..: MadeByMiki :..

::::…..No sé que no sé res….::::

Posts Tagged ‘Plàcid Garcia-Planas

Exposició “L’arxiu del corresponsal de guerra. Col·lecció Plàcid García-Planas”.

with 6 comments

Fins el dia 23 de febrer al Centre d’Arts Santa Mònica, al peu de la Rambla de Barcelona podem anar a veure una exposició diferent.

 

Es tracta d’una selecció de centenars d’objectes que en Plàcid Garcia-Planas (corresponsal de guerra de La Vanguardia) ha trobat pels diversos camps de batalla que ha trepitjat. En Plàcid Garcia-Planas ha anat recopilant durant més de vint anys objectes que l’ajudin a crear infinitat d’històries amb l’objectiu de donar una visió humana del món en conflicte.

 

Aquests objectes s’acompanyen de fragments d’articles, fotografies i filmacions i ens ajuden a donar-li una nova dimensió a les seves cròniques. Com sempre, amb la acurada literatura en Plàcid ens transportem al dia a dia del conflicte sense entrar massa en qüestions socio-polítiques o d’estratègia militar. Que importa tot això comparat amb les vivències dels que viuen i pateixen la guerra?. El veritable periodista provoca que la notícia entri en conflicte amb la poesia, es tracta tal i com el propi Plàcid diu de: “si no saps explicar allò que vius, no serveix de res ser-hi”.

 

Recentment en Plàcid Garcia-Planas ha estat distingit amb el 45è premi Memorial Joan XXIII per la Pau 2012, un reconeixement que des de l’any 1967 atorguen de manera conjunta l’Institut Víctor Seix de Polemologia i la Universitat Internacional de la Pau a persones o institucions que fan accions i treballen en favor de la pau.

 

No soc imparcial, en Plàcid sempre s’ha portat d’una manera extremadament generosa amb mi i amb aquest blog en concret. A més gaudeix de tota la meva admiració per la feina que fa i ha fet. És fantàstic poder gaudir d’exposicions com aquesta i a més veure com rep de manera totalment merescuda premis com aquest. Perquè si alguna cosa treus en clar al llegir a en Plàcid és l’estupidesa de la guerra i ell dedicat tot el seu esforç per a trobar-hi tota mena de contradiccions per a mostrar-la com el que veritablement és de la manera més humana possible.

Written by MadeByMiki

17 gener 2013 at 11:56 pm

La lluita contra la indiferència.

with 8 comments

En Plàcid Garcia-Planas acaba de publicar un nou llibre, es tracta de “Como un ángel sin permiso”. El començo a llegir amb moltes ganes i a la pàgina 15 ja tinc que parar de llegir una estona, l’impacte és brutal, aquest periodista sempre ha estat molt més a prop de la literatura que del periodisme convencional.

Amb el temps, me’n he adonat de que allò que admiro especialment de la manera d’escriure de’n Plàcid és el fet d’evitar la temptació de caure en estadístiques, posicionaments maniqueus o descripcions asèptiques. No espereu res d’això, en Plàcid lluita sense descans contra la indiferència, i ho fa amb les mateixes armes que van fer servir altres admirats predecessors seus,    amb un estil de periodisme més literari, amb l’esperança d’emocionar i de transmetre’ns sempre humanitat, per difícil que això moltes vegades li resulti.

Per a desesperació de molts, la pretensió del periodista no és la de crear opinió, no ens vol fer posicionar, tan sols pretén que reflexionem, que aquell relat no sigui un altre impacte més. Hi ha infinitat d’impactes que dia a dia ens insensibilitzen una mica més i ens allunyen del pensament humà, és d’agrair que de tant en tant algú es preocupi de cultivar la nostra capacitat d’imaginar i treure conclusions per nosaltres mateixos.

