Posts Tagged ‘La Vanguardia’
Pallerols i d’altres – La Pilar Rahola i el periodisme.
Ahir pel matí el “Grupo Godó” es va veure obligat a parlar del “Cas Pallerols”, l’escàndol que es va muntar el dimarts amb la pràctica ocultació de la notícia als medis públics i subvencionats catalans va ser massa gran.
A les xarxes socials i als pocs medis més o menys lliures que queden l’indignació va ser descomunal. Així doncs l’endemà de la notícia la qüestió va ser tractada amb més profusió (que no amb més profunditat) a “Rac1” i a “La Vanguardia”, va ser tractada, però com?, posem com a exemple el que es deia a la columna de la periodista mediàtica Pilar Rahola:
http://www.lavanguardia.com/encatala/20130110/54361733588/pallerols-i-d-altres-pilar-rahola.html
Analitzaré a la meva manera el que allà diu la periodista:
“Enric Millo era un dels cridats a declarar al judici, per l’època en què corria alegrement per Unió”
Enric Millo és ara del PP, va fer un salt no massa llarg de UDC al PP, però ja que hi som si podem escampar una mica la merda no perdrem l’oportunitat. I això ens pot ajudar de cara al missatge que se li vol donar a l’article.
“El cas Pallerols és especialment lleig per les seves característiques”
Queda força suau això de lleig, però comença amb una espècie de crítica per més endavant donar-li la volta.
“finançament irregular d’UDC”
Això en toca el que no sona, m’emprenya que es parli del “Cas Pallerols” quan el cas en realitat es tracta del ”Cas treball”, i també em fot el mot “irregular”, no sería més adequat parlar de “finançament il·legal” per exemple?. O és que si jo robo algú em dira que m’he finançat de manera irregular?.
“l’exemple del PP, que és el que més crida. Un partit que està empastifat per l’escàndol de corrupció més greu de la història”
Entrem en matèria, el PP és el partit més corrupte de la història!, casi res, lo de UDC és una minúcia per la Pilar, no ens conformem en escampar la merda, hem de fer veure que els veritables corruptes son els altres.
“els ERO i els diners de l’atur, i un altre amb l’exministre Blanco…”
Seguim amb el guió d’abans, els altres si que son professionals de la corrup
ció.
“CDC també ha dit la seva per boca d’un agosarat Santi Vila, a qui no deuen haver passat l’arxiu del cas Palau.”
Li afegim una mica de corrupció a CDC perquè no es noti massa cap on escombrem… Això sí, no esmentem a cap corrupte, això seria mullar-se massa, tan sols parlem d’un que ha criticat a UDC.
“la falta d’una llei seriosa de finançament dels partits polítics ha comportat una pràctica corrupta que ha contaminat la política global. Ni un sol partit no es pot gastar el que es gasta en campany
es i propaganda”
I descobrim qui obliga als partits a delinquir, perdó, volia dir finançar-se de manera irregular.
“PP i PSOE els qui han impedit que aquesta qüestió es resolgués, i així estem”
Com si fos una peli patètica americana hi ha una “moraleja final”. La culpa no és seva, la culpa és del PP i el PSOE que obliguen als partits a delinquir, i mira que son dolents aquests partits espanyols que ens aboquen a la corrupció.
No, jo no soc periodista, ja ho sabeu, tan sols soc un florista que molt de tant en tant escriu coses. Però el que em pregunto avui és: i la Pilar Rahola en realitat que és?, jo ja en tinc la resposta, i us donaré una pista: la resposta no és: una periodista.
L’animal més dèbil.
Aquesta setmana he tingut una d’aquelles sorpreses que t’alegren la vida, el meu amic “transgeneracional” (potser aquest “palabro” no existeix, però m’agrada), en Jordi Pallarès m’ha regalat un llibre, el seu llibre. Doncs si, resulta que s’ha pagat una edició extremadament limitada (10 exemplars) de “l’animal més dèbil” un llibre amb 19 històries curtes que ha estat tota una sorpresa, una molt agradable sorpresa.
Aquest jove periodista compleix amb les tres sagrades condicions per a ser un bon periodista, té una passió i bon gust literari, la seva curiositat és universal i una modèstia a prova de bomba. L’únic que ari li manca és el poder treballar d’allò que tant li apassiona, treballar-hi i si pot ser cobrar per fer-ho, que aquest és el problema avui mateix.
