..: MadeByMiki :..

::::…..No sé que no sé res….::::

Posts Tagged ‘llibertat

Democràcia i llibertat?

with 15 comments

Torno de nou a l’apartat del post dedicat, per en aquesta ocasió dedicar-lo al blog “La Rosa de Sang”. Miraré de donar resposta a un comentari del seu autor on em demanava -casi res- quin tipus de democràcia volia. Davant la meva persistent crítica al sistema actual i la meva intenció d’abstenir-me a l’hora de votar, sempre rebo les mateixes preguntes que crec que son més aviat retòriques, ja que a poca gent li interessa veritablement la opinió dels altres, normalment el que interessa és la pròpia i la manera de mantenir-la a perpetuïtat. Així docs som-hi amb el post dedicat d’avui:

Per canviar un sistema que repudies el primer -i potser lo únic- que cal és identificar els seus defectes,les seves mancances i els seus excessos ocults, que sovint queden amagats sota la normalitat amb la que acceptem qüestions que son -si te les mires amb atenció- totalment inacceptables.

  • Hi ha molts tipus de llibertat, i molts nivells, per tant sempre es pot optar per una llibertat totalment limitada, i això és el que avui estem patint. Els nostres governs capitalistes han optat per una llibertat dels individus, i tota la política que avui es fa va orientada a incrementar aquesta idea.
  • Per justícia i humanitat caldria primar la llibertat del grup, del conjunt de totes les persones, però això seria un tipus de govern massa solidari i aniria contra les bases que avui imperen a tots els països occidentals (i no tan occidentals). Per la subsistència d’un món capitalista, consumista i neo-conservador ens obliguen a acceptar aquestes premisses i no hi ha opció a canviar-les anant a votar:
  • La llibertat individual passa per sobre dels interessos del grup. Els governs defendran aquesta llibertat sempre pel seu interès de crear un món més insolidari, competitiu i aïllat.
  • Aquest sistema permet un control molt més senzill de la població, ja que cada vegada les persones es veuen més com a individus que com a grup i per tant acabaran prioritzant els seus interessos per davant dels del col·lectiu. Això ha fet minvar l’empatia i la solidaritat, a la vegada que es tendeix cap el despotisme i la tirania global, això si, en nom de la llibertat.
  • Hi ha una promoció d’idees com el “darwinisme econòmic o social”. Les idees asocials son ben vistes, per exemple s’indueix a fer pensar a la gent: “si ets pobre és perquè t’ho mereixes”, “si una empresa pública no dóna diners cal privatitzar-la”, o una de ben actual “si els estrangers no tenen feina, que se’n vagin” es prescindeix de tota idea d’utilitat social, tot es basa en l’èxit econòmic i personal.
  • Es criminalitzen o ridiculitzen totes les idees que difereixen d’aquests valors. És més, si no s’accepta aquesta “llibertat limitada” aquesta es imposada per la força, no es poden acceptar alternatives a la “nostra veritat”. Tan sols hi ha un camí permès: privatitzar, individualitzar i crear un món global totalment homogeni.
  • Els sistemes democràtics no garanteixen per si sols la democràcia. Espanya és un bon exemple, ens volen fer creure que som una monarquia democràtica -dos termes absolutament oposats- i que anant a votar cada dos o quatre anys a “això” ja és una democràcia.
  • Des de fa anys el nou ordre polític que ha sortit de la globalització tan sols pretén protegir als seus ciutadans i defensar les seves llibertats, procurant la igual llibertat, ja que la felicitat i la igualtat en altres àmbits són assumptes completament voluntaris i de responsabilitat individual. Això és el que anomenem “llibertat negativa” i és el concepte de llibertat que impera i al que t’has d’adaptar a la força. Tant la dreta com l’esquerra han adoptat aquest concepte llibertat tant restrictiu com a única opció.
  • Tots els partits amb opcions a tenir representació parlen de creixement, creixement sostenible o altres conceptes matemàticament impossibles. No podem seguir tractant al planeta com a un enemic o espoliar els seus recursos de manera irracional. La única opció viable és orientar-nos cap a un decreixement voluntari i progressiu.