El nou llibre d’en Plàcid el podreu trobar pel fantàstic preu de 10 euros, ho sigui que per si us interessa:

http://www.edicionescarena.org/cont/398

O en versió e-book al preu de 3 euros:

http://libros.elmundo.es/COMO-UN-ANGEL-SIN-PERMISO-GARC-_237;A-PLANAS_-PL-_224;CID-EDICIONES-CARENA_-S_L_-LibroEbook-es-9788415471097.html

Written by MadeByMiki

23 febrer 2012 at 10:10 pm

Vosaltres entrevisteu al corresponsal de La Vanguardia a Moscou Gonzalo Aragonés.

with 13 comments

Feia força temps que no entrevistàvem a cap corresponsal, per tant aquesta secció crec que torna de la millor manera possible, entrevistant ara a en Gonzalo Aragonés corresponsal de La Vanguardia a Moscou.

El moment no pot ser més oportú, ja que el proper 4 de Març es celebraran les eleccions presidencials a Rússia, unes eleccions marcades pel més que probable retorn de Vladimir Putin al poder.

Gonzalo Aragonés és periodista llicenciat en Ciències de la Informació per l’Universitat Complutense de Madrid. Va néixer a Vitòria l’any 1973, però és toledà d’adopció.

Ha cobert per a La Vanguardia el referèndum de independència del Timor Oriental i els posteriors disturbis l’any 1999, la guerra de l’Afganistàn el 2001, i la guerra d’Ossètia del Sud entre Rùssia i Geòrgia el 2008.

És corresponsal de La Vanguardia a Moscou des de el 2002.
Anteriorment va treballar a Cambio16 com a cap de la secció d’informació. També ha estat redactor en cap de la revista Jaque, especialitzada en escacs.

Com sempre li haig d’agrair molt a en Plàcid Garcia-Planas la predisposició per fer d’enllaç entre Gonzalo i nosaltres. Com sempre, mil gràcies, quan no quedin corresponsals ens els haurem d’inventar…

Ajudeu-me a entrevistar-lo, segur que en Gonzalo Aragonés ens pot aportar molta llum als nostres dubtes sobre el present, passat i futur de la Federació Russa. Com sempre espero les vostres preguntes per en Gonzalo.

“El hombre que evitó que Chechenia y el norte del Cáucaso se desgajaran de Rusia es el que tiene que guiar al país entre las turbulencias económicas, políticas y sociales que se prevén en el horizonte. “Ese hombre soy yo”, vino a decir ayer el primer ministro Vladímir Putin, quien con un manifiesto publicado en el diario Izvestia inició su particular campaña electoral para las elecciones presidenciales de marzo.
Según todos los pronósticos, el hombre fuerte de Rusia no tendrá mayores problemas (aunque sea en segunda vuelta) para ganar y convertirse en el jefe del Kremlin por tercera vez. Ya fue presidente de Rusia entre 2000 y 2008.”

Gonzálo Aragonés.

http://www.lavanguardia.com/20101028/54059927968/gonzalo-aragones.html

Recull de les entrevistes a reporters de “La Vanguardia” publicades a MadeByMiki.

with 7 comments

Després d’un descans, torno a estar en contacte amb en Plàcid Garcia-Planas, i ben aviat si m’ajudeu, tornarem a fer una nova tanda d’entrevistes a més corresponsals i enviats especials de “La Vanguardia” arreu del Món.

Per anar fent memòria us deixo el recull de totes les entrevistes que em anat fent fins ara a MadeByMiki, em venia molt de gust veure-les juntes i rellegir-les.

 

  • Jordi Joan Baños (Índia):

https://madebymiki.wordpress.com/2011/07/25/entrevista-a-jordi-joan-banos-versio-2-0-lindia-va-de-reciclatge-mes-que-de-reencarnacio/

 

  • Fernando Garcia del Rio (Cuba):

 

 

 

 

https://madebymiki.wordpress.com/2011/05/02/fernando-garcia-del-rio-corresponsal-a-cuba-ens-respon/

  • Gemma Saura (Egipte):

 

 

 

 

https://madebymiki.wordpress.com/2011/03/27/vosaltres-entrevisteu-a-gemma-saura-enviada-estecial-de-la-vanguardia/

  • Eusebio Val (Itàlia):

 

 

 

