El sensacionalisme quotidià.

Des de fa un munt d’anys, me’n estic de veure els telediaris, sense excepcions, és una mena d’autodefensa, ja que no em sembla bo per a la meva salut moral ni mental, no tinc gens de ganes de pair la pesada digestió de tota mena d’espectacles morbosos.

No recordo quin dia va ser, però en mig de les vacances, amb aquella despreocupació tant saludable dels que gaudim d’uns dies de pau i tranquil·litat, vaig posar la tele i de cop veig com un bou mata a un home. Així, sense cap mena de problema ni avís, eren les nou del vespre i van emetre uns segons abans de començar el telediari la morbosa seqüència. Una vegada vist l’espectacle de la mort van emetre la capçalera del telediari i explicar el succés. No hi havia massa història, era una mort d’aquelles ben absurdes, sense més, res que mereixi obrir un telediari si no és pel pur impacte i perquè a algú li cremaven les imatges a la mà.

Suposo que molts signarieu la següent afirmació: «La televisión es un electrodoméstico para el entretenimiento. Cada vez se hacen programas más soeces y los informativos no han sido capaces de sustraerse a este camino tomado por la televisión». I suposo que us imagineu que és una frase d’algun psicòleg, sociòleg o periodista amb una gran consciència ètica i moral… doncs, oh! sorpresa, la frase és de en Pedro Piqueras, un senyor que ha passat una dècada als telediaris d’Antena 3, un senyor a la recerca permanent de l’audiència costi el que costi. Si cal sang fresca, doncs dues tasses però això si, amb una mica de Victoria Secret de postres i a lluitar per l’impacte i contra la reflexió. Però cal destacar que en Pedro segurament no fa el mateix diagnòstic del problema, ell fa una cosa molt nostra, veu que alguna cosa grinyola però en culpa als altres, i suposo que a l’hora de fer l’escaleta del programa s’oblida de la seva responsabilitat o la dilueix en altres, res nou.

L’home que cau mort a les imatges té una família, uns amics. Ningú es mereix que la seva mort passi a ser un producte de consum morbós. Aquelles imatges tan sols aportaran dolor,  etern a alguns, a canvi del momentani minut de glòria i d’audiència per a una televisió sense cor ni empatia.

Evidentment, la mercantilització de la notícia no és un fet exclusiu de la televisió. Els límits de la llibertat d’expressió i la responsabilitat informativa també són obviats sovint a la premsa escrita. La lògica del benefici, la necessitat de ser els primers i les rutines productives actuals juguen en contra de la reflexió i el respecte als medis escrits.

L’enorme crisi de la premsa escrita tampoc ajuda a mantenir la qualitat informativa, i no ho oblidem, totes les empreses de comunicació existeixen bàsicament per a fer diners mitjançant la informació. La seva funció social, la veracitat dels seus missatges s’han de barallar amb el manteniment de la tirada i la satisfacció dels seus anunciants.

Plàcid Garcia-Planas, “Jazz en el despacho de Hitler”.

Un tímid Plàcid Garcia-Planas recull el seu premi.

En Plàcid Garcia-Planas va néixer el 1962 a Sabadell. Llicenciat en Periodisme per la Universitat de Navarra, és reporter de “La Vanguardia” des de 1988. Ha cobert les guerres iugoslaves, les dues guerres del Golf i els conflictes del Líban, Israel, Palestina i l’Afganistan.

Ha escrit tres llibres, “La revancha del reportero” parlant sobre altres històrics corresponsals de guerra de “La Vanguardia”, “Gaziel en las trincheras” una memorable antologia d’articles de’n Gaziel a la Primera Guerra Mundial i “Jazz en el despacho de Hitler” on repassa com llocs on es va decidir el futur de milions de persones a la Segona Guerra Mundial que avui tenen un present d’allò més sorprenent.

Recentment ha rebut el Premi Godó de periodisme d’investigació i reportarisme gracies al seu nou llibre “Jazz en el despacho de Hitler. Otra forma de ver las guerras”, aquest interessant llibre es publica aquest setembre.

En Plàcid Garcia-Planas és un periodista que estima el detall, quan llegeixes qualsevol article seu a “La Vanguardia” te’n adones de seguida.

Les seves cròniques son la pura antítesi de les que fan els “periodistes empotrats”* nord-americans, la seva feina és descriure la guerra, i no parlar de bons i dolents o d’estratègies militars. En Plàcid per fer-ho, prefereix parlar des de un altra punt de vista, sempre més filosòfic que parlar de sang i de pólvora. Als seus articles el que hi ha és una visió personal, una incitació a meditar sobre que és el que està passant i el com la gent ho viu. És un gran amant de la fotografia, i això és el que ell fa, ens dóna sempre una precisa fotografia en paraules del lloc i el moment on es troba.

