..: MadeByMiki :..

::::…..No sé que no sé res….::::

Posts Tagged ‘Obama

Sempre que venen eleccions, Goebbels reneix.

with 16 comments

Una parella com cal.

Una parella com cal.

Joseph Goebbels en certa manera no ha mort, ell i la seva manera d’entendre la política reneix.

El responsable del Ministeri d’Educació Popular i Propaganda de l’Alemanya Nazi, perfectament avui podria treballar al pentàgon, a la Casa Blanca o a qualsevol dels nostres partits polítics majoritaris.

Quan ens parlen de “la mort” d’Osama Bin Laden, Goebbels riu a la seva tomba.

Quan en Camps parla de l’avi de Zapatero, Goebbels riu a la seva tomba.

Quan Obama guanya el premi Nobel de la Pau, Goebbels riu a la seva tomba.

I n’estic ben segur de que cada vegada que “es celebren” eleccions, Goebbels riu a la seva tomba.

A veure si trobeu familiars els principis de la propaganda utilitzats per en Goebbels:

1.- Principi de simplificació i de l’enemic únic.

Adoptar una única idea, un únic símbol. Individualitzar a l’adversari en un únic enemic.

2.- Principi del mètode de contagi.

Reunir diversos adversaris en una sola categoria o individu. Els adversaris s’han de constituir en una suma individualitzada.

3.- Principi de la transposició.

Carregar sobre l’adversari les pròpies errades o defectes, responent a l’atac amb l’atac. “Si no pots negar les males notícies, inventen d’altres que distreguin”.

4.- Principi de l’exageració i de la desfiguració.

Convertir qualsevol anècdota per petita que sigui, en una amenaça greu.

5.- Principi de la vulgarització.

Tota propaganda ha de ser popular, adaptant el seu nivell als menys intel·ligents als que va dirigida. Quan més gran sigui la massa a convèncer, més petit ha de ser l’esforç mental a realitzar. La capacitat receptiva de les masses és limitada i la seva comprensió escassa; a més, tenen una gran facilitat per oblidar.

6.- Principi de l’orquestració.

La propaganda ha de limitar-se a un nombre petit d’idees i repetir-les incansablement, presentades un i altre cop des de diferents perspectives però sempre convergint sobre el mateix concepte. Sense fissures ni dubtes. D’aquí també ve la famosa frase: “Si una mentida es repeteix prou, acaba per convertir-se en realitat”.

7.- Principi de renovació.

S’han d’emetre constantment informacions i arguments nous a un ritme tal que quan l’adversari respongui, el públic ja estigui interessat en una altra cosa. Les respostes de l’adversari mai han de poder contrarestar en nivell creixent de les acusacions.

8.- Principi de la versemblança.

Construir arguments a partir de fonts diverses, mitjançant els ” globus sondes” o “informacions fragmentaries”.

9.- Principi de l’acallament.

Deixar de banda les qüestions sobre les que no es tenen arguments i dissimular les notícies que afavoreixen a l’adversari, també contraprogramant amb l’ajut dels mitjans de comunicació afins.

10.- Principi de la transfusió.

Per regla general, la propaganda opera sempre a partir d’un substrat preexistent ja sigui una mitologia nacional o complexes d’odis i prejudicis tradicionals; es tracta de difondre arguments que puguin arrelar en actituds primitives.

11.- Principi de la unanimitat.

Arribar a convèncer a molta gent que pensa “com tothom”, creant una falsa impressió d’unanimitat.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Joseph_Goebbels

Written by MadeByMiki

9 Mai 2011 at 3:38 pm

John Pilger, “la guerra que vostè no veu”.

with 15 comments

Ja fa força temps que no parlo de cap documental, ho sigui que avui ja toca tractar sobre el prolífic documentalista australià John Pilger. En John porta més de 50 anys de carrera periodística, ha estat corresponsal a multitud de guerres i això l’ha impulsat a intentar comunicar allò que ell ha viscut en primera persona. Ha produït 56 documentals per a la televisió, un parell més orientats al cinema (el darrer va inclòs integre a aquest post) i ha escrit un munt de llibres.

