..: MadeByMiki :..

::::…..No sé que no sé res….::::

Posts Tagged ‘Obama

Tunísia i els seus “amics”.

with 6 comments

Complicitats.

Complicitats.

El Banc Mundial l’any 2010 ens informava sobre la situació econòmica de Tunísia. Entre d’altres coses sota el títol “Tunísia, un exemple a l’Àfrica”, ens donaven unes dades importants per veure el fantàstic moment econòmic que viu aquest país.

-Entre en 1996 i el 2007 ha millorat la seva competitivitat i es van duplicar les seves exportacions de bens i serveis.

-El Banc Mundial els hi va donar préstecs pel seu desenvolupament.

-Tunísia ha impulsat satisfactòriament la inversió privada fent créixer la productivitat enormement.

És ben curiós que a un país amb tots els indicadors del Banc Mundial en positiu, amb una gran productivitat i competitivitat, aquells dos factors que sempre associem (o ells ens fan associar) amb el creixement i el benestar sigui el que ha patit les protestes més violentes i duradores del nord d’Àfrica.

No costa gaire deduir, que el fet de que un país tingui uns indicadors econòmics positius no implica que els seus ciutadans se’n adonin o en gaudeixin plenament. El gran exemple de progrés que representava Tunísia pels països del seu entorn s’ha esvaït, els seus enormes ingressos com a paradís turístic i pels seus recursos energètics no han revertit en el poble.

És molt graciós que Barack Obama faci crides en favor de fer eleccions “lliures i justes”, parli del coratge i la gran dignitat del poble tunisià, que des de Europa es parli també de solucions democràtiques per satisfer els desitjos del poble. Si aprofundim una mica més ens en adonarem de que la democràcia que els hi proposen és un “govern d’unitat” amb molts dels elements de l’antic règim. Aquest govern d’unitat que recolzen les “democràcies” occidentals no deixarà participar a les eleccions ni a partits d’esquerres ni tampoc a partits islamistes, és curiosa aquesta versió de la “democràcia”.

Sobre el senyor amic d’occident, en  Ben Ali,docs poc hi ha per dir, és el típic exemple de “cleptocràcia” orquestrada i promoguda per occident. Ho sigui que com sempre ell i la seva tropa s’havien apropiat d’infinitat de bens i negocis del seu país, i acumulaven fortunes incommensurables. Evidentment, no cal patir, el botí del lladre on ha de ser, a aquells paradisos fiscals que ningú vol eliminar, allà on no tenen manies a l’hora de rebre diners i or encara que estiguin una mica tacadets de sang… 

http://siteresources.worldbank.org/NEWSSPANISH/Resources/2010IBRD-Tunisia-ES.pdf

Written by MadeByMiki

18 gener 2011 at 10:29 pm

MadeByMiki entrevista a en Marc Bassets.

with 11 comments

Ara fa unes setmanes vàreu poder llegir aquí una entrevista a en Plàcid Garcia-Planas, corresponsal de “La Vanguardia”. En Plàcid em va suggerir que potser seria interessant fer una ronda d’entrevistes a diferents corresponsals estrangers d’aquest diari, ell amablement es va oferir com a “pont” per a facilitar la feina.

Per començar, crec que el més interessant és entrevistar a en Marc Bassets, corresponsal de “La Vanguardia” a Washington.

Nascut a Barcelona el 1974. Abans va ser corresponsal a Nova York i a Berlín. Entre 2000 i 2002 va treballar en la corresponsalia del diari a Brussel.les, després de especialitzar-se en la Unió Europea al Centre Universitaire d’Enseignement du Journalism d’Estrasburg. Llicenciat en Humanitats i en Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra, va començar a escriure a ‘La Vanguardia’ el març de 1999. Amb anterioritat, va col.laborar amb ‘El Punt’.

