..: MadeByMiki :..

::::…..No sé que no sé res….::::

Posts Tagged ‘Marc Bassets

Recull de les entrevistes a reporters de “La Vanguardia” publicades a MadeByMiki.

with 7 comments

Després d’un descans, torno a estar en contacte amb en Plàcid Garcia-Planas, i ben aviat si m’ajudeu, tornarem a fer una nova tanda d’entrevistes a més corresponsals i enviats especials de “La Vanguardia” arreu del Món.

Per anar fent memòria us deixo el recull de totes les entrevistes que em anat fent fins ara a MadeByMiki, em venia molt de gust veure-les juntes i rellegir-les.

 

  • Jordi Joan Baños (Índia):

https://madebymiki.wordpress.com/2011/07/25/entrevista-a-jordi-joan-banos-versio-2-0-lindia-va-de-reciclatge-mes-que-de-reencarnacio/

 

  • Fernando Garcia del Rio (Cuba):

 

 

 

 

https://madebymiki.wordpress.com/2011/05/02/fernando-garcia-del-rio-corresponsal-a-cuba-ens-respon/

  • Gemma Saura (Egipte):

 

 

 

 

https://madebymiki.wordpress.com/2011/03/27/vosaltres-entrevisteu-a-gemma-saura-enviada-estecial-de-la-vanguardia/

  • Eusebio Val (Itàlia):

 

 

 

 

https://madebymiki.wordpress.com/2011/02/13/entrevista-a-eusebio-valcorresponsal-a-roma-de-la-vanguardia/

  • Rafael Poch-de-Feliu (Berlín):

 

 

 

 

https://madebymiki.wordpress.com/2011/02/02/entrevista-a-en-rafael-poch-de-feliu-corresponsal-a-berlin/

  • Marc Bassets (Estats Units):

 

 

 

 

https://madebymiki.wordpress.com/2010/11/22/madebymiki-entrevista-a-en-marc-bassets/

  • Plàcid Garcia-Planas:

 

 

 

 

https://madebymiki.wordpress.com/2010/11/03/madebymiki-entrevista-a-en-placid-garcia-planas/

Altres artícles relacionats i publicats a MadeByMiki:

https://madebymiki.wordpress.com/2009/08/21/placid-garcia-planas-el-reporter-de-la-vanguardia/
https://madebymiki.wordpress.com/2010/09/09/placid-garcia-planas-jazz-en-el-despacho-de-hitler/

Vosaltres entrevisteu a en Tomàs Alcoverro.

with 6 comments

En Tomàs rebent el premi "Liber Press".

En Tomàs rebent el premi "Liber Press".

Ja ha passat un parell de mesos de la darrera entrevista a un corresponsal de “la Vanguardia”, en aquell cas va ser en Marc Bassets (Washington). Avui tot i que uns problemes tècnics amb el mail han fet endarrerir el post, en Plàcid Garcia-Planas m’ha fet arribar la entrevista que entre tots li vam fer a en Tomàs Alcoverro corresponsal a l’Orient Mitjà.

En Tomàs sempre s’ha caracteritzat pel seu punt de vista crític i per donar veu a realitats silenciades pels canals oficials. El seu compromís amb la veritat i la voluntat de denúncia el va fer mereixedor del premi LiberPress 2010, otorgat per la Diputació de Girona i la fundació homònima.

MadeByMiki. – Com es viu a un territori on la tensió i el temor son a l’ordre del dia?


Tomàs Alcoverro. – S’ha de viure al dia, cal acostumar-se a aquest estil de vida de la

població, aprendre les seves formes de resistir, i sobretot no deixar-se

arrossegar pel pànic ni la impaciència. Es important adoptar una certa

distancia, vull dir, una sang freda indispensable. Las imprudències son

mortals. I, com diuen en anglès, quan calgui ‘low profile’.


M.B.M. – Suposo que hi ha moltes coses que no s’ens diuen per no incentivar el

temor terrorista. Fins a quin punt un corresponsal pot arribar a informar

sobre el que passa a l’Orient Mitjà?


T.A. – El treball a l’Orient Mitjà, sobre tot en els constants episodis de

terror, és molt difícil. Escriure sobre enfrontaments armats, sobre

guerres, es molt més fàcil. Hi ha èpoques, especialment al Iraq, en les que

es perillossíssim informar.


M.B.M. – Queda alguna cosa d’aquell Beirut que fa uns anys era com l’Habana

d’abans de la revolució?