Si en Thomas Jefferson va dir “La informació lliure és la moneda de canvi de la democràcia” en John Pilger és autor d’una altra sentència intel·ligent “Jo sé quan Bush menteix, se li mouen els llavis”, potser amb això us podreu fer una idea de quin tipus de personatge és i quina ideologia professa.

Al documental que avui us presento, “La guerra que vostè no veu”, hi trobareu molta informació sobre el món on vivim i el tracte periodístic que se li dóna, de fet aquesta és la qüestió, quina és la informació que rebem i quina intenció oculta porta.

La veritat, en John Pilger a aquest documental fa la crítica més àcida i punyent al periodisme occidental i les seves servituds. És un veritable plaer veure les cares de pànic de molts periodistes i polítics entrevistats davant les preguntes incòmodes de’n John.

Aquest documental és molt dur, quedeu avisats els més sensibles, el seu contingut és en el fons i en la forma absolutament esgarrifós. Tot i així, val la pena veure’l i sortir-ne una mica tocat però amb una nova perspectiva.

Per cert, l’accent anglès amb el que parla en John és sensacional, em fa molta gràcia…

Altres visions sobre Líbia.

with 16 comments

No tot el que podem trobar avui per Internet coincideix amb el que ens van dient pels nostres medis de comunicació. Des de el meu punt de vista, per fer-nos una idea de que coi està passant a Líbia i perquè som on som.

Per una banda us deixo el testimoni de la senyora Leonor Massanet , es una mallorquina llicenciada en psicologia i farmàcia i passa llargues temporades a Líbia. Aquesta senyora ens dóna una visió absolutament diferent de la oficial, exactament tot el contrari del que ens diuen.



I per un altre banda, també us deixo una explicació dels veritables motius que ens han portat ara a bombardejar als que fa quatre dies eren els nostres aliats. Suposo que molts ja us en feu una idea, però per posar-hi dades podem fer una ullada a la pàgina web http://www.energy-pedia.com/, allà hi trobareu una més que interessant pàgina orientada als que volen fer negocis globals relacionats amb la energia. A l’apartat “News by region” podem mirar les notícies sobre Líbia dels dos darrers anys, a veure si trobem alguna pista…


Per començar en aquests darrers anys tant al desert com al mar s’han localitzat nous jaciments petrolífers, anem passant els dies i veiem com el govern de Gaddafi ha rescindit contractes d’explotació a diferents multinacionals petrolieres.

Potser les tres notícies més significatives sobre la qüestió son:

http://www.energy-pedia.com/article.aspx?articleid=133583 : Gaddafi estudia la nacionalització de les companyies petrolieres estrangeres.

http://www.energy-pedia.com/article.aspx?articleid=133919 : Gaddafi va instar als libis a que recolzin el seu pla per recuperar els ingressos del petroli i socialitzar-los.

http://www.energy-pedia.com/article.aspx?articleid=134161 : El Congrés retarda el pla de repartiment del petroli de Gaddafi.

Aquest és l’altre punt de vista que hi ha de la situació que vivim, això significa que Gaddafi sigui un gran demòcrata?, jo diria que no. Que al seu govern no hi ha corrupció? Doncs possiblement n’hi ha i no poca. Que ha comés abusos contra el seu poble? També pot ser…

Però si amb això n’hi ha prou, potser ens faltaran bombes per a tots…

http://leonorenlibia.blogspot.com/

Written by MadeByMiki

21 Març 2011 at 10:21 am

Tunísia i els seus “amics”.

with 6 comments

Complicitats.

Complicitats.

El Banc Mundial l’any 2010 ens informava sobre la situació econòmica de Tunísia. Entre d’altres coses sota el títol “Tunísia, un exemple a l’Àfrica”, ens donaven unes dades importants per veure el fantàstic moment econòmic que viu aquest país.

