..: MadeByMiki :..

::::…..No sé que no sé res….::::

Posts Tagged ‘Jordi Pallarès

Rosa Díez guanya

with 8 comments

La líder d’Unión Progreso y Democracia, Rosa Díez, va anar a la Universitat Autònoma de Barcelona el divendres passat. Allí, un grup d’estudiants (i d’altres que potser no ho eren) van impedir que es dugués a terme la xerrada que havia de pronunciar la política basca. No la va poder fer; si més no, en el lloc on era previst i en la hora assenyalada.
Els estudiants en qüestió van rebre Díez amb crits de fora feixistes de la universitat!”, “som una nació, autodeterminació!” i “i! inde! independència!”, entre altres. Fins aquí, tot em va semblar normal, comprensible.

De fet, si he de ser sincer, em sembla bé -fins a cert punt- que rebem a personatges com Rosa Díez amb una actitud més aviat hostil. M’agrada que quedi clar que, per a molts catalans, i després d’haver escoltat el seu discurs polític, no és una persona precisament benvinguda. Això em sembla bé. El que ja no em sembla tan bé és que s’impedís que Díez pogués fer la seva conferència.

L’error, segons el meu punt de vista, va arribar quan alguns dels estudiants (insisteixo: alguns) van començar a cridar llibertat d’expressió, autodeterminació!. Va ser un error perquè els mateixos que entonaven aquesta expressió són els que van impedir que Rosa Díez arribés a seure a la cadira des d’on havia de dur a terme la conferència. Si volem llibertat d’expressió, el que no podem fer és impedir que els demés l’exerceixin. Si volem que respectin la nostra veu, nosaltres hem de respectar la dels demés.

D’acord que les idees de Rosa Díez ens recorden, a molts de nosaltres (entre els quals m’incloc), al feixisme espanyol més repel·lent. D’acord que Rosa Díez es disfressa de progre i se li veu el llautó descaradament. Però se la de deixar parlar. S’ha de deixar parlar a tothom, i més si després demanem “llibertat d’expressió”. Se la de deixar parlar perquè la notícia ha de ser el seu discurs, i no pas que no l’hem deixat parlar.

El pitjor de tot és que, divendres passat, Rosa Díez va guanyar. Sí, va guanyar. Va guanyar perquè els fets alimenten el seu discurs: allò tan típic i repetit (per part de UPyD i de Ciutadans, sobretot) de que en Cataluña no se puede hablar libremente, los nacionalistas catalanes impiden que nos expresemos en español, etc. Alguns mitjans de Madrid es fregaven les mans veient el que va passar, no en dubteu. I Rosa Díez, i tot el seu partit, va guanyar vots el divendres passat. Va guanyar vots perquè l’anticatalanisme dóna molts vots arreu de l’Estat.

I, ara, ella podrà dir (i tinc la impressió que ho repetirà més d’una vegada) que els estudiants catalans no la vam deixar parlar (encara que després acabés fent la xerrada en una aula més petita). Si ho fa, estarà generalitzant i exagerant la realitat, sí, però podrà dir que los catalanes no respetan el derecho a la libre expresión. I això, independentistes o federalistes, espanyolistes o catalanistes, de dretes o d’esquerres, partidaris o no d’UPyD, ens afecta a tots els catalans. Perquè de tot plegat, el que en queda (i el que s’encarregaran de recordar alguns mitjans) és que els catalans no vam deixar-la parlar.
De fet, Rosa Díez ja ha enviat una carta a Montilla, Saura i Ana Ripoll (rectora de la UAB) exigint que emprenguin accions legals per condemnar els autors de l’aldarull de divendres passat a la Facultat de Ciències Polítiques de l’Autònoma. Però suposo, i espero, que la cosa no passarà d’aquí.

Jordi Pallarès.

Written by MadeByMiki

11 Març 2010 at 10:12 pm

L’espectacle polític ens mantindrà distrets

with 6 comments

Fem un recorregut des de el que en principi seria l’esquerra fins al que en teoria seria la dreta. Políticament parlant, s’entén.

Fa un parell de setmanes, CiU proposava al congrés de Madrid la necessitat de redactar un pla contra la crisi econòmica, un pla que fos el resultat de la deliberació entre tots els grups parlamentaris. De moment, no hi ha pacte (tot i que a nivell social -així ho diuen les enquestes publicades en alguns diaris darrerament- es considera del tot necessari per afrontar la crisi).
Els partits de la capital espanyola deien que CiU, amb la proposta sobre aquest pacte, només intentava maquillar, millorar, afavorir (podem dir-ho de moltes maneres) la seva imatge.