MadeByMiki (MBM): Al país de la mobilitat dels treballadors i pàtria del capitalisme més extrem, pots explicar-me com pot digerir la ciutadania dels EEUU la crisi i un 10% d’atur de llarga durada.
Marc Bassets: Els Estats Units han digerit coses pitjors a la seva història. Però és cert
la crisi i el 10% d’atur, un nivell molt elevat per aquest país, acostumat
els últims anys a una situació propera a la plena ocupació, són difícils de
digerir per molts nordamericans. No és només l’atur sinó, com passa a Europa
i a Espanya, la por de perdre la feina, o la por que els familiars la
perdin, o senzillament la por d’un futur pitjor. La diferència als Estats
Units és, potser, que la xarxa de l’estat del benestar no és tan sòlida com
a l’Europa occidental. Això en crisis anteriors s’ha compensat, en part, amb
la mobilitat: un nordamericà no té tants problemes com un europeu a vendre
la casa, carregar-ho tot en un camió, i començar una nova vida a l’altra
punta del país si allà hi ha feina. Això ha contribuït al dinamisme dels
Estats Units, però ara, precisament, com que la crisi és immobiliària, hi ha
moltes persones que no poden vendre la casa, i això, entre d’altres factors,
frena la mobilitat.

MBM: Les enquestes diuen que els nord-americans estan majoritàriament decebuts amb Obama, deixant a part les enquestes, quines sensacions captes al parlar amb la gent del carrer?.

Marc Bassets: Abans de les eleccions vaig viatjar durant una setmana de Washington fins a
Chicago. Seria perillós treure conclusions d’un viatge com aquests respecte
a un país tan gran que de fet és un continent. La zona per on vaig viatjar
és el vell cor industrial dels Estats Units (acer, carbó, automòbil), que
porta dècades en decadència, i és una de les parts menys dinàmiques del
país, ja abans de la crisi actual. La primera impressió que vaig tenir va
ser d’apatia i indiferència. Hi havia poc interès en les eleccions i poca
esperança en els polítics. També vaig confirmar que una part important dels
nordamericans senten una hostilitat quasi visceral cap a l’Obama. I entre
els negres, molts estan convençuts que l’hostilitat cap a l’Obama amaga
racisme.

MBM: Llegia a un article teu una teoria interessant, segons la qual la demografia cada vegada era més aliada dels demòcrates, cap el 2050 els EEUU deixarien de ser un país amb majoria blanca, i això perjudica a un partit molt “WASP” (White Anglo Saxon-Protestant) i envellit com és el republicà, que et sembla aquesta idea?

Marc Bassets: Les projeccions demogràfiques no sempre es compleixen, però aquesta
projecció indica el que, en la meva opinió, és evident: que el rostre dels
Estats Units està canviant. Quan pensem “Estats Units” o “nordamericans” a
molts encara ens pot venir el cap la imatge d’un blanc. Doncs bé, els Estats
Units cada cop és menys això, i més un país multicultural -ho ha sigut
sempre, però ara més. Un país on, per exemple, cada cop es parla més
castellà. El Tribunal Suprem, on aquest curs, per primer cop a la història,
no hi ha cap WASP. Els nou jutges més poderosos dels Estats Units són tots
catòlics o jueus. L’Obama encarna aquesta nova Amèrica, mestissa,
cosmopolita, global. Alguns comentaristes veuen l’emergència d’un moviment
populista i conservador com el Tea Party  com la reacció dels blancs que
veuen com s’estan convertint en minoria. El Partit Republicà té un problema
amb les minories, i amb els hispans. Molts hispans els veuen com un
partit antiimmigració. Els estrategues demòcrates calculen que, si els
republicans no canvien el discurs i s’obren a aquest nou electorat, el
Partit Demòcrata dominarà la política nordamericana com el republicà l’ha
dominat -amb excepcions notables- des de finals dels anys seixanta fins la
victòria de l’Obama. Els conservadors, en realitat, estan dividits. De fet
el George W. Bush va ser un dels presidents més “multiculturals” i més
atents a les minories, i va promoure unes lleis migratòries més “amables”
amb els immigrants que, no obstant això, el propi Partit Republicà li va
rebutjar. I és veritat, com diuen alguns republicans, que el votant hispà
sol ser conservador i tradicional (religiós, creu en la família tradicional,
contrari als matrimonis homosexuals…). Per tant, podria perfectament ser
republicà si els republicans l’acabessin seduint.