-Entre en 1996 i el 2007 ha millorat la seva competitivitat i es van duplicar les seves exportacions de bens i serveis.

-El Banc Mundial els hi va donar préstecs pel seu desenvolupament.

-Tunísia ha impulsat satisfactòriament la inversió privada fent créixer la productivitat enormement.

És ben curiós que a un país amb tots els indicadors del Banc Mundial en positiu, amb una gran productivitat i competitivitat, aquells dos factors que sempre associem (o ells ens fan associar) amb el creixement i el benestar sigui el que ha patit les protestes més violentes i duradores del nord d’Àfrica.

No costa gaire deduir, que el fet de que un país tingui uns indicadors econòmics positius no implica que els seus ciutadans se’n adonin o en gaudeixin plenament. El gran exemple de progrés que representava Tunísia pels països del seu entorn s’ha esvaït, els seus enormes ingressos com a paradís turístic i pels seus recursos energètics no han revertit en el poble.

És molt graciós que Barack Obama faci crides en favor de fer eleccions “lliures i justes”, parli del coratge i la gran dignitat del poble tunisià, que des de Europa es parli també de solucions democràtiques per satisfer els desitjos del poble. Si aprofundim una mica més ens en adonarem de que la democràcia que els hi proposen és un “govern d’unitat” amb molts dels elements de l’antic règim. Aquest govern d’unitat que recolzen les “democràcies” occidentals no deixarà participar a les eleccions ni a partits d’esquerres ni tampoc a partits islamistes, és curiosa aquesta versió de la “democràcia”.

Sobre el senyor amic d’occident, en  Ben Ali,docs poc hi ha per dir, és el típic exemple de “cleptocràcia” orquestrada i promoguda per occident. Ho sigui que com sempre ell i la seva tropa s’havien apropiat d’infinitat de bens i negocis del seu país, i acumulaven fortunes incommensurables. Evidentment, no cal patir, el botí del lladre on ha de ser, a aquells paradisos fiscals que ningú vol eliminar, allà on no tenen manies a l’hora de rebre diners i or encara que estiguin una mica tacadets de sang… 

http://siteresources.worldbank.org/NEWSSPANISH/Resources/2010IBRD-Tunisia-ES.pdf

Written by MadeByMiki

18 gener 2011 at 10:29 pm

MadeByMiki entrevista a en Marc Bassets.

with 11 comments

Ara fa unes setmanes vàreu poder llegir aquí una entrevista a en Plàcid Garcia-Planas, corresponsal de “La Vanguardia”. En Plàcid em va suggerir que potser seria interessant fer una ronda d’entrevistes a diferents corresponsals estrangers d’aquest diari, ell amablement es va oferir com a “pont” per a facilitar la feina.

Per començar, crec que el més interessant és entrevistar a en Marc Bassets, corresponsal de “La Vanguardia” a Washington.

Nascut a Barcelona el 1974. Abans va ser corresponsal a Nova York i a Berlín. Entre 2000 i 2002 va treballar en la corresponsalia del diari a Brussel.les, després de especialitzar-se en la Unió Europea al Centre Universitaire d’Enseignement du Journalism d’Estrasburg. Llicenciat en Humanitats i en Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra, va començar a escriure a ‘La Vanguardia’ el març de 1999. Amb anterioritat, va col.laborar amb ‘El Punt’.