 

https://madebymiki.wordpress.com/2011/02/13/entrevista-a-eusebio-valcorresponsal-a-roma-de-la-vanguardia/

  • Rafael Poch-de-Feliu (Berlín):

 

 

 

 

https://madebymiki.wordpress.com/2011/02/02/entrevista-a-en-rafael-poch-de-feliu-corresponsal-a-berlin/

  • Marc Bassets (Estats Units):

 

 

 

 

https://madebymiki.wordpress.com/2010/11/22/madebymiki-entrevista-a-en-marc-bassets/

  • Plàcid Garcia-Planas:

 

 

 

 

https://madebymiki.wordpress.com/2010/11/03/madebymiki-entrevista-a-en-placid-garcia-planas/

Altres artícles relacionats i publicats a MadeByMiki:

https://madebymiki.wordpress.com/2009/08/21/placid-garcia-planas-el-reporter-de-la-vanguardia/
https://madebymiki.wordpress.com/2010/09/09/placid-garcia-planas-jazz-en-el-despacho-de-hitler/

Entrevista a Jordi Joan Baños versió 2.0 “L’Índia va de reciclatge, més que de reencarnació”

with 6 comments

A petició del propi Jordi Joan Baños, publico una segona versió de la entrevista que li vam fer. Per la seva banda ell ha penjat l’entrevista al seu blog “The Wonder That Was India” http://jordijoan.blogspot.com/.

“L’Índia va de reciclatge, més que de reencarnació”

– A. G.: Creus que la Índia té possibilitats d’esdevenir una potència econòmica de primer ordre? El creixement servirà per disminuir o agreujar les terribles diferències socials?

– L’Arundhati Roy diu que l’Índia no és un “superpower” sinó un “superpoor”. Per a la mentalitat dominant índia, no hi ha cap contradicció en ser les dues coses, superpotència i superpobra. Algun columnista indi ha escrit que l’Anglaterra de Dickens també era així. Ara vés i explica’ls que ja no som al segle XIX sinó al XXI. Es miri com es miri, la meitat del dolor del món, la meitat de la misèria i de la malnutrició infantil, els porta l’Índia en el seu si. Necessita créixer molt i redistribuir molt per posar-hi remei. Però fins i tot així sembla una missió impossible a causa de la corrupció descomunal (Rajiv Gandhi considerava que el 80% dels diners de programes socials es quedaven a les butxaques de polítics i buròcrates).

Els estadístics indis diuen que el seu país creix un 8%, però més aviat sembla que sigui un 8% dels indis el que creix. No, l’Índia en conjunt no serà una societat com la nostra, amb una mediateca i un hospital per a tothom a cada barri, com a mínim en els pròxims quaranta o cinquanta anys. No veig una disminució de les diferències socials, sinó un agreujament. No hi ha un projecte de ciutadania -d’igualtat de drets i d’oportunitats- tal com em va dir un sociòleg.

– Tomàs: El 2050 al Planeta hi haurà 9000 milions de persones i una bona part del creixement tindrà lloc a la Xina i a l’Índia. Si a hores d’ara les grans urbs de l’Índia ja tenen problemes diversos (manca d’atenció sanitària per a tothom, de recursos econòmics, d’habitatges socials, de transport públics), com creus que el país podrà entomar aquest creixement de població?

– La misèria de l’Índia pot ser bastant invisible fins i tot per als mateixos indis urbans. El 69% dels indis encara viuen en pobles i no cal dir que la immensa majoria no passen de la pura subsistència. Durant generacions, els indis han perfeccionat l’aptitud de no veure la immundícia al seu voltant, sobretot les castes bramàniques que encara dominen els partits nacionals (no els regionals), inclòs el comunista. Potser el tercer ull té l’inconvenient de comportar l`atròfia dels dos ulls normals i corrents. I la puresa ritual (que sí que compta) i l’higiene no són ben bé el mateix.

