..: MadeByMiki :..

::::…..No sé que no sé res….::::

Posts Tagged ‘justicia

A l’altre banda de les muralles.

with 14 comments

Ahir per fi vaig poder dedicar un temps a la navegació tranquil·la i sense cap objectiu prefixat per Internet, els darrers dies la maleïda feina m’ha deixat en un estat d’esgotament físic i mental lamentable. Ja us en haureu adonat per la manca de posts alarmant que darrerament hi ha hagut al blog, encara gràcies de l’entrevista amb l’Eusebio Val… però com que suposo que de tant en tant això li passa a tothom, deixo les lamentacions i vaig per feina.

Feu un "click" per veure-ho millor.

Feu un "click" per veure-ho millor.

 

Tots sabem que aquest món és profundament injust, però sovint ens manca un referent visual de la magnitud d’aquesta injustícia. N’estic segur de que molts ja sabeu més o menys que el 14% de la població mundial viu amb un 73% dels ingressos mundials i que el 86% restant s’ha de conformar amb el 27% restant.

Crec que he trobat la imatge perfecte per fer-nos veure a quin món vivim, i com aquest món queda perfectament separat en dues parts fàcilment identificables i separades per murs, uns murs sovint ben visibles i tangibles.

Em sembla que les darreres revoltes i revolucions que estem vivint tenen molt a veure amb aquestes desigualtats cròniques, des de “occident” intentem disfressar-les i fer veure que son assumptes interns d’alguns països, demandes de democràcia… però faríem be de mirar una mica més enllà. Tal i com va passar fa uns anys amb el mur de Berlín, aquests altres murs poden caure perfectament i transformar totalment aquest món en el que avui vivim.

Jo hi veig un cert paral·lelisme a la situació actual i la que vàrem viure amb el col·lapse del bloc comunista, en aquella època la televisió per satèl·lit va ser decisiva a l’hora d’empènyer als habitants dels països de l’est cap a la decepció actual, i ara Internet sembla fer la feina de catalitzador d’esperances d’infinitud de persones de “l’altre banda de les muralles”.

Written by MadeByMiki

17 febrer 2011 at 9:43 am

Sala-Martín i Frantz Fanon.

with 8 comments

Una vegada, en Sala-Martín enraonava amb un grup de joves a un programa de TV3 i els deia aproximadament això: “cadascú de vosaltres viu molt millor que cap rei de l’edat mitjana”.
Aquella frase se’m va quedar gravada, però vaig trigar temps a entendre el missatge que amagava. Va ser revisant la vida de Frantz Fanon quan se’m va encendre la bombeta. Aquest psiquiatra / filòsof / revolucionari deia que els més pobres, el subproletariat, era qui hauria de canviar el món, a través de la violència, afegia. A més desconfiava del proletariat urbà i de la classe burgesa, ja que considerava que estaven tan integrats en el sistema que no disposaven ni de la motivació ni de la necessitat de revoltar-se.
Nosaltres, com bé sap i explica Sala-Martín, som més aviat la classe burgesa a la que Fanon feia referència. Vivim (o ens volen fer viure) absolutament aliens a la injustícia que assola la resta del món i hem reduït les nostres creences a un feix de tòpics que no ens prenem ni la molèstia d’analitzar, alhora que defensem i desmuntem les idees de propers i llunyans amb el mateix rigor:


·         Si ignores la realitat de les zones més pobres del món ets un egoista inhumà.


·         Si critiques les injustícies ets un fals perquè en parles molt però no fas res per canviar-ho.


·         Si recolzes a les ONGs busques calmar amb 4 duros la mala consciència i a més estàs afavorint que el govern delegui les seves responsabilitats.


·         Si formes una ONG, segurament serà per desgravar i robar a incautes ciutadans.


·         Si marxes un temps de voluntari, ets un idealista amb el cap ple de pardals que “ja veurà quan passi el temps i no tingui res, ja…”
.

