¿Por qué me manifesté ayer?. (Per en Jordi de “Despiertos”)

Fa força temps va desaparèixer un blog molt interessant, el blog es deia “Despiertos” i era tot un exemple d’incitació a la reflexió i de lluita contra el pensament únic. Evidentment en Jordi ha deixat el seu blog, però no ha deixat d’escriure ni de estar despert i com a demostració d’això aquí us deixo una de les seves darreres reflexions, espero que us agradi.

Ayer asistí a la manifestación de Barcelona. Se han reproducido muchas imágenes de la misma, por ese motivo no entraré en detalles de lo que pasó.
Lo que me preocupa es que, una vez finalizada, volví a casa en coche escuchando la radio. Una hora de trayecto escuchando la COPE, RNE1 y Onda Cero. Además, este mediodía he estado viendo el telediario de TVE.

Pues bien, de lo escuchado y visto en estos medios nace este escrito, porque me parece que periodistas y manifestantes vivimos en universos paralelos. Voy a reproducir a continuación algunas cosas que oí, que están llegando a oídos de muchos españoles, para intentar aportar el punto de vista de un catalán cualquiera de los muchos que había ayer en la manifestación. Pretendo con esto que el lector pueda complementar la información que ha recibido e irá recibiendo de los medios españoles.
Vamos a ello…

• Los catalanes pedían pacto fiscal e independencia: falso. A mi espalda había una pancarta que rezaba “ni pacto fiscal ni hostias. Independencia”. Mi opinión, y la de mis allegados, es que no queremos el pacto fiscal. Sería una solución a medias, como tantas otras se han planteado (tipo estatuto recortado), y que probablemente tampoco funcionaría. Queremos la independencia.
• Esa manifestación fue para poder después chantajear a Madrid para conseguir más competencias o el pacto fiscal: falso. Puede que sea utilizado por los partidos políticos con tal fin, pero no esa para nada la idea de los catalanes. No es una estrategia. No es ningún plan secreto autonómico.  Es una petición clara y sincera: queremos un estado propio, queremos la independencia. Y si queda alguna duda, volved al punto anterior.
• El gobierno ha convencido a los catalanes para que se manifiesten a favor de la independencia para así tapar sus errores: falso. Si analizan el movimiento separatista de los últimos treinta años, verán que es un movimiento ciudadano, alejado de los grandes partidos. Como catalán estoy más que convencido que CiU preferiría seguir jugando a dos bandas, como ha hecho SIEMPRE. Y creo que si esta vez ha apoyado la manifestación es porque, a diferencia de Madrid (quizás por la proximidad, por el día a día) se han dado cuenta de que el sentimiento independentista empieza a ser ya claramente mayoritario y o lo apoyan o pierden todo el poder.
• Los problemas de los catalanes no desaparecerán con la independencia: cierto. Tenemos una corrupción brutal. Nos damos cuenta. Pero estoy seguro que, como pueblo, nos encargaremos de ello a su debido tiempo. Ahora mismo tenemos problemas dentro y fuera. Y una vez seamos independientes y acabemos con los problemas de fuera, nos ocuparemos de los de dentro.
• En la manifestación había mucha gente, pero los independentistas siguen siendo minoría:falso. Esto es como decir, tal y como he leído en un tuit, que si media España se manifiesta en contra de ETA, significa que la otra mitad no se manifiesta por estar a favor… seamos adultos.
• En cuanto sepan que quedarían expulsados de UE, se lo replantearían: falso. Por lo menos no es mi caso ni el de mis conocidos. Lo asumimos, y creo que el proceso se podría realizar de tal forma que la adhesión a la UE estuviese prácticamente garantizada. Y si por el camino hay que pasar unos años de penurias, se asumen.

Y para terminar, quisiera añadir algo que no he escuchado en ninguno de estos medios: la razón por la cual YO quiero la independencia. Se está vinculando mucho la manifestación de ayer con la crisis y al dinero, y respecto a eso aconsejo a la gente leerse el libro “Sense Espanya. Balanç econòmic de la independència” pero realmente NO ES ESO.