El desenvolupament per a ells no vol dir que els seus carrers i avingudes siguin més nets, amens, habitables i passejables, sinó que proliferin els centres comercials amb aire condicionat i seguretat privada on no hi entrin els pobres. Índia sempre ha estat el campi qui pugui on han trobat inspiració els predicadors de la desigualtat entre els homes, des dels nazis fa tres quarts de segle fins als neocons avui. Una societat de castes, jeràrquica. “Jeden das seine”. A cadascú el que és seu.

– Caterina: Tenc la sensació que des d’Europa tenim la visió que és un lloc molt espiritual però alhora insegur, perillós. Fins a quin punt estam equivocats amb aquesta visió? Quines coses desconeixem de l’Índia, des de la distància, i que valdria la pena saber?

– Per començar, no conec cap poble més materialista que el poble indi, de vegades fins a l’esperpent. Al costat mateix d’edificis corporatius hipermoderns, de gran i brillant arquitectura, a Gurgaon (la ciutat satèl.lit enganxada a Delhi, meca de les multinacionals i de la nova classe mitjana), hi ha barraquisme i corts de porcs. Hi ha centenars d’edificis d’oficines, però gairebé no hi ha voreres, ni semàfors, ni fanals, ni un subministrament d’aigua i electricitat acceptable… Un escenari tremendament hostil per a la dona treballadora, que al nord de l’Índia sempre va amb els ulls ben oberts per por de ser violada (normalment en grup) i assassinada. És en canvi un país sorprenentment segur per als turistes i, ateses les desigualtats socials, per a les classes benestants.

– Ferran: Tenint en compte les enormes diferències socials que hi ha al país, com t’expliques que l’Índia no surti dia si, dia també, als diaris per desordres socials o moviments de protesta?

– L’Índia té bona premsa, com a mínim des de fa vint anys, quan va abandonar, per força, les vel.leïtats tercermundistes no-alineades, que a la pràctica eren una aliança estratègica amb l’URSS (en resposta a l’aliança dels EUA amb el Pakistan i el desgel amb la Xina des de Nixon).

Però si la Xina fes al Xinjiang o al Tibet el que l’Índia fa al Caixmir o a Manipur (ocupació militar descarada, tortura sistemàtica i assassinat freqüent d’innocents fent-los passar per guerrillers, a canvi d’ascensos) hi hauria barra lliure a tota la premsa internacional. Però convé fer creure als països en vies de desenvolupament que el model indi té un èxit comparable al model xinès, cosa que és mentida en la majoria de paràmetres.

La liberalització econòmica de 1991 es pren com a punt de partida del miracle indi. En realitat, entre 1980 i 1990 l’Índia va créixer de mitjana fins i tot un pèl més que entre 1991 i 2002. La premsa britànica, sobretot, no troba prou elogis per al miracle econòmic indi. Però millor que agafin amb pinces els consells de The Economist, perquè sota els britànics l’economia índia se’n va anar en orris entre 1900 i 1947 (literalment 0% de creixement mentre la població es disparava i s’empobria). I, com diuen en anglès, “they don’t walk their talk”. Paradoxalment, els britànics semblen avui dia molt menys presents a l’Índia que francesos o alemanys, i amb tants elogis desmesurats, van aconseguir d’encolomar a Tata companyies ruïnoses com Corus, Jaguar i Land-Rover, tot just abans del daltabaix de 2008, amb preus d’abans de la crisi.

El paper de l’auca que el sistema sembla reservar als capitalistes indis és el de desmantelladors del que ens queda d’indústria a Europa. Ja poden anar, després, els obrers de Liverpool a queixar-se a Bombai. L’Índia va de reciclatge, més que de reencarnació. Ara hi ha, però, un cert refredament en la producció industrial, fins i tot després d’haver canviat fa un parell de mesos els barems de referència, per camuflar aquest refredament. Cal mirar-se els números, però sobretot, cal mirar al voltant, sobretot en un país on fins i tot el cap de l’exèrcit endarrereix un any la seva data de naixement als registres per poder durar un any més al càrrec (acaba de passar).

– Tomàs: El nou govern de Tailàndia és un pas endavant en la reconciliació entre la visió que tenen de la democràcia i de la societat els camises grocs i els camises vermells?

