El futur del comerç.

Ja hi tornem a ser, tal i com era previsible el govern del PP prepara una modificació de la llei d’horaris comercials. Com tantes altres vegades aquesta llei no respectarà les competències autonòmiques, però això no crec que importi massa, ja que en el fons la majoria d’autonomies hi estan d’acord, tant en el fons com en la forma.

I la tendència segueix inexorablement, cada vegada mes hores oberts al públic i cada vegada menys dies de descans. Ens diran que això no afectarà als treballadors ni als petits empresaris (aquells que en el fons d’empresaris no en tenen res), que els drets seguiran intactes i que això es fa per crear més llocs de treball. A Madrid ja fa temps que aquesta política s’aplica, i els resultats son evidents, el petit comerç autòcton ha passat d’agonitzar a pràcticament desaparèixer, les franquícies, centres comercials i grans supermercats s’han multiplicat i han deixat una ciutat sense ànima i despersonalitzada.

És curiós com a totes bandes, quan obre un Mercadona (per posar un exemple) tothom troba sensacional el munt de llocs de treball que crea, però ningú es planteja quants en destrueix. Perquè evidentment les seves vendes son algun altre deixa de fer-les, els compradors son els que son i tenen el que tenen, el fet de obrir més hores, més dies o fer botigues més grans, no pot significar multiplicar exponencialment les vendes, senzillament desplacem a la gent d’un comerç a un altre, es produeix un canvi de tipus de consum i poca cosa més.

Això si, pels ajuntaments els hi resulta molt pràctic aquest tipus de comerç i d’horaris, aquest cap de setmana mateix Madrid ha ampliat enormement l’horari de les seves zones blaves, tot un encert, ja que les botigues no tanquen mai, com podem pretendre que el cobrament de les zones blaves tingui un horari tan reduït. A més les grans superfícies se’n cuiden de la seva pròpia neteja i seguretat, donen valor a polígons tronats i a zones decrèpites, tot sensacional, com a mínim per a alguns.

La darrera vegada que vaig anar a “l’estranger” va ser Portugal, concretament a Lisboa, ja no he sortit més, i no és perquè no sigui bonic, senzillament perquè per a veure una ciutat amb “Mango”, “Zara”. ”Starbucks”, ”McDonald’s”, ”HM” i tota aquesta colla em quedo a casa, no cal que agafi l’avió. Encara ningú se’n ha adonat de la importància de tenir un comerç autòcton?, de la bellesa de la diferència?. Aquests son els veritables valors a treballar, quan com la setmana passada em trobo al carrer gran de Sant Andreu amb “Pasteis de Belem” no em fa gaire gràcia, però potser és que no entenc aquest nou concepte de comerç, el que ara sí, donarà molta feina i farà que tots comprem molt més.

Coses de les dretes…

Sovint el cap de setmana mentre vaig cap a la feina amb cotxe, escolto Intereconomia a la ràdio. A aquella hora, de dos quarts de nou del matí fins a les nou fan un programa on “informen” de la situació econòmica d’Espanya, i això sovint té molta conya, sobretot si t’ho escoltes des de una certa distància ideològica.

Aquest dissabte mateix el que explicaven era lo de sempre, que si la prima de risc, que si les eleccions gregues… de fet durant més de mitja hora van tenir el mèrit de parlar de l’economia espanyola sense esmentar per res a Rajoy, el PP, Montoro, Cospedal o de Guindos. Sembla fàcil, però no ho és, el fet de passar-te més de mitja hora parlant de Grècia, Egipte, Alemanya, França, Portugal, els Estats Units i els seus polítics i tan sols parlar d’Espanya per a destacar lo malament que ho han fet els socialistes, l’herència que han deixat i despotricar sobre Rubalcaba és clarament un acte de desinformació difícil de superar.

A la tornada cap a casa, més o menys el mateix, rebo una altra andanada propagandística barrejada amb grans dosis de promoció de les bondats de l’església catòlica i la seva contribució impagable al benestar de les persones.