Ara estic en el procés de fer-li veure que ja que ha escrit alguna cosa, no li costaria gaire compartir-la de manera lliure amb tot aquell que vulgui llegir-la. Que hi farà un arxiu de “Word” (si, a aquest tampoc he aconseguit passar-lo a Linux…) perdut a un trist disc dur. Compartir és estimar, i si me’n surto ben aviat deixaré el llibre al blog perquè qui vulgui el llegeixi. De moment sense cap mena de permís per la seva banda us deixo un fragment del epíleg on en Jordi es presenta i em fa pensar: perquè coi tinc tants maníacs compulsius al meu voltant??…
“Em dic Jordi Pallarès Llobet. Si ningú no m’ha enganyat, vaig néixer el 13 d’octubre de 1989 a Reus. He estudiat periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona, que no està a Barcelona. He trepitjar les instal·lacions de Barça TV i Ràdio Sant Vicenç durant uns mesos, i he pogut publicar alguna coseta al Diari de Tarragona i a La Vanguardia. Poca cosa més. Bé, m’agrada escriure. Especialment si és de nit i està plovent.
No puc anomenar cap títol de cap llibre que hagi publicat perquè mai he publicat cap llibre. No puc esmentar el nom de cap premi que hagi guanyat perquè no he guanyat mai cap premi. Tampoc puc dir a quantes llengües han estat traduïts els meus textos perquè cap dels meus textos no ha estat mai traduït a cap altre llengua. Però, ei, també puc dir coses positives sobre mi: sóc capaç de patir fins hi tot quan no té gaire sentit fer-ho, i tinc el cap més gros que la majoria de les persones que conec. Ah!, i també sé tornar a casa per assegurar-me que he tancat la porta amb clau encara que prèviament ho hagi comprovat dues vegades.”
Messi, Cristiano?. No, Rafael Poch de Feliu.
Fa força temps a aquest blog vàrem tenir l’oportunitat d’entrevistar al corresponsal a Berlín de La Vanguardia, el sempre més que sorprenent Rafael Poch de Feliu. Dic sorprenent, perquè trobar a un periodista amb el seu esperit crític, i amb un discurs tan brillant no és fàcil, i encara menys a un diari més aviat conservador.
Al seu darrer article torna a encertar en el fons i la forma, fins hi tot trobo que el títol és tan brillant com provocador, us parlo de: ¿Conseguirán hacer creer de nuevo que esta Bankia internacional es un problema de Messi contra Ronaldo?.
He de reconèixer que la meva intenció era la de posar-vos alguns fragments significatius de l’article,per així fer-vos encuriosir i incitar-vos a anar al seu blog a llegir-la íntegra, però no he estat capaç de fer-ho. M’ha resultat impossible fer-ho, per tant he optat per penjar l’article de’n Rafael íntegre, sense aquelles retallades que ara tant es porten…
No us perdeu aquest artícle de’n Rafael, és sensacional, ja m’agradaria escriure tant bé i amb un contingut tan ben elaborat.
“La Europa del Partido Neoliberal Unificado
¿Conseguirán hacer creer de nuevo que esta Bankia internacional es un problema de Messi contra Ronaldo?
¿Quién es el culpable de esta Bankia internacional, de esta estafa sin fronteras? Poco a poco, conforme la ciudadanía avanza en su forzado cursillo acelerado de economía, la respuesta es tan obvia como ancha: un sistema especulador y ladrón. Sin embargo se nos ofrecen todo tipo de respuestas centradas en el detalle y diseñadas para el despiste; que si Fernández Ordóñez, que si el PP, que si el PSOE, que si no haber aceptado una fusión con La Caixa… Al final llegaremos a una cuestión de Barcelona o Madrid, o quien sabe si de Messi contra Ronaldo. En todas partes ocurre lo mismo.