MadeByMiki (MBM): Al país de la mobilitat dels treballadors i pàtria del capitalisme més extrem, pots explicar-me com pot digerir la ciutadania dels EEUU la crisi i un 10% d’atur de llarga durada.
Marc Bassets: Els Estats Units han digerit coses pitjors a la seva història. Però és cert
la crisi i el 10% d’atur, un nivell molt elevat per aquest país, acostumat
els últims anys a una situació propera a la plena ocupació, són difícils de
digerir per molts nordamericans. No és només l’atur sinó, com passa a Europa
i a Espanya, la por de perdre la feina, o la por que els familiars la
perdin, o senzillament la por d’un futur pitjor. La diferència als Estats
Units és, potser, que la xarxa de l’estat del benestar no és tan sòlida com
a l’Europa occidental. Això en crisis anteriors s’ha compensat, en part, amb
la mobilitat: un nordamericà no té tants problemes com un europeu a vendre
la casa, carregar-ho tot en un camió, i començar una nova vida a l’altra
punta del país si allà hi ha feina. Això ha contribuït al dinamisme dels
Estats Units, però ara, precisament, com que la crisi és immobiliària, hi ha
moltes persones que no poden vendre la casa, i això, entre d’altres factors,
frena la mobilitat.

MBM: Les enquestes diuen que els nord-americans estan majoritàriament decebuts amb Obama, deixant a part les enquestes, quines sensacions captes al parlar amb la gent del carrer?.

Marc Bassets: Abans de les eleccions vaig viatjar durant una setmana de Washington fins a
Chicago. Seria perillós treure conclusions d’un viatge com aquests respecte
a un país tan gran que de fet és un continent. La zona per on vaig viatjar
és el vell cor industrial dels Estats Units (acer, carbó, automòbil), que
porta dècades en decadència, i és una de les parts menys dinàmiques del
país, ja abans de la crisi actual. La primera impressió que vaig tenir va
ser d’apatia i indiferència. Hi havia poc interès en les eleccions i poca
esperança en els polítics. També vaig confirmar que una part important dels
nordamericans senten una hostilitat quasi visceral cap a l’Obama. I entre
els negres, molts estan convençuts que l’hostilitat cap a l’Obama amaga
racisme.

MBM: Llegia a un article teu una teoria interessant, segons la qual la demografia cada vegada era més aliada dels demòcrates, cap el 2050 els EEUU deixarien de ser un país amb majoria blanca, i això perjudica a un partit molt “WASP” (White Anglo Saxon-Protestant) i envellit com és el republicà, que et sembla aquesta idea?

Marc Bassets: Les projeccions demogràfiques no sempre es compleixen, però aquesta
projecció indica el que, en la meva opinió, és evident: que el rostre dels
Estats Units està canviant. Quan pensem “Estats Units” o “nordamericans” a
molts encara ens pot venir el cap la imatge d’un blanc. Doncs bé, els Estats
Units cada cop és menys això, i més un país multicultural -ho ha sigut
sempre, però ara més. Un país on, per exemple, cada cop es parla més
castellà. El Tribunal Suprem, on aquest curs, per primer cop a la història,
no hi ha cap WASP. Els nou jutges més poderosos dels Estats Units són tots
catòlics o jueus. L’Obama encarna aquesta nova Amèrica, mestissa,
cosmopolita, global. Alguns comentaristes veuen l’emergència d’un moviment
populista i conservador com el Tea Party  com la reacció dels blancs que
veuen com s’estan convertint en minoria. El Partit Republicà té un problema
amb les minories, i amb els hispans. Molts hispans els veuen com un
partit antiimmigració. Els estrategues demòcrates calculen que, si els
republicans no canvien el discurs i s’obren a aquest nou electorat, el
Partit Demòcrata dominarà la política nordamericana com el republicà l’ha
dominat -amb excepcions notables- des de finals dels anys seixanta fins la
victòria de l’Obama. Els conservadors, en realitat, estan dividits. De fet
el George W. Bush va ser un dels presidents més “multiculturals” i més
atents a les minories, i va promoure unes lleis migratòries més “amables”
amb els immigrants que, no obstant això, el propi Partit Republicà li va
rebutjar. I és veritat, com diuen alguns republicans, que el votant hispà
sol ser conservador i tradicional (religiós, creu en la família tradicional,
contrari als matrimonis homosexuals…). Per tant, podria perfectament ser
republicà si els republicans l’acabessin seduint.

