El sensacionalisme quotidià.

Des de fa un munt d’anys, me’n estic de veure els telediaris, sense excepcions, és una mena d’autodefensa, ja que no em sembla bo per a la meva salut moral ni mental, no tinc gens de ganes de pair la pesada digestió de tota mena d’espectacles morbosos.

No recordo quin dia va ser, però en mig de les vacances, amb aquella despreocupació tant saludable dels que gaudim d’uns dies de pau i tranquil·litat, vaig posar la tele i de cop veig com un bou mata a un home. Així, sense cap mena de problema ni avís, eren les nou del vespre i van emetre uns segons abans de començar el telediari la morbosa seqüència. Una vegada vist l’espectacle de la mort van emetre la capçalera del telediari i explicar el succés. No hi havia massa història, era una mort d’aquelles ben absurdes, sense més, res que mereixi obrir un telediari si no és pel pur impacte i perquè a algú li cremaven les imatges a la mà.

Suposo que molts signarieu la següent afirmació: «La televisión es un electrodoméstico para el entretenimiento. Cada vez se hacen programas más soeces y los informativos no han sido capaces de sustraerse a este camino tomado por la televisión». I suposo que us imagineu que és una frase d’algun psicòleg, sociòleg o periodista amb una gran consciència ètica i moral… doncs, oh! sorpresa, la frase és de en Pedro Piqueras, un senyor que ha passat una dècada als telediaris d’Antena 3, un senyor a la recerca permanent de l’audiència costi el que costi. Si cal sang fresca, doncs dues tasses però això si, amb una mica de Victoria Secret de postres i a lluitar per l’impacte i contra la reflexió. Però cal destacar que en Pedro segurament no fa el mateix diagnòstic del problema, ell fa una cosa molt nostra, veu que alguna cosa grinyola però en culpa als altres, i suposo que a l’hora de fer l’escaleta del programa s’oblida de la seva responsabilitat o la dilueix en altres, res nou.

L’home que cau mort a les imatges té una família, uns amics. Ningú es mereix que la seva mort passi a ser un producte de consum morbós. Aquelles imatges tan sols aportaran dolor,  etern a alguns, a canvi del momentani minut de glòria i d’audiència per a una televisió sense cor ni empatia.

Evidentment, la mercantilització de la notícia no és un fet exclusiu de la televisió. Els límits de la llibertat d’expressió i la responsabilitat informativa també són obviats sovint a la premsa escrita. La lògica del benefici, la necessitat de ser els primers i les rutines productives actuals juguen en contra de la reflexió i el respecte als medis escrits.

L’enorme crisi de la premsa escrita tampoc ajuda a mantenir la qualitat informativa, i no ho oblidem, totes les empreses de comunicació existeixen bàsicament per a fer diners mitjançant la informació. La seva funció social, la veracitat dels seus missatges s’han de barallar amb el manteniment de la tirada i la satisfacció dels seus anunciants.