Això d’anar a Madrid i actuar com la única força que proposa seriosament el pacte anticrisi pot quedar bé, devien pensar. El cas és que PSOE i PP van dir que CiU, en realitat, el que feia era preocupar-se per la seva imatge i, de pas, començar a guanyar vots de cara a la propera tardor.
Tenint raó o no, tan PSOE com PP van rebutjar (tot i que potser no ho van dir davant dels mitjans) la iniciativa de Convergència. Al PP (que avorreix dient davant dels mitjans que sí, que ells estan disposats a pactar i a treballar per sortir de la crisi) no li interessa crear un pacte anticrisi perquè, si la cosa sortís bé, contribuirien a millorar la desprestigiada figura política de Zapatero. I això és l’últim que volen.

Parlant del PP, aquests dies hem pogut comprovar que el que va ser president de l’Estat espanyol durant una bona colla d’anys segueix mantenint (o millorant, potser) el seu estil: d’acord que va ser xiulat i escridassat per un grup d’estudiants (a la Universitat d’Oviedo, si no recordo malament), però Ibarretxe (PNB), aquest dijous, també va ser increpat per un grup d’estudiants de l’Autònoma (el nacionalista basc va oferir una conferència a la facultat de polítiques d’aquesta universitat) i no va fer cap mena de gest despectiu cap als estudiants. Suposo que la comparació entre un i altre és odiosa. Els dos són nacionalistes (cadascun de la seva nació), però m’agrada pensar que aquí s’acaben els punts en comú entre ambdós polítics.

Anem al PSOE. Alguns mitjans i alguns periodistes diuen, des de fa un temps, que la política de Zapatero porta temps allunyant-se de l’esquerra. Jo no hi entenc prou per dir-ho, i no estic prou al corrent com per corroborar-ho. Però em sembla que els que ho creuen així no van gaire desencaminats: una de les poques propostes contra la crisi, de moment, és la reforma laboral; una reforma laboral que inclou com a un dels punts principals (agafeu-vos fort) la flexibilització laboral. Què vol dir, això de flexibilització laboral? Bé, dit de manera grollera, significa atorgar a l’empresari la capacitat de fer el que vol amb el seu treballador, o, més ben dit, amb el contracte del seu treballador. Una mesura risible, tenint en compte que el Partit Socialista Obrer Espanyol, en principi, és el màxim representat de la classe treballadora a Espanya.
En aquest sentit, tenia raó Gaspar Llamazares (IU) quan deia, en una entrevista al diari Avui el cap de setmana passat, que les mesures que començava a adoptar Zapatero davant la crisi tendien a la dreta. Però el mateix Llamazares decepciona quan -igual que Rajoy- critica, critica, critica, però no proposa cap mena d’alternativa.

Seguint amb les esquerres, Joan Herrera (ICV), també el cap de setmana passat, deia que ICV és una opció -no només per als federalistes- sinó també per als independentistes catalans. Iniciativa, independentista? (http://paper.avui.cat/article/politica/185157/icv/vol/disputar/erc/lespai/independentista/perque/ja/no/te/monopoli.html) Suposo que tot serveix a l’hora d’aconseguir vots. Tot plegat em sona, una mica, a comentari pensat en clau electoral (tot i que sí, encara queden molts mesos per les eleccions catalanes) per part d’un partit que, encara ara, no pot creure’s que hagi arribat a formar part del govern de la Generalitat.
En tot cas, el que tampoc em lliga és que Joan Ridao (ERC) digui, en resposta al polític verd, que el federalisme és un model esgotat perquè és massa complex per a la “mentalitat espanyola”. D’acord que una part important d’Espanya no ens entén (o no vol fer-ho), però d’aquí a insinuar que la mentalitat espanyola no està capacitada per entendre, comprendre i fins i tot acceptar la possibilitat d’un estat federal, hi ha un salt. Un salt gros. Potser això em va fotre especialment, perquè m’agrada pensar que amb un model d’estat federal les coses anirien millor. Tot i que no en tinc cap garantia.