MBM: Qué es el millor i el pitjor dels nord-americans?

Marc Bassets: Intento evitar generalitzar, i encara més en el cas d’un país com els Estats
Units que, com deia en una resposta anterior, més que un país és un
continent. Tampoc m’agrada sentenciar els nordamericans per això o per allò:
prefereixo intentar entendre’ls i després intentar explicar-ho als lectors.

Espero que us hagi resultat força interessant aquesta petita entrevista a en Marc Bassets, al que des de aquí li agraeixo la seva col·laboració i el temps dedicat, certament les respostes han estat ben fonamentades i extenses.

Dintre d’unes setmanes aquest apartat d’entrevistes del blog, contarà amb altres corresponsals de “La Vanguardia”, el proper serà en Tomàs Alcoverro corresponsal a l’Orient Mitjà, sempre amb l’ajut de’n Plàcid Garcia-Planas, intentaré no abusar del seu temps i la seva paciència…

Per cert, si teniu alguna pregunta en ment per fer-li a en Tomàs Alcoverro, no perdeu la oportunitat de facilitar-me la feina, feu un comentari i les vostres preguntes i suggerències seran tingudes en compte.

(White Anglo-Saxon Protestant)

Written by MadeByMiki

22 Novembre 2010 at 9:56 am

Autosuficiència perillosa.

with 12 comments

Ara ja fa més de 30 anys el aleshores president dels Estats Units (l’amic dels catalans) Jimmy Carter va fer instal·lar panells solars a tota l’ala oest de la Casa Blanca. Allò va ser un gest del que anava a ser un canvi d’orientació en matèria de política energètica. Teòricament calia mostrar als ciutadans un camí de futur més orientat cap a un món més ecològic. La gent veuria com els escalfadors de la Casa Blanca funcionaven perfectament amb energia solar, una opció eficient i barata.

A Carter el va succeir en Ronald Reagan, una de les primeres decisions del nou president-actor va ser desmuntar aquells panells solars. La majoria van anar a parar a racons poc visitats de museus, però un el va comprar un empresari xinès. Aquest empresari va construir la companyia termo-solar més gran del món, Xina va instal·lar més de setanta milions de panells iguals.

Avui els Estats Units fan veure que es lamenten per no tenir “llocs de treball verds”, però en realitat fa anys que van optar pels combustibles fòssils i en Barack Obama no ha fet res per canviar això.

De fet en Barack va prometre milions de “llocs de treball verds”, però l’únic que se li ha vist son gestos estèrils de cara a la galeria, un dels casos més patètics és l’hort ecològic que s’ha muntat la seva senyora a la Casa Blanca.

Un cas contrari al americà és el d’Alemanya, allà s’estimula la “industria verda”. L’any passat Alemanya va crear més d’un 50% de les cèl·lules fotovoltaiques del món.

Hermann Scheer membre del Parlament alemany va dir: “L’energia solar és l’energia de la gent. Fer servir aquesta energia no requereix grans inversions per part d’unes poques corporacions enormes, el que requereix és milions de inversions per part de milers de milions de persones que tenen, d’aquesta manera, l’oportunitat de deixar de ser part del problema per passar a ser part de la solució”.

Això que explica tant malament en Hermann fa referència als equips d’energia solar a petita escala, que generen llocs de treball, son eficients, redueixen les despeses i permeten (a Alemanya) que els seus propietaris puguin vendre els seus excedents a les centrals elèctriques.

Avui seria ben senzill democratitzar i socialitzar l’accés a l’energia neta, això beneficiaria enormement als consumidors, al medi ambient i crearia molts de llocs de treball. El problema és que la recaptació d’impostos i les multinacionals importen molt més als polític que els seus ciutadans. Hi ha algun valent que pugui proposar un camí cap a l’autonomia energètica dels ciutadans?.

