..: MadeByMiki :..

::::…..No sé que no sé res….::::

Posts Tagged ‘periodisme

Chávez=Pinochet?

with 10 comments

Intentar tenir informació fiable sobre Venezuela [el corrector em diu que posi Veneçuela, però no ho faré] és impossible a Espanya i per descomptat a Europa, Estats Units i països aliats.

Sobre Venezuela tan sols sabem anècdotes, notícies tendencioses i tot el que ens diuen de manera uniforme la immensa majoria de medis informatius europeus. Naturalment si vas per “l’altra banda” (costa trobar-la, però hi és), la informació també és garbellada i poc crítica amb Hugo Chávez, això ho deuen patir a Venezuela on les informacions son controlades i censurades en certa mesura.

Però i aquí?, passa alguna cosa semblant?. Doncs clarament si, la visió que se li ha donat de manera interessada als països occidentals és totalment censurada i tendenciosa, una clara prova d’això és que la percepció actual que es te sobre el govern d’Hugo Chávez és majoritàriament el d’una dictadura, i s’associa Chávez amb Videla o Pinochet quan poc o res els fan comparables.

La premsa espanyola de manera unànime va recolzar el cop d’estat que la dreta amb un clar recolzament exterior (ja sabeu per on vaig), va organitzar el 2002.  Tots els diaris es varen posicionar contra el govern de Chávez, era una de les poques vegades (o potser no tan poques…) que de “La razón” fins arribar a “El País” tots deien el mateix, els editorials eren unànimes, tots contra Chavez. Feu una ullada a l’editorial de “El País” que va ser titulada “El golpe a un caudillo”, a veure que us sembla:

http://www.elpais.com/articulo/opinion/VENEZUELA/Golpe/caudillo/elpepiopi/20020413elpepiopi_2/Tes

Curiosament, Álvaro Uribe el president de Colòmbia no te tant mala premsa com Chávez. Suposo que el senyor Uribe és més favorable a les empreses transnacionals i la seva amistat i gregarisme amb els governs occidentals el converteixen automàticament en demòcrata. Tant fa que tingui més diputats a la presó que al parlament o les seves demostrades relacions amb els grups paramilitars. Ell és “one of us” o dit d’un altra manera allò tant famós de: “Si, és un fill de puta, però és el nostre fill de puta”, i la dotzena de corporacions de la informació que monopolitzen els medis a tot el món [fa més de 30 anys que ho avisa en Jerry Mander] seguiran apostant pels seus aliats sense por, no hi ha ningú amb capacitat real de rèplica o poder per modificar la percepció dels “informats”.

El escriptor i professor de Filosofia de la Universidad Complutense de Madrid Fernández Liria fa uns dies a una entrevista deia una veritat dolorosa que comparteixo plenament: “A Europa hi ha molta censura però no es nota, les corporacions econòmiques propietàries dels medis tan sols contracten a periodistes que diguin el que a ells els interessa. Per això molts periodistes compromesos acaben a l’atur i treballant en medis alternatius sense cobrar, almenys allà poden dir la veritat”.

Tot això converteix a Hugo Chávez en un heroi?, doncs no, naturalment el que cal és ser més justos i neutrals. Hem de demanar un tracte just a la premsa o no fer-ne massa cas del que escriuen. Qui se’n recorda avui d’Hondures?, o potser és preferible per alguns seguir parlant de Venezuela?

Written by MadeByMiki

6 Setembre 2010 at 8:58 am

Qui paga mana.

with 11 comments

Sovint al llegir qualsevol diari tinc la sensació d’allunyar-me més i més de la realitat, la molt estricta “línia editorial” te ben collades les opinions i “orienta” les noticies cap als interessos dels amos dels medi. Queda ben clar que el periodista sap perfectament per qui treballa, i això farà que l’article es redacti sota censura, sovint auto-censura del propi periodista. De fet ell és un assalariat com nosaltres i “qui paga mana”.

En John Swinton (1929-1901) va ser redactor-gerent del New York Times i cap del staff de periodistes d’aquell diari. Ell va ser un periodista molt estimat, se’l considerava el “degà dels periodistes americans”. Aquí teniu la transcripció del que va dir aquest periodista en un brindis a mitjans del segle passat:

No existeix el que s’anomena premsa independent, sempre que no es tracti d’un diari d’una petita vila rural. Vosaltres ho sabeu i jo ho sé. No hi ha ni un sol entre vosaltres que gosi expressar per escrit la seva honrada opinió, però si ho fes, sabeu perfectament que el vostre escrit mai seria publicat.

Em paguen 150 dòlars a la setmana perquè no publiqui la meva honesta opinió a un diari en el que he treballat tants anys. Molts, molts de vosaltres, rebeu salaris semblants per un treball similar… i si qualsevol de vosaltres estigués lo suficientment boig per escriure la seva honrada opinió es trobaria de cop al mig del carrer buscant un treball qualsevol, excepte el de periodista.

El treball de periodista de New York consisteix en destruir la veritat, mentir clarament, pervertir i difamar com un gos faldiller als peus de falsos deus, per vendre el seu país i la seva raça a canvi del pa nostre de cada dia.

Vosaltres ho sabeu, i jo ho sé; així doncs: a que ve aquesta bogeria de fer un brindis a la salud de la premsa independent?.

Som les eines i els servents d’uns homes extraordinàriament rics que s’amaguen entre bambolines. Som titelles; ells tiben dels fils i nosaltres ballen la música que ells volen. El nostre talent, les nostres possibilitats i les nostres vides son propietat d’uns altres homes. Lo nostre és prostitució intel·lectual.

David Rockefeller, va escriure a les seves memòries, publicades el 2002 això:

Alguns creuen que nosaltres som part d’una càbala secreta treballant cotra els interessos dels EEUU, caracteritzant-nos tant a mi com a la meva família com a internacionalistes i que conspirem contra tota la Terra per construïr una política global més integrada, així com una sola estructura econòmica. Si aquesta és l’acusació, soc culpable i em sento orgullós de ser-ho.

Aquí teniu un fragment d’un discurs fet pel mateix David Rockefeller el 1991 a la Comissió  Trilateral Baden Baden :

Li agraïm profundament al “Washington Post”, al “New York Times”, a “Time Magazine” i altres grans publicacions amb editors que han assistit a les nostres reunions i han respectat les seves promeses de discreció des de fa casi 40 anys. Ens hauria estat impossible desenvolupar els nostres plans pel món si haguéssim estat subjectes a l’exposició pública tots aquests anys. Però el món avui és més sofisticat i està preparat per entrar a un govern mundial. La sobirania supranacional d’una elit intel·lectual i dels banquers mundials és naturalment preferible el auto determinisme nacional practicat en segles passats .

Poc més tinc que afegir, crec que tot queda ben clar i la independència dels medis que son al mercat no existeix.

No me'n podia estar, m'encanta aquesta foto, tot i que trobo que no es publica massa als diaris...

Written by MadeByMiki

13 Juliol 2010 at 9:35 am