Creo que el sentimiento independentista está creciendo por los constantes ataques del PPSOE a la cultura, identidad y lengua catalana. La reacción ante la prohibición de las corridas de toros -si, ya nos encargaremos de los correbous en su momento. Yo como catalán estoy en contra-, la reacción ante el estatuto… pero sobretodo, lo que más me dolió fue el tema de la lengua vehicular en las escuelas. Creo que esa fue la gota que colmó el vaso de MUCHA gente.
Como catalán puedo asumir muchas cosas, en el aspecto económico y en muchos otros, también en el idioma. Me da igual tener que dirigirme a un policía en castellano, rellenar instancias en mi segundo idioma, ver películas y series dobladas al idioma de Cervantes. Pero jamás, en la vida, consentiría que mis hijos fuesen educados en castellano.  Y menos viendo lo que ha pasado en los últimos años en Euskadi. Es un tema político, no económico, que no radica únicamente en España. En Catalunya también están Ciutadans, por ejemplo, que no tendrían problemas en equiparar el uso de ambas lenguas en la escuela.

Y así, equiparando idiomas, leyes y costumbres, debemos ceder parte de nuestra cultura paracompartirla con otra que nos viene impuesta, que a muchos de los que ayer salimos a manifestarnos nos resulta artificial.

Y estoy seguro que muchos ahora estaréis pensando: pero como puede resultaros artificial, si son las costumbres y la lengua de España, y los catalanes sois españoles.

Bien… yo (nosotros) también hemos llegado a esta conclusión.
Por eso salimos ayer a la calle.  

Per cert, l’original és a: http://www.paraules.net/2012/09/por-que-me-manifeste-ayer/

La doctrina del shock, Naomi Klein.

Ja fa uns dies vaig rebre un mail d’en Jordi!, aquell col·laborador de luxe que de tant en tant ens regala posts d’alta volada. Sabent la meva addicció als documentals socials en Jordi me’n suggeria un, es tracta de “La doctrina del shock” basat en el llibre de la activista canadenca Naomi Klein.

M’ha costat uns dies trobar-lo en versió íntegra i amb uns subtítols de qualitat, (el meu nivell d’anglès no em permet veure’l en V.O.), i com acostuma a passar amb la majoria de coses que costen molt, ha valgut la pena.

Anem a lo veritablement important, aquest documental fa una precisa dissecció dels mètodes aplicats per les potències occidentals per imposar el lliure mercat a molts països. Evidentment el saqueig, la privatització salvatge i les reformes financeres. Aquestes mesures no es poden aplicar a la població “per les bones”, per tant calia aplicar-li al poble “La doctrina del shock”, varis sistemes molt estudiats i que en principi ens passen per alt.

El documental aprofundeix en els orígens intel·lectuals del capitalisme més salvatge, aquí trobem al gran ideòleg d’aquest tipus de política econòmica, el Premi Nobel d’Economia Milton Friedman. Això ens farà viatjar per diferents escenaris de tot el món on s’han aplicat aquestes teories neoliberals.

És molt interessant veure com els anys van passant i aquests mètodes cada vegada s’apliquen més i “millor”. Prefereixo que els que esteu interessats en els entrellats de la geopolítica mundial des de un punt de vista altermundista, mireu el documental i en traieu les vostres pròpies conclusions. El que us puc assegurar és que aquest documental m’ha fet viure una de les immersions més profundes que recordo. Tot i així els darrers cinc minuts son veritablement prescindibles, es tracta de la apologia del poder transformador d’Obama, sincerament crec que els anys no li han donat la raó i la decepció ha estat enorme.

Aquí teniu el documental íntegre en V.O.S.:

Actualització important!!

Feu-vos un favor i aneu al blog de Kuka, allà hi trobareu una visió molt diferent del documental i les seves contradiccions al post:

Quin és el gat amagat al “The shock doctrine”!?

http://kukarosello.wordpress.com/2011/01/25/quin-es-el-gat-amagat-al-the-shock-doctrine/

La desobediència i el joc de la mort.

Seguint el fil d’una suggerència de’n Jordi! Avui us proposo un documental francès memorable, es tracta de “El Joc de la Mort”. Per començar millor introdueixo una mica el post i més endavant us poso els links del documental.