– La visió de la democràcia dels “camises grogues” és que n’hi ha d’haver menys. Tailàndia no és l’únic país d’aquella part d’Àsia on l’elit creu que la democràcia ha anat massa lluny. És possible que la crosta militar, burocràtica i dels negocis (parapetada darrere de sa majestat titella, cada vegada més lesa) no hagués acceptat els resultats, si no hagués vist la reacció internacional davant dels esdeveniments a Tunísia i Egipte.

– Miki: Tens alguna novetat en el la teva producció poètica?, com compagines aquestes dues activitats?

– Pràcticament no escric poesia des de fa set anys, quan vaig marxar de Catalunya. I, si no me’n puc estar, l’impuls poètic molt rarament passa de la primera fase de revelació, d’esbós, de “lletrerada”. El que sí que he fet durant els darrers anys ha estat reescriure material escrit entre els 25 i els 32 anys. D’aquí en surt “La lluerna i l’escala” (2007, Angle) i “L’apamador d’aeròdroms”, que Pagès editors vol publicar l’any que ve. Fet i fet, no és gens extraordinari. L’Albert Roig també seria un cas de poeta reescriptor.

La llunyania potser també va fent malbé la relació íntima amb la llengua. D’altra banda, la mirada del poeta i la mirada del periodista són del tot incompatibles, dues formes completament diferents d’organitzar la realitat. En poesia, per exemple, l’ambigüitat, la polisèmia, la boira és una virtut, mentre que el periodisme exigeix una claredat cristal.lina.

Written by MadeByMiki

25 Juliol 2011 at 1:59 pm

Vosaltres entrevisteu a Jordi Joan Baños, enviat especial de “La Vanguardia”.

with 6 comments

En Plàcid Garcia-Planas ja m’ha fet arribar les respostes de en Jordi Joan Baños, aquesta vegada ha anat tot molt ràpid. Les seves respostes m’han semblat molt aclaridores i ens donen un punt se vista sobre la Índia en certa manera allunyat del triomfalisme i la lloa al creixement que habitualment rebem. Moltes gràcies com sempre a tots els que m’heu ajudat i especialment al meu enllaç, en Plàcid. Que ho gaudiu!!

————————————————————————————————————

Respostes d’un poeta no reconegut, ni conegut, ni saludat.

Nota (de en Jordi Joan): M’he permès d’agrupar algunes preguntes.

————————————————————————————————————– 

Arqueòleg Glamurós: Creus que la Índia té possibilitats d’esdevindre una potència econòmica de primer ordre? El seu creixement econòmic servirà per disminuir o agreujar les terribles diferències socials?

– L’Arundhati Roy diu que l’Índia no és un “superpower” sinó un “superpoor”. Per a la mentalitat dominant índia, no hi ha cap contradicció en ser les dues coses, superpotència i superpobre. Algun columnista indi ha escrit que l’Anglaterra de Dickens també era així. Ara vés i explica’ls que ja no som al segle XIX sinó al XXI. Es miri com es miri, la meitat del dolor del món, la meitat de la misèria i de la malnutrició infantil, els porta l’Índia en el seu si. Necessita créixer molt i redistribuir molt per posar-hi remei. Però fins i tot així sembla una missió impossible a causa de la corrupció descomunal (Rajiv Gandhi considerava que el 80% dels diners de programes socials es quedaven a les butxaques de polítics i buròcrates) Els estadístics indis diuen que el seu país creix un 8%, però més aviat sembla que un 8% dels indis creixi. No, l’Ìndia en conjunt no serà una societat com la nostra, amb una mediateca i un hospital per a tothom a cada districte, com a mínim en els pròxims quaranta o cinquanta anys. No veig una disminució de les diferències socials, sinó un agreujament. No hi ha un projecte de ciutadania -d’igualtat de drets i d’oportunitats- tal com em va dir un sociòleg. El desenvolupament per a ells no vol dir que els seus carrers siguin més nets, amens, habitables i passejables, sinó que proliferin els centres comercials amb aire condicionat i seguretat privada on no hi entrin els pobres. Índia sempre ha estat el campi qui pugui on hi han trobat inspiració els predicadors de la desigualtat entre els homes, des dels nazis abans fins als neocons avui. Una societat de castes, jeràrquica. Jeden das seine. A cadascú el seu.

