derogació, la que sigui) sobre l’Estatut d’Autonomia. Zapatero insisteix en què espera “una gran sentència”. Bé, jo, sincerament, desconec què entén el president espanyol per “gran sentència”. Per al PP, seria una gran sentència si suspengués un estatut que, com no es cansen de repetir, atempta contra la Constitució espanyola, contra les possibilitats de la resta de ciutadans espanyols i també contra la seva sempre imaginada unitat nacional. Potser el regal de l’Estatut cau per Reis. Ara que hi penso, però, no sé fins a quin punt seria un regal l’aprovació d’aquest estatut. Però no heu de patir: si no arriba l’estatut, sempre tindrem amics que pensen constantment en nosaltres. I pensen, sobretot, en parlar de nosaltres.

A Telemadrid, en els seus “informatius”, comparen -literalment- les campanyes d’eleccions sobre la independència celebrades a Catalunya diumenge passat (que sí, que tenen raó, que no són vinculants) amb una votació per decidir qualsevol cosa en una associació de veïns. Mentrestant, el diari Marca contribueix a la convivència entre catalans i castellans publicant una notícia en què s’explicava que Pep Guardiola havia dit que utilitzaven el català al vestidor del Barça (Pep va dir: “És la nostra llengua i la fem servir”). Aquesta notícia, a l’edició online del diari Marca, va ser la més llegida i la més comentada de tot el dia. Molts d’aquests comentaris deien que això sí que no s’ho esperaven d’en Pep, que d’acord que el Laporta sigui nacionalista, però que d’en Pep no s’ho esperaven i que els ha fallat molt (sí, sí, els ha fallat per parlar català; cosa no gaire estranya, tenint en compte que ell és català). Tot això, només per dir que és la seva llengua i que per això la utilitzen.

Canviem de mitjà, i rebem així mostres de l’estima que alguns demostren tenir respecte a nosaltres. A El Mundo, el senyor Fernando Sánchez Dragó (agafeu-vos fort) parla dels segrestats catalans a Mauritània. El text d’opinió de Dragó critica els intents de l’agrupació dels segrestats d’intentar ajudar el tercer món. Ho critica perquè diu que ajudant amb menjar no s’aconsegueix res. Dragó diu, textualment: “Gilipollas, porque lo es en grado sumo todo el que piense que con unos cuantos camiones cargados de alubias, chocolatinas y preservativos va a sacar de apuros a millones de personas gobernadas por sinvergüenzas”. No entenc com, tenint en compte el que diu la frase que segueix l’insult, aquest home s’atraveix a dir “gilipolles”. D’acord que el món no s’arregla únicament amb menjar i condons, però quin mal hi ha en donar una mica de menjar a gent que no en té? No oblidem, amics i amigues, que el senyor Dragó critica l’acció humanitària des d’un fantàstic despatx, cobrant un bon gruix de bitllets per escriure barbaritats com aquesta. Quina ajuda humanitària, la seva, per anar criticant els que intenten, com a mínim, alimentar unes quantes boques. Després se’n alegra de que a aquests catalans, que segons ell han anat a viatjar vestits de Coronel Tapioca, hagin rebut un càstig com el segrest: “Nunca viene mal una colleja propinada en el momento justo”. De fet, per veure que es tracta d’un gran amic per als catalans, només cal veure com Dragó alimenta la famosa teoria que diu que els catalans som uns garrepes: el títol del seu article d’opinió es diu “Gorrones sin fronteras”.

En fi, deixem-nos de bromes. Em decepciona profundament veure que ens odien tant. Mai he sigut partidari del tradicional victimisme català, però sincerament, no ho entenc. És l’actitud d’aquests mitjans el que em motiva a deixar de formar part d’Espanya. Espero que algú m’entengui.

Jordi Pallarès

Written by MadeByMiki

16 Desembre 2009 at 10:57 pm