Written by MadeByMiki

20 Setembre 2010 at 11:09 pm

Tot sigui per la pau mundial.

with 8 comments

Avui Obama diu que la “seva missió” a l’Iraq ha finalitzat i a fet tornar les seves tropes cap a casa, o almenys això diu. La veritat és que els Estats Units confessen que deixen 50.000 soldats, una ambaixada que és més gran que l’estat del Vaticà i un munt de bases militars que ben segur que son allà per quedar-se.
Potser en moments com aquests cal fer memòria per saber com s’ha arribat fina aquí, i per fer-ho tiraré molt enrere, directament cap a l’inici de la política militarista dels Estats Units d’Amèrica, el presumpte paradigma de la llibertat i la justícia.
Al 1946 Harry S. Truman amb els genocidis nuclears d’Hiroshima i Nagasaki havia “guanyat” la Segona Guerra Mundial i posat el seu país al capdavant del món, era la potència militar més avançada i temible del planeta. En aquell moment, una vegada arribada la pau, calia fer una reconversió econòmica i de totes les institucions de guerra de l’estat, però Truman decideix fer una política que encara avui és vigent: En lloc de dissoldre gran part de l’industria militar i els serveis d’espionatge, manté l’estat en una “economia de guerra” perpetua.
En aquell moment es crea la CIA, l’agència d’espionatge més gran del món. El que varen fer és senzillament re-col·locar i unir els seus serveis d’espionatge de la marina, l’exercit de terra i la secretaria d’estat per formar la nova agència d’espionatge. Tenint en compte que no estaven amb guerra formal amb ningú, la CIA faria la funció de recopilar informació sensible a tot el món i se la va dotar de capacitat per a actuar a l’estranger. Naturalment així es violava la sobirania de la resta d’estats, però ells mateixos ja es dedicarien a donar cobertura a aquestes accions, sempre es pot dir que es fan per un be global o per lluitar contra el comunisme o el terrorisme.

D’aquí ve la famosa “National Security Act” validada pel Congrés l’any 1947. Aquell any es va perpetuar en èpoques de pau un dispositiu militar i d’espionatge amb uns pressupostos i atribucions semblants als que tindria en cas de guerra.
Els Estats Units, amb aquesta política bel·licista varen donar inici a la “guerra freda”, naturalment el seu adversari militar l’Unió Soviètica va seguir l’estela dels Estats Units i es va iniciar la llarga i estèril carrera armamentística.

No, si no és una despesa, és una inversió...

No, si no és una despesa, és una inversió...

Documents ultra secrets com el “National Security Council Directive on Office of Special Projects” aprovat el 18 de juny de 1948 i desclassificat 50 anys més tard, parla de les “operacions especials”, de qui les podia ordenar i de com es farien servir enllaços per protegir i ocultar les responsabilitats del Govern. En aquell document es detalla com “les accions conduides o recolzades pel Govern contra països o grups hostils devien ser planificats i executats de manera que el Govern pogués negar de forma clara la seva implicació o responsabilitat”. Més endavant al mateix document es detallen les formes d’actuació, que son les següents: “guerra econòmica, acció preventiva directa, sabotatge, infiltració i destrucció d’objectius, subversió d’estats hostils, creació i assistència a grups de resistència, guerrilles, contra-espionatge…”.
També a altres documents secrets es parla sobre altres grups funcionals, a aquests se’ls hi encarrega unes altres tasques:

-Guerra psicològica mitjançant premsa, ràdio, Tv, rumors, etc.
-Guerra econòmica, manipulant els mercats, especulant sobre les monedes, impedint l’accés a determinats productes, falsificant divises…

Resumint, els Estats Units diuen que es retiren de l’Iraq, parlen sobre pau i democràcia,  però la seva despesa militar representa més d’un 40% del total mundial. Per ponderar adequadament aquesta xifra cal tenir en compte que els Estats Units te 305 milions d’habitants i el món 6.700 milions, potser així ens en adonarem de que estan dient quan parlen de pau.

Written by MadeByMiki

1 Setembre 2010 at 10:16 pm