Respecte a l’abstencionisme, tan sols puc afirmar que és una opció perfectament vàlida i que en general -per qui no ho sàpiga- té una clara lectura política. El missatge d’una gran abstenció com la que ha passat a Atenes, amb un fantàstic 58% és: deslegitimar les eleccions en protesta per una classe política que no representa al poble i que és al servei d’interessos poderosos i ocults.

Written by MadeByMiki

13 Novembre 2010 at 12:12 am

Il·lusió de llibertat, o reflexions que no es fan.

with 11 comments

Aquest post ha estat escrit per en Jordi de Despiertos.net, blog que per desgràcia “ja no tenim entre nosaltres”.  Per tant es plaer publicar aquest post. A veure si aconsegueixo comptar regularment amb la seva col·laboració.

Lo más piadoso del mundo, pienso, es la incapacidad de la mente humana para correlacionar todos sus contenidos. H. P. Lovecraft

Tres paraules han sonat molt els últims dies tant al carrer com als mitjans de comunicació autonòmics: estatut, manifestació i independència. Per resumir breument i cronològica els fets:
1. Es vota l’estatut amb una abstenció alarmant.
2. El PP l’envia al constitucional.
3. Quatre anys de deliberacions més tard ens el tornen una mica retallat.
4. Manifestació multitudinària en contra de la retallada, amb forta càrrega independentista.
5. Els partits polítics calmen els ànims afirmant que Catalunya te el nivell d’autogovern més alt en tota la història.

Això per una banda. Per l’altra, fa temps que es van celebrant arreu de Catalunya consultes populars sobre la independència. Tot i que no són oficials ni molt menys vinculants, diversos polítics les promouen i n’interpreten els resultats, sobretot els representants d’ERC i CIU.
Els resultats de participació són desiguals, però personalment els considero desesperançadors. La gent no es posiciona, ni a favor ni en contra, deixant molt clar que s’està més a gust al sofà de casa escoltant la tele que al carrer fent sentir la nostra veu.

Aquests dos fets tenen un punt en comú: En principi les consultes són un sondeig, una preparació, l’avantsala d’un referèndum oficial en el que el poble es pronuncii sobre la sobirania de Catalunya. De fet s’havia iniciat el moviment de recollida de 220.000 firmes per sol·licitar l’aprovació del referèndum. Es clar que per a que aquest pugui dur-se a terme satisfactòriament hauria de ser legal, constitucional.

L’estatut ja és reconegudament constitucional, i referent a les consultes populars diu que:
Artículo 122. Consultas populares.
Corresponde a la Generalitat
la competencia exclusiva para el establecimiento del régimen jurídico, las modalidades, el procedimiento, la realización y la convocatoria por la propia Generalitat o por los entes locales, en el ámbito de sus competencias, de encuestas, audiencias públicas, foros de participación y cualquier otro instrumento de consulta popular, con excepción de lo previsto en el artículo 149.1.32 de la Constitución.

Molt bé, la generalitat pot fer consultes populars excepte algunes excepcions. Anem a veure quines són:
Artículo 149.
El Estado tiene competencia exclusiva sobre las siguientes materias.
(em salto les 31 primeres excepcions)
32. Autorización para la convocatoria de consultas populares por vía de referéndum.

És a dir: l’estatut no ens legitima a tirar endavant el referèndum per la sobirania. Els polítics ho deuen saber, perquè el passat dia 13 van tirar enrera la campanya per buscar el recolzament suficient per organitzar la consulta. Només va haver-hi un vot dissident, el del senyor Benach, que volia seguir tant si com no.

Però ja està… la manifestació ja s’ha celebrat, els polítics continuen tirant-se els plats pel cap, la gent torna a estar asseguda al sofà, en Puigcercós segueix apareixent a les consultes “de mentida” entonant les velles cançons, i aquí no ha passat res. Hem fet honor a aquella gran dita: Que tot canvii per a que tot segueixi igual…


Written by MadeByMiki

18 Juliol 2010 at 10:34 pm

Linux 3 – Windows 2.

with 8 comments

Windows i Ubuntu.

Windows i Ubuntu.