En Alemania hay un discurso populista sobre la eurocrisis, que ignora la estrecha interrelación entre el ladrillo y las inversiones del capital alemán, y carga las tintas sobre naciones buenas y malas. Ese discurso ha logrado obviar la crítica al casino, el debate sobre la central contribución al estallido especulativo que la banca alemana tuvo. En lugar de preguntarse por la estafa que les obligó a entregar, con plena nocturnidad, 480.000 millones de euros a sus bancos tras años de cinturón apretado y recortes sociales, los alemanes han sido invitados a enfadarse por la pereza de los griegos y la fiesta de siesta y vino tinto de los españoles. La crisis propiciada por los bancos se ha convertido en un problema de deuda pública, que sirve para seguir recortando derechos sociales mientras los bancos siguen parasitando y algunos continúan enriqueciéndose.
El fraudulento diagnóstico del establishment alemán ha consolidado un consenso nacional mayoritario sembrando la hostilidad hacia otros pueblos europeos gastadores. Merkel confía en ganar las elecciones de 2013 cabalgando sobre eso. La oposición socialdemócrata no lo cuestiona más que en detalles irrelevantes.
Lo que hay en Alemania es un Partido Neoliberal Unificado Alemán (Neoliberale Einheitspartei Deutschlands -NED), dice el publicista Albrecht Müller, parafraseando el nombre del antiguo partido postestalinoide de la Alemania del Este. Quienes quedan fuera de ese NED, son machacados por los medios de comunicación y acusados de irrealismo, de antisemitismo, de filoterrorismo, de ser no aptos para gobernar, o de cualquier otra tontería.
En España ocurre algo parecido. No es el PP, no es el PSOE: es el Partido Neoliberal Unificado de España y sus autonomías (PNUE + a), quien está en el origen de la responsabilidad política de una histórica destrucción del litoral, del asfaltado mesetario, de los polígonos industriales en zonas agrícolas y de los aeropuertos para ir a ninguna parte. Eso es Bankia.
Como explica desde hace muchos años José Manuel Naredo, todo eso lo fundó la economía del franquismo, y lo continuó la democracia y su partido único neoliberal. Un neocaciquismo disfrazado de democracia, que une a Girón de Velasco con González, Pujol, Aznar y sus epígonos. Los bancos de un sistema internacional fueron responsables, los políticos bendijeron el asunto, unos y otros se beneficiaron. La gente común se endeudó estúpidamente. Muchos se compraron el 4×4 y se cambiaron de piso a base de hijoputecas, animados por todos ellos. El país se degradó: En los años culminantes del boom inmobiliario, España llegó a consumir cerca de sesenta millones de toneladas anuales de cemento, más de una tonelada anual por habitante y por hectárea de superficie geográfica, explica Naredo.
Si en Alemania una persona como el ex ministro neoliberal y socialdemócrata del SPD Peer Steinbrück, que en víspera del rescate bancario alemán dijo que la crisis era un asunto de Wall Street al que Alemania y sus bancos eran ajenos, está considerado un gran político y hasta aspirante a la cancillería, en España, Rodrigo Rato, que puso autopistas al ladrillo y luego se fue al FMI donde decía (en 2007) que el sistema económico mundial va viento en popa, es su equivalente. San Rodrigo Rato es nuestro Steinbrück ¿Por qué no proponerlo como canciller de la España ladrillera?
El PP potenció el ladrillo, y aun hoy reclama como éxito su gestión durante el aznarato. El PSOE recogió aquella basura, que ya había sembrado con González y Boyer, y le dio lustre con Zapatero, sin enmienda ni comentario. Hoy el PSOE critica al PP por antisocial por continuar con el ajuste europeo al que se sometió sin rechistar, como Steinbrück critica a Merkel: sin ir al fondo de las cosas ¿Cómo podrían hacerlo si unos y otros pertenecen al mismo Partido Neoliberal Unificado?
Para volver a ser creíble, la socialdemocracia europea debe romper con ese PNU internacional, practicar una autocrítica convincente, lanzar principios de desafío a la Hollande, y cambiar de figuras. Ninguna fuerza política con responsabilidades en la estafa neoliberal que no realice autocrítica, debería ser creíble en Europa.
Tras el cursillo intensivo de economía que nos están dando, esta vez no deberían hacernos creer que esta Bankia internacional es un problema de PP contra PSOE, de SPD contra Merkel o de Messi contra Ronaldo.”
http://blogs.lavanguardia.com/berlin/la-europa-del-partido-neoliberal-unificado/
http://blogs.lavanguardia.com/berlin/
Bonus track:
..: MadeByMiki :.. 