Propostes contra la crisi, 2ª part.

Imatge de: http://entretanto.wordpress.com/

Estimat poble, avui és el gran dia, a la primera part d’aquest post vaig proposar l’eliminació de la propaganda de totes les entitats públiques, amb l’objectiu de l’abolició total de la publicitat. Com que m’heu fet arribar el vostre neguit sobre el futur que li desitjo a TV3, de moment aplaçarem la prohibició de la televisió, però em reservo aquesta opció per més endavant si és necessari. Encara no m’heu convençut de la prioritat de la tele per sobre de la salut i l’educació.

Vist això, passo a la segona i més important part de les mesures per combatre la crisi i fer d’aquest un món millor. Tal i com vaig fer al primer post tan sols faré un parell de propostes, això em permetrà concretar més i millor les idees i fer un post d’una mida assumible.

Primera proposta, el salari màxim.

Som-hi de nou, la primera proposta és ben clara, cal imposar per llei el salari màxim dels nostres funcionaris, quan parlo de funcionaris em refereixo a tots aquells que son fora de l’empresa privada. Cal fer una nova escala salarial amb una distribució més equitativa dels diners. Per exemple, si el salari mínim interprofessional és més o menys de 630€ mensuals, el màxim el podríem posar en cinc vegades aquesta xifra, i pel mig segons la feina i la responsabilitat caldria graduar dins d’aquests marges un salari just.

Hem de garantir que les persones que son al servei de la societat no hi son purament per enriquir-se, posem un exemple molt de moda, els nostres sagrats diputats, ells van a la feina per servir-nos, i de manera secundària per fer-se d’or. Com a mínim això és el que sembla al veure les seves actuals remuneracions anuals:

Presidència	130.011,19€
Vicepresidència	99.765,52€
Secretaria	81.311,63 €
Assignació per al president de grup parlamentari	37.143,12€
Assignació per al portaveu de grup i subgrup parlamentari	39.328,01€
Assignació per a la resta de diputats	40.201,96€
Despeses de viatge per a residents a Barcelona o àrea metropolitana	21.605,22€
Resident a menys de 80 quilòmetres de Barcelona	28.090,02€
Resident entre 81 i 190 quilòmetres de Barcelona	30.156,56€

Evito esmentar les despeses en: Comissions legislatives o creades per llei . Comissions de seguiment, estudi o investigació, suplements per a portaveus, presidents, vicepresidents de grup i les subvencions a grups i subgrups parlamentaris…

Això s’acabaria ben depresa amb el salari màxim, evidentment aquest salari no seria combinable -com passa ara- amb mil assignacions per tota mena de variables. El salari màxim seria un límit inviolable per llei.

L’objectiu final d’aquesta mesura seria fer-la arribar a l’empresa privada, però per començar seria important aplicar-la en principi a la professió pública. Més endavant s’hauria de legislar considerant delicte cobrar o obtenir xifres de beneficis immorals.

Segona proposta, les necessitats mínimes.

Les necessitats bàsiques mínimes haurien de ser gratuïtes sota subvenció per a cada familia o individu. Caldria fer un estudi a fons de quines son aquestes necessitats. Com a necessitats mínimes em refereixo purament a allò indispensable per a una subsistència digna i saludable. Una persona o família que visqui de manera absolutament frugal, consumint un mínim d’aigua, llum i gas, sense cap tipus de despeses en luxes i capricis, això hauria de ser considerat un dret universal.

Evidentment a partir d’aquestes despeses mínimes subvencionades, tot luxe hauria de ser de manera progressiva cada vegada més i més car. No podem considerar de cap manera lògic el pagar al mateix preu l’aigua per a un consum racional de subsistència que per omplir piscines o regar camps de golf. Qui vulgui tenir capricis cal que els pagui ben cars, la tendència hauria d’anar cap aquí en tots els aspectes, cal carregar d’impostos extra i sense manies els cotxes que gasten massa, les segones residències, l’aire condicionat, els vols en avió, la cirurgia estètica, les assecadores elèctriques, el AVE, les carreres de cotxes i motos, les autovies… totes aquelles coses que de cap manera necessitem i que a més acaben fent un mal enorme al medi ambient.