MBM: Qué es el millor i el pitjor dels nord-americans?

Marc Bassets: Intento evitar generalitzar, i encara més en el cas d’un país com els Estats
Units que, com deia en una resposta anterior, més que un país és un
continent. Tampoc m’agrada sentenciar els nordamericans per això o per allò:
prefereixo intentar entendre’ls i després intentar explicar-ho als lectors.

Espero que us hagi resultat força interessant aquesta petita entrevista a en Marc Bassets, al que des de aquí li agraeixo la seva col·laboració i el temps dedicat, certament les respostes han estat ben fonamentades i extenses.

Dintre d’unes setmanes aquest apartat d’entrevistes del blog, contarà amb altres corresponsals de “La Vanguardia”, el proper serà en Tomàs Alcoverro corresponsal a l’Orient Mitjà, sempre amb l’ajut de’n Plàcid Garcia-Planas, intentaré no abusar del seu temps i la seva paciència…

Per cert, si teniu alguna pregunta en ment per fer-li a en Tomàs Alcoverro, no perdeu la oportunitat de facilitar-me la feina, feu un comentari i les vostres preguntes i suggerències seran tingudes en compte.

(White Anglo-Saxon Protestant)

Written by MadeByMiki

22 Novembre 2010 at 9:56 am

Autosuficiència perillosa.

with 12 comments

Ara ja fa més de 30 anys el aleshores president dels Estats Units (l’amic dels catalans) Jimmy Carter va fer instal·lar panells solars a tota l’ala oest de la Casa Blanca. Allò va ser un gest del que anava a ser un canvi d’orientació en matèria de política energètica. Teòricament calia mostrar als ciutadans un camí de futur més orientat cap a un món més ecològic. La gent veuria com els escalfadors de la Casa Blanca funcionaven perfectament amb energia solar, una opció eficient i barata.

A Carter el va succeir en Ronald Reagan, una de les primeres decisions del nou president-actor va ser desmuntar aquells panells solars. La majoria van anar a parar a racons poc visitats de museus, però un el va comprar un empresari xinès. Aquest empresari va construir la companyia termo-solar més gran del món, Xina va instal·lar més de setanta milions de panells iguals.

Avui els Estats Units fan veure que es lamenten per no tenir “llocs de treball verds”, però en realitat fa anys que van optar pels combustibles fòssils i en Barack Obama no ha fet res per canviar això.

De fet en Barack va prometre milions de “llocs de treball verds”, però l’únic que se li ha vist son gestos estèrils de cara a la galeria, un dels casos més patètics és l’hort ecològic que s’ha muntat la seva senyora a la Casa Blanca.

Un cas contrari al americà és el d’Alemanya, allà s’estimula la “industria verda”. L’any passat Alemanya va crear més d’un 50% de les cèl·lules fotovoltaiques del món.

Hermann Scheer membre del Parlament alemany va dir: “L’energia solar és l’energia de la gent. Fer servir aquesta energia no requereix grans inversions per part d’unes poques corporacions enormes, el que requereix és milions de inversions per part de milers de milions de persones que tenen, d’aquesta manera, l’oportunitat de deixar de ser part del problema per passar a ser part de la solució”.

Això que explica tant malament en Hermann fa referència als equips d’energia solar a petita escala, que generen llocs de treball, son eficients, redueixen les despeses i permeten (a Alemanya) que els seus propietaris puguin vendre els seus excedents a les centrals elèctriques.

Avui seria ben senzill democratitzar i socialitzar l’accés a l’energia neta, això beneficiaria enormement als consumidors, al medi ambient i crearia molts de llocs de treball. El problema és que la recaptació d’impostos i les multinacionals importen molt més als polític que els seus ciutadans. Hi ha algun valent que pugui proposar un camí cap a l’autonomia energètica dels ciutadans?.

Written by MadeByMiki

20 Setembre 2010 at 11:09 pm