Jo encara no sé com s’ho fa, però al llegir qualsevol article seu hi ha alguna cosa que se’t queda gravada al cervell, i fa que pensis i aprofundeixis en el que has llegit, és un mestre.

En Quim Monzó va dir d’ell: ‘Garcia-Plans utilitza els recursos de la narrativa quan i com li ve de gust. A l’hemeroteca d’aquest diari hi ha un tresor al qual es pot accedir teclejant “Plàcid Garcia-Planas”’.

Ben aviat, si tot va bé, publicaré al blog una entrevista que aquest periodista ha tingut la amabilitat de concedir-me via mail tot i no ser gaire amant de internet.

*Periodistes empotrats significa que aquests periodistes van sempre com un soldat més amb les tropes del seu país, vesteixen uniformes militars i aquest és el seu punt de vista i el que transmeten als seus medis, naturalment tot en nom de la seguretat i a costa de la imparcialitat. El fet de tenir els “periodistes empotrats” ha estat tant beneficiós pels interessos del seu govern que ara fins hi tot a les manifestacions domèstiques als EEUU els periodistes son “empotrats” a la policia.

Chávez=Pinochet?

Intentar tenir informació fiable sobre Venezuela [el corrector em diu que posi Veneçuela, però no ho faré] és impossible a Espanya i per descomptat a Europa, Estats Units i països aliats.

Sobre Venezuela tan sols sabem anècdotes, notícies tendencioses i tot el que ens diuen de manera uniforme la immensa majoria de medis informatius europeus. Naturalment si vas per “l’altra banda” (costa trobar-la, però hi és), la informació també és garbellada i poc crítica amb Hugo Chávez, això ho deuen patir a Venezuela on les informacions son controlades i censurades en certa mesura.

Però i aquí?, passa alguna cosa semblant?. Doncs clarament si, la visió que se li ha donat de manera interessada als països occidentals és totalment censurada i tendenciosa, una clara prova d’això és que la percepció actual que es te sobre el govern d’Hugo Chávez és majoritàriament el d’una dictadura, i s’associa Chávez amb Videla o Pinochet quan poc o res els fan comparables.

La premsa espanyola de manera unànime va recolzar el cop d’estat que la dreta amb un clar recolzament exterior (ja sabeu per on vaig), va organitzar el 2002.  Tots els diaris es varen posicionar contra el govern de Chávez, era una de les poques vegades (o potser no tan poques…) que de “La razón” fins arribar a “El País” tots deien el mateix, els editorials eren unànimes, tots contra Chavez. Feu una ullada a l’editorial de “El País” que va ser titulada “El golpe a un caudillo”, a veure que us sembla:

http://www.elpais.com/articulo/opinion/VENEZUELA/Golpe/caudillo/elpepiopi/20020413elpepiopi_2/Tes

Curiosament, Álvaro Uribe el president de Colòmbia no te tant mala premsa com Chávez. Suposo que el senyor Uribe és més favorable a les empreses transnacionals i la seva amistat i gregarisme amb els governs occidentals el converteixen automàticament en demòcrata. Tant fa que tingui més diputats a la presó que al parlament o les seves demostrades relacions amb els grups paramilitars. Ell és “one of us” o dit d’un altra manera allò tant famós de: “Si, és un fill de puta, però és el nostre fill de puta”, i la dotzena de corporacions de la informació que monopolitzen els medis a tot el món [fa més de 30 anys que ho avisa en Jerry Mander] seguiran apostant pels seus aliats sense por, no hi ha ningú amb capacitat real de rèplica o poder per modificar la percepció dels “informats”.

El escriptor i professor de Filosofia de la Universidad Complutense de Madrid Fernández Liria fa uns dies a una entrevista deia una veritat dolorosa que comparteixo plenament: “A Europa hi ha molta censura però no es nota, les corporacions econòmiques propietàries dels medis tan sols contracten a periodistes que diguin el que a ells els interessa. Per això molts periodistes compromesos acaben a l’atur i treballant en medis alternatius sense cobrar, almenys allà poden dir la veritat”.

Tot això converteix a Hugo Chávez en un heroi?, doncs no, naturalment el que cal és ser més justos i neutrals. Hem de demanar un tracte just a la premsa o no fer-ne massa cas del que escriuen. Qui se’n recorda avui d’Hondures?, o potser és preferible per alguns seguir parlant de Venezuela?