.
Fanon es va quedar curt. Aquí ja no és que falti motivació, sinó que hem creat el model social perfecte per mantenir l’equilibri impossible. Ja no hi ha dreta ni esquerra. La primera ha aconseguit imposar el seu model liberal i individualista en el pla econòmic mentre que la segona ha aconseguit, almenys a occident, uns drets considerables a nivell social. Ja no hi ha caciquisme visible ni les dones valen a priori menys que els homes.
Ja podem treballar feliços de sol a sol i anar a malgastar el cap de setmana, i a la resta del món, que el follin. Que es cremin selves, es matin dofins i s’exploti a nens és quelcom que a mi no m’importa, que prou feina tinc a arribar a final de mes. I a ser possible que no me’n parlin, d’aquests temes, que no son “els meus” i prou en tinc amb els meus maldecaps.
I és que al cap i a la fi, som el nous burgesos del món. Abans el senyor feudal espremia als camperols i ara l’únic que hem fet és ampliar els límits de l’escenari. Som els senyors feudals del segle XXI. I ja se sap que quan les coses van maldades i els camperols no tenen ni menjar ni beure, saben a qui anar a buscar…

Post MadeBy: Jordi!

P.D. Per en Frantz Fanon, el fet de parlar l’idioma del dominador significa sobre tot assumir una cultura, i això implica quedar impregnat del contingut d’una civilització (encara que no ho desitgis). Suposo que si ampliem el concepte “idioma” molt en la nostra societat actual, trobaren clarament el lloc on viu el nostre subconscient.
Aquest cap de setmana i dies successius hem pogut gaudir d’un bon exemple d’això. Diaris i televisions ens parlaven i parlen de la gran desgràcia de la “Love Parade” a Alemanya, allà havien mort 19 persones i d’entre elles un parell de noies catalanes (o espanyoles, depèn de la tele o diari que miris). Aquest és l’idioma de la nostra civilització, amb el que ens ensenyen dia a dia a descodificar el que ens envolta.

El fet de que cada dia es morin de gana 60.000 persones al món, de entre elles 12.000 nens no entra dins del que volen que siguin els nostres canons mentals. Aquests 60.000 no son “dels nostres”, el seu lloc és ocupat pels nostres petits drames quotidians, tot queda perfectament encapsulat i aillat. El nostre cervell ha estat perfectament manipulat i entrenat, parlem i pensem molt be l’idioma de la nostra civilització, en Sala-Martín i en Frantz Fanon no parlen el mateix idioma.

Written by MadeByMiki

27 Juliol 2010 at 2:13 pm

La borsa de la vida.

with 9 comments

El ying i el yang.

El ying i el yang.

Tots alguna vegada hem vist pel·lícules americanes, i segurament ens haurem trobat amb alguna escena on el protagonista deia: “¡¡soy ciudadano americano!!”. Avui fer servir aquesta frase pot resultar útil o contraproduent, depèn de la situació, el que queda clar és que al seu darrere hi ha un missatge interessant, el fet molt clar que no tots valem el mateix.

Tan sols cal fer una mirada als diaris o a la televisió per veure com hi ha una espècie de mercat de la mort, una borsa macabra on es mesura la importància de les víctimes segons el seu origen.

Hi ha morts que ni tan sols son notícia, donat que es fa notícia de lo extraordinari, a ningú li interessa gens la mort endèmica de milers de persones de gana o malalties perfectament curables. En aquest cas per ser notícia cal algun fet espectacular, un tsunami, un terratrèmol, el que sigui però a poder ser que com a mínim doni audiència.

A l’altre banda hi ha els morts de països occidentals, aquests tenen un valor enorme en comparació amb els pobres. Fins hi tot a aquests se’ls permet tenir una història, sovint es recorda la seva afligida família, els amics, es nota que son morts de primera categoria. Fins hi tot entre els països occidentals hi ha diferències a aquesta borsa macabra, ben segur que si els atemptats del 11-M a Madrid haguessin tingut lloc a Paris o a Londres “l’audiència” mundial hauria sigut superior.

Potser d’això es tracta, d’audiència. Els morts importants son aquells que el nostre imaginari col·lectiu veu com a “familiars”, i d’això se’n ocupa durant anys i anys tant la televisió com el cinema, se’ns familiaritza amb un tipus de gent, amb uns paisatges, unes ciutats, unes costums… i aleshores tot el que passi a aquests “llocs familiars” serà viscut com a molt proper.

Es tracta purament de proximitats creades, en realitat hauríem de tenir una visió més humanista del món, i no deixar-nos portar per la manipulació de sentiments i de pensaments. Cal que anem més enllà i decidim nosaltres que és realment important i preguntar-nos el perquè passa el que passa, qui se’n beneficia i com se’ns informa del fet.

Banda sonora del post: “Among The Living”, Anthrax.

Written by MadeByMiki

5 Juliol 2010 at 12:58 pm