T.A. – Queden moltes coses, començant pel estil tan peculiar de la ciutat,

àrab, mediterrània, sensual, occidentalitzada, pel seu “corniche” o passeig del

mar, sempre animat, per una vitalitat de la gent, immortal, per la

excel·lent acollida que sempre reben els occidentals, els estrangers…

Me’n adono de que Beirut és molt propicia a les bones trobades, i és

la capital àrab que exerceix la màxima llibertat que es pot tenir a aquesta

part del món.


M.B.M. – Per què es parla més del conflicte entre Israel i Palestina, que de les

coses que passen al Líban?


T.A. – El conflicte palestí-israelià te major eco i transcendència en el

món per raons obvies, la seva càrrega religiosa, emocional, és més profunda i

extensa, i les seves implicacions internacionals son més importants. Tot i així,

el tema del Líban és més apassionant perquè és més espectacular i

inesperat, més enrevessat, no tan sols per la seva complexitat interna sinó per les

vastíssimes i rocambolesques ingerències de mig món. Com, a més, és un

petit país, on tot l’Orient Mitjà ressona, és més fàcil participar en

el que cada dia passa, ser més a prop dels seus protagonistes, conèixer els seus

llocs, viure en primera persona les seves peripècies… Crec que és un paradís

pels periodistes estrangers.



Espero que us hagin resultat força interessant les respostes que us ha donat en Tomàs Alcoverro, al que des de aquí li agraeixo la seva col·laboració i el temps dedicat, m’ho he passat molt be llegint-lo.

Dintre d’unes setmanes aquest apartat d’entrevistes del blog, contarà si tot va be, amb un altre corresponsal de “La Vanguardia”, el proper serà en Rafael Poch corresponsal a Berlín, Tot amb la feina d’enllaç per part de’n Plàcid Garcia-Planas, a qui agraeixo molt la seva ajuda i col·laboració.

Si voleu proposar algunes preguntes, com sempre les poseu als comentaris, i cap a Berlín!!

Written by MadeByMiki

25 gener 2011 at 12:02 am

MadeByMiki entrevista a en Marc Bassets.

with 11 comments

Ara fa unes setmanes vàreu poder llegir aquí una entrevista a en Plàcid Garcia-Planas, corresponsal de “La Vanguardia”. En Plàcid em va suggerir que potser seria interessant fer una ronda d’entrevistes a diferents corresponsals estrangers d’aquest diari, ell amablement es va oferir com a “pont” per a facilitar la feina.

Per començar, crec que el més interessant és entrevistar a en Marc Bassets, corresponsal de “La Vanguardia” a Washington.

Nascut a Barcelona el 1974. Abans va ser corresponsal a Nova York i a Berlín. Entre 2000 i 2002 va treballar en la corresponsalia del diari a Brussel.les, després de especialitzar-se en la Unió Europea al Centre Universitaire d’Enseignement du Journalism d’Estrasburg. Llicenciat en Humanitats i en Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra, va començar a escriure a ‘La Vanguardia’ el març de 1999. Amb anterioritat, va col.laborar amb ‘El Punt’.

MadeByMiki (MBM): Al país de la mobilitat dels treballadors i pàtria del capitalisme més extrem, pots explicar-me com pot digerir la ciutadania dels EEUU la crisi i un 10% d’atur de llarga durada.
Marc Bassets: Els Estats Units han digerit coses pitjors a la seva història. Però és cert
la crisi i el 10% d’atur, un nivell molt elevat per aquest país, acostumat
els últims anys a una situació propera a la plena ocupació, són difícils de
digerir per molts nordamericans. No és només l’atur sinó, com passa a Europa
i a Espanya, la por de perdre la feina, o la por que els familiars la
perdin, o senzillament la por d’un futur pitjor. La diferència als Estats
Units és, potser, que la xarxa de l’estat del benestar no és tan sòlida com
a l’Europa occidental. Això en crisis anteriors s’ha compensat, en part, amb
la mobilitat: un nordamericà no té tants problemes com un europeu a vendre
la casa, carregar-ho tot en un camió, i començar una nova vida a l’altra
punta del país si allà hi ha feina. Això ha contribuït al dinamisme dels
Estats Units, però ara, precisament, com que la crisi és immobiliària, hi ha
moltes persones que no poden vendre la casa, i això, entre d’altres factors,
frena la mobilitat.