Del que sí tinc garanties és de que la manca de predisposició per seure, parlar i posar-se d’acord comportarà que, possiblement, no arribem a veure un pacte d’Estat seriós per afrontar la maleïda crisi. Tan de bo m’equivoqui, i demà mateix els diaris anunciïn que PSOE i PP s’han assegut a parlar.
Pacte potser no. Però el que sí que tenim assegurat és la disbauxa política i el desprestigi quasi constant entre forces polítiques, a nivell estatal. A nivell autonòmic, a casa nostra, el que tenim garantida és una pre campanya electoral que ens mantindrà distrets d’aquí a octubre i, que -encara que potser no oficialment- ja ha començat. Estarem distrets.

Jordi Pallarès i Llobet.

vinyeta de'n Jordi Pallarès.

Written by MadeByMiki

27 febrer 2010 at 10:57 am

Arxivat a Política, Premsa

Tagged with , , , , , ,

Un al costat de l’altre; un tan lluny de l’altre

leave a comment »

El passat dilluns 18 al Palau de la Música el grup revelació de la música catalana, els Manel, va fer posar dempeus a un públic totalment entregat. Ja ho havien fet el divendres 15, dia en què no quedava ni una sola entrada per vendre, com el dilluns passat. Poca broma amb el que han fet aquests quatre joves barcelonins: han passat de fer música per divertir-se a tocar al Palau de la Música amb només dos anyets, en una nit en què també va tocar Joan Miquel Oliver, membre d’Antònia Font. En aquest blog, però, ja hem parlat de Manel.
Resulta que entre el públic del concert del passat dilluns s’hi trobava un personatge reconegut: l’entrenador del primer equip de futbol del Barça, Pep Guardiola. En una cançó dels Manel (Corrandes de la parella estable) en què alguns membres del públic tenen l’oportunitat de pujar a l’escenari i cantar, un noi i una noia van animar a Guardiola a renovar el seu contracte com a entrenador del Barça (“Només volem una cosa: que el Guardiola renovi”). En Guardiola, modest i silenciós com sempre, es va limitar a somriure tímidament, a aplaudir, i a comentar la jugada amb algú que tenia al costat.

Un parell de dies després, aquest dimecres, en Guardiola acceptava la proposta de renovació de la junta directiva de Laporta. Ambdós (Laporta i Guardiola) van sortir dimecres en una roda de premsa per anunciar que en Pep donava la seva paraula de que continuaria un any més a la banqueta del F.C.Barcelona.

Va ser en aquesta roda de premsa quan es va produir una imatge plena de significat. Un periodista va preguntar a en Laporta si el fet de renovar Pep Guardiola es podia considerar el setè títol (després dels sis que l’equip ha guanyat des de que en Pep el dirigeix). Ell va dir que sí, que es podia considerar que la renovació d’en Pep era un títol més, però que, en tot cas, era el vuitè i no pas el setè. Un periodista, que o bé buscava una declaració que servís per fer-ne un titular o que bé no va entendre el fi humor del dirigent blaugrana, va fer la pregunta que Laporta esperava sentir en aquell precís moment: “I el setè?”. Amb un somriure d’orella a orella i inflant el pit, Laporta va aclarir tot dient: “El dos a sis, per qui no ho hagi entès…”. Al mateix temps, els ulls d’en Pep miraven avall, la seva cara somreia, encara que poc intensament. Però era un somriure molt diferent al del president del Barça; el d’en Pep era un somriure tímid, fins i tot avergonyit. Avergonyit per l’enèsima sortida de to d’un president acostumat a presumir més del compte, sobretot perquè s’atribueix mèrits que no li pertoquen.

Laporta és el millor president del Barça (així ho diuen els números), però ell no va fer cap dels sis gols al Bernabéu, ni va donar cap asisstència de gol i, per més que ho vulgui, una victòria a l’etern rival no equival a un títol, com a mínim oficialment. Sobra, Laporta, el comentari sobra.

El dimecres, a la roda de premsa, tot i que entre en Guardiola i en Laporta només hi havia uns quants centímetres, hi havia també una diferència enorme entre maneres de fer, entre personalitats, entre caràcters, entre formes de treballar i de parlar.

Diuen que en Laporta vol fer el salt a política. Si vol que les coses li vagin bé, que n’aprengui d’en Guardiola.

Jordi Pallarès

Written by MadeByMiki

23 gener 2010 at 9:19 am