Quatre Motors per Europa.

El dilluns 9 de juliol del 2012 el Secretari d’Afers Exteriors de la Generalitat de Catalunya, en Senen Florensa en representació d’Artur Mas va marxar cap a Lion. No anava sol, el van acompanyar la Subdirectora General de Relacions Exteriors, Francesca Guardiola i el delegat de la Generalitat a França en Miquel Vila.

No, no van anar a fer turisme, aquestes altes autoritats tenien una missió encomanada: calia anar al traspàs de la presidència de la extremadament important xarxa “Quatre Motors per Europa”.

No em direu que no heu sentit mai que Catalunya és un dels “Quatre Motors per Europa”?. Jo me’n he fet un tip de sentir-ne parlar, però per si un cas us en faré cinc cèntims.

L’any 1988 van passar moltes coses, Convergència i Unió amb en Jordi Pujol al capdavant guanyava per majoria absoluta les seves terceres eleccions al Parlament de Catalunya. I aquell any també va ser l’any en que Catalunya va signar un acord amb les regions de Baden-Württemberg, Llombardia i Roine-Alps, així es va crear la primera xarxa de cooperació transfronterera a Europa, tota una fita més propagandística que altra cosa per a Catalunya.

Torno al passat dilluns 9 de juliol del 2012, on el Secretari d’Afers Exteriors de la Generalitat de Catalunya, en Senen Florensa al seu discurs a Lion afirmava:

• “Els Quatre Motors constitueix una xarxa especial i molt important per Catalunya”.

•  “Cal continuar treballant per continuar sent líders, tal i com ho hem estat aquests 25 anys de trajectòria de la xarxa”.

Si, crec que ja podeu imaginar-vos per on vaig, crec que el discurs va ser equivocat, el que calia és dir la veritat, alguna cosa així com:

• “Dintre d’uns dies Catalunya, motor i locomotora d’Europa demanarà el rescat econòmic a Espanya, un dels vagons de la cua d’Europa”.

• “Potser ens cal replantejar-nos la presència a aquesta xarxa que anomenem: ‘Quatre Motors per Europa’, per tant estem negociant l’ingrés a la futura xarxa ‘El Forigol d’Europa’ amb els nostres companys de Múrcia, València, Grècia i algun altre fitxatge”.

Es veu que l’any 1988 no hi havia espoli fiscal, o potser és que amb 24 anys no hem tingut temps d’esmenar-ho?.

http://www.4motors.eu/?lang=ca

El preu de ser catalans.

Fa uns dies a “El Món a RAC1” es va poder escoltar un treball periodístic interessant, es tracta de “El preu de se catalans”, una comparació entre el que ens costen les coses a Catalunya i el que costen a altres bandes d’Espanya.
Realment va resultar força interessant el escoltar aquest article d’investigació, però jo li trobo algun problema de fons i de forma al treball. Ben mirat no és més que un més d’aquells estudis superficials    que porten una clara intencionalitat política al darrera.
La comparació de les dades es fa quan i amb qui convé per donar-li més espectacularitat a les xifres. Hi ha un clar victimisme a les xifres, ho sigui el ja conegut “Espanya ens maltracta”, però enlloc hi trobareu una mínima crítica al comportament dels nostres governants i la seva responsabilitat en el que ara tenim.
És força difícil d’empassar el victimisme desprovist d’autocrítica, però segur que resulta més pràctic per a molts l’ometre la seva responsabilitat. Si en Jordi Pujol, que tant parla ara, en 23 anys hagués pensat més en el seu poble i menys en el seu partit no hi ha dubte de que avui no ens trobariem on som. Però ell i els seus predecessors han pensat més en el seu benefici que en el nostre, i el poble a l’hora de buscar responsables sempre té més fàcil el mirar fora.
La situació és especialment trista pels que mai hem votat a cap d’aquests senyors que ens governen, ja que ni comprem les excuses d’uns ni  podem consolar-nos creient en maltractaments externs.
Certament, el tracte que rebem no és correcte, no podem culpar tan sols a una banda, portem 34 anys d’autogovern i encara avui hem de sentir les mateixes cantarelles a diari, és molt cansat.
No fa massa vaig sentir a en Jordi Pujol afirmant que ell va enganyar als japonesos, els hi va dir que els catalans “erem gent seriosa”, creieu-me, no va enganyar tan sols als japonesos, però això no ho pot dir tan alegrement…

http://rac1.org/blog/noticies/programes/el-mon-a-rac1/quant-ens-costa-ser-catalans/

La censura i la ironia.

Amb una d’aquelles navegacions sense rumb per Internet he trobat una joia, una joia censurada i convenientment oblidada.

Es tracta d’una intervenció de Quim Monzó al mític programa “Persones Humanes” de’n Mikimoto (actualment conegut com a Miquel Calçada i Olivella). No sé si ho recordeu, però aquesta intervenció va portar cua, en Jordi Pujol i TV3 van demanar disculpes públiques, el programa va ser ràpidament suprimit i aquest fragment no va tornar a ser emés per evitar tornar a ferir sensibilitats, es veu que la sensibilitat monàrquica va quedar profundament ferida.

D’això ja en fa 17 anys, però tant en el fons com en la forma segueix totalment vigent. El genial discurs irònic de’n Quim Monzó sobre la monarquia no ha caducat, potser ara se’n pot parlar una mica més, però sense excessos, que tal i com s’ha demostrat un munt de vegades n’hi ha que tenen la pell molt fina.  

Que ho gaudiu!!