Amb aixo qui malbaratés acabaria pagant molt més i hi hauria diners per dedicar-los a cobrir els mínims per una vida digna de tota la població, la renda bàsica universal, un transport públic eficient i més universal, la sanitat, l’educació…

Crec que hi ha molt de camp a estudiar i aprofundir, però una societat amb els mínims coberts, és una societat sense por i molt més lliure per fer el que vulgui perquè té una xarxa de protecció que elimina la possibilitat de l’exclusió social. Això ens donaria molta més llibertat per dedicar temps a formar-nos o deixar una feina sense patir per la nostra subsistència.

No em faré més pesat, deixo aquest segon post aquí amb la intenció de debatre amb vosaltres aquestes idees. Si heu arribat fins aquí, mil gràcies per la vostra paciència i dedicació.

Uns links per fer una ullada: 

http://ca.wikipedia.org/wiki/Renda_b%C3%A0sica 

http://www.slideshare.net/notleaving/el-qu-es-podria-fer-amb-els-diners-de-la-frmula-1

Propostes contra la crisi, 1ª part.

Com a molta altra gent que portem anys i panys criticant la nostra societat i el nostre sistema de vida, a més ara ens dediquem a protestar per la deficient gestió dels nostres diners (el diner públic), amb lo que sovint els més afins a aquest món neo-liberal en el que vivim, em fan aquella pregunta màgica: “Això que dius sona molt be, però si tu manessis que faries?, eh?”.

Crec que avui que sabem que s’ha incrementat el dèficit de les nostres administracion de manera exponencial, i que a més la morositat dels ciutadans s’ha disparat, de fet més aviat es podría parlar d’una llarga i clara tendència a l’alça. Doncs crec que és un bon moment per exposar, posem per cas un parell d’iniciatives que ajudarien a millorar molt aquests dos problemes financers, senzillament m’ho he proposat així com a un exercici de reflexió que no anirà enlloc però em ve de gust de fer.

Per tant avui em disposo a solucionar tot solet aquests grans problemes que ens porten a tots de cul i que indignen a tanta gent. És evident que tot això no es fa en un post, per tant faré un esforç descomunal i ho enllestiré en un parell de posts.

Som-hi doncs, anem per feina que es fa tard. La primera proposta és ben senzilla, cal eliminar la publicitat de tot l’àmbit públic. Sembla una qüestió poc important, però ara us deixo unes dades per que us en adoneu de la magnitud de la tragèdia:

• Cal prohibir la propaganda electoral, tan sols pot ser polerada a les pàgines web dels partits polítics, allà pot anar-hi tothom a informar-se sense cap problema. Això permetria tenir una democràcia més justa, tots els partits tindríen més igualtat de condicions i combatriem el finançament ilegal. Avui les coses estan així: “A més de la cessió d’espais de titularitat pública, en les eleccions al Parlament la Generalitat contribueix a les despeses electorals de les candidatures, com també ho fa l’Estat a les eleccions al Congrés i al Senat. També es fixen tarifes especials per a l’ús del servei de correus. Pel que fa a les subvencions privades, també són admissibles, però estan limitades legalment i són objecte de control posterior.”. Ni tan sols ens podem oposar a reber les cartes de propaganda electoral:”les lleis reguladores del tractament automatitzat de dades personals que ho permeten respecte a la propaganda comercial no són aplicables en matèria electoral”. Per posar un exemple això és el que diuen que es van gastar els partits més significatius de Catalunya les passades eleccions municipals: PSC: 2.436.600€, CiU: 2.200.000€, ERC: 1.624.000€, PP: 900.000€, ICV: 300.000€, C’s: 160.000€

• La Generalitat va gastar en propaganda el passat 2010 la descomunal xifra de 10,51 milions d’euros, i va quedar com a tercer anunciant a Catalunya sota “Telefonica” i “El Corte Inglés”. Per desgràcia no tinc informació sobre la despesa d’altres administracions, però les xifres d’ajuntaments, diputacions, consells comarcals i altres segur que també son escandaloses. Un altre forat enorme son les televisions autonòmiques i locals, tots sabem que bàsicament son un pur instrument propagandístic que paguem entre tots, el seu dèficit confessat s’apropa als 2.000 milions d’euros i s’emporten unes subvencions anuals de més de 1.000 milions d’euros, aquest any “la corpo“ per si sola rebrà 324 milions d’euros de subvenció. Per veure la desmesura en la que ens trobem, mentre Tele5 té una plantilla de unes 700 persones, TV3 manté a més de 2.700 empleats. Evidentment a aquestes xifres caldria afegir-hi les de tots els canals públics de televisió, ràdio i altres. Hi ha molt on retallar, però el donar la visió del món que els hi convé sembla que no té preu. Gairebé sobra comentar-ho, però no creieu que abans de retallar caldria plantejar quines son les nostres prioritats, les del govern ja les sabem i son ben clares: propaganda, poltrona i policia.