Hi ha moltes maneres de tenir un Windows i un Ubuntu en el mateix disc dur, la més senzilla és baixar-se el WUBI i executar-lo des de l’escriptori de Windows. En aquest cas el programa s’encarregarà de tot i nosaltres tan sols hem de decidir l’espai que li dediquem a Ubuntu, el tipus d’escriptori que volem i el nostre usuari i password.

Això te molts avantatges, la senzillesa i que per desinstal·lar-lo el proces serà el mateix que amb qualsevol programa de Windows, tot net i fàcil. Però com tot a aquesta vida, hi ha un inconvenient, no des d’Ubuntu no “veurem” el disc dur de Windows, i això és tot un problema si vols compartir arxius, veure pel·lícules, escoltar música que tens a “l’altra banda”, el que sigui.

Per tant en el meu cas el que he fet és: amb l’aplicació unetbootin (és molt senzill de fer) crear un USB amb Ubuntu 10.04LTS i fer arrencar l’ordinador des de l’USB i instal·lar l’Ubuntu, així en menys d’una hora ja pots triar cada vegada que poses en marxa l’ordinador quin sistema vols utilitzar. Ho sigui que ara a l’ordinador que més faig servir tinc un Windows 7 (venia d’origen), i un Ubuntu 10.04LTS, al de sobretaula un Windows XP i un Ubuntu 9.04, i al mini netbook un fantàstic Jolicloud (una versió d’Ubuntu totalment adaptada als netbooks). Resumint, Linux 3 – Windows 2.

Ara mateix faig servir tots aquests sistemes operatius, i això em permet fer unes comparatives entre ells deixant a part militàncies pseudo-polítiques i manies persecutòries. Passo al meu particular i poc científic anàlisi:

El Windows XP amb el temps i les instal·lacions i desinstal·lacions que a anat patint ara és una puta desgràcia, està fet una merda. Pantalles “blaves de la mort”, triga un munt en posar-se en marxa, va degenerant lentament i demanant ser reinstal·lat o exterminat sense pietat (aquesta setmana toca fer-ho).

L’Ubuntu 9.04, porta força temps a l’ordinador, va força ràpid, es veu una mica antiquat estèticament, és lleig si no el retoques i la seva “usabilitat” i “amigabilitat” és menor a la del XP. Tot i així corre bé.

El Windows 7, va molt bé, res a veure amb el Vista que va ser cruelment assassinat dels meus ordinadors. Pràcticament funciona com el primer dia, és fàcil de fer servir, no dóna problemes amb drivers. Realment han fet una bona feina amb aquest sistema operatiu, no sembla Windows, de fet cada vegada copien més coses de Linux i Mac i això ben fet pot funcionar.

El nou Ubuntu 10.04 és la joia de la corona, arrenca molt ràpid (diuen que 20 segons, a mi em triga 30 que no està malament), estèticament és molt bonic, no m’ha donat cap problema de drivers, la seva integració amb les xarxes socials és immillorable, sense cap mena de dubte és el sistema que més faig servir.

El Jolicloud pes a mi segueix sent el sistema ideal pels petits netbooks, bonic, ràpid, senzill, ben integrat, molt “cloud” funcionant de conya. No he trobat res millor pel meu Acer Aspire One amb 512 megues de RAM. Per aquest ordinador han passat molts sistemes operatius, però Jolicloud s’hi ha quedat per mèrits propis. El que amb XP era un suplici amb Jolicloud vola.

Un gatet una mica agressiu.

Un gatet una mica agressiu.

Per acabar, les preguntes que mil vegades m’he fet: Com és possible que al comprar un ordinador (aquest mateix), se’m obligui a pagar i quedar-me un Windows?, és això just?. Sembla que amb això no interessa posar-s’hi, era més senzill multar a Microsoft per abús de monopoli amb la integració de l’explorer. I la nostra llibertat a l’hora d’equipar els ordinadors amb el sistema que ens sembli?. Potser és millor no deixar que la gent pensi massa i no donar opcions, ja que potser així trien el que no volem, que una cosa és llibertat i l’altre llibertinatge.

Written by MadeByMiki

11 Mai 2010 at 6:51 pm

Arxivat a Informàtica, Internet

Tagged with