Ferran: Tenint en compte les enormes diferències socials que hi ha al país, com t’expliques que a la Índia no surtin dia si, dia també, als diaris per desordres socials, moviments de protesta, etc.
Tomàs: Darrerament hem pogut llegir que cap al 2050 al Planeta hi haurà uns 9.000 milions de persones i que una bona part d’aquest creixement tindrà lloc a la Xina i a l’Índia. Si hores d’ara les grans urbs de l’Índia ja tenen problemes diversos (manca d’atenció sanitària per tothom, manca de recursos econòmics, manca d’habitatges socials, manca de transport públics…), com creus que el país podrà entomar aquest creixement de població que s’espera?

Caterina: Des del meu total desconeixement sobre aquest país, l’Índia, tenc la sensació que des d’Europa tenim la visió de que és un lloc molt espiritual però alhora insegur, perillós. Fins a quin punt estam equivocats amb aquesta visió? Quines coses desconeixem de l’Índia, des de la distància, i que valdria la pena saber?

– La misèria de l’Índia és bastant invisible fins i tot per als mateixos indis urbans. El 69% dels indis encara viuen en pobles i no cal dir que la immensa majoria no passen de la pura subsistència. Durant generacions, els indis han perfeccionat l’aptitud de no veure la immundícia al seu voltant, sobretot les castes bramàniques que encara dominen els partits nacionals (no els regionals) inclòs el comunista. Potser el tercer ull té l’inconvenient de comportar l`atròfia dels dos ulls normals i corrents. La puresa ritual i l’higiene no són ben bé el mateix. Al costat mateix d’edificis corporatius hipermoderns, de gran i brillant arquitectura, a Gurgaon (la ciutat satèl.lit enganxada a Delhi, meca de les multinacionals i de la nova classe mitjana), hi ha barraquisme i corts de porcs. Hi ha centenars d’edificis d’oficines però gairebé no hi ha voreres, ni semàfors, ni fanals… Un escenari completament hostil per a la dona treballadora, que al nord de l’Índia sempre va amb els ulls ben oberts per por de ser violada (normalment en grup) i assassinada. A banda d’això, l’Índia té bona premsa, com a mínim des de fa vint anys, quan va abandonar, per força, les vel.leïtats tercermundistes no-alineades, que a la pràctica eren una aliança estratègica amb l’URSS (en resposta a l’aliança dels EUA amb el Pakistan i el desgel amb la Xina). La liberalització econòmica de 1991 es pren com a punt de partida del miracle indi. En realitat, entre 1980 i 1990 l’Índia va créixer de mitjana fins i tot un pèl més que entre 1991 i 2002. La premsa britànica, sobretot, no tenen prou elogis per al miracle econòmic indi. Però millor que agafin amb pinces els consells de The Economist, perquè sota els britànics l’economia índia se’n va anar en orris entre 1900 i 1947 (literalment 0% de creixement mentre la població es disparava). I, com diuen en anglès, they don’t walk their talk. Els britànics tenen avui dia molta menys presència a l’Índia que francesos o alemanys, i amb tants elogis desmesurats, van aconseguir encolomar a Tata companyies ruïnoses com Corus, Jaguar i Land-Rover tot just abans del daltabaix de 2007, amb preus d’abans de la crisi. Per últim, si la Xina fes al Xinjiang o al Tibet el que l’Índia fa al Caixmir o a Manipur (ocupació militar descarada, tortura sistemàtica i assassinats freqüents d’innocents fent-los passar per guerrilers, a canvi d’ascensos)
Però convé fer creure als països en vies de desenvolupament que el model indi té un èxit comparable al model xinès, cosa que és mentida en la majoria de paràmetres.