Per a la propera entrega, prometo ser més radical i original amb les meves propostes, no us ho perdeu…

Sobre la mobilització dels “indignats”.

No us perdeu el link a l'audio d'aquest crack de la comunicació.

Per començar, em plau dedicar-li aquest post al amic David, autor del gran blog “Calaix de/sastre” que sempre incita a la reflexió, i que al seu fonamentat post “Manis d’indignats” té un punt de vista força diferent al meu però com a mínim interessant.

Pel que puc llegir sembla que els partits polítics segueixen desorientats davant el moviment social dels “indignats”. Els partits tan sols han fet el que fan sempre, aplicar “el manual”, el vell i gastat manual de comportament que fan servir al davant de qualsevol situació. I que diu aquest manual al seu apartat de demandes democràtiques?, segur que aquesta música us sona molt:

• Als espanyols els hi ha costat molt, fins hi tot la vida a alguns el tenir aquesta democràcia i el dret a vot, aquest sacrifici no ha de ser menyspreuat.

• Si no estas d’acord amb el que hi ha, vés a votar i així podràs canviar les coses.

• La culpa del que està passan és de “l’altre” partit, per tant exercint l’alternància democràtica pots canviar les coses.

• Els partits polítics prenen nota de les queixes de la ciutadania, això ens farà reflexionar sobre la qualitat de la “nostra” democràcia.

• A aquestes eleccions ens hi juguem tots molt, per això cal que tothom vagi a votar amb més ganes que mai.

Per una vegada tinc la impressió que aquestes buides consignes comencen a no tenir efecte, la part del “manual” que es refereix a la motivació electoral està fallant. Les evidents mentides dels successius governs han acabat han acabat amb la paciència de molts electors. Uns electors que poc a poc se’n han anat adonant de que votin a qui votin hi ha uns pilars que mai seran tocats, i aquests mateixor pilars son els que lentament van ofegant als ciutadans.

Molts d’aquests ciutadans avui s’informen ja d’una manera més lliure i democràtica, ja no son aquelles ovelles que s’empassaven tota la porqueria que sortia pels diferents telediaris. Avui molts ja decideixen quines notícies son les que els interessen i de quines cal prescindir. És més, ningú pot evitar que la informació vagi per víes tangencials i es transmeti de forma viral i totalment incontrolable pel govern.

Avui sabem perfectament que és el que els hi fa mal de veritat, els hi fa molt de mal sentir el que ara es diu a les places de moltes ciutats, allò de : “Dieu-nos la veritat”!, “Volem una democràcia real”, “No els votis”…

Aquests ciutadans el que demanen és una democràcia de millor qualitat, que la sobirania torni al poble. El fet d’estar en contra del bipartidisme no els converteix en apolítics, de fet per primera vegada en mig d’aquesta lamentable campanya electoral hi ha algú que parla de política.

El sol fet de que hi hagi força gent que es trobi a una plaça per xerrar, debatre i compartir uns recursos és positiu, o estarien millor veient el “Sálvame de Luxe”?. Els que fa temps parlaven de desgana i manca d’implicació no és just que avui critiquin a aquells que com a mínim tenen l’esma de queixar-se.

Per altra banda cal reconeixer que aquestes mobilitzacions arriben molt tard, que hi ha una gran dispersió d’idees, que molta gent no es sent representada, que el moviment ha estat massa mimètic… Tot el que vulgueu, però el que no podem fer és passar-nos la vida criticant a tothom perquè aquí no es queixa ningú i ara possar-nos a despotricar de la gent que es queixa.

Anem-nos tots entrenant, perquè hi ha indignació per llarg, d’això és de lo únic que estic totalment segur.

El link que he promés al principi,en César Vidal acusant als manifestants d’estar  entrenats per etarres :

http://fonoteca.esradio.fm/2011-05-18/editorial-de-cesar-vidal-la-banda-de-la-porra-28129.html

I una mica de informació des de fora:

http://online.wsj.com/article/SB10001424052748704281504576331280001740702.html?mod=WSJEurope_hpp_MIDDLETopStories