MBM: Les enquestes diuen que els nord-americans estan majoritàriament decebuts amb Obama, deixant a part les enquestes, quines sensacions captes al parlar amb la gent del carrer?.

Marc Bassets: Abans de les eleccions vaig viatjar durant una setmana de Washington fins a
Chicago. Seria perillós treure conclusions d’un viatge com aquests respecte
a un país tan gran que de fet és un continent. La zona per on vaig viatjar
és el vell cor industrial dels Estats Units (acer, carbó, automòbil), que
porta dècades en decadència, i és una de les parts menys dinàmiques del
país, ja abans de la crisi actual. La primera impressió que vaig tenir va
ser d’apatia i indiferència. Hi havia poc interès en les eleccions i poca
esperança en els polítics. També vaig confirmar que una part important dels
nordamericans senten una hostilitat quasi visceral cap a l’Obama. I entre
els negres, molts estan convençuts que l’hostilitat cap a l’Obama amaga
racisme.

MBM: Llegia a un article teu una teoria interessant, segons la qual la demografia cada vegada era més aliada dels demòcrates, cap el 2050 els EEUU deixarien de ser un país amb majoria blanca, i això perjudica a un partit molt “WASP” (White Anglo Saxon-Protestant) i envellit com és el republicà, que et sembla aquesta idea?

Marc Bassets: Les projeccions demogràfiques no sempre es compleixen, però aquesta
projecció indica el que, en la meva opinió, és evident: que el rostre dels
Estats Units està canviant. Quan pensem “Estats Units” o “nordamericans” a
molts encara ens pot venir el cap la imatge d’un blanc. Doncs bé, els Estats
Units cada cop és menys això, i més un país multicultural -ho ha sigut
sempre, però ara més. Un país on, per exemple, cada cop es parla més
castellà. El Tribunal Suprem, on aquest curs, per primer cop a la història,
no hi ha cap WASP. Els nou jutges més poderosos dels Estats Units són tots
catòlics o jueus. L’Obama encarna aquesta nova Amèrica, mestissa,
cosmopolita, global. Alguns comentaristes veuen l’emergència d’un moviment
populista i conservador com el Tea Party  com la reacció dels blancs que
veuen com s’estan convertint en minoria. El Partit Republicà té un problema
amb les minories, i amb els hispans. Molts hispans els veuen com un
partit antiimmigració. Els estrategues demòcrates calculen que, si els
republicans no canvien el discurs i s’obren a aquest nou electorat, el
Partit Demòcrata dominarà la política nordamericana com el republicà l’ha
dominat -amb excepcions notables- des de finals dels anys seixanta fins la
victòria de l’Obama. Els conservadors, en realitat, estan dividits. De fet
el George W. Bush va ser un dels presidents més “multiculturals” i més
atents a les minories, i va promoure unes lleis migratòries més “amables”
amb els immigrants que, no obstant això, el propi Partit Republicà li va
rebutjar. I és veritat, com diuen alguns republicans, que el votant hispà
sol ser conservador i tradicional (religiós, creu en la família tradicional,
contrari als matrimonis homosexuals…). Per tant, podria perfectament ser
republicà si els republicans l’acabessin seduint.

MBM: Qué es el millor i el pitjor dels nord-americans?

Marc Bassets: Intento evitar generalitzar, i encara més en el cas d’un país com els Estats
Units que, com deia en una resposta anterior, més que un país és un
continent. Tampoc m’agrada sentenciar els nordamericans per això o per allò:
prefereixo intentar entendre’ls i després intentar explicar-ho als lectors.

Espero que us hagi resultat força interessant aquesta petita entrevista a en Marc Bassets, al que des de aquí li agraeixo la seva col·laboració i el temps dedicat, certament les respostes han estat ben fonamentades i extenses.

Dintre d’unes setmanes aquest apartat d’entrevistes del blog, contarà amb altres corresponsals de “La Vanguardia”, el proper serà en Tomàs Alcoverro corresponsal a l’Orient Mitjà, sempre amb l’ajut de’n Plàcid Garcia-Planas, intentaré no abusar del seu temps i la seva paciència…

Per cert, si teniu alguna pregunta en ment per fer-li a en Tomàs Alcoverro, no perdeu la oportunitat de facilitar-me la feina, feu un comentari i les vostres preguntes i suggerències seran tingudes en compte.

(White Anglo-Saxon Protestant)

Written by MadeByMiki

22 Novembre 2010 at 9:56 am