Desvalguts davant l’estat, el cas Hacking Team.

El que els pobres ciutadans sabem del tracte que ens dispensen les nostres autoritats és ben poc. Però quan per accident veiem un 1% del que ens están fent, per poc crítics i malpensats que siguem, no podem fer altra cosa que atemorir-nos.

El cas Hacking Team és molt més greu si tenim en compte el momento que vivim. Ara és obvi que als ciutadans se’ns desprotegeix i criminalitza amb una brutal Llei Mordaça, mentre per un altra banda l’estat es gasta més de 3,4 milions d’euros per tenir la capacitat de violar els nostres dispositius inteligents.

La funcionalitat més perversa i inquietant del software creat pels hackers contractats, és la que permet dipositar a l’ordinador atacat qualsevol mena d’arxiu sense deixar cap mena de rastre  de la intrusió. Absolutament sensacional, un creador de falses probes incriminatòries que pot portar a la presó a qui calgui amb uns senzills fitxers pedòfils o de terrorisme per posar un exemple.

Evidentment fer això no sería ni legal ni étic, però pot ser tant irresistible el fet de tenir armes tan poderoses al abast de la ma, que tan sols et caldria una excusa per a fer-les servir…

Sense progressivitat a la vista.

L’article 31 de la Constitució espanyola diu que tots els ciutadans tenen l’obligació de contribuir al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb les seves possibilitats, i l’estat amb un sistema tributari just ha de fer-ho possible mitjançant uns principis d’igualtat i progresivitat.

Recordo això, perquè els que sovint s’omplen la boca parlant de la Constitució no han aplicat mai aquesta “progressivitat” a l’hora de pagar els impostos. Tothom sap que el sistema descansa sobre les espatlles dels assalariats, que l’impost sobre la renda no és tot lo progressiu que caldria i que a base d’anys ha anat devaluant la seva importància recaptadora sense descans.

Avui les nòmines dels treballadors i els impostos indirectes son els que veritablement aporten i aportaran els diners que calen perquè tot segueixi més o menys funcionant. Aquest IVA que ara ens tornaran a pujar, i els impostos especials avui ja representen un 41,4% de la recaptació d’hisenda, i pujant, visca la progressivitat!.

Les darreres dades d’hisenda en demostren com els assalariats contribueixen per força amb 77.500 milions d’euros a l’any de les seves nòmines a les despeses de l’estat, i totes les empreses juntes tan sols amb 30.000 milions. Si el 2007 l’estat recaptava a les empreses amb el seu impost de societats 45.000 milions d’euros, avui tan sols en recapta la meitat. Les empreses haurien de pagar un 30% dels seus beneficis en impostos, però resulta que a base de mil i una deduccions i trampes legals se’n surten pagant com a màxim un 10%, de fet el Banco de Santander (per posar un exemple) va pagar a Espanya un 0,5% dels seus beneficis.

Però els “quartos” han de sortir d’alguna banda, per tant se’ns aplica un nom model de progressivitat fiscal, senzillament es tracta de fer-nos pagar a nosaltres any rere any més imposts de manera preogressiva mentre altres viuen al marge de tot sacrifici.

Bonus track:

Mira que n’hi ha que tenen la realitat ben  a la vora i no hi ha manera de que la vegin…

Una colla d’amics tot passejant per Pamplona…

D’esquerres i sense imaginació.

Van passant els anys i no hi ha una veritable proposta dels partits d’esquerres. Mentre per l’altra  banda hi ha els partits més institucionalitzats, els que podríem anomenar com de dreta i centre dreta, els que es passen els dies i els anys amb la intenció de que ens empassem una gran mentida: aquella que pretén eliminar tot rastre d’intenció política a les mesures que ens imposen, aquella que ens ven tota mena de reformes draconianes sota l’etiqueta de “no hi ha cap altre opció possible”, “us farà mal, però és pel bé de tots”.

Però el que resulta absolutament esfereïdor és la manca de propostes concretes per part de les esquerres. No hi ha per enlloc una proposta de canvi de sistema, tan sols podem trobar posicions defensives d’allò més simplistes. Sembla que volen fer política senzillament parlant de la defensa del estat del benestar i de tornar a les condicions socials i laborals de fa cinc anys. Sembla que amb això ja en tenen prou, no cal articular un discurs propi, jugant a la contra i sense idees van fent i el seu públic no s’alarma.

Certament hi ha veus a l’esquerra i a la dreta que van més enllà, però no son als llocs de responsabilitat. El discurs oficial per les dues bandes és reductor i simplista a més no poder. Tal i com fa uns dies xerràvem amb l’amic i periodista Jordi Pallarès, avui patim una política simplista, amb uns arguments dignes d’un anunci de detergent i un discurs orientat clarament al consum immediat i de masses, aquí cada partit agafa el seu públic i es dedica senzillament a donar-li un discurs fàcil, buit de contingut però molt ben maquillat. Total, tan sols es tracta de vendre el seu producte, per tant a quanta més gent arribin millor, o potser no?…