Total que arribo a casa i em trobo amb un altre exemple de la pluralitat d’aquesta dreta, a casa ha arribat el programa de la Festa Major d’Olesa (força trist per cert…) i amb el programa també hem rebut una revisteta municipal d’aquelles que t’expliquen el que ha fet l’ajuntament durant el darrer any i deixen un espai per a l’opinió de tots els partits amb representació a l’ajuntament. Aquí destaca amb força el PP, mentre tots els partits es dediquen a dir alguna cosa del poble i a criticar-se mutuament, el PP és el més trencador, per començar el seu escrit és en castellà, ben fet, així tothom t’entén i no parla del poble, ni dels seus partits, ni de la Festa Major, el PP va cap a les coses que realment importen, ho he fotografiat perquè crec que realment és tot un exemple de sensibilitat respecte al seu municipi i els seus votants.

La crisi espanyola, italiana, portuguesa i grega solucionada en una setmana.

Potser aquest post us semblarà una mica pretensiós , però no és així, tan sols l’escric per fer un favor a un grup de països que estan passant moltes dificultats financeres, i que quedi clar que ho faig de manera totalment desinteressada, és una espècie de servei públic.

El fet de rebre constantment males noticies dels mercats és molt cansat, i a la llarga sempre et planteges que coi es podria fer per treure’ns a tots d’aquest pou de merda on ens hem enfonsat. I si, ho he trobat, he trobat la solució a la crisi, no ha estat gens fàcil ni tampoc és feina d’un dia, ho tinc tot pensat i la sortida de la crisi seria qüestió tan sols d’una setmana, res de mesos, trimestres o anys esperant “brots verds”, amb un màxim de set dies tot arreglat.

El que proposo és ben senzill i ara mateix ho exposo, tan sols son uns petits passos que ens faran sortir del pou per anar directament cap el cim. I que quedi clar que tot el que proposo d’una manera o altra s’ha demostrat que és viable, que no estem per fantasies en aquests moments d’alarma nacional:

• Espanya com a estat té greus problemes econòmics, un excés d’endeutament tan públic com privat, venim d’una bombolla immobiliària que ningú va preveure i ara mateix som on som, però no estem sols i això és important.
• Tenim uns països germans amb els que ho compartim gairebé tot, sí, tots venim de dictadures feixistes (sovint crec que encara no n’hem sortit…), som del sud d’Europa i tenim maneres de fer i de pensar semblants. Tenim entitat pròpia, pels del nord tots som més o menys iguals, fins hi tot ens van batejar com els P.I.G.S. (Portugal, Italy, Greece, Spain), deixo fora a Irlanda, ja que amb ells compartim menys coses i potser no ens entendríem. Doncs som-hi tots i fem un pas ferm, fusionem-nos, tots sortirem guanyant.
• Les caixes d’estalvis espanyoles ens han mostrat el camí, s’ajunten quatre o cinc entitats endeutades al màxim, a punt de petar i el resultant és una gran entitat més forta que mai. El miracle és possible.
• També ha quedat demostrat que no hi ha problema per canviar les constitucions sense tenir en compte al poble per res, ho sigui que per aquesta banda ho tenim fàcil, tenim la llei de la nostra banda.
• El gran estat resultant s’anomenaria “Pigsland” amb lo que tots ens sentiríem identificats, seria un estat plurinacional, a Espanya en tenim experiència i ens va de conya. I si, ho heu endevinat, no pot ser d’altra manera, penso en una monarquia com a ideal per aquest futur estat, de fet la nostra estimada monarquia és ideal, el Rei va néixer a Roma, la reina és grega, tan sols ens manca una infanta portuguesa… no hi ha dubte, el “regne de Pigsland” seria un estat amb molt de futur.
• Sovint ens diuen que potser Itàlia i Espanya son massa grans per caure, imagineu-vos lo enorme que seria Pigsland, aquesta economia segur que no la poden deixar caure…
• Amb una mica de sort fent una “pirula” molt del estil dels països del sud d’Europa podríem deixar de pagar els bons sobirans que hem emès amb tanta alegria. Pigsland no ha de reconèixer deutes caducades, cal començar de zero i sense motxilles que no ens deixin avançar. Ja ens tornarem a endeutar, que ho portem a la sang…

Que tremoli Alemanya i França, una nova potència s’està gestant a l’ombra, si em feu cas la crisi serà història en quatre dies.