L’any 1963 el psicòleg nord-americà Stanley Milgram, a l’Universitat de Yale, va fer tota una sèrie d’experiments de psicologia social. Stanley estava obsessionat amb el comportament inhumà de part de la població alemanya durant la Segona Guerra Mundial, no entenia com aquests havien pogut restar aliens a la cruel realitat que els envoltava. Aquest comportament era universal?, perquè es produïa?. La qüestió era determinar com reaccionaria la gent normal davant una sèrie d’ordres totalment contradictòries amb la seva ètica.

En Stanley Milgram va crear un experiment amb tres participants: un ciutadà normal, un investigador social disfressat de científic i un actor. Al ciutadà normal se’l convenç de que es tracta de fer uns estudis mèdics i psicològics. Amb aquesta excusa, el científic ordena al ciutadà que apliqui descàrregues elèctriques a l’actor, es comença per petites descàrregues per anar augmentant-les de manera progressiva. Evidentment el ciutadà no sabia que les descàrregues elèctriques eren falses.

La sorpresa va ser que tot i els xiscles i supliques de l’actor, el ciutadà aplicava sense dubtes les descàrregues de manera progressiva fins arribar al suposat màxim els 450V, que per cert estaven clarament marcats com a letals. Al repetir moltes vegades els experiments d’obediència va quedar clar que més d’un 60% dels participants aplicaven les descàrregues elèctriques màximes tot i els crits de les “víctimes”. La finalitat del experiment era la de demostrar que la majoria d’individus era capaç de cometre tot tipus d’atrocitats si l’autoritat que ho ordena és en la seva opinió legitima.

Aquest mateix experiment amb alguna petita modificació ha tornat a fer-se a la televisió pública francesa. Es tracta de “El Joc de la Mort”, en aquest cas l’única diferència és que el documentalista Christophe Nick pretenia demostrar el control psicològic que exerceix la televisió sobre el nostre comportament.

Els resultats van ser molt superiors a tot el que es podia esperar (i als de l’any 1963), el 81% dels concursants van arribar fins el final, aquesta és la mesura del poder que te la televisió sobre el nostre comportament, això és una nova forma de totalitarisme. S’esperava que la desobediència fos massiva, ja que no existia cap tipus de risc de repressió. La qüestió és que saber dir que “no” no és una cosa que s’improvisa, és una actitud que s’adquireix gràcies a experiències anteriors, ningú és resistent per naixement.

La desobediència és un acte tan difícil de realitzar que la història no ha deixat mai de lloar als individus cèlebres o anònims que han gosat assumir-la. Els que han sabut aixecar-se contra els règims totalitaris o les polítiques segregacionistes, s’han convertit en herois del món modern. La desobediència és un acte individual, la seva força radica en la capacitat de les persones d’actuar en comú. La desobediència fa possible la resistència col·lectiva, en aquest sentit és perillosa per a tot el poder que abusi de la seva autoritat. Per això la desobediència que qüestiona normes establertes es considera una infracció conscient i voluntària, així qui contradigui les normes s’enfronta a una repressió que podria ser violenta i implacable.

El fals candidat a ser castigat, interpretat per un actor, anirà cridant de manera creixent i implorant que el deixin sortir fins que més endavant deixarà de donar senyals de vida, tot i així més d’un 80% dels interrogadors han arribat fins el final, tan sols 16 van abandonar el “joc”.

“Els interrogadors en aquest joc no eren dominats per cap tipus de relació jeràrquica, sinó pel poder de control de la televisió. Un ésser humà enfrontat tot sol al poder es converteix en la persona més obedient del món”, Jean Leon Beauvois, investigador en psicologia social.

Patrick, un dels participants de 52 anys, va fer un llibre explicant la seva experiència. Allà va escriure: “Em van dir ‘s’ha de fer així’. Els que m’ho van dir saben el que fan!, jo no ho faig. Em semblava que allà dins el interrogat es calcinaria, però no és el meu problema, eh?”.

“A partir de 1941 els meus avis tenien que portar la estrella groga. Des de que soc petita m’he pregunt perquè van fer això. Perquè van obeir aquella ordre. Perquè van pujar als vagons i desaparèixer a l’Holocaust…I ara, jo, vaig obeir també les ordres”, va explicar Sophie, de 46 anys.

Com sempre que puc, aquí teniu el link cap el vídeo:

http://mundoconmisojos.blogspot.com/2010/12/el-juego-de-la-muerte.html