Tomàs: El nou govern de Tailàndia és un pas endavant en la reconciliació entre la visió que tenen de la democràcia i de la societat els camises grocs i els camises vermells?

– La visió de la democràcia dels “camises grogues” és que n’hi ha d’haver menys. Tailàndia no és l’únic país d’aquella part d’Àsia on l’elit creu que la democràcia ha anat massa lluny. És possible que la crosta militar, burocràtica i dels negocis (parapetada darrere de sa majestat titella, cada vegada més lesa) no hagués acceptat els resultats, si no hagués vist la reacció internacional davant del que ha passat a Tunísia i Egipte.

Miki: Tens alguna novetat en el la teva producció poètica?, com compagines aquestes dues activitats?

Pràcticament no escric poesia des de fa set anys, quan vaig marxar de Catalunya. I, si no me’n puc estar, l’impuls poètic molt rarament passa de la primera fase de revelació, d’esbós, de lletrerada. El que si he fet durant els darrers anys ha estat reescriure material escrit entre els 25 i els 32 anys. D’aquí en surt “La lluerna i l’escala” (2007, Angle) i “L’apamador d’aeròdroms”, que Pagès editors vol publicar l’any que ve. Fet i fet, no és gens extraordinari. L’Albert Roig també seria un cas de poeta reescriptor. La llunyania potser també va fent malbé la relació íntima amb la llengua. D’altra banda, la mirada del poeta i la mirada del periodista són del tot incompatibles, dues formes completament diferents d’organitzar la realitat. En poesia, per exemple, l’ambigüitat, la polisèmia, la boira és una virtut, mentre que el periodisme exigeix una claredat cristal.lina.

Jordi Joan Baños.

Written by MadeByMiki

20 Juliol 2011 at 8:22 am

Vosaltres entrevisteu a en Jordi Joan Baños, periodista i poeta.

with 4 comments

Ja tornem a ser-hi, MadeByMiki ja té una “nova víctima”, un nou corresponsal de “La Vanguardia” serà entrevistat per vosaltres apreciats comentaristes. En aquesta ocasió estracta de en Jordi Joan Baños (Sabadell 1971), el corresponsal de “La Vanguardia” a Nova Delhi. Anteriorment en Jordi Joan, havia col·laborat i treballat a la secció de Cultura d’aquest diari, des de l’any 2000 fins el 2004, per més endavant anar cap a Lisboa. Des de allà va enviar articles sobre Portugal durant anys. És llicenciat en Ciències de la Informació per la UAB i és posseïdor del màster en guions de la UAB i del diploma d’estudis avançats en Humanitats de la UPF. També va passar pel Goldsmith’s College, i la Universitat de Londres. Ha fet de traductor d’alguns llibres de política i literatura, tant en anglès com en francès. En Jordi Joan és també poeta, i ha escrit els següents llibres: “L’alè d’Ariadna” (62-Empúries, 2001), “La lluerna i l’escala” (Angle, 2007), i “L’apamador d’aeròdroms” (http://lapamador.blogspot.com). Ara viu a Nova Delhi però prefereix Bombay. A part de la seva tasca a la Índia, ha estat enviat especial a altres convulsions properes: l’assassinat de Benazir Bhutto al Pakistan, la caiguda de la monarquia al Nepal, la derrota dels Tigres Tamils a Sri Lanka, el cicló “Nargis” a Birmania, l’estat de excepció a Bangkok o la explosió (demográfica) a Bangladesh.

Com sempre aquesta connexió ha estat possible gràcies a la col·laboració de’n Plàcid Garcia-Planas, que a la tornada del seu periple per la Xina m’ha suggerit aquesta entrevista. Així doncs, aquí teniu a aquest corresponsal-poeta situat a una de les zones on passen més coses del planeta.

Ajudeu-me a entrevistar-lo, segur que en Jordi Joan ens pot aportar molta llum als nostres dubtes sobre la situació a aquella part de la geografia asiàtica.

http://blogs.lavanguardia.com/india/

http://blogs.lavanguardia.com/india/por-que-nos-la-ha-jugado-pakistan/

http